dijous, 29 de juny del 2023

La veu de Jürgen Habermas

 


"El fenomen inquietant de la combinació del tradicional populisme de dretes -'Nosaltres som el poble'- amb l'egocentrisme llibertari de teòrics de la conspiració embogits que defensen les seves llibertats subjectives contra una opressió imaginària per part d'un estat de dret suposadament pseudodemocràtic és ja motiu suficient  per girar full. En les creixents societats capitalistes de les nostres democràcies -no particularment estables-, sorgeix aquest sorprenent potencial de resistència que fa que el sistema polític s'esmicoli des de dins si la desintegració de l'esfera pública política -com a resultat de les creixents desigualtats socials-, està prou avançada*" (pàg.124)

+++


Aquestes paraules del pensador alemany Jürgen Habermas (93 anys), fa pensar que no anem bé.  Què les nostres elits, s'hagin entregat al mercat, sense cap xarxa per pal·liar els perills que ja van veure amb la crisis del 2008, deixant a les democràcies en mans d'aquests populismes que criden contra aquestes elits, per generar por i inseguretat. Si la democracia  vol ser alguna cosa més que la renovació cada quatre anys d'aquests elits, caldrà que la ciutadania sigui més bel·ligerant, més activa i participativa, però malauradament, els mitjans de comunicació, també s'han posat al costat d'aquests populismes que poden arrasar tota la feina feta durant quatre dècades- l'estat del benestar-. No tot és el PIB, també cal donar sortida a aquesta desigualtat que creix i mina les arrels de les nostres societats. El 23 de juliol tenim una bona prova de foc per saber per on volem anar.


dimecres, 28 de juny del 2023

Musica a Eclipsi (i IV)

 


"Un di, desprès d'haver escrit que War on Drugs era el grup més avorrit del món tant en disc com a l'escenari, cosa que era veritat, (...)" (pàg.402)


 


"És cert que la cançó tractava de linxaments de negres als Estats Units, no... d'això "(pàg. 409)

"(...) Podem discutir sobre...qui és el bateria més infravalorat del món, per exemple. Per cert, la resposta correcta és Ringo Starr. El més sobrevalorat és Keith Moon de The Who i el millor, per descomptat, és John Bonham de Led Zeppelin." (pàg.435)






dimarts, 27 de juny del 2023

Musica a Eclipsi (III)

 




"- Sigui com vulgui, és la millor cançó de dos acords  de tots els temps -va dir l'Arne*. " (pàg.378)


"-No, és una de Nirvana -es va afanyar a dir l'Oystein" (pàg.378)





-"Jane's Addiction."Jane Says"
- Au, va -va saltar l'Oystein- I la pitjor cançó de dos acords de tots el temps?




"-Van mirar a l'Arne.
- Doncs... va fer-. "Born in the USA" potser no és la pitjor, però en qualsevol cas és la més sobrevalorada "(pàg.378)




dilluns, 26 de juny del 2023

Musica a Eclipsi: (II)

 






Ressenya: Eclipsi (i III)

Ressenya:




Com això és una ressenya, massa llarga, no puc fer d’espòiler. No puc explicar el nerví de la novel•la que és l’assassí. Un personatge que NesbØ, ha cuidat amb molta cura. No diré res d’ell, perquè la idea d’aquestes ressenyes no és anar a parar al “Rincón del vago” o similars. Sinó per estimular li interès per la lectura de l’obra. Ja he dit que el nostre assassí, és un psicòpata molt funcional. Tant funcional com el personatge de Markus RØed. És clar que fa coses inversemblants, però això també ho fan governs i tota una legió de funcionaris pagats per els ciutadans amb els seus impostos, i no passa res perquè les raons d’estat passen per davant de qualsevol dubte moral, en nom això si de la seguretat de tothom.

NesbØ juga amb el lector. Li dona pistes que creu que van en una direcció, però desprès resulta que és un altre. Això també li passa a Harry Hole. Tot potser explicat, cal fer-ne la narració adient. I això ho fa a les mil meravelles en Jo NesbØ. Un escriptor enorme, ple de recursos i ironia, què destil·la tocs àcids envers la seva societat i per extensió a les nostres. Tot un repertori de la capacitat dels homes per fer mal els altres, especialment, els més vulnerables. És la novel·la amb el nivell més alt de violència i bogeria de les que ha fet fins ara. Hi ha assassins que maten en destrals, o amb una arma de foc, o un ganivet, o també amb un paràsit anomenat Toxoplasma gondii.  

No puc explicar el in crescendo on totes les històries porten cap a un final. No vull explicar el girs inesperats, ni la tensió què va succeint vertiginosament. Harry Hole, com sempre, no para de barrinar en el seu cap per esbrinar la veritat. Com tots els finals en les novel·les de NesbØ no hi ha focs artificials, hi ha una barreja d'actes i sentiments què com humans, ho podem entendre, malgrat no compartir-ho. Si us plau, llegiu Eclipsi.


dijous, 22 de juny del 2023

Ressenya: Eclipsi (II)

 Ressenya: 




Es possible que Markus RØed estigui dient la veritat o és un veritable actor? Com saber si menteix? No tenim un radar moral o detector de mentides al nostre cervell. I mentir és un aprenentatge que comença molt aviat. I així, a l'etapa adulta ja som uns autèntics experts a dir mentides. Hole tenia molta experiència en aquestes situacions: "En Markus  RØed, però no tenia l'aspecte d'algú que el dia abans hagués mort la dona que jeia al seu davant, sense que en Harry pogués explicar del tot per què ni com. D'alguna manera, aquelles llàgrimes eren massa pures." (pàg.340)

En Harry Hole, va poguer veure el cadàver de la Helen. "Va aspirar una flaire dèbil, amb prou feines perceptible, que li recordava alguna cosa. Com que la paròsmia significava que era incapaç de notar la pudor del cadàvers, devia ser una altra cosa. És clar, li recordava Los Angeles, era aroma del mesc." (pàg.342)

La Fiscalia volia actuar immediatament contra Markus RØed, el principal sospitós. La saliva del Markus al cos de la víctima era una prova indestructible. Hole se sentia incòmode per la situació, alguna cosa no acabava de rutllar. En Harry tenia una pista molt feble, però volia explorar-la. Al vestit que la Helen, li havia donat en Hole, havia trobat una targeta que deia Villa Dante. Un vestit d'en Markus! Hole sabia que en RØed no ha matat a aquelles dones, però "no obstant això, estava segur que no era innocent?" (pàg.358).  RØed no tenia coartada per l'assassinat de la Helen, segons ell, estava a casa sol. 

Al interrogatori, en Sung-min va dir a la Katrine Bratt i en Hole el següent: "-En puc equivocar, però crec que en Markus RØed és un homosexual armaritzat. Amb èmfasi en "armaritzat". (pàg.359) Villa Dante, abans és coneixia com Tuedays. Hola va dir: "-Tinc motius per pensar que en Markus RØed freqüenta el Villa Dante. Vaig trobar un carnet de soci i una màscara de gat a les butxaques d'aquesta americana. Que és seva." (pàg. 360).

Resulta que Villa Dante obre els dimarts. I sembla que els assassinat s'han comés els dimarts. Potser en Markus té coartada, però és incapaç d'afrontar la seva homosexualitat i prefereix sé acusat d'assassinat abans que el titllin de homosexual. A la pregunta d'en Hole a Markus si coneix Villa Dante, la resposta es: "-No n'he sentit mai a parlar, d'aquest club, i només puc repetir que era amb la meva dona." (pàg.361)

dimecres, 21 de juny del 2023

Ressenya: Eclipsi (I)

 Ressenya:


Harry Hole, te la espasa de Damocles a sobre, perquè sinó resolt el cas, i li paguem, mataran a Los Angeles a la seva amiga Lucille. Tot apunta en Markus RØed. Però perquè? En Harry te una visió d'allò més poc engrescadora, per això pot pensar: "Això és un teatre. És un coi de teatre on, durant una temporadeta, ens limitem a representar els papers que algú ha escrit per a nosaltres" (pàg.318). Això ho podria subscriure un estoic, o potser algú que tant li fot tot, això és un nihilista, es clar.

L'assassí sembla que té varies vides i papers. És un psicòpata molt funcional. Sembla que n'hi ha molts d'aquests per el món, el pitjor és que molts manen governs i Estats. I ningú piula res de res! 

Un dels investigadors de la Kripo, en Sung-ming, té una pista, però de moment no acaba de treure l'aigua clara. S'ha entrevistat amb la Thanh que treballa en una tenda per animals. El seu propietari és diu Jonathan. És un paio molt estrany. En Jonathan els ha vist. 

En Hole havia analitzat la saliva al pit de la Susane, i aquesta és correspon amb Markus RØed. Sembla que el cas, es tancarà molt aviat, i tot gràcies a Harry Hole, el mateix investigador contractat per el principal sospitós. No sembla tot una mica inversemblant?

La Bratt va rebre una trucada. Havien trobat un altre cadàver. Sembla el mateix modus operand, dona, l'han tallat el cap. També ha sigut amb Markus? Volen detenir immediatament en Markus RØed. 

La dona assassinada resulta ser la muller d'en Markus RØed. Aquest té que anar a identificar el cadàver al Institut de Medicina Forense. L'assassí s'havia acarnissat amb la Helen RØed. La descripció de la pàgina 337 és suficientment explícit. Inclòs l'home més despiatat també té el seu punt feble. "En RØed va fer un sol sanglot. Fins llavors, en Johan Krohn -el seu advocat- no havia sentit mai llàstima per en Markus RØed, en cap moment de la seva relació. Ni un segon, tampoc al llarg d'aquest cas; el seu client era un malparit massa gros perquè n'hi fes. Però ara mateix se'n compadia, potser perquè no havia pogut evitar situar per un instant la seva dona en aquella taula amb rodes i ell mateix en el lloc d'en RØed"(pàg.337)

En Harry Hole, va dir en Krohn:" -El que li ha fet no  és el que els va fer a les altres dues. Això és ira i odi." (pàg.338). Markus RØed va identificar el cadàver com la seva dona, la Helen. Podia ser que en Markus hagués mort a les dos noies i la seva muller? Per què?


dissabte, 17 de juny del 2023

Ressenya: Eclipsi

Ressenya:

Estic llegint el llibre de JØ Nesbo, Eclipsi. Trad. Laura Segarra Vidal. A tot Vent. Proa. Barcelona 2023.




Ara vaig per la pàgina 314. Per fi ja sabem les motivacions que mouen a l’assassí ha fer el que fa. Hi ha una investigació per la mort de dos joves. Una investigació que no porta a cap lloc. Un Harry Hole, que torna a Oslo, del seu exili a Los Angeles, on no para de beure i ficar-se en embolics. Hole ha estat contractat per un magnat, en Markus RØed, perquè la policia pensa que és sospitós, perquè no ha trobat res millor de moment. Com en Hole està fora de la policia, ha reclutat a un petit grup d’amic i col•legues per poder ajudar-lo a esbrinar què ha passat exactament.

Una investigació criminal, requereix temps i paciència. Es veritat que bona part dels crims, els sospitosos habituals són persones properes a la víctima. Quant no hi ha lligams, llavors, la investigació és veu alterada, perquè el cercle de sospitosos cal ampliar-lo, i això fa més complicat la recerca. Cal buscar pistes, cobrir totes les possibilitats, coartades, empremtes, ADN, escorcolls, tot això requereix temps, mitjans i personal especialitzat en qüestions d’homicidis. Si el cas, te l’empremta d’un assassí en sèrie, llavors  les dificultats es multipliquen. Cal tenir en compte els mitjans de comunicació què també ells volen jugar el seu paper, especialment, per vendre el seus productes. Quant les víctimes tenen repercussió mediàtica, llavors el còctel, està servit. Gràcies a Hole han trobat la segona víctima. Però tothom, vol fora de la circulació en Hole. Excepte la Katrine Bratt, cap de la Unitat de Delictes Violents. 

Val a dir, que l’assassí, acaba de matar la tercera víctima, aquesta portarà cua per el ressò mediàtic què immediatament farà saltar totes les alarmes. (...)


Art i musica: Henri Lebasque

 


Henri Lebasque (1865-1937)

divendres, 16 de juny del 2023

Reseña: Infocracia. La digitalización y la crisis de la democracia (II.I)

 Reseña:




En la actualidad estamos amenazados per la infodemia . Esta se caracteriza por la "difusión y multiplicación viral de la información" (pág.32). La esfera pública se resiente de esta infodemia que socava la democracia en nombre de la libertad de información. Esta caduca de manera instantánea dando lugar a un proceso donde "el saber, la experiencia y el conocimiento" (pág.32) se evaporizan. 

Este proceso de fragmentación de la información distorsiona la percepción del tiempo. Por decirlo así, no tenemos tiempo de analizar nada, sino sumergirnos en la vorágine de las informaciones inconexas i descontextualizadas. Este es el territorio de la infodemia donde triunfa el cortoplacismo (pág.34). La racionalidad se transforma en el mejor de los casos en inteligente. Vivimos inmersos en casas inteligentes, coches inteligentes, móviles inteligentes. Pero, inteligente no es racionalidad. Al lado de un mundo "inteligente" (smart), lo propio de la infodemia es apelar a las emociones. Es más fácil dejarnos llevar por las emociones que por los razonamientos. Las fake news son capaces de arrastrar esas emociones más rápidamente que cualquier razonamiento. Todo conspira para llevar a cabo acciones a corto plazo para conseguir efectos predeterminados. 

En este universo infodérmico, se buscan datos de los ciudadanos que abren sus corazones y sus smarphones para conocer sus preferencias y sus gustos, creando así, la "psicografía" (pág.35), cuyo objetivo es generar "perfiles de personalidad" (pág.35). La psicografía es una poderosa herramienta de la psicopolítica que impera en este nuevo contexto.

Estas herramientas son todo menos inocuas. Los "microtargeting" (pág.37) permiten determinar, por ejemplo, el posible comportamiento de los electores ante las próximas elecciones. Así, la empresa Cambridge Analytica podía decir lo siguiente: "Estamos encantados de que nuestro revolucionario enfoque de la comunicación basada en datos haya desempeñado un papel tan crucial en la extraordinaria victoria electoral del presidente electo Donald Trump (2016)" (pág.37).   Lo inquietante de estos procesos es que "los votantes no están informados del programa político de un partido, sino que se los manipula con publicidad electoral adaptada a su psicograma, y no pocas veces con fake news." (pág.37).  La fragmentación de los datos y la atomización de los individuos sólo busca efectos emocionales para llevarlos en la dirección adecuada. No hay debate ni confrontación, lo que hay es la búsqueda personalizada de los deseos y miedos que nos atenazan y que son fácilmente explotados por los anuncios personalizados que empresas como Cambridge Analytica llevan acabo por cuenta de los candidatos políticos que solicitan su asesoramiento.

Han contrapone la mediocracia y la infodemia. A pesar de toda la crítica vertida contra la TV, esta no creaba fake news como si lo hace la infodemia. Lo que cuenta no es cómo sales en la TV, sino utilizar la información como arma de guerra. Las fake news son la nueva munición que permite obtener ventajas de manera inmediata contra el adversario político, al que le cuesta destapar los engaños vertidos por las fake new. Además, toda una ingeniería informática se pone a disposición del mejor postor para inundar las redes de noticias falsas y supuestos usuario que no son más que robots que alimentan likes a determinados mensajes generando estados de opinión falsos. Con todos estos elementos, Han concluye que "no son ya los mejores argumentos los que prevalecen, sino los algoritmos más inteligentes. En esta infocracia, en esta guerra de la información, no hay lugar para el discurso" (pág.40).

 Han ilustra todos estos mecanismos, a través de un personaje tóxico como Alex Jones y su InfoWars. "Las infowars con fake news y teorías de la conspiración indican el estado de la democracia actual, donde la verdad y la veracidad ya no importan. La democracia se hunde en una jungla impenetrable de información" (pág.41).

En esta guerra mediática, una herramienta poderosa son los memes. "La CNN llamó a las elecciones estadounidenses de 2020 "elecciones meme" (The Meme Election)" (pág.41). Estos memes se ponen en circulación en las redes infectándolas y reproduciéndose exponencialmente. Los mensajes no importan, lo importante es el efecto que pueden producir. Las imágenes son los nuevos argumentos. Se trata de que millones de likes inunden las redes para crear estados de opinión. 

Han es pesimista ante los retos que tiene que afrontar la democracia. "La información corre más que la verdad, y no puede ser alcanzada por esta. El intento de combatir la infodemia con la verdad está, pues, condenado al fracaso. Es resistente a la verdad" (pág.42). 

 

dijous, 15 de juny del 2023

Naufragi en terres gregues

 


Els supervivents del naufragi descansen en un refugi després de l'operació de rescat del seu vaixell, que havia bolcat a mar obert, a Kalamata, Grècia, el 14 de juny del 2023. STELIOS MISINAS/ REUTERS





Les imatges son mudes, però parlant. A la crònica de Queralt Castillo, parla d'un indeterminat número de desapareguts -morts- entre 400  i 750, el cert és que s'han pogut rescatar amb vida 104, i la xifra oficial de morts arriba els 79.  Sembla que el objectiu era arribar a Itàlia, però ha naufragat a prop de Pilos, Grècia. No vull parlar ara del perquè de la política de immigració de la UE que és indigna. Volia remarcar el lloc on han instal·lat els supervivents. El lloc, és una nau industrial en pinta d'abandonada  o quasi. És això el lloc adequat perquè descansin aquestes persones? No hi havia cap lloc més a Kalamata, ciutat de més de cinquanta mil persones i lloc turístic? Segurament, si envers d'aquests immigrant fossin turistes d'un creuer, el lloc on estarien serien molt diferents, algú te dubtes?


dimarts, 13 de juny del 2023

Reseña: Infocracia. La digitalización y la crisis de la democracia (II)

 Reseña:




El segundo capítulo del libro  lleva por título Infocracia. Veámoslo con detenimiento.


Infocracia es el sistema por el cual la digitalización y la información corroen el espacio público dando lugar a un debilitamiento de la democracia. Nombra a Habermas y su "Historia y crítica de la opinión pública*", donde se puede leer lo siguiente: " Con un público lector general, compuesto principalmente por los ciudadanos urbanos y la burguesía, y que se extiende más allá de la república de los sabios (...), se forma una red relativamente densa de comunicación pública, por así decirlo, desde el centro de la esfera privada" (pág.26). La aparición de la televisión, cambia el modelo de la esfera pública. El espectador se convierte en alguien pasivo, se introduce la "mediocracia" (pág.27). Este proceso no solo se ha extendido sino que se ha infiltrado de tal manera que la televisión ha modelado el debate público. La teatrocracia (pág.28) convierte en espectáculo, cualquier debate político y los políticos se transmutan en actores que deben dar la talla en la pantalla. Los argumentos en los debates son sustituidos por perfomance (pág.29). La gesticulación se adueña de los debates políticos, se pierde el mensaje y la sustancia de la política. El formato televisivo genera la necesidad de noticias breves: "En la era de la televisión, la noticia breve se convierte en la unidad básica de información en los medios impresos." (pág.29). Incluso la radio ha caído bajo el influjo de este modelo de banalización a través de la industria musical.

Han establece un sugestivo paralelismo ente dominación y su visualización. Se remonta a Platón y su famosa alegoría de la caverna**. Al decir de Han: "La pantalla arcaica de Platón ilustra el "dominio de los mitos" (pág.30). 

Las sombras de la alegoría de la caverna de Platón (514a-516a), son sustituidas con provecho en la visión distópica de Orwell*** y su telescreen (pág.30). Esas pantallas tienen como objeto la propaganda y el adoctrinamiento. Siempre está emitiendo y vigilando. Nadie puede desconectarlas. Se hacen rituales para dar salida al odio dirigido contra los enemigos del estado. Todos saben que deben actuar con entusiasmo, la pasividad es indicio de subversión. 

En el modelo de la telecracia (pág.30) la televisión entra voluntariamente en las casas. Del control y vigilancia se pasa al entretenimiento y la adicción a los programas favoritos. La dominación se hace amable. Han establece la comparación entre Orwell y su 1984 y Huxley**** y "Un mundo feliz". En esta distopía, el control se realiza a través del placer. Han puede afirmar que "Un mundo feliz, de Huxley, está en muchos aspectos más cerca de nuestro presente que el estado de vigilancia de Orwell. Es una sociedad paliativa. El dolor está mal visto. Incluso los sentimientos intensos son reprimidos. Todos los deseos y todas las necesidades deben ser satisfechos de inmediato" (pág.31). Si la telecracia es el modelo de la sociedad sólida -sociedad surgida de la Segunda Guerra Mundial hasta 1989-, Ahora ha sido substituida por la touchscreen (pág.32). El nuevo medio se llama smartphone. Este medio permite que las "personas ya no son espectadores pasivos que se rinden a la diversión. Todas ellas son emisores activos. Están constantemente produciendo y consumiendo información. (...) La fórmula de sometimiento del régimen de la información es: nos comunicamos hasta morir" (pág.32).


dilluns, 12 de juny del 2023

Novak Djokovic

 



Djokovic és un gran tenista, hi acaba de fer història al superar a Nadal amb títols del Grand Slam, 23. Però també s’ha guanyat a pols, ser un fatxenda de proporcions gegantines. La seva aptitud amb el Covid-19 mostra com és el personatge. S’ha negat repetidament ha vacunar-se, això sí, s’ha fet la víctima d’un complot contra la seva persona i sobre el seu estimat país (Sèrbia). Els esportistes d’elit, aquells que es converteixen en icones, no podem destriar a la persona i el personatge, formen un tot. Sembla que a Djokovic li agrada el personatge, a mi en molesta com a persona. 

divendres, 9 de juny del 2023

Heine viatge per el Harz (VI)

 Heine viatge per el Harz  (1824)




Ecologista avant la lettre:


(...) Així també aguanten a la vida aquells grans homes que s'enforteixen i s'aferren justament amb la superació de les dificultats i dels obstacles. Per les branques dels avets s'enfilaven esquirols i al dessota passejaven els cérvols grocs. Quan veig un aquests dolços i nobles animals, no arribo a comprendre com és que persones instruïdes troben gust a caçar-los i matar-los. Un animal d'aquests va tenir més bon cor que els homes i nodrí el lànguid regne de dolor de santa Genoveva." (pàg.47)


" Adesiara veieu com l'aigua regalima argentina de sota les pedres i rega les arrels i els filaments nus. Si us deixeu portar per aquest tragí, us semblarà escoltar les secretes històries didàctiques de les plantes i els batecs reposats de la muntanya. (...) Tot és un mormol i xiuxiueig deliciós, els ocells canten trencades melodies d'enyorament, els arbres murmuregen com amb mil llengües de noies, com amb mil ulls de noies ens miren les rares flors de muntanya, s'estiren cap a nosaltres des de les fulles meravellosament amples, graciosament dentades, enjogassats pampalluguegen els alegres raigs de sol, les enginyoses herbes s'expliquen històries fresques, tot és com encantat, cada vegada es fa més i més misteriós, un somni antiquíssim es fa realitat, l'estimada apareix... Ai, llàstima que desaparegui tan de pressa!" (pàg.47)


dimecres, 7 de juny del 2023

Heine viatge per el Harz (V)

Heine viatge per el Harz* (V) 





...

"No hi ha res més anguniejant que veure causalment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna. Al mateix temps tocà una campana feixuga, pregona, i amb tanta durada i tan lentament que, desprès de les dotze campanades, vaig creure tot convençut que entretant s'havien escolat realment dotze hores i que el rellotge hauria de tornar a començar a tocar les dotze de bell nou. Entre la penúltima i l'última campanada tocà un altre rellotge molt de pressa, gairebé escridassant i potser enutjat per la lentitud dels seu compare. Quan les dues llengües de ferro, emmudiren i un silenci de mort regnà a tota la casa, tot d'una em semblà sentir al corredor, davant la meva cambra, un soroll vacil·lant i defallit, com el pas insegur d'un vell. Finalment, s'obrí la porta oi lentament entrà el difunt doctor Saul Ascher" (pàg.37). (...) "En quina relació racional es trobaria una aparició d'aquesta mena amb la raó? La raó, dic, raó". I el fantasma passà a fer una anàlisi de la raó, cità la Crítica de la raó pura** de Kant, vol 2, primera part, llibre segon, capítol primer, la diferència entre fenòmens i noúmens, després tractà la problemàtica creença en fantasmes, deixà anar un sil·logisme darrera l'altre i acabà demostrant per lògica que no hi ha fantasmes en absolut" (pàg.38).


dimarts, 6 de juny del 2023

Heine viatge per el Harz (IV)

 Heine viatge per el Harz* (VI)




"La meva cambra oferia una vista esplèndida de la muntanya de Rammel. Era un vespre magnífic. La nit l'encalçava a cavall del seu corser negre i la seva crina llarga voleiava al vent. Dret prop de la finestra, contemplava la lluna. De debò hi ha un home a la lluna? Els eslaus diuen que es diu Clotar i que la lluna creix perquè la rega amb aigua. Quan era petit, havia sentit a dir que la lluna era una fruita que, quan madurava, era collida per Déu i era col·locada, per a les altres llunes plenes, a un gran armari que hi havia a l'extrem del món, clavada amb taulons. Quan vaig fer-me gran, vaig  adonar-me que el món no era tan estret i que l'esperit de l'home havia romput les barreres de fusta i havia obert els set cels amb una gegantina clau de Sant Pere, amb la idea de la immortalitat" (pàg.35)


(...). Les històries de fantasmes també provoquen una sensació encara més esborronadora quan un les llegeix estant de viatge i, sobretot, de nit, a una ciutat, a una cambra, on mai no ha estat. Quantes coses esgarrifoses no deuen haver passat en aquest racó del món on ara jeus?, es pensa sense voler. Ultra això, la llum de la lluna penetrava ambigua dins la cambra, a la paret es bellugaven tota mena d'ombres intruses i, quan vaig incorporar-me al llit per mirar-les, vaig veure..." (pàg.37)

 


dilluns, 5 de juny del 2023

Reseña: Infocracia. La digitalización y la crisis de la democracia (I.II)

 Reseña*:




Han contrapone la arquitectura que supone el Flagship Stores de Apple y la Kaaba de La Meca. Un cubo transparente y un cubo (kaaba) rodeado de un manto negro que oculta su interior. Han ve ahí “dos fundamentos diferentes de dominación: lo arcano y la transparencia”. (pág.16)

La transparencia para inducir a pensar en libertad, pero no es más que la “dominación despiadada de la información” (pág.16). Las personas se convierten en transparente en proporción inversa a como el régimen de la información se vuelve invisible, como dice sintéticamente Han: “La sala de máquinas de la transparencia es oscura”. (pág.17)

Esa maquinaria tiene terminales en todos los lugares, están a la vista, son las smartphone, sus sistemas de inteligencia absorben datos sin parar de los usuarios que alegremente abre su alma a los algoritmos de los gigantes de las redes sociales. La vigilancia del Big Brother abre paso al Big Data. El sueño del Gran Hermano se ha hecho realidad. Explotar la libertad, generar la ilusión de ser patrones de nuestra vida. Todo acontecimiento tiene su like. En el “régimen neoliberal de la información, la dominación se presente como libertad, comunicación y community” (pág.18).

El intelectual ha dejado paso al “influencer”. Éste es empresario de su propia existencia, sus gustos se hacen virales. Necesita likes para vivir de sus adeptos. Han hace un paralelismo algo forzado entre religión (sacra) y la nueva religión (likes). El objetivo de este proceso, consiste como no puede ser de otro modo en consumir cualquier producto que ofrecen los influencers. Sea lo que sea, transformarlo todo en mercancía. El influencer no es ningún revolucionario. No pretende tomar el palacio de invierno, se contenta con que hagas clic en su página, a ser posible millones de clics (likes). Han advierte que “el consumo y la revolución son mutuamente excluyentes” (pág.20).

 En la sociedad disciplinaria, la ideología hacia de cemento social. Generaba certidumbres, una cosmovisión que permitía ubicar las cosas en su sitio. Sin embargo, el régimen de la información, no quiere cuentos, sino cuentas, y por ello el modelo es el algoritmo. El algoritmo(**) rechaza el azar. “El régimen de la información sustituye por completo lo narrativo por lo numérico” (pág.21). Las cuentas son lo único que cuenta. Han denomina datismo a ese régimen de la información, “un totalitarismo sin ideología” (pág.21).

En ese mundo post-ideológico, lo que cuenta, para el algoritmo, es “alguien con un perfil” (pág.22). Ser es ahora, tener un perfil en la red. Elaborar perfiles es la labor de los algoritmos.  El Big Data quiere penetrar en la psique, y para ello descubre perfiles para que el sujeto siga reglando sus emociones y deseos, para modelarnos a todos con el feedback instantáneo del like. Lo que el Gran Hermano había soñado, en el nuevo Big Data se ha hecho realidad, parafraseando a Schmitt: “soberano es quien manda sobre la información en la red” (pág.24). Si se preguntan quién es ese soberano, tiene nombre y todos lo conocemos, se llama Meta –Facebook- y tiene un valor bursátil de 671,54 mil millones de $. Alfabet –Google- tiene 1,58 billones $. Apple 2,83 billones de $. ¡No cuenten con ellos para hacer la revolución!


dissabte, 3 de juny del 2023

La F1 l'espectacle mentider

 La F1: festival del tech





La F1 va associada a l'alta tecnologia, una legió d'enginyers i un equip de mecànics que mimen els prototips amb noms exòtics. A més a més, els comptes corrents dels pilots ajuda a la imatge d'elit que els acompanya -pilots que viuen a paradisos fiscals-. I enmig de tot això, els mitjans de comunicació que intenten acostar-nos a aquest món amb una passió postissa i ratlla en el ridícul.


DZAN ens transmeten les curses de llarg a llarg d'aquest món. La globalització s'expressa a la F1, a través de les diferents marques i pilots que pertanyen a aquest món globalitzat. És veritat que l'Àfrica encara no existeix. De fet, no existeix, excepte, per ser l'escenari de desastres de tota mena. Les carreres malgrat el desplegament de les cadenes televisives són un avorriment suprem. Hi ha els accidents i les fallades mecàniques, però les diferències entre els prototips són tan abismals que expressen de fet com funciona el nostre món.



G.P.Mònaco


Naturalment, sobre gustos no hi ha criteri absolut, els de sempre acaben els últims, a més d'una volta del guanyador. Els pressupostos són essencials, després hi ha els que arriben entre el 7 al 14 a una volta i finalment els que tenen opcions. Els comentaristes uns des del pàdoc, és a dir, on són els garatges dels cotxes, i altres a l'estudi narrant les vicissituds de la cursa, però com hi ha poc per explicar, una allau de detalls tècnics que tracten d'esborrar com és d'insuls tot aquest muntatge. La nova esperança es diu Alonso. Sainz no acaba de convertir-se en el que se n'espera. No comptin amb mi!


Art i musica: Albert Bierstadt

 



(1830-1902)


divendres, 2 de juny del 2023

Reseña: Infocracia. La digitalización y la crisis de la democracia (I)

Ressenya:

Byung-Chul Han. Infocracia. La digitalización y la crisis de la democracia. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Taurus. Madrid, 2022.




Esta nueva entrega de Han nos proporciona claves para comprender las transformaciones  que se suceden en nuestro mundo global a través de la digitalización. 

I

El régimen de la información 

“Llamamos “régimen de la información” a la forma de dominio en la que la información y su procesamiento mediante algoritmos e inteligencia artificial determinan el modo decisivo los procesos sociales, económicos y políticos.” (pág.9). 

Han contrapone este nuevo régimen propio de la sociedad líquida al régimen “de la disciplina” propio de la sociedad solida. Ahora “no se explotan cuerpos y energías, sino información y datos”. (pàg.9) Este modelo está asociado con el “capitalista de la información” en el que el ciudadano se transforma en  “datos y ganado consumidor” (pág.9).

Utiliza la distinción entre poder disciplinario –sociedad sólida- y el nuevo poder de la información. En el primero, el objetivo era convertir al hombre en parte del engranaje del sistema. La energía se canalizaba hacia el trabajo. Ahora, simultáneamente, el capitalismo de la información quiere hacernos creer en ser “libre, auténtico y creativo”. (pág.10)

Si el modelo disciplinario -cuyo teórico fue Michel Foucault-, se expresaba en el modelo panóptico –ideado por Jeremy Bentham, padre del utilitarismo-, que se plasmó, por ejemplo, en  la arquitectura carcelaria de la Modelo en Barcelona; el objetivo de este modelo era el aislamiento, el sentirse observado permanentemente, aunque materialmente, no fuese posible. Servía para que el recluso no supiera cuando era observado y cuando no, generando  obediencia. Ahora este modelo es ineficiente en el nuevo modelo capitalista. De lo biopolítico –modelo disciplinario-, se ha pasado al modelo psicopolítico. El cuerpo, se transforma en belleza –fitness-, y la psique es el objetivo primordial. Los deseos y motivaciones son la nueva materia prima de la psicopolítica. 

Han describe el régimen de visibilidad que toda dominación despliega. Así, en el Antiguo Régimen, se expresaba a través del esplendor (pág.12). Su coreografías, los verdugos, el público que contemplaba los castigos, la exhibición de atrocidades para resaltar el poder del soberano. En su obra Vigilar y castigar, Michel Foucault expreso con suficiente convicción el despliegue de esa visibilidad. En el régimen disciplinario (s. XIX-XX), el orden de la visibilidad se transmuta. Ahora la visibilidad no es del Soberano, sino de los súbditos. La vigilancia se convierte en sumisión. Interiorizar la vigilancia supone la obediencia. “Para el poder disciplinario es esencial la creación de “un estado consciente y permanente de visibilidad” (pág.13). El clásico literario 1984, de George Orwell, crea la figura del Gran Hermano (Big Brother). Nadie puede escapar a su escrutinio permanente, también él deseo entrar en su psique, pero se conforma con disciplinar su cuerpo. Sin embargo, en la nueva sociedad de la información, la visibilidad se expresa en las redes. Afirma Han: “La tecnología de la información digital hace de la comunicación un medio de vigilancia” (pág.14). La nueva paradoja de la visibilidad es que los propios sujetos se esfuerzan por “dejarse ver”, y el medio ideal es el Smartphone que aúna vigilancia y la ilusión de libertad. La visibilidad se expresa en el término transparencia: “La prisión  digital es transparente”. (pág.15)


dijous, 1 de juny del 2023

Heine viatge per el Harz (III)

 


Heine viatge per el Harz* (III)

Heine passa per Klausthal, lloc miner, allà parlarà amb els miners i menjaran, cantaran i tindrà un encàrrec  per quan passi per Goslar.

"Per immòbil i tranquil·la que semblés la vida  d'aquesta gent, tanmateix, és una vida verídica, viva. Hauríeu dit que la iaia velleta i tremolosa que seia darrera l'estufa, davant del gran armari, s'hi havia estat un quart de segle seguit i que els seus pensaments i sentiments havien quedat soldats a  tots els cantells d'aquesta estufa i a totes les entalles d'aquell armari. I estufa i armari són vius, perquè una persona els ha  infós una part de la seva ànima". (pàg.30)

"Havia llegit moltes coses de l'antiquíssima Catedral i del famós tron imperial de Goslar al Llibre de butxaca de Gottschal. Però, quan vaig voler veure'ls, em van dir que la Catedral s'havia enderrocat i el tron imperial se l'havien emportat a Berlín. Vivim en un temps molt transcendental: les catedrals mil·lenàries són enderrocades i el trons imperials llançats a la cambra dels mals endreços." (pàg.33)

"Algunes coses notables de la Catedral han estat instal·lades a l'església de Sant Esteve.  Unes vidrieres pintades molt boniques, uns quants quadres dolents, entre els quals diuen que hi ha també un Lukas Cranach, un Crist de talla i un altar de sacrificis pagà d'un metall desconegut. (...) Amb tot, encara és més desagradable el gran Crucifix de talla ja esmentada. El cap del Crist, amb cabells i espines naturals i una cara empastifada de sang, mostra certament, amb gran mestria, l'agonia d'un home, però no la d'un Salvador fill de Déu. En aquest rostre, només s'hi ha escolpit el sofriment material, no la poesia del dolor. Una imatge així pertany més aviat a una aula d'anatomia que no pas a una casa de Déu." (pàg.33-4)