Avui ens esperava una llarga tornada en cotxe. Els del IMSERSO que anaven en avió sortien a les 18:20, però els venien a recollir a les 16:15. Festes les maletes hem anat a esmorzar per últim cop al restaurant del hotel. Agafar el cotxe a les 9:00 i cap a l’autovia AP7 cap a Màlaga i Almeria.
Hem passat per llocs coneguts, com Nerja i cap a Almeria i el seu mar de plàstics i hivernacles. El paisatge queda desfigurat i sembla una exposició del escultor Christo Vladimirov Javacheff (1935-2020), ací si és pot dir de què viu la gent i la resposta es l’agricultura intensiva de hivernacles. Un autèntic mar de plàstics creant riquesa, depenent de l’extensió dels hivernacles. Havia moments que plovia amb més o menys intensitat, però poc a poc anava escampant els núvols. Almeria ha sigut terra de secà fins la introducció dels hivernacles a partir de 1963. Des de llavors, no ha parat de créixer en quantitat i diversitat de productes. D’Almeria a Murcia el paisatge canvia ràpidament. Els plàstics deixen pas a arbres llimoners abraçant bona part del paisatge que et deixa veure la AP7.
Hem pres un bocí de truita de patates a l’àrea de Santomera (Murcia). Hem passat al costat de Benidorm i els seus gratacels que semblen la sucursal de Manhattan. Un despropòsit molt normal a l’època de la seva construcció (a partir de la dècada dels seixanta). El règim va apostar fort per el turisme estranger. València i les taronges i Castelló i la ceràmica a més de les taronges.
Hem entrat a la CCAA de Catalunya, casa nostra, i veient el que hem vist, llocs d’estiu com La Ràpita, Cambrils, L'Ametlla de Mar, Salou, Calafell, Sitges, etc., semblen balnearis en comparació amb Màlaga i els seus pobles plens d’urbanitzacions interminables. No vull imaginar-me els estiu a aquests llocs, on deu ser molt difícil desplaçar-te o ficar-te al mar. Hem arribar fins a casa sense cap complicació.
El dia s’ aixecat plovent i nosaltres hem valorat què no valia el esforç per arribar-hi al “Caminito” plovent i amb un terreny perillós, hem decidit anar altra cop a Màlaga capital.
Màlaga capital és una ciutat que no et canses de veure-la. La seva fisonomia mediterrània, els seus carrers, la seva gent –molts estrangers-, una babel on l’anglès és molt present.
Hem agafat el tren –és com si agafessis un metre- amb el nostre bitllet de 10 viatges. Anava ple. Hi havia tres nois molt a prop nostre, parlaven per parlar. A la tornada també tornaven.
De Fuengirola fins a Màlaga-Alameda. És curiós que el noms de les estacions quan entres a Màlaga siguin Victoria Kent, María Zambrano i Màlaga-Alameda fi de trajecte. No sé quanta gent deu saber qui eren Victoria Kent i Maria Zambrano.
Hem sortit de l’estació cap a la Alameda, una avinguda plena d’arbres –pollancres- enormes que al estiu és deuen agrair moltíssim. Hem anat al Museu de Màlaga. Un lloc sumptuós, tot de parquet i un grapat d’obres d’art. Es fa difícil anar a aquests llocs, perquè la quantitat de peces desborda qualsevol intent d’assaborir el que veus.
"El Museu de Màlaga, avui*
Després de dues dècades amb les col·leccions emmagatzemades i diversos retards que van mobilitzar la ciutadania de Màlaga demanant l'obertura del museu, el 12 de desembre del 2016 es van obrir les portes del nou Museu de Màlaga, que va integrar per primera vegada els fons del Museu Arqueològic Provincial i del Museu de Belles Arts de Màlaga, essent el cinquè museu més gran d'Espanya i el més gran d'Andalusia. (...).
Es distribueix en planta baixa i tres plantes.
Planta baixa
A l'entrada veurem La Dama de la Duana, una estàtua romana del segle II trobada durant la construcció del palau, així com el pati restaurat del Palau de la Duana, que és de lliure accés i inclou tarongers, palmeres, una font i panells informatius sobre la història de l'edifici, per exemple la visita de la reina Isabel II el 1862 a aquest lloc. En aquesta planta també hi ha la botiga, la sala d'exposicions temporals, el vestíbul, la consigna, una cafeteria (que sortirà a concurs a l'octubre de 2017?) i el magatzem visitable, un espai innovador on els visitants podran veure les obres que estan sent restaurades o altres que no poden estar exposades per llargs períodes.
Primera planta: Belles arts
En conjunt, el Museu de Màlaga compta amb 2.000 obres a la seva secció de Belles Arts, que inclou llenços i escultures de vells mestres de la talla de Lluís de Morales, Luca Giordano, Murillo, Antoni del Castell, Alonso Cano, Ribera, Vicente Carducho, Goya,? Pere de Mena o Zurbarán.
La institució custòdia la que és considerada una de les col·leccions de pintura més grans del segle XIX a Espanya, estant representats pintors com Sorolla, Carlos de Haes, Federico Madrazo, Esquivel, Vicente López Portaña o Ramón Casas, així com diversos dels més cèlebres integrants de l'anomenada Escola Malaguenya de Pintura: Moreno Carbonero, Pedro Sáenz Sáenz, Enric Simonet, Muñoz Degrain, José Nogales o Bernardo Ferrándiz, mentre que al panorama internacional compta amb obres de Lleó Bonnat o de l'avantguardista alemany Franz Marc.
A més, posseeix una interessant col·lecció d'art modern espanyol fins a la dècada de 1950 amb obres de Picasso, José Moreno Villa, Rafael Canogar, Juan Barjola, Oscar Domínguez o Josep Guinovart, entre d'altres; i un petit espai dedicat a la transformació dels dos museus fins a l'unificat actual, amb vídeos explicatius del procés, com la manifestació duia a terme per la societat malaguenya el 1997 com a reclam per a l'obertura del museu.
Segona planta: Arqueològic
La col·lecció arqueològica posseeix uns fons de més de 15.000 peces, que abasten un període històric des del segle VIII a. C. fins a l'Edat Mitjana: egípcies, fenícies, gregues, romanes, àrabs, cristianes i bizantines. En les darreres dècades s'han incorporat peces procedents de les excavacions efectuades per la Universitat de Màlaga, així com diversos lots de les intervencions arqueològiques preventives i d'urgència que s'han desenvolupat al nucli urbà de Màlaga, com les trobades a l'excavació del Teatre Romà o el mosaic romà El naixement de Venus.? Part de la col·lecció del Museu Loringià han estat restaurada i traslladada des del Jardí Botànic.
Tercera planta
Inclou un restaurant, una biblioteca oberta a investigadors; i el mirador del museu, del qual se'n té una visió singular de Màlaga, sobretot de l'Alcassaba, el Castell de Gibralfaro o el Teatre Romà."
Interessant l'escola de Màlaga. Pintures enormes amb estampes costumistes, autoretrats, marines, amb bona tècnica, molt acadèmic, però sense allò que demana per ser una obra rellevant. Tothom ha pogut veure imatges d'obres d'art. Destriar obres mestres és un camí tortuós i dificilíssim. Potser si Picasso s'hagués quedat amb fer estampes costumistes, la galeria estaria plena de les seves obres, però ell no va volgué ser acadèmic i va obrir nous camins, per això te el seu propi museu. Si la pintura no vol ser reflexa exacte de la realitat, això vol dir que el realisme necessita alguna cosa més què reflectir al que hi ha afora, i això passa per la mirada del artista, la subjectivitat creadora. Però l'artista també està dins d'una societat determinada amb uns gustos que condicionen el que ha ser el cànon estètic d'una etapa històrica. Els nostres ulls estan tan saturats de iconografia que costa molt sorprendre'ns al veure un quadre o una escultura o una peça musical. Si puc criticar-ho no és per qüestionar les tècniques pictòriques, sinó perquè inevitablement, faig associacions conscient o inconscients d'allò que m'ha agrada o rebutjo, sigui una pintura o qualsevol expressió artística. I malgrat tot, què sé jo de pintura? Quant penso en Nonell (1872-1911), que no va vendre mai un quadre, o Van Gogh (1853-1890), o la incomprensió envers de Picasso quant va decidir deixar l'art acadèmic per anar a cercar noves perspectives -cubisme-, aquest exemples, expressen les contradiccions entre la societat i els artistes.
Desprès hem passejat per els carrers. M'he comprat un llibre de Maria Zambrano. Desprès hem anat a dinar. A la Plaça de la Marina és troba el restaurant Doña Inés. El local és bonic i elegant. Hi havia quatre persones que dinaven, i a l'hora parlaven de estratègies comercials gastronòmiques. Hem dinat molt be. Una amanida i salmó amb verdures i postres. M'he pres una copa de vi màlaga amb el cafè. Mentre menjaven ha plogut una mica, mentre les veus de la taula del costat seguien parlant de menús variats. No ha entrat més gent, però quant nosaltres marxàvem estaven posant taules per un grup nombrós. La nota del Google es de 4,5 de 5. És un bon indicador. Hi havia restaurants que la nota del Google era un 3,2, deixo els valents què facin la prova. Quan hem sortit no plovia, hem anat cap a l'estació de Renfe. En el trajecte, ple de gent, hem pogut veure l'arc de Sant Martí. Hem arribat a Fuengirola i directes al hotel. Desprès he anat a córrer, hi havia núvols molt foscos, però miraculosament, no ha plogut, malgrat que el cel estava negríssim.
Anar a sopar. Hi havia pasta, però estava passada i no valia res. Ara a l'habitació estic escrivint la crònica del dia. És curiós que avui era el dia d'anar al Caminito, però passejant per els carrers de Màlaga capital, no hem pensat amb ell. Veure sèries, i llegir una estona. Demà tornem a casa. No hem vist la TV del hotel, qui vol males notícies?
Avui, el dia ha començat plovent amb trons. Semblava que tindríem que quedar-nos al hotel, però hem decidit anar a Benalmádena a veure el museu precolombí que hi tenen. La distància que separa les dues poblacions és molt petita. El problema és que per arribar-hi hem tingut que fer un exercici de paciència i resignació. La via més ràpida és per autovia, però nosaltres no hem agafat aquest opció. Hem anat per la N-340. Un mar de cartells per indicar tota mena de hotels, però cap indicació per arribar-hi al poble. Hem tingut que fer una volta enorme perquè tot està urbanitzat. Des de la platja fins la autovia AP-7 tots son urbanitzacions, sense cap mirament per el paisatge. Un autèntic laberint de llocs on era molt fàcil perdre la pista per anar al poble. No han deixat cap espai buit. Hem fet un acte de fe per anar amunt dins que hem trobat el camí, gens marcat per arribar-hi. Hem aparcat a uns 300 mts. a les afores del poble.
El Museu és un lloc modest, una dependència del Ajuntament, un lloc que no sembla què allà pugin exposar una col•lecció tant notable d’art precolombí. Peces de Mèxic, Perú i l’Amèrica Central esperant al visitant. Llàstima que les peces estan mal il•luminades, es reflecteixen sense cap mirament per les pròpies peces. Una amable treballadora ens ha donat unes indicacions, però no s’ha pres la molèstia de saber d’on venien, ni ha apuntat, per exemple, el codi postal, com si van fer a la visita de les Coves de Nerja. Cap estadística, potser era molt d’hora, érem les primers visitants del museu.
Sobte que un petit poble pugui tenir un museu d’art precolombí. Llegint la història del seu creador, Felipe Orlando, resulta un miracle que a Benalmádena hi hagi aquest enclavament cultural d’Amèrica de parla hispana.
Desprès hem anat a prendre un cafè amb llet amb xurros. El lloc és al costat del museu. Feien els xurros al instant, cal dir que feia temps que no el provava i estaven d’allò més bons. Hem anat passejant per els carrers del poble, fins a l’església de Santo Domingo de Guzmán. Des d’allà és pot veure una bona panoràmica de la costa, llàstima del dia. Des de la nostre posició podíem veure una construcció sui generis, el “Castell de Colomares”. Una construcció kitsh elevada a l’enèsima potencia. Hem anat a veure la construcció, per això som turistes i a les guies marcaven la seva visita. Però, la seva construcció és un horror i un error anar-hi. Una construcció exaltant el Descobriment d’Amèrica. “La construcció d'aquest castell va tenir lloc entre els anys 1987 i 1994 pel doctor Esteban Martín i Martín, amb l'ajuda de dos paletes del proper poble de Mijas. És un monument al Descobriment d'Amèrica." (Wikipedia)
Cal tenir molta barra per fer i aprovar una construcció com aquesta, però la data màgica del 500 anys del Descobriment, sembla que dona carta blanca per cometre aquest estrall arquitectònic. Des de la plaça on està l’església hi ha un ascensor que salva un desnivell molt gran. Si difícil ha sigut arribar al poble, també ha sigut difícil marxar-hi, perquè volien anar per un altre lloc, però nosaltres no hem sapigut fer-ho. I finalment, hem tingut que recórrer el sentit invers per on havien vingut. Sembla difícil entendre perquè no hi ha indicacions clares per anar cap a la N-340. Una inflació de cartells per indicar urbanitzacions. Desprès de serpentejar per les carreteres del laberíntic Benalmádena, hem tornat a Fuengirola.
Hem deixat el cotxe al pàrquing del hotel, i hem anat a dinar al restaurant La Caracola. Un lloc molt bonic. Al costat del mar, amb un servei molt atent. Hem menjar de primera. Potser m’ha sobrat el milfulles, semblava que tingués tres mil, amb una copa de vi màlaga per empassar-lo. Mentre anàvem al restaurant, han caigut quatre gotes. Ara estem descansant al hotel i escrivint tot això (17:15). A les 18:15 he anat a córrer per el passeig marítim. He anat cap el sud, tenia que rebaixar les milfulles. He a travessat un pont, hi ha un canal d’aigua que desemboca al mar i al front el Castell Sohail. Desprès he tornat cap el hotel. Dutxar-se i anar a sopar. Una amanida. Hem vist sèries, ara son les 23:10. A les notícies el mon es cada vegada més insegur, sobretot per els kurds. Iran sembla voler una guerra generalitzada en tota la regió. Israel segueix el seu passeig triomfal per Gaza, tot això ja els hi va be per desviar l’atenció del genocidi a Gaza.
