dimarts, 28 de febrer del 2023

Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (I)

 Dia 1


Barcelona-Reikiavik


Llevar-se a les 3:00 h. malgrat no haver dormit massa, potser dues hores, tirant molt llarg, i a més mal de cap –cervicals-. Esmorzar a una hora intempestiva. Sortir al punt de trobada a les 4:00 h. Hem marxat una mica més d’hora per poder aparcar a prop del lloc on sortim, però no ha estat possible. No hi havia lloc per aparcar. Així, què el cotxe l’han tingut què portar cap a casa i tornar a peu (13’). Els altres companys, han arribat a l’hora. L’autocar havia arribat quant nosaltres estàvem buscant aparcament. Sortir a l’hora marcada per l’organització fins l’altre punt de trobada, aquesta vegada fins a la Plaça Espanya. En aquell moment, R s’ha adonat que sé havia deixat el mòbil. Sort que els dos companys que esperaven a Plaça Espanya han acompanyat a R, per rescatar el mòbil abandonat a la seva sort. Afortunadament, el mòbil està el seu lloc sense bellugar-se, sa i estalvi. La següent parada era al Corte Inglés, on esperava el gruix dels companys de viatge –aquesta expressió ja no és el què era-. Malgrat el enrenous del mòbil ens hem endarrerit uns 15’. L’autocar ha enfilat cap al Aeroport del Prat. Hi havia bon humor, com sempre, per la Roda de Dalt, aquella hora sense tràfic. 

A les 5:00 hem arribar al aeroport. Allà mai dormen. Una gentada esperant per facturar maletes, nosaltres hem anat a un altre lloc, per embarcar les maletes. Ens a atès una noia (negra) que parlava català –cal remarcar-ho-. I desprès al control de persones i objectes per passar l’arc de la vergonya. Hem estat una estona perquè hi havia dos passatger sords que han estat escorcollats com si fossin terroristes. Aquests controls s’han incorporat i semblen què seran permanents.  Bona part d’aquests treballadors són de fora, i és fa difícil que parlin en català. A més no son molt empàtics. Passar l’arc, m’he tret les botes que portava. Recollir les safates, posar-ho tot al seu lloc dins la motxilla i anar a buscar la porta d’embarcament [B]. A l’hora en punt, un bus ens ha portat fins al peu del avió de Vueling, feia vent mentre pujàvem les escales. Sembla que aquest mètode de fer anar amb bus estalvien diners les companyies. A les 7:10 s’ha enlairat cap a la capital de Islàndia. Un vol de 4h:20’ què per el desfàs horari –una hora menys- hem arribat a les 10:35 hora local.


Lluís S.


Pensava que tindríem algun control de passaport, però el camí no hi havia cap. Per el passadís hi havia uns vitralls molt grans, era evident què des de allà observaven els passatgers. El propi guia, posteriorment, ho va comentar. Agafar les maletes i sortir al vestíbul, on ens esperava el nostre guia Ernesto, un noi de Cadis que treballa a un lloc tan allunyat de casa seva. Ha explicat  la seva història. Fent pràctiques a Cadis –Direcció d’empreses- va escollir anar ací, era l’opció més exòtica. Ara porta al país 11 anys. Parla l’idioma, ens ha dit a nivell elemental, però sobretot parla amb anglès. El turisme s’ha convertit en la nova industria capdavantera del país, juntament amb la pesca i la fabricació d’alumini, malgrat les ingents quantitats d’energia i aigua que necessita, però a Islàndia l’energia es pràcticament de franc.  Ens ha dit què en un pis tot el dia amb les llums enceses costa un 15€ al mes.





Des de l’aéroport de Keflavik fins la capital hi ha uns 40 km. Tot el paisatge és de color blanc. Hem anat amb una velocitat que no pot passar de 90 km, tots al autocar anàvem amb el cinturó de seguretat posat, és obligatori. L’aeroport de Keflavik era abans una base nord-americana, producte de la Segona Guerra Mundial i posteriorment de la Guerra Freda.



* Lola


Hem començat el nostre recorregut turístic a la Hallgrímskirkja. A la Viikipèdia diu: “Hallgrímskirkja (església de Hallgrímur) és una església parroquial luterana (església d'Islàndia) situada a Reykjavík (Islàndia). Amb els seus 74,5 metres d'alçada, és l'església més gran d'Islàndia i entre les estructures més altes del país. L'església rep el nom del poeta i clergue islandès Hallgrímur Pétursson (1614–1674), autor dels Passíusálmar (Salms de la Passió).” 















La torre situada sobre un petit turo què permet tenir vistes de tota la ciutat. Feia molt de fred i vent. A dalt de la torre, el vent és nota. Una panoràmica de 360º et permetia visualitzar Reykjavík, amb moltes teulades de colors i moltes grues de construcció en marxa. Sobre els nostres cap, les campanes de l’església. Dins d’ella, sobrietat luterana, allà no val intermediari entre el fidel i Déu. Per veure les vistes de la ciutat cal pujar al ascensor, amb la cua corresponent, és clar.

El nostre guia Ernesto, a diferència d’altres guies, ens ha explicat la realitat del país avui. És cert que la història de Islàndia és relativament recent –segle IX-. La illa en temps geològic també és recent, uns 20 milions d’anys. Per això, Ernesto, ha explicar els problemes de la vida quotidiana dels islandesos ara. I un dels problemes més greus que afecta a la vida dels islandesos és l’habitatge. 

No sembla que l’estat faci habitatge social. Això fa que la iniciativa privada i per el joc d’oferta i demanda (teòric), el preus inevitablement pugin de preu. 




 Aquesta gràfica vol dir que com els habitatges no és poden construir d’un dia per altre, hi ha una quantitat determinada (S’), i si algú vol l’habitatge, és veu obligat a comprar al preu que marqui el mercat (Po) (els propietaris dels habitatges, que volen rentabilitzar la seva inversió). Com que hi ha escassetat de habitatges (o qualsevol altre be), qui el volguí no tindrà més remei que comprar car. Això rés més té com a solució, construir-hi més, però els constructors no vol omplir d’habitatges, perquè llavors, el preu tindria que baixar. L’altra opció és anar-te’n més lluny, on el preus siguin més assequibles. L’exemple clàssic, d’aquest model, és el cas de Messi, com no hi ha més que un, qui el volguí, tindrà que pagar el que li demanin. O bé, aquell que diu que vol aquell pis o casa, al preu que sigui.

Ernesto, ha explicat que no hi ha atur (3,8%). Com la població és molt petita (376.248 persones) la densitat és de 5,4 habitants/km². I si, els preus del habitatge estan disparats. “El 2020, el preu mitjà de lloguer d'un apartament de 3 habitacions a Reykjavík era de 319.000 ISK o uns 2.035€ aproximadament*.” Si els preus de lloguers són molt alts, “la mitjana del preu de venda d'un apartament a Reykjavík és 529.372 ISK o 3.380 € per metre quadrat. Segons la tendència actual, sembla que continuaran pujant, ja ho han fet al voltant de 5,5 a Reykjavík.”. Cal dir que no hi ha salari mínim, però el mitjà és de  68.980 € l'any, es a dir 5.748 euros al mes. Ernesto ens va dir què el que menys cobren roden sobre els 2378€ al mes. Així que hi ha moltes diferències. Tothom paga impostos 35,1%. L’Iva un 24%. Impost sobre el treball, un 44,4%.  Esta al cap davant amb igualtat de gènere. Sens dubte pertany al països de l'Estat del benestar.

 Sense impostos –dogma del neoliberalisme- no hi ha possibilitat de redistribuir la riquesa, i els nivells de vida és ressenten, per poder oferir béns públics –sanitat, educació, infraestructures, prestacions socials, etc.-. En el model sense impostos els únics beneficiats son els rics, que son els que és poden pagar tots els serveis.

dilluns, 27 de febrer del 2023

¿Qué es tener una experiencia?



Quiero experiencias vivas e inmediatas...


"Todo un equipo de turistas atraviesa la sábana de arriba abajo, con una máquina que petardea y una nube de polvo detrás, para plantarse a veinte metros de tres grandes y malos leones… y no pasa nada. Como si no existiéramos. Esta fue mi experiencia definitiva con el mundo animal. Un desencanto total. Un encuentro de tipo cero. No compartimos el espacio animal. Invadimos su territorio o lo cruzamos, pero nunca nos reunimos con ellos. El zoo, el circo (cada vez menos), los parques naturales (cada vez más), las tierras de caza, los canales de televisión consagrados a los animales, las sociedades protectoras, los museos de la naturaleza, las casas para animales de todas clases; multiplicamos los lugares, las ocasiones y los modos de encuentro. La humanidad se pasa el tiempo observando a los animales. Hemos inventado toda clase de artefactos para ese fin. Nunca nos cansamos de él. Sin duda, para nosotros representan un mundo perfecto. Algo extraño, diferente de nuestro mundo, de nuestro incierto, jodido, caótico, desastre de mundo. Todo esto hace que el mundo animal nos parezca mucho mejor que el nuestro. Algunas veces parece tan ajeno que nos quedamos plantados delante de su perfección, estupefactos y sin habla y, a pesar de nuestros sinceros deseos, nos preguntamos si podríamos ser como ellos, convertirnos en una sociedad tan maravillosa como la de las hormigas o los pingüinos, donde todos tienen su sitio, de manera que la sociedad puede perpetuarse a sí misma, sin cambios, indefinidamente la misma e infinitamente perfecta. Encontrar nuestros lugares nos ha hecho pasar por malos momentos. Después de los desastres del siglo XX, las sociedades animales parecen haberse convertido en el ideal*." (Gérard Wacjman, Los animales que nos tratan mal).


diumenge, 26 de febrer del 2023

UD Almeria-F.C. Barça: Fer el ridícul

 


El futbol no és una ciència exacta. Dit això, jugar com ha jugat el Barça, el resultat inevitable és la derrota. Una primera part sense nervi ni esma, ha sigut suficient per ajudar l'Almeria en la seva lluita per salvar la categoria, això ja ho feia el Barça l'any passat.

A la segona part, malgrat els canvis, no ha millorat el seu joc. No hi ha uns jugadors amb cara i ulls. L'última part del joc, s'ha jugat a tirar pilotes dins de l'àrea, sense cap criteri. Era un bona oportunitat per deixar el Madrid a 10 punts, però el Barça li agrada jugar amb foc. Esperem que aquest punts perduts no tinguem que lamentar-nos més endavant.  No hi ha excuses, la imatge del Barça ha donat pena. 

Recomanacions musicals

 


 



divendres, 24 de febrer del 2023

Ucraïna: any 1

 



Fa un any

Avui fa un any de la invasió russa a Ucraïna. El que semblava que podia ser una guerra d’annexió, s’ha convertit en un atzucac per Putin. Sembla contradictori què en un món global, un mandatari d’un país, poguí desencadenar una guerra de conquesta, mentre l’ONU és incapaç d’aturar una guerra on les actuals xifres “acceptades parlen de més de 100.000 baixes per bàndol, incloent-hi també ferits” (Ara.cat, 24/2/2023). Això demostra què la força et fa immune a les advertències d’altres països com EE.UU o la UE. Tenir armes de destrucció massiva és una avantatge insuperable. Ucraïna lluita per la seva independència, la seva resistència i de la població supera les possibles expectatives de Moscou. En un país, on hi ha una dictadura personal, on ningú pot fer crítica contra el govern, on qualsevol intent de dissidència és silenciada i castigada, la població russa veu una propaganda deformada per les idees imperials de Putin i la seva camarilla. L’excusa del Donbass fa temps que ja no és fa servir. Ara és una guerra d’alliberament, perquè segons Moscou, a Ucraïna manen les nazis. L’única manera d’aturar la guerra, malauradament, és ajudar al govern de Zelenski, no amb bones paraules, sinó amb armament, no arment de reciclatge com volen enviar des d’Espanya uns tancs obsolets, què encara s’ha estan arreglant. Diu el secretari de la OTAN que no cal aviació, mentida. I per suposat, més sancions i entrebancs tant per l’Estat com els ciutadans. Putin no vol parlar, vol guanyar. Xina s'ho mira pensant en el seus moviment de futur.


dijous, 23 de febrer del 2023

Manchester United-Barça: Adéu a la Europa League

 


El Barça torna a fracassar a Europa. Una gol d'Antony (22:39') ha capgirat el marcador, però sobretot, l'esperit del Barça que no ha pogut refer-se. Sense contundència a la defensa, el gol d'Antony, ve de un parell de rebots, què el Barça no ha sapigut treure del àrea.

A partir del gol, el Barça ha jugat a contrarellotge. No ha tingut masses oportunitats de gol, el més clar al 64' amb un remat de Kounde. Els canvis no han afegit res. Ansu i Torres han estat al seu nivell, és a dir, inèdits. La falta de Pedri i Gavi s'ha fet notar massa. En canvi s'ha notat massa -en negatiu- Kessie, de Jong.

El Barça li cal replantejar-se a què vol jugar. Li manques jugadors de talent. I sobretot, li falta convenciment de les seves pròpies possibilitats. El Barça pot -ja ho veurem- guanyar la Lliga, però és perquè el nivell es molt poc exigent. Quant surts a Europa, al Barça li tremolen les cames. 


dijous, 16 de febrer del 2023

Barça-Manchester United: Jugar contra el passat

 


El Barça ha patit amb el Manchester U. Jugar a Europa li treu tots els seus dimonis. Un resultat enganyós, perquè tant un com l'altre podien haver marcat algun gol més. Un Barça que no ha jugat còmode, imprecís, nerviós, ha tingut que jugar amb una pressió massa alta. Patirem a Anglaterra. Masses urgències és volien resoldre amb aquest partit. La sortida de Pedri per lesió ha trasbalsat el joc del equip. I malgrat tot, s'ha pogut empatar i també guanyar. Però les mancances amb defensa, han fet molt de mal. Un Kounde nerviós i poc fiable ha donat mostres de passar-ho malament al camp. Un motiu ha sigut el davanter Marcus Rashford que ha portat de corcó a la defensa del Barça. Un Kessie que vol però que no és Busquests, que aquesta nit s'ha fet notar massa. Un Lewandowski voluntariós que comença a estar neguitós perquè no veu porteria. Pesa massa la competició a Europa i el proper partit a Old Trafford, serà un punt d'inflexió per veure el comportament d'un equip que ha jugat massa pressionat per els fantasmes del passat.

dimecres, 15 de febrer del 2023

Reseña: El Naufragio de la civilización (Epílogo II)

 Epílogo de urgencia (2020)





“Añado estas últimas páginas a El naufragio de las civilizaciones cuando nuestro mundo lleva unos meses enfrentado a uno de los retos más traumáticos de su historia.

(…) No obstante, podemos afirmar ya sin peligro de equivocarnos que tardaremos mucho en olvidar los sucesos de este año, que se hablará aún durante mucho tiempo de un “antes” y de un “después” de 2020, y que en el futuro el planeta habrá una remodelación honda y duradera.” (pág.315)

“Una de las características de mayor rango de la pandemia causada por el Covid-19 es que constituye, más allá del aspecto médico, científico o sanitario, un reto de primer orden para la forma en que se gobierna cada país y para las relaciones entre los diversos componentes de la humanidad.” (pág.315-6)

“(…) La principal preocupación es que el coronavirus, que se transmite con facilidad, les causa a muchos enfermos dificultades respiratorias que requieren cuidados intensivos.” (pág.316). Estos cuidados requieren y colapsan el normal funcionamiento de los hospitales que tienen que decidir acerca de la idoneidad de los pacientes ante la falta de respiradores para todos los pacientes. Además, “¿las autoridades deberían forzar a la población a obedecer sus directrices o contentarse con prodigarles consejos?.” (pág.316) 

Amin Maalof se hace una pregunta necesaria: “¿cómo deberían funcionar las sociedades humanas para poder hacer frente a retos de esta categoría?.” (pág.316).

Piensa que es posibles entrever algunos cambios –hoy, sabemos que no-. Así, cree posible que determinados hábitos –distancia social, mascarilla- se puedan utilizar más allá de la pandemia. La utilización del teletrabajo, de lo digital frente al contacto real. En los momentos de confinamiento, los niveles de contaminación bajaron, un cierto sentido de la proporción y de concienciación acerca del planeta sobrevoló nuestras mentes. Y, sin embargo, parece que todo aquello se ha esfumado.

La pandemia ofreció un argumento de peso para el mantenimiento del Estado del bienestar, pues, la referencia de los hospitales públicos para enfrentarse a la pandemia fue un hecho decisivo para minimizar los daños. Las estrategias de los diferentes países para combatirlo, fue errática y caótica, a pesar que las consecuencias en otros países vecinos permitían vislumbrar los efectos. Desde aquellos no hicieron nada para combatirla –“inmunidad de rebaño” (pág.318)- hasta aquellos que como China –origen de la pandemia- procedieron a un bloqueo de la población sin precedentes. Los países con sistemas mixtos de intervencionismo estatal y acción privada fueron mucho más eficientes que aquellos – R.U y EEUU- que habían proclamado el advenimiento del neoliberalismo. Sin embargo, las cifras de muertos han sido enormes. 

“Es sensato suponer que, a la inversa, el papel del Estado como protector de los ciudadanos ha recobrado de pronto la legitimidad que parecía haber perdido.” (pág.320) A pesar de todo, el propio Estado –la UE, así como EE.UU- no ha salido bien parado del desafío, pues, “no ha mostrado ni liderazgo ético ni eficacia técnica” (pág.321). Tal como apunta Maalouf: “Más sería de esperar un largo y tumultuoso “interregno”, salpicado de crisis y de conflictos de todo tipo antes de que pueda implantarse un nuevo equilibrio.” (pág.323)

Una de las consecuencias más inquietantes en nombre de la salud pública ha sido las restricciones de movimiento de los ciudadanos. En China, estas restricciones tienen que ver con el modelo dictatorial y la falta absoluta de libertades civiles, pero en Occidente, las restricciones se vendían como la única solución ante el avance de la pandemia. La salud por encima de la libertad. 

La imagen del gobierno Chino estableciendo cuarentenas draconianas, podía parecer que su eficacia era mejor que las establecidas por Occidente, pero, tal eficacia dista mucho de ser real. La pandemia, y lo que el futuro pueda deparar nos recuerda, siguiendo la metáfora del Titanic, que hay que estar atentos a esos icebergs –cisnes negros- que hay que tratar de esquivarlos sin que se pierda el control de la nave, en la que todos vamos juntos.


dimarts, 14 de febrer del 2023

Reseña: El naufragio de la civilización (Epílogo I)

 Epílogo




“(…). Lo que menos quería era salirme de mi papel de espectador ni dar a mi enfoque propio un lugar desorbitado.

“más de una vez hice un alto, incluso, entre dos capítulos para asegurarme de que no padecía una “ilusión óptica” y que era de verdad el mundo el que esta naufragando y no sólo mi mundo (…) “ (pág.307)

“No, no es la nostalgia la que habla por mi boca, es mi preocupación por el porvenir; es mi legítimo temor a ver a mis hijos, a mis nietos y a sus contemporáneos vivir en un mundo de pesadilla. Y es también mi temor de ver desaparecer todo cuanto presta sentido a la aventura humana. “(…). Sigo, efectivamente, convencido de que si el Levante plural hubiera podido sobrevivir y prosperar y florecer, el conjunto de la humanidad, con todas las civilizaciones fundidas en un solo crisol, habría sabido evitar la deriva que estamos viviendo en nuestros días”.

Fue desde mi tierra natal desde donde empezaron las tinieblas a extenderse por el mundo”. (pág.308)

“Al enarbolar, como he hecho en este libro, el fantasma de un naufragio inminente, ¿no me he arriesgado a desesperar a quienes me lean?

“Mi intención no era, desde luego, predicar el desánimo, pero es obligación de todos, en las gravísimas circunstancias por las que estamos cruzando en este siglo, conservar la lucidez y la sinceridad y seguir siendo merecedores de confianza.

“Tengo la convicción, por lo demás, de que sigue siendo posible una reacción. (…) Todas las sociedades humanas y todas las civilizaciones salen perdiendo con derroteros cuyo rumbo se extravía de esa forma y todas saldrían ganando si se enderezase ese rumbo. El día que tomemos conciencia de ello, las conductas cambiarán radicalmente, se enmendará la deriva y aparecerá una dinámica saludable.

“Es pues necesario, e incluso imperativo, dar la alarma, explicar, exhortar y avisar. Sin cansancio, sin indulgencia, sin desaliento. Y sin saña sobre todo. Recordando continuamente que los dramas que ocurren en nuestros días son el resultado de una maquinaria cuyos dispositivos no controla nadie y que nos arrastra a todos, pobres y ricos, débiles y poderosos, gobernados y gobernantes, lo queramos o no y cualquiera que sean nuestras filiaciones, nuestros orígenes o nuestras opiniones.” (pág.310-311)

(…) ¿Cómo convencer a nuestros contemporáneos de que, al seguir presos de los conceptos tribales de la identidad, de la nación o de la religión o al seguir glorificando el egoísmo sacro, les están preparando a sus propios hijos un porvenir apocalíptico?” (pág.311).

La imagen de lo apocalíptico es cara a ciertas mentalidades que parecen desear ser castigados por alguna entidad superior a nosotros, sea la Naturaleza (en Mayúsculas), Gaia o cualquier idea de tipo New-Age. Siempre es posible que todo acabe al estilo de la novela de Cormac McCarthy, La carretera (2006). Sin embargo, si somos capaces de lo peor, también somos capaces de lo mejor, o al menos de  evitar ese naufragio que tantos agoreros piden a gritos.

No habrá ningún “instinto colectivo de supervivencia” (pág.311) que nos salve. Los problemas no desaparecerán por arte de magia. Requiere tomar conciencia de los problemas –globales y locales- y tratar de utilizar la racionalidad para enfocar adecuadamente y en orden de prioridades que problemas afrontar escalonadamente. 

Amin Maalouf no quiere caer en la desesperación. Como dice:”no quiero perder esa esperanza” (pág.312). Utiliza la metáfora del Titanic para evitar ese naufragio.


diumenge, 12 de febrer del 2023

Vila-real-Barça: Jugant amb joc

 


Mal partit del Barça al camp del Vila-real. La primera part han jugat més i millor, però a la segona part malgrat les oportunitats, a acabat demanant el temps. En general tots han estat grisosos i sense massa idees. L'únic bo és el resultat. Això demostra que la Lliga Santander és molt fluixa. Un gol al 17' amb una combinació genial entre Lewandowski i Pedri que permet al segon un gran gol, davant d'un Reina que s'ho mirava sense poder fer res. Moltes faltes, sobretot a la segona part, i el Vila-real també ha tingut les seves oportunitats. Resumint, tres punt que suma el Barça, una segona part molt desafortunada i alguns jugadors que no estan afortunats (Raphinha, Kessie).  

Recomanacions musicals

 






dijous, 9 de febrer del 2023

Terratrèmol: Síria oblit i càstig









 L’article de Ethel Bonet ens dona les pistes per comprendre el significat de l’ajuda humanitària. Això vol dir, que hi ha víctimes dignes i indignes. Règims amics –independentment si respectes els drets humans o no- i enemics, i si tens la mala sort de viure en els lloc equivocats, a les zones controlades per els rebels llavors el desemparament és doble. Què fa l’ONU en aquests casos? Aquests exercicis d'Ajuda Humanitària a escala global són actes de propaganda per fer oblidar que la resta del temps, no cal preocupar-se. Els nostres governs  se senten generosos  amb els sàtrapes que hi governen aquests tristos països. Veiem aquestes situacions, t’ha n’ha dones del llarg camí que  tenim per davant per fer una societat global més justa i humana.

dimecres, 8 de febrer del 2023

Reseña: El naufragio de la civilización (XIII)

 


Revolución “conservadora” –Thatcher y Reagan- y la iraní –teocrática-, hay que sumar dos nuevos acontecimientos. El primero el ascenso de Deng Xiaoping (1978) que también inaugura la nueva revolución conservadora que “se apoyaba en las tradiciones mercantiles enraizadas de toda la vida en la población china y que Mao Zedong había intentado erradicar” (pág.167). La revolución conservadora iba a cambiar para siempre las condiciones de vida de la población China. Nunca, un cambio revolucionario, iba a cambiar el rostro de una sociedad, llevándola a unas pocas generaciones, a convertirse en la segunda potencia del mundo. El otro acontecimiento, que también ayudo a cambiar el mundo fue la aparición del Papa Carol Wojtyla, y su doctrina conservadora, que dinamizó y propició cambios en la Polonia natal y de paso en el telón de acero.

Todas estas revoluciones conservadoras, generaron sus propias derivas de largo alcance, fueron revoluciones en que los actores de estos acontecimientos, jugaron un papel decisivo, no tanto porque tuvieran planeado lo que iba a suceder, pero su voluntad de cambio, desencadenó, toda una cascada de acontecimientos que fueron más allá de la clásica distinción marxiana entre la infraestructura y la superestructura. En el caso de estas revoluciones conservadoras, los factores superestructurales –culturales- tuvieron mayor calado si cabe que los factores económicos –infraestructura-.

Todos estos acontecimientos que tuvieron lugar “entre octubre de 1978 y mayo de 1979”, generaron dinámicas impensables en el momento que se jugaban estos acontecimientos. Maalouf apunta dos hechos que ayudaron a que estos acontecimientos fueran catalizadores de lo que posteriormente acabó por suceder. Se trata de la crisis del petróleo (1973) y el declive del imperio soviético.

La crisis del petróleo tuvo que ver con la guerra de Yom Kipur*, guerra del Ramadán o guerra de Octubre (1973). La victoria israelí, fue contestada por los países árabes con el embargo del petróleo y el aumento del precio que supuso un auténtico shock en las economías de Occidente. Para los países árabes, que tenían las llaves del progreso, acabó por convertirse en una maldición. 

La década de los setenta, fue escenario del enfrentamiento entre las dos grandes potencias, por países interpuestos que sufrieron las consecuencias de dicho enfrentamiento. Vietnam, Camboya, Laos, fueron escenarios del conflicto entre comunismo y el anticomunismo de EEUU. El escenario se amplió a África. Destrucción de países en enfrentamiento sangrientos capitalizados por las dos superpotencias, asolaron los países denominados del tercer mundo. 

En este escenario de Guerra Fría, los soviéticos se embarcaron en una aventura de la que iban a salir mal heridos. Afganistán (1979) iba a acabar siendo para los soviéticos lo que fue Vietnam para los norteamericanos. 


dilluns, 6 de febrer del 2023

Obituari: Josep Maria Espinàs

 



(1927-2023)


Dels molts llibres que va escriure, Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat". editada per la Caixa d'estalvis de Sabadell (1984), va ser durant un temps, el llibre d'ètica que feia servir per els alumnes de BUP.  Era un llibre ple de sensibilitat i humanitat. Amb un llenguatge planer i sense dogmatismes. Era un llibre sense trampa ni cartró. 

Al capítol La comunitat (pàg.85) diu el següent:

5. Catalunya.

b) L'idioma

"Si en tota Comunitat la llengua és matèria de civisme, en el cas concret de Catalunya ho és d'una manera especial per raons històriques, polítiques, demogrà-fiques , culturals, etc.

(...). Cap persona culta no pot discutir avui la condició d'idioma del català, i qui encara el titlla de "dialecte" ho fa per inexcusable ignorància o per irracional aversió.

(...)

És un deure cívic del catalanoparlant afavorir que qui no el parla es familiaritzi amb l'idioma propi de Catalunya, adreçant-s'hi sempre que se suposa raonablement que l'interlocutor el pot entendre, encara que no el parli. (...) El castellanoparlant té dret a no abandonar el seu idioma quan algú li parla en català, però el catalanoparlant té l'obligació de mantenir el seu; mantenir una conversa d'aquest tipus harmonitza el respecte a l'altre amb el respecte a un mateix" (pàg.93-94)






Reseña: El naufragio de la civilización (XII)

 III El año del gran vuelco





“El drama que los árabes de hoy llaman sencillamente “sesenta y siete” fue, pues, un giro decisivo en el camino del quebranto y de la perdición”. (pág.159)

Al decir del Maalouf, ese giro no fue sólo por un acontecimiento, sino que utiliza la palabra “síndrome” (pág.159) para remarcar la idea de acontecimientos que en paralelo se iban a sumar a ese “gran vuelco”.

Ese “gran vuelco”, también fui testigo, junto con toda una generación que había llegado a los veinte años en 1979. Los acontecimientos “causaron en el mundo entero algo así como un “vuelco” duradero de las ideas y de las posturas”. (pág.161)

Utiliza la palabra Zeitgeist, para referirse al espíritu de la época. Tal concepto, implica que “Todos cuantos viven en la misma época se influyen mutuamente de diferentes formas y habitualmente no son conscientes de ello.”(pág.161). Marx lo llamará superestructura –ámbito de la cultura, sea filosofía, arte, literatura, moda, o cualquier forma en la que se expresa un momento de la historia-. Así, “las ideas de la calse dominante son las ideas dominantes en cada época, o dicho en otro términos, la clase que ejerce el poder material dominante en la sociedad es también su poder espiritual dominante” (K.Marx, La ideología alemana) 

La revelación que tiene Maalouf es que entrabamos en “una era eminentemente paradójica en que nuestra visión del  mundo iba a transformarse e incluso iba a dar un vuelco total. En adelante, “iba a ser el conservadurismo el que se proclamara revolucionario, mientras que los seguidores del “progresismo” y de la izquierda no iban a tener ya más objetivo que la conservación de los conseguido” (pág.162)

Entre los acontecimientos que ayudan a entender lo que sucede en nuestro hoy, destacan dos por las consecuencias de largo alcance que han tenido y que el tiempo pasado 1979, permiten ahora valorar y calibrar. Dos revoluciones de signo aparentemente diferente, pero que expresan ese conservadurismo del que hablaba Maalouf, a saber, la revolución Iraní, del ayatolá Jomeini en febrero de 1979 y la revolución conservadora en el Reino Unido de la mano de Margaret Thatcher en mayo de ese mismo año.

Como los procesos históricos siempre son múltiples, el desarrollo de la tecnología de las comunicaciones –ordenador, internet, redes de comunicación- así como el advenimiento de los gigantes asiáticos, China e India, dieron aún más complejidad a un mundo cambiante. Esas confluencias, allanaron aún más, los vertiginosos acontecimientos que llevaron al derrumbe del bloque soviético (1989).

La revolución iraní, fue un rechazo profundo a la penetración del mundo Occidental. Su posiciona-miento contra todos los valores Occidentales –papel de la mujer, igualdad, libertad de expresión y de conciencia, derechos humanos-, fueron impugnados de forma radical por el nuevo régimen de los ayatolas. Más que revolución fue una contrarrevolución contra Occidente.

En la revolución política de Margaret Thatcher, suponía un rechazo frontal contra el Estado del Bienestar y el papel activo del Estado como garante de una mínima redistribución de la riqueza. De ahí el desmantela-miento sistemático de ese Estado que tanto había costado de instaurar. La clase obrera fue sepultada, a favor de la nueva clase emergente, los empresarios, los creadores de riqueza, y sobre todos, se rompía un contrato social implícito que había surgido de la Guerra Fría. El banderín de enganche para esa nueva oleada de neoliberalismo fue la idea que cualquiera podía ser “empresario de su vida”. Se reivindicaba la libertad –imaginaria- del individuo frente al pesado e inútil Estado que frenaba la creatividad individual.


diumenge, 5 de febrer del 2023

Barça-Sevilla: Una nit plàcida (per fi!)

 


Una primera part amb passades sense cap profunditat i un Sevilla que volia arribar els 45' empatant a cero i això ho ha aconseguit. El 5' Busquets s'ha tingut que retirar del camp. La substituït per  Kessie. Lewandowski podia haver marcat gol, però el seu xut ha sortit fora. Molta possessió però gens efectivitat. Raphinha,ha estat malament, sense capacitat per desbordar l'àrea del Sevilla molt ven organitzat, deixant fer al Barça.

La segona part ha canviat el decorat. Un gran gol d'Alba (63') a passada boníssima de Kessie ha obert la tranquil·litat per fer un joc més fluid i el Sevilla ha volgut canviar el seu esquema i això li ha costat el partit.   Raphinha ha donat la passada de gol perquè Gavi (70') pogués empenya la pilota dins de la porteria de Bono. Raphinha ha marcat el 3-0 al 78' a passada d'Alba. Desprès canvis, per omplir temps, amb un Sevilla sense idees ni encert. Amb l'ensopegada del R.Madrid, son ara a 8 punts de marge que el Barça pot anant gestionant.



Mitja Marató de Granollers: Nou record de la prova!

 


Nou Record de la Prova




La Mitja no defrauda mai. Una hora de sortida una mica estranya 10.45 (massa tard), força gent per el temps en  què estem i moltes ganes de passar-s'ho be corrent. Quant el nostre fragment de les dues hores passava per el quilòmetre 4,5 en Hagos Gebrehivet ja enfilava el últim tram de carrera,  és formidable veure aquests super-cracks del atletisme mundial. Com sempre hi havia molt ambient al carrer, musica i espectacle. Res més per això val la pena anar-hi a la cursa.


M'han adono que cada any hi ha més dones corrent, és un signe del temps, i constatar-ho es de justícia. El fet que al dorsal posa el teu nom ajuda al públic molt entusiasta a animar-te per el nom. Grups de timbalers per donar ànims els corredors, tot ple de festivitat i alegria. El recorregut s'ha modificat una mica, deixan-t'ho un pel més suau. Ni havia tant grups musicals com l'any passat, però tot i així, ambient excepcional. En definitiva, una cursa molt dura, a la tornada no paro d'escoltar gent que et va cridant "ara tot es baixada", però no ho es, hi ha alguna pujada poc amable. I si, els últims quilòmetres fa baixada, però jo ja no tinc massa esma. Un reconeixement a tots el voluntaris d'aquesta cursa excepcional. Gràcies a tots.

Recomanacions musicals

 


Tema extraordinari ple de energia i força






dissabte, 4 de febrer del 2023

Núria Graham i les seves sortides

 



No sé qui és Núria Graham, vull dir com a persona, malgrat les seves explicacions, que m'han deixat més aviat indiferent. Però, amb l'entrevista l'Ara, surt amb una expressió força divertida i que trenca de manera brutal un relat una mica naïf i generacionalment sense cap interès. Però la seva musica ja és un altra cosa. De vagades  masses artistes parlant amb un esperit new- age que potser val per addictes, però son pedants i una mica cursis, però al món cal de tots els colors. Ara, deixo de dir-ne de coents, i sobretot, escoltin-la, per valorar el seu talent, que el té i molt!

 

Art i musica: Edvard Munch

 



(1863-1944)