dimarts, 31 d’agost del 2021

Reseña: El algebristas (I)

 Reseña: Iain M. Banks, El algebrista*




La novela “El algebrista” es una extraordinaria elucubración sobre la vida más allá de nuestro sistema solar. Una novela llena de una imaginación desbordante, de situaciones inverosímiles, de personajes extravagantes y de personajes siniestros en grado superlativo. 

Si las diferentes especies que pueblan nuestra galaxia, u otras galaxias, están condenadas a no encontrarse, entonces quiere decir que no tenemos espacio para la conquista y la exploración. El límite de la velocidad de la luz, es un techo invisible que limita esa conquista.

Lo humano aparece cuando la guerra entra en escena. Es como si la necesidad de imponerse al Otro, fuera una necesidad vital, diríamos ontológica. La historia se puede resumir, de la siguiente manera:

Fassin Taak, el protagonista de la historia viaja al planeta gaseoso Nasqueron, donde habitan una especie, los moradores, que Fassin Taak, como especialista en dicha especie, se denomina observador, tiene el privilegio de contactar con ellos. Una especie, antiquísima, desordenada e imprevisible, que al parecer guarda un secreto vital, pues, una guerra devastadora se pone en marcha para conseguir ese secreto oculto en las profundidades del gigante gaseoso de Nasqueron. 

Los moradores pertenecen a la categoría de los Lentos, mientras que los humanos y otras especies, pertenecen a la categoría de los Rápidos. Cada categoría evoluciona de manera diferente, genera culturas y civilizaciones diferentes y problemáticas diferentes. Pero, a pesar de esas diferencias, es posible su interacción. Es el caso de humanos, Fassin Taak, que como Observador, interactúa ya sea de manera virtual, es la interacción más generalizada y la real, que es la que Taak, le gusta para disgusto de sus colegas Observadores.

La idea de la desaparición de civilizaciones, su ocaso y extinción es una constante, la idea de eternidad se hace muy difícil para especies cuya vida es extraordinariamente corta. La prolongación de la especie, a través de nuestros descendientes, nos da la falsa idea de eternidad. ¿Existe algo más allá de nosotros? Trascender se puede convertir en una obsesión, pero nuestro tiempo –la novela se sitúa en el 4034 -. Si lo desconocido se sustenta en lo conocido, lo propio de las civilizaciones es que decaen y desaparecen para configurar otra nueva civilización que creerá perdurar por mil años. ¿Si las Especies Rápidas, necesitan generar cambios y transformaciones como formas de trascender su propia limitación, qué les sucede a las Especies Lentas como los moradores? 

El problema de los Moradores, es su propia falta de perspectiva. Si el tiempo de los moradores puede llegar a los dos billones de años, así el  caso de Drunisine, el protector planetario (negable) Isaut.(pág.307). Nasqueron es el planeta de los Moradores, viven en otros gigantes gaseosos a lo largo de la galaxia, excepto en Júpiter, dentro del sistema solar del planeta Tierra. Al parecer, estos planetas gigantes contienen “puentes de comunicación” entre diferentes planetas de nuestra galaxia. La destrucción de estos “puentes” provoca la “desconexión” y por tanto, da lugar al aislamiento cósmico y la posibilidad de desestabilización de la civilización


Iain M. Banks, El algebrista, Trad. Juan José Llanos Collado. Ed.La factoria de ideas, Madrid, 2008.


dimecres, 25 d’agost del 2021

Soldats i diplomàtics primers, les dones (afganeses) les últimes!!!

 


[Cap país es fa càrrec de l'evacuació de les diputades afganeses]


Potser si que això es una mena de Saigon II, el que es evident es que marxen primers els soldats i diplomàtics abans que les dones i els nens afganesos. Espanya ha recollit un grapat de refugiats de primera classe. Eres els intèrprets que varen ajudar el exèrcit ocupant. Col·laboracionistes de les tropes que van envair el territori afganes ara fa vint anys (2011). 

La Comunitat internacional, es a dir, EEUU i desprès tots els de més, marxen precipitadament, malgrat que hi havia un exèrcit finançat per la Comunitat internacional i que no ha tingut que tirat cap tret. S'han rendit al enemic intern. Milions de dòlars i euros llençats a la paperera de la història.  

En el seu article "Després d'aquest 'moment Saigon' ¿i si els Estats Units no tornen mai?" de Timothy Garton Ash (Ara.cat, 22/08/21) parlava de les opcions que aquesta fugida pactada pot tenir per les relacions internacional. Xina i Rússia volen ocupar l'espai que deixarà EEUU. Es pregunta que farà la UE. Però com diu: "no pinta bé". Llavors què? Planteja una tercera opció, "l'anarquia internacional". Sembla que Garton Ash es sensible a la política Norte americà, malgrat tots els seus desastres. Es una opció, sobretot, perquè no et tocarà rebre de manera immediata.

Més punyent era l'article de Vicenç Villatoro ("Com el Cid" Ara.cat, 22/8/21), quan explicava, que aquest drama, no té únicament un actor, els EEUU, també han participat des de l'antiga Unió Soviètica envaint el país (1979-1987) deixant un llegat de mort i destrucció. Aquella guerra* va portar al talibans al poder y va ser el cresol d'Al Qaeda, i tot el què va portar al 11-S (2011). La pròpia Comunitat internacional -inclosa Espanya-. També hi te a veure la pròpia ciutadania afgana -almenys el 50%, els homes-. Ara sembla que tot això, és una mena de desastre natural, però no ho és. Es una qüestió política, cultural, econòmica -un dels llocs en el que sempre s'ha cultivat l'opi -d'on surt l'heroïna-, i religiosa. Així, què el problema no sembla de fàcil solució ni a curt ni a mig termini.  

Marxen els Norte americans, i els seus serveis auxiliars, però queda tothom, incloses les dones. Què farà la Comunitat internacional, més enllà de la retòrica buida de sempre? Hi ha una constant a la història, sempre és pot anar a pitjor! Això que li passa aquest país no és inevitable, però ara per ara estan sols i sembla que cap déu  vindrà ajudar-los.




*Svetlana Alexiévich, Los muchachos de zinc. Voces  soviéticas de la guerra de Afganistán. Debolsillo, Barcelona, 2017.



Recomendaciones veraniegas: Charlie Watts

 


Charlie Watts (1941-2021)



dissabte, 21 d’agost del 2021

Afganistan dona per fer shows!



Imatges desesperades, però que en un món on tot s'ha tornat espectacle, es tornen virals. La pregunta es i ara què? I els seus pares? Els deixaran a l'estacada com a tota la població d'Afganistan? De moment, els caps dels talibans, no son desconeguts, ja varen estar abans, però, per tapar els acords entre Trump i el talibans, es vol fer creure que son pragmàtics, molt més moderats que els anteriors. Vaja, com dir, que a Irak hi havia armes de destrucció massives. Una altra mentida. 

 

Arte y música: George Grosz

 


Georg Ehrenfried Groß

dimecres, 18 d’agost del 2021

Estampes haitianes: la maledicció dels déus! (I)

 

Proyección de Peters


           

(pág.399)



"Hay una larga tradición de identificación de la gente de piel oscura, y de sus símbolos de identidad, con la ignorancia y el atraso. Para abrir el camino del progreso en la República Dominicana, el generalísimo Leónidas Trujillo mandó descuartizar a machetazos, en 1937, a veinticinco mil negros haitianos. El generalísimo, mulato, nieto de abuela haitiana, se blanqueaba la cara con polvo de arroz y también quería blanquear al país. A modo de indemnización, la República pagó veintinueve dólares por muerto al gobierno de Haití. Al cabo de prolongadas negociaciones, Trujillo admitió dieciocho mil muertos, los que arrojaron un total de 522.000 dólares*." (pág.80) 


"En los viejos tiempos, los marines ocupaban las aduanas para cobrar las deudas de los países centroamericanos y de las islas del mar Caribe. La ocupación norteamericana de Haití duró diecinueve años, desde 1915 hasta 1934. Los invasores no se fueron hasta que el Citibank cobró sus préstamos, varias veces multiplicados por la usura. En su lugar, los marines dejaron un ejército nacional fabricado para ejercer la dictadura y para cumplir con la deuda externa. En la actualidad, en tiempos de democracia, los tecnócratas internacionales resultan más eficaces que las expediciones militares. El pueblo haitiano no ha elegido, ni con un voto siquiera, al Fondo Monetario Internacional ni al Banco Mundial, pero son ellos quienes deciden hacia dónde sale cada peso que entra en las arcas públicas. Como en todos los países pobres, más poder que el voto tiene el veto: el voto democrático propone y la dictadura financiera dispone." (pág.197)




(pág.300)

  
Haití es la historia de una conquista. Fueron los primeros en liberarse de la esclavitud -todos eran esclavos- y derrotaron a Napoleón, conquistando la libertad. Todo esto hace que la historia de Haití sea a la vez extraordinaria, pero también trágica. Su historia comienza en 1492.



* Eduardo Galeano, Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998). Con grabados de José Guadalupe Posada. Galeano bolsillo. Siglo XX de España Editores, 2005.

dilluns, 16 d’agost del 2021

Afganistan i Haití: Els desastres continuen

 Afganistan i Haití son les dues notícies internacional del moment. El talibans a Kabul i un terratrèmol a Haití amb un balanç provisional de morts de 1297 i 5.700 ferits. Un terratrèmol d’escala 7, la mateixa escala que va produir al 2010, 300.000 morts i el país devastat.



Talibans entrant a Kabul






Terratrèmol a Haití


Què tenen en comú aquests dos països? Un al Carib i l’altre la Asia? Tots dos pobres. “ L'HDI és una mesura comparativa d'esperança de vida, alfabetització, educació, i nivell de vida d'un país. És una mitjana estàndard de mesurament del benestar, especialment benestar infantil”.   De 189 països, Afganistan ocupa el 169 i Haití el 170. Aquest és el seu drama. Cap dels indicador han estat en les agendes internacionals. Amb règims corruptes, guerres teledirigides i desastres naturals, aquests països, sense cap institució que es poguí dir així, han rebut diners, però simplement, han anat a parar a mans dels seus mandataris. Ni haitians ni afganesos, son benvinguts a cap lloc. Així, què és difícil pensar que les coses s’arreglaran soles. A la pel•lícula  “La guerra de Charlie Wilson”, on parla de la implicació dels EEUU (Ronald Reagan) a la guerra entre Afganistan i l’antiga Unió Soviètica, donant suport els què desprès varen dir-se talibans, eren els lluitadors per la llibertat, al final de la pel•lícula, el representant demòcrata Charlie Wilson, demanava un milió de dòlars per a construir escoles, desprès de haver-se gastat mil milions en armes, i rebia la incomprensió dels anteriors entusiastes d’enviar-hi armes als talibans, una vegada que els soviètics marxessin d’Afganistan. 

És com diu la Mònica Bernabé, al seu article "Afganistan, crònica d'una ficció" (Ara.cat, 15/8/2021), referint-se els EEUU: "Ni els va importar a l’inici de la invasió, ni els ha importat ara, al final. " Marxen, sense haver fet res de bo per la població. Això sí, han omplert les butxaques a tots els senyors de la guerra que eren els despatxos on arribaven els diners. Ara tornaran a marxar, o potser no,  però seran molt més rics del que ja eren, mentre la població està en mans d’un pistolers que res més volen imposar les seves delirants idees religioses, especialment, contra les dones, es a dir, contra el 50% de la població!


PD: En la propera entrega parlarem de Haití.



Arte y música: David Jagger

 


David Jagger (1891-1956)

dilluns, 9 d’agost del 2021

Vergonya aliena: el cas Messi

 




El cas de Messi és incomprensible. Sembla que tothom no ha estat a l'alçada. El millor jugador de futbol que ha tingut mai el FCB, marxa, encara no m'ho acabo de creure. Vull un miracle!!! No sembla esperpèntic què l'únic jugador que marxi del FCB sigui precisament, ell? Sembla que el FCB no és capaç de fer les coses bé, fa molt de temps que no és "més que un club", al contrari, sembla una colla d'executius ineptes e incompetents. Hi haurà alguna dimissió? 

Música y arte: Norman Rockwell