Israel vol la destrucció de la població palestina!

 

L'ONU pensa fer alguna cosa?

Mort i destrucció a Gaza

La idea que els dos bàndols han comés crims de guerra és sobretot, per Israel un bon començament. La bogeria de Hamàs ha estat superada per la violència sense fre del Estat de Israel. Podem fer comparacions, però sempre sortirà malparat el més dèbil, i en aquest cas, no és per descomptat Israel. Gaza ha sigut destruït, ningú vol saber res, perquè Israel no vol que ningú entri en els seus territoris ocupats. Cap reconstrucció, hospitals destruïts sistemàticament, amb l'excusa que hi ha túnels on sempre s'amaguen els combatents/ terroristes, segons la perspectiva de cadascun, de Hamàs. Sense suport material, sense esperança, sense futur, i això és el resultat d'una estratègia del govern israelià de destrucció massiva de Gaza i la seva població. 

 

Silenci a Gaza i soroll a Ucraïna

A Gaza, el silenci del que passa els territoris ocupats per Israel, és fa cada vegada més ominós. El bloqueig informatiu establer per l’exercit jueu fa molt difícil saber les condicions de vida de la població arrossegada a anar al sud per les forçes d’Ocupació. Sense subministraments, sense sostre ni ajuda, sols una vegada més, Gaza és el laboratori què Israel utilitza per imposar la seva Pax Romana. Tots els mitjans al seu abast, per destruir a tota una població, això és diu, com és pot dir? Genocidi és molt a prop del que està passant a Gaza. Més de 28.000 morts, més de 10.000 menors d’edat, xifres que manifesten un odi profund del govern israelià i el seu exèrcit envers la població civil de Gaza. 

I desprès, Ucraïna, dos anys de guerra, més de 30.000 morts del bàndol ucraïnès. Una lluita desigual entre Rússia governada per un dèspota sense escrúpols i Ucraïna defensant-se sense mitjans, perquè Occident ja s’ha està cansant d’aquesta guerra. El problema serà que si Putin s’han surt d’aquesta aventura, quin serà el proper objectiu? I malgrat tot, la UE i la OTAN, no poden ni volen cap enfrontament directa amb Rússia. Això ho sap Putin, el temps juga al seu favor i contra la Ucraïna del Zelensky.

Un matí a la mina

 

A vegada no cal anar molt lluny, per tenir una experiència què t'obra un raig de pensaments, emocions i sensacions. I aquesta experiència la vaig viure al Pozo Sotón, a Astúries. Perquè aquesta vivència de la mina, et permet constatar el que volia dir ser miner i el fet d'haver desmantellat tot un teixit industrial i una forma de vida per a miles de famílies.

Hi ha dues opcions, vam escollir la visita curta (3h), també hi ha la llarga de 5h.

A la pàgina web de Pozo Sotón diu el següent de la visita curta: 

"El recorregut per l'interior de la mina comença descendint a la gàbia de personal fins a la planta 8a, a 386,25m. de profunditat.

Des d'ella s'accedeix a la planta immediatament inferior, 9a a través de la Xemeneia La Jota. La visita continua per 9a planta recorrent diferents tasques mineres on les visites podran escombrar o pujar a un tren de personal."

Abans de començar hi ha una reunió amb vídeo inclòs per fer-te una idea del que veuràs. El dos guies que anàvem amb nosaltres, joves i experimentats, va donar-nos tota classe d'explicacions.  La mina et proporciona tot l'equip, calçotets inclosos. Et recorden per activa i per passiva que la visita a la mina és un lloc real, amb perills i que cal estar atent i seguir instruccions dels guies. Això per el visitant que no ha anat a cap mina, sona una mica exagerat.   

Han fet un recorregut per l'exterior de la mina, el Pozo Sotón, el seu castillet, està inspirat amb la Torre Eiffel.  

"Pou Sotó - Museu Miner - Turisme industrial

L' 1 de febrer de l' any 2013 es produeix la incoació per a la declaració com a Bé d' Interès Cultural amb la Categoria de Monument del Pou Sotó .

El Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial l'inclou entre els 100 elements de patrimoni industrial més representatius d'Espanya .

Finalment l'any 2014 , són declarats Bé d'Interès Cultural amb la categoria de monument diversos immobles del pou.

La declaració inclou les peces següents:

els dos castellets

el reter que envolta els dos castellets

la Casa de màquines i l'oficina sindical"

"El reter

Potser l'element de més interès formal i funcional d'aquest conjunt per la seva funció integradora sigui l'anomenat reter o taller de classificació . Aquest embolica els dos castellets, com ja hem dit, integrant-los en un sol volum i trencant parcialment la independència mecànica i formal dels mateixos.

El reter permetia processar el carbó per gravetat, abans de caure a les tremuges situades sobre el nivell del terra al qual arribava directament el ja desaparegut ferrocarril de la companyia.

La configuració indicada del nucli productiu amb els tres elements -castellets , Casa de Màquines , oficines sindicals i reter- permetia una organització fluida i concentrada de les tasques a l'exterior, reduint-se al màxim la proliferació de construccions menors que poguessin entorpir el normal desenvolupament del centre de processament i transport de carbó*."

La imatge és la sala on es controla l'accés a dins de la mina. Dins d'ella no hi ha cap càmera de vigilància. Des de l'exterior i a través de cables s'injecta aire i electricitat, també aigua.

Nosaltres hem anat fins a la planta 8  (386 m.) i hem baixat a la 9 (467 m.). Desprès d'estar per la superfície de la mina, i havent deixat mòbils, anells, era hora de baixar, portaven tot l'equip de protecció i de seguretat, auto-rescatador i llum amb els casc. Perquè dins la mina, l'obscuritat és absoluta.     

Baixa per el mota càrrega, fins a la planta 8. Les llums enceses i hem anat fins a la  Xemeneia La Jota. Una baixada de 8m en vertical i desprès una baixada de 120m en pendents diverses. Per dalt i per baix, el carbó. Tal com deien els guies, galeta i xocolata per indicar la terra (galeta) i el carbó (xocolata). Els bastidors d'eucaliptus asseguren l'estructura, per fer-ho els miners tenien que tallar-ho dins del pou. Això requeria de molta força, perquè els bastidors poden pesar 25kg. Hem baixat agafant-nos els bastidors, els guies anaven per dalt dels bastidors. No hi havia cordes de seguretat. Desprès d'aquest tram, la baixada era menys exigent, tot i així, acabes suant. En un moment donat, ens han dit què tanquéssim les llums, llavors l'obscuritat ho envaeix tot l'espai. Un silenci ominós cobreix tot. A la mina cal anar sempre dues persones que qüestions de seguretat. Al final hem aparegut a la planta 9. Allà ens esperava l'altra persona que anava en nosaltres i que havia baixat directament. 

Hem anat caminant per les galeries i els guies ens a anant explicant les diferents tasques que és feien, hem fet perforacions amb unes màquines molt pesades 25kg què et deixen el cap com un timbal i el cos sacsejat, ens van dir que era el treball més dur de la mina, fan perforacions per desprès posar els explosius per fer detonacions controlades.  De fet, a mesura que anàvem per dins del pou, la figura del miner s'ha anava engrandint, perquè la despesa de força és descomunal. Hem pujat a un tren que transportava miners, en un espai molt reduït anaven quatre minaires. Hem arriba a espai mort on no hi ha ventilació. La ventilació la dirigeixen mitjançant portes que pesen moltíssim. Calia mirar al terra, perquè les vies dels vagons poden fer que els peus s'entrebanquin i caure malament. 

Finalment, hem tornat cap el muntacàrrega per pujar a la superfície. Tornar a veure la llum del dia és un àlibi. El temps havia passat molt ràpidament. Imaginava el que els miners havien de treballar en un lloc on no hi havia masses alternatives, i malgrat tot, tal que en va dir un dels guies, és sentien orgullosos de la feina feta per l'avi, el pare. I malgrat tot, això s'ha acabat, perquè la UE prefereix el carbó de Polònia molt més barat. Quin sentit te això? 

Anar a les dutxes i vestir-se de carrer. Hem fet fotografies al memorial miner de Hunosa. Una imatge impactant què expressa el cost de vides humans que representa el treball de la mineria. Explicaven que les sirenes fora del inici del torn de treball, volia dir perill, i els nois/ies que estaven a l'escola sentien aquestes sirenes volia dir que potser el pare o germans estaven en perill o encara pitjor morts. És fa molt difícil calibrar un treball així, amb la silicosi com record dels anys treballats a les mines. 

Desprès hem anar al Museu de la Mineria i de la industria, un altre lloc per anar, i ha un simulacre de mina molt ben feta, però no és el Pozo Sotón.    

PD: L'experiència val la pena. No s'ho perdin!

Recomanacions musicals

 

Tothom s'ha de sacrificar per Yahya Sinwar?

Barça-Getafe: Una victòria dubtosa

 

Una victòria dubtosa, desprès del què va passar a Nàpols. Guanyar per 4-0, semblaria esvair tots els fantasmes, però avui, el Getafe ha jugat molt malament, i malgrat això podia haver marcat un gol què potser hauria canviat el decorat. Canvis de Xavi, que fan difícil veure quin és l'equip titular. Yamal, ha descansat. Raphinha ha fet un partit molt voluntariós i ha tingut el premi del gol (20'). Joa Félix també ha marcat el seu gol (53'), però és un jugador massa fred sense continuïtat ni esmà. De Jong (62') i Fermín (91') han completat una victòria que intenta fer oblidar el empat a Nàpols. El Barça jugant tant malament com ha pogut, és tercer a la Lliga, i això, vol dir que aquesta Lliga és molt fluixa. El Madrid, ja pot anant cantant el "campeones", perquè si no hi ha davallades d'última hora, què el Girona podria encara aprofitar, això ja te final previsible. Però ai, del partit de tornada al Lluis Companys a Montjuic, amb el Nàpols. Veurem llavors quina capacitat te el Barça d'encarar el repta de superar aquesta eliminatòria.

Art i musica: Isaac Israels (1865-1934)

 

Isaac Israel

L'hivern democràtic a Rússia

 

Barcelona

La mort del opositor Aleksei Navalni en un presó al cercle polar àrtic, dona la dimensió del que passava a la Rússia de Putin, un nou Stalin post democràtic.   Qualsevol intent de trencar la dictadura personal de Putin, és eliminat sense contemplacions. Com diu Llibert Ferri: "Si fossin parlamentàries, la Duma s’ompliria de putinistes, de comunistes-nacionalistes i d’ultres. I la ideologia i els valors predominants a l’hemicicle no serien gaire diferents dels dels plens del comitè central del PCUS." (Ara.cat, 17/2/24). Avui mateix, la viuda de Navalni, Iúlia Navalnaia ha fet oficialment el pas endavant per agafar el relleu del seu difunt marit i fins ara principal opositor de Rússia, Aleksei Navalni." (Ara.cat, 19/2/24).

En un estat policial, amb la guerra contra Ucraïna, com a ciment social, el deliri de poder de Putin és la constatació que la Rússia s'ha fet un gir cap a un règim autocràtic, on Putin esborra qualsevol divisió de poders. I malgrat tot, la UE segueix comprant petroli i gas per financiar-li la guerra contra Ucraïna, que rep ajuts, cada vegada menys substancials de la pròpia UE.  

Recomanacions musicals

 

Celta-Barça: No és pot guanyar pitjor!

 

Celta-Barça (1-2)

El Barça ha guanyat un partit jugant a fer mal la vista i fent anti-futbol. Un penal molt generós a favor del Barça ha permès que Lewandowski (44' i 108'), marqués el gol de la victòria, desprès de fallar el primer. Sort que el porter s'havia mogut i l'àrbitre ha fet repetir el penal.  La resta ha sigut un despropòsit fent passades dolentes més de 100 en un partit què el Celta ha merescut  un resultat més just, amb un Iago Aspas estel·lar. Una victòria que confirma que el Barça és un equip molt feble en defensa, amb desajustos  clamorosos i amb un centre del camp cada vegada més inoperant. Una falta de intensitat del jugadors del Barça que fa previsible les seves passades i les seves jugades. S'ha guanyat, però el nivell ofert per el Barça és depriment.  

Art i musica: Frank Brangwyn (1867-1956)

 

Frank Brangwyn

Catalunya, un clau a la sabata d'Espanya

 

"I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un important moviment d'oposició al projecte autonòmic català dirigit inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va estendre i va  tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de desembre del 1918, es va produir importants "manifestacions patriòtiques" de rebuig al projecte català a la capital d'Espanya. El 6 de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al president del govern un manifest contrari a la concessió de l'autonomia a Catalunya, i desprès es van dirigir al Palau d'Orient per donar-li'n un de similar al rei*." (pàg.264)

La història del passat permet comprendre els vicis del present. Llegint el que passava el desembre de 1918 i el que ara mateix està passant, Catalunya segueix marcant la política espanyola. A Galicia o a Andalusia, és parla més de Catalunya que no pas dels problemes d' aquestes dues Autonomies. Cambó volia participar en la política nacional, canviar Espanya i transformar Catalunya. No ho va pas aconseguir, perquè a la fi, si parles català ja has begut oli.  

IMSERSO: Fuengirola- A casa

 Dia 8

Fuengirola- A casa

Avui ens esperava una llarga tornada en cotxe. Els del IMSERSO que anaven en avió sortien a les 18:20, però els venien a recollir a les 16:15. Festes les maletes hem anat a esmorzar per últim cop al restaurant del hotel. Agafar el cotxe a les 9:00 i cap a l’autovia AP7 cap a Màlaga i Almeria.

Hem passat per llocs coneguts, com Nerja i cap a Almeria i el seu mar de plàstics i hivernacles. El paisatge queda desfigurat i sembla una exposició del escultor Christo Vladimirov Javacheff (1935-2020), ací si és pot dir de què viu la gent i la resposta es l’agricultura intensiva de hivernacles. Un autèntic mar de plàstics creant riquesa, depenent de l’extensió dels hivernacles. Havia moments que plovia amb més o menys intensitat, però poc a poc anava escampant els núvols. Almeria ha sigut terra de secà fins la introducció dels hivernacles a partir de 1963. Des de llavors,  no ha parat de créixer en quantitat i diversitat de productes. D’Almeria a Murcia el paisatge canvia ràpidament. Els plàstics deixen pas a arbres llimoners abraçant bona part del paisatge que et deixa veure la AP7.

Hem pres un bocí de truita de patates a  l’àrea de Santomera (Murcia). Hem passat al costat de Benidorm i els seus gratacels que semblen la sucursal de Manhattan. Un despropòsit molt normal a l’època de la seva construcció (a partir de la dècada dels seixanta). El règim va apostar fort per el turisme estranger.  València i les taronges i Castelló i la ceràmica a més de les taronges. 

Hem entrat a la CCAA de Catalunya, casa nostra, i veient el que hem vist, llocs d’estiu com La Ràpita, Cambrils, L'Ametlla de Mar, Salou, Calafell, Sitges, etc., semblen balnearis en comparació amb Màlaga i els seus pobles plens d’urbanitzacions interminables. No vull imaginar-me els estiu a aquests llocs, on deu ser molt difícil desplaçar-te o ficar-te al mar. Hem arribar fins a casa sense cap complicació. 

Netanyahu vol portar els palestins a Venus!

 

En un mon global, Israel te el poder de la vida i la mort de tota la Franja de Gaza i els seus habitants captius, condemnats a viure entre les muralles externes imposades per Israel i les internes per Hamàs. Ningú vol els palestins, ni a casa seva!

Més de 28.000 morts palestins dels quals més de 8000 nens i nenes  i a prop de 65.000 ferits i el món s'ho mira en indiferència. TOTS SON CULPABLES! S'ha dictaminat. Ells son víctimes indignes. 

Israel allibera a dos ostatges retinguts per Hamàs des de el 7 d'octubre. Una bona noticia per ells i els seus familiars, una victòria pírrica per el govern extremista de Netanyahu. Com no hi ha possibilitat de informar sobre el terreny, els periodistes estranger no poden accedir-hi a Gaza por ordre del govern israelià, tota les notícies son filtrades per ells. Mentre Netanyahu somia en traslladar a tots els palestins de Gaza al desert egipci. Llàstima que el govern despòtic d'Egipte no els vol ni en pintura. Seguiran morint palestins -assassinats-, si tinguéssim de creure la propaganda israeliana, encara queden 38 divisions del exèrcit de Hamàs! Això voldria dir, que bona part dels 28.000 morts palestins a mans del exèrcit israelià, son dany molt col·laterals. Transcric les paraules de cinisme de Netanyahu que fa oposicions per ingressar amb honors al TIJ. "En una entrevista a la cadena nord-americana Fox News, el primer ministre israelià ha declarat que "queda molt de lloc" al nord de Rafah i que "és allà" on els dirigiran, sense especificar en quin lloc dins de Gaza podrien ser evacuats els palestins que ara s'han refugiat a Rafah."(Ara.cat, 12/2/24)

Obiturari: Kelvin Kiptpum (1999-11-2-2024)

 

En un altre lloc, ja vaig dir que fer aquestes marques son purament estratosfèriques per els comuns dels mortals. Per fer-se una idea del què significa, s'ha de pensar que caminant la mitja és de 12 minuts per kilòmetre, corrent a nivell de mitges maratons populars, es de 6 minuts, sols a partir de 5.30 es baixa de las dues hores en mitges maratons. En el seu cas, la mitjana era de 2.52 i 21 km/h. La mort prematura de Kelvin Kiptum, destinat a marcar una època a la marató, per exemple, baixar de les dues hores. Un accident de cotxes, a desfet la vida d'un gegant del esport.  

IMSERSO: Fuengirola-Màlaga

 Dia 7

Fuengirola-Màlaga

El dia s’ aixecat plovent i nosaltres hem valorat què no valia el esforç per arribar-hi al “Caminito” plovent i amb un terreny perillós, hem decidit anar altra cop a Màlaga capital. 

Màlaga capital és una ciutat que no et canses de veure-la. La seva fisonomia mediterrània, els seus carrers, la seva gent –molts estrangers-, una babel on l’anglès és molt present. 

Hem agafat el tren –és com si agafessis un metre- amb el nostre bitllet de 10 viatges. Anava ple. Hi havia tres nois molt a prop nostre, parlaven per parlar. A la tornada també tornaven.

De Fuengirola fins a Màlaga-Alameda. És curiós  que el noms de les estacions quan entres a Màlaga siguin Victoria Kent, María Zambrano i Màlaga-Alameda fi de trajecte. No sé quanta gent deu saber qui eren Victoria Kent i Maria Zambrano.

Hem sortit de l’estació cap a la Alameda, una avinguda plena d’arbres –pollancres- enormes que al estiu és deuen agrair moltíssim. Hem anat al Museu de Màlaga. Un lloc sumptuós, tot de parquet i un grapat d’obres d’art. Es fa difícil anar a aquests llocs, perquè la quantitat de peces desborda qualsevol intent d’assaborir el que veus. 

"El Museu de Màlaga, avui*

Després de dues dècades amb les col·leccions emmagatzemades i diversos retards que van mobilitzar la ciutadania de Màlaga demanant l'obertura del museu, el 12 de desembre del 2016 es van obrir les portes del nou Museu de Màlaga, que va integrar per primera vegada els fons del Museu Arqueològic Provincial i del Museu de Belles Arts de Màlaga, essent el cinquè museu més gran d'Espanya i el més gran d'Andalusia. (...).

Es distribueix en planta baixa i tres plantes.

Planta baixa

A l'entrada veurem La Dama de la Duana, una estàtua romana del segle II trobada durant la construcció del palau, així com el pati restaurat del Palau de la Duana, que és de lliure accés i inclou tarongers, palmeres, una font i panells informatius sobre la història de l'edifici, per exemple la visita de la reina Isabel II el 1862 a aquest lloc. En aquesta planta també hi ha la botiga, la sala d'exposicions temporals, el vestíbul, la consigna, una cafeteria (que sortirà a concurs a l'octubre de 2017?) i el magatzem visitable, un espai innovador on els visitants podran veure les obres que estan sent restaurades o altres que no poden estar exposades per llargs períodes.

Primera planta: Belles arts

En conjunt, el Museu de Màlaga compta amb 2.000 obres a la seva secció de Belles Arts, que inclou llenços i escultures de vells mestres de la talla de Lluís de Morales, Luca Giordano, Murillo, Antoni del Castell, Alonso Cano, Ribera, Vicente Carducho, Goya,? Pere de Mena o Zurbarán.

La institució custòdia la que és considerada una de les col·leccions de pintura més grans del segle XIX a Espanya, estant representats pintors com Sorolla, Carlos de Haes, Federico Madrazo, Esquivel, Vicente López Portaña o Ramón Casas, així com diversos dels més cèlebres integrants de l'anomenada Escola Malaguenya de Pintura: Moreno Carbonero, Pedro Sáenz Sáenz, Enric Simonet, Muñoz Degrain, José Nogales o Bernardo Ferrándiz, mentre que al panorama internacional compta amb obres de Lleó Bonnat o de l'avantguardista alemany Franz Marc.

Imatges del museu

A més, posseeix una interessant col·lecció d'art modern espanyol fins a la dècada de 1950 amb obres de Picasso, José Moreno Villa, Rafael Canogar, Juan Barjola, Oscar Domínguez o Josep Guinovart, entre d'altres; i un petit espai dedicat a la transformació dels dos museus fins a l'unificat actual, amb vídeos explicatius del procés, com la manifestació duia a terme per la societat malaguenya el 1997 com a reclam per a l'obertura del museu.

Segona planta: Arqueològic

La col·lecció arqueològica posseeix uns fons de més de 15.000 peces, que abasten un període històric des del segle VIII a. C. fins a l'Edat Mitjana: egípcies, fenícies, gregues, romanes, àrabs, cristianes i bizantines. En les darreres dècades s'han incorporat peces procedents de les excavacions efectuades per la Universitat de Màlaga, així com diversos lots de les intervencions arqueològiques preventives i d'urgència que s'han desenvolupat al nucli urbà de Màlaga, com les trobades a l'excavació del Teatre Romà o el mosaic romà El naixement de Venus.? Part de la col·lecció del Museu Loringià han estat restaurada i traslladada des del Jardí Botànic.

Tercera planta

Inclou un restaurant, una biblioteca oberta a investigadors; i el mirador del museu, del qual se'n té una visió singular de Màlaga, sobretot de l'Alcassaba, el Castell de Gibralfaro o el Teatre Romà."

Interessant l'escola de Màlaga. Pintures enormes amb estampes costumistes, autoretrats, marines, amb bona tècnica, molt acadèmic, però sense allò que demana per ser una obra rellevant. Tothom ha pogut veure imatges d'obres d'art. Destriar obres mestres és un camí tortuós i dificilíssim. Potser si Picasso s'hagués quedat amb fer estampes costumistes, la galeria estaria plena de les seves obres, però ell no va volgué ser acadèmic i va obrir nous camins, per això te el seu propi museu. Si la pintura no vol ser reflexa exacte de la realitat, això vol dir que el realisme necessita alguna cosa més què reflectir al que hi ha afora, i això passa per la mirada del artista, la subjectivitat creadora. Però l'artista també està dins d'una societat determinada amb uns gustos que condicionen el que ha ser el cànon  estètic d'una etapa històrica. Els nostres ulls estan tan saturats de iconografia que costa molt sorprendre'ns al veure un quadre o una escultura o una peça musical. Si puc criticar-ho no és per qüestionar les tècniques pictòriques, sinó perquè inevitablement, faig associacions conscient o inconscients d'allò que m'ha agrada o rebutjo, sigui una pintura o qualsevol expressió artística. I malgrat tot, què sé jo de pintura? Quant penso en Nonell (1872-1911), que no va vendre mai un quadre, o Van Gogh (1853-1890), o la incomprensió envers de Picasso quant va decidir deixar l'art acadèmic per anar a cercar noves perspectives -cubisme-, aquest exemples, expressen les contradiccions entre la societat i els artistes. 

Desprès hem passejat per els carrers. M'he comprat un llibre de Maria Zambrano. Desprès hem anat a dinar. A la Plaça de la Marina és troba el restaurant Doña Inés. El local és bonic i elegant. Hi havia quatre persones que dinaven, i a l'hora parlaven de estratègies comercials gastronòmiques. Hem dinat molt be. Una amanida i salmó amb verdures i postres. M'he pres una copa de vi màlaga amb el cafè. Mentre menjaven ha plogut una mica, mentre les veus de la taula del costat seguien parlant de menús variats. No ha entrat més gent, però quant nosaltres marxàvem estaven posant  taules per un grup nombrós.  La nota del Google es de 4,5 de 5. És un bon indicador. Hi havia restaurants que la nota del Google era un 3,2, deixo els valents què facin la prova. Quan hem sortit no plovia, hem anat cap a l'estació de Renfe. En el trajecte, ple de gent, hem pogut veure l'arc de Sant Martí. Hem arribat a Fuengirola i directes al hotel. Desprès he anat a córrer, hi havia núvols molt foscos, però miraculosament, no ha plogut, malgrat que el cel estava negríssim. 

Anar a sopar. Hi havia pasta, però estava passada i no valia res. Ara a l'habitació estic escrivint la crònica del dia. És curiós que avui era el dia d'anar al Caminito, però passejant per els carrers de Màlaga capital, no hem pensat amb ell. Veure sèries, i llegir una estona. Demà tornem a casa. No hem vist la TV del hotel, qui vol males notícies?