Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (i VI)

 Quina relació tenien la Lena i en Groth? La Lena li feia xantatge?, però de quina mena? A més com encaixava l’assassinat de Peter Westin amb tot això? En Sebastian no ho veia com ho veien els demés. Alguna cosa no quadrava, els recordava que en Roger hi tenia secrets, però de quina mena?  Varen trucar per dir que a casa d’en Groth havien trobat el bloc de notes del Westin. El cercle s’havia tancat, oi? No era molt convenient haver trobat aquest bloc de notes? Podia Groth deixar una pista com aquesta a casa seva? Per Sebastian això no s’havia acabat.

Quan marxava, en Billy li va donar allò que Sebastian havia anat a buscar i per la qual s’havia ficat a la investigació, era una adreça. L’assassí, s’ho mirava tot des d’una perspectiva diferent. Va ser ell qui va posar l’agenda de Peter Westin a casa d’en Groth. 

Una pedra a la sabata de l’investigació era què al cotxe no s’ha trobat res de sang. En Sebastian no podia dormir, i va a començar al fer alguna cosa útil, utilitzava un mètode per intentar esbrinar els motius, les interaccions entre els actors del drama. En el cas concret, posava un full amb el nom o concepte què volia retenir: Canvi d’escola, Sense amics, Sessions de teràpia, Necessitats de diners, La mare rep diners del director d’escola, Amant gai, Amant secret/a, “Al final només li interessava els diners i el sexe”, Última conversa. No acabava de trobar un fil. Ho va deixar córrer. 

Al dia següent, en Sebastian, va aguantar al agent immobiliari, li va escalfar el cap, però ell, volia signar i marxar corrent d’aquell poble. Però de sobte, s’ha en va encendra la llum. Va trucar a un taxis, va anar amunt i avall,  fins que va fer divuit quilòmetres. Ja sabia quina era l’amant secret/a. Com és què no s’havia adonat?

A comissaria, la Vanja i en Torkel, estaven preparats, la Beatrice Strand, no tant. Si, ella, havia estat l’amant d’en Roger. Però, ella, no era a qui buscaven, se sentia culpable, però no era l’assassina, després de l’ensopegada d’en Groth, calia anar amb cura. Ella i el seu marit, en Ulf, s’havien separat, però ara tornaven a estar junt, no per ells, sinó per en Johan. Els va explicar què va passar el últim divendres amb vida d’en Roger. Va pujar al cotxe, però al va deixar al costat del camp de futbol i s’han va anar a casa. Sebastian, que s’ho mirava des del mirall gran de la sala d’interrogatori, s’ho creia el què ella deia. Ella no ho va fer.

Mentre uns intentaven resoldre uns crims, en Haraldsson, és feia creus de la seva mala sort. Ara resulta que en Radjan Mici, també havia fet els deures, i va poder trobar una adreça per trobar en Axel Johansson. Al interrogatori, havia confessat, no el crim d’en Roger, però si un munt de violacions. Adéu, al ascens, després d’haver  treballat de valent, el món era injust! La Hanser, li va dir que vingués amb ella.  

A la sala de juntes, intentaven posar tota l’ informació, què en sabien d’en Ulf Strand? Calia investigar-ho a fons. Estaven a prop de resoldre el cas, però encara no s’havia tancat el cercle.

 La Hansel va entrar a la sala de juntes, per dir què li acompanyaria en Haraldsson. Aquest, va tenir temps de fer caure un bot de bolígrafs (pàg.513). S’ho van mirar amb incredulitat. Van anar a casa d’Ulff i la Beatrice.  

A la casa dels Strand, hi havia un Megane, les rodes eren Pirelli. Van obrir el maleter del cotxe, al estar al carrer, no calia demanar cap ordre. Hi van trobar un munt de possibles pistes incriminatòries. L’assassí, s’ho mirava des de la finestra. Sabia que tenia que haver fet desaparèixer el maleït cotxe. 

Havien rodeja’t la casa, tothom preparat i alerta, va picar a la porta, aquesta és va obrir, una veu va dir que sortia. L’Ulf, va obeir totes les indicacions de la policia. En Johan estava a casa. Però, en Ulf, no era a qui buscaven! No sabia res del embolic de la seva dona amb en Roger. Un tret des la finestra va donar en Haraldsson al pit. 

Moment de pànic i desconcert. En Sebastian, parla amb la Vanja, vol parla amb Johan. Sembla què en Johan ha disparat, Sebastian acaba convencé a la Vanja perquè li deixi pujar les escales per parlar amb Johan. Puja les escales. No és cap valent, en Sebastian, va en compte, va dient-li què res més vol parlar amb ell, vol què li expliqui què ha passat. Entra a la habitació del noi, té un arma, sembla espantat i confós,  cal anar en peus de plom. I comença a explicar-li la història.

Li confessa que ell va disparar, en Roger no volia escoltar en Johan. Amb la confessió, és va ensorrar i Sebastian al va agafar i el va abraçar. Cop desprès vàrem baixar. Tot s’havia acabat.

Deixo al lector, que llegeixi el final, potser que matar sigui tan fàcil si estàs desesperat? No sé, l’assassí en sèrie sembla més algú què ha tingut sort i què la policia buscava altra cosa. No sembla massa convincent aquest final, però hi ha un final. També hi ha un final, amb la recerca de Sebastian de l’Anna Eriksson, també ací, hi ha massa artifici, però la necessitat de continuar la sèrie fa què el cercle es tanqui, per donar joc a un altre capítol d’aquesta sèrie.

Recomendaciones musicales

 

Arte y música (XI)

 

Sant Jordi 2021

 

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (V)

 

Västeras

A la comissaria, havia reunió per seguir les novetats del cas. La fotografia del Aftonbladet, hi sortia en Ragnar Groth. Hi tenien clar que havia un assassí que ja havia matat a dues persones. D’en Axel, bé, van explicar què el maldestre Thomas Haraldsson, l’havia fet grossa. Hi havia també els informes del clients del motel. En Groth surtia en la llista del club de tir. Sembla que en Groth està per tota reu. Van anar a parlar amb Ubbe Lindström, l’encarregat del club de tir. Costava treure-li les respostes. En Sebastian, es va passejar per els passadissos del club, va xerrar amb una nena que s’ha esperava per fer practiques, i desprès, ho va trobar, una fotografia, on deia “Campionat Nacional –Bornze, 1999” (pàg.364). 

Sebastian, va entrar a l’oficina on estaven l’Ubbe, la Vanja i en Billy, i li va preguntar per la fotografia, va dir que era Frank Clevén. Van anar a on treballava i varen parlar. Van preguntar si havia estat al motel, i ell, dient que no. Al van acabar d’acorralar, que l’havia robat la cartera, i finalment, va confessar, què es trobava amb Groth al motel. Aquesta relació ja durava força temps. És què potser en Roger els va veure al motel?

A la reunió, tothom semblava força animat, el cercle estava cada cop més estret, i tot portava a en Ragnar Groth. Però com encaixava la mort de Peter Westin? La Vanja va fer una “narració” dels fets, per veure si era versemblant. En Roger hauria vist en Groth al motel, i hauria volgut extorquit amb Groth, i aquest no va saber que fer amb tota la situació i va acabant assassinant en Roger, i llavors li va extreure la bala del cor,  un cop mort, li havia propinat les ganivetades per confondre el cas. 

Van parlar amb Groth. Se’ls van portar del institut a comissaria. Tossut va negar totes les acusacions de la Vanja. Va reconeixia que s’havia vist al motel amb Frank Clevén, però va negar que fossin amants. Li van dir què en Frank reconeixia què eren amants, en Groth ho va negar. Van demanar per les armes. Al final en Groth li va deixar les claus per comprovar-les si s’havien fet servir. En Groth era dur de pelar, això està clar.

A casa d’en Groth, tot està net i polit. Tot perfectament ordenat i cada cosa al seu lloc, per un investigador això semblaria ideal, però ja és veu que no trobaran res de profit. 

La Vanja és pren un respirar, es  troba amb el pare, Valdemar. Passegen pel carrer, plor i acaben al hotel per sopar. Parlen no massa d’ells mateixos, estar junts ja és una bona recompensa. I de sobte apareix en Sebastian. La Vanja vol què desaparegui, però en Sebastian gaudeix veient a la Vanja com pateix. Parlant amb Valdemar.

A un altre hotel, l’Ursula i el seu marit, en MiKael, es troben, per sopar, abans es troben amb Torkel, què sospita que l’Ursula el vol castigar. Portar el seu home, és una manera de dir-li qui mana ací. 

Què difícil son les relacions humanes. En Mikael està fotut, ha begut i ara és en Torkel qui té què escoltar les seves confessions. La Vanja no vol ni en pintura en Sebastian. 

També en Haraldsson, vol donar un cop d’efecte, perquè de moment tot li surt malament.Té amic què li poden ajudar, vol esbrinar què ha dit la novia d’en Axel. L’únic què sembla que treu profit almenys professional és en Billy. Mirant les cintes de tràfic, s’han adona què mirar no es veure, cal obrir la ment perquè hi càpiguen totes les opcions. Descobreix una possible pista en forma d’un Volvo de color fosc, com és què no ho havia vist abans? Va trucar amb Torkel, segur què li interessaria la notícia malgrat l’hora.

La policia va a casa de la Lea, volen que vagi a comissaria per veure uns vídeos. Ella volia pau, però la policia ha fet que tingues que anar de presa i corrent on no volia. Li ensenyen el vídeo, on és veu un Volvo fos a la pantalla, li diuen que pari atenció. Veu el vídeo on el seu fill, camina per la vorera. I si veu el cotxe. Tothom espera una declaració definitiva, però la Lena diu que no li diu res el cotxe. Decepció i desànim al grup. Calia seguir picant pedra.

La Lena va sortir de la comissaria, però ella si sabia de qui era el cotxe. Va anar al institut Palmlövska, on tenien el Volvo. Va trucar amb el mòbil i li va etzibar “Sé que vas ser tu” (pàg.438)

La casualitat va volgué què el gos de la Cia Edlund trobés l’escenari del crim d’en Roger. Va trocar a la policia. Sebastian feia que treballava amb Billy. La trucada va fer mobilitzar a tothom. Al costat d’un camp de futbol hi havia un terraplè què baixa i no és veia el camp, ni et podien veure. L’Ursula va començar a donar un cop d’ull, i si havia un basal de sang què s’havia quasi assecat,  hi havia feina per una bona estona.

La Lena va arribar a casa. Estava nerviosa i emprenyada amb ella mateixa, és donava la culpa de la mort d’en Roger. Algú va entrar a casa, no havia deixat la clau al pany. L’home se la va mirar on aquelles ulls.

Haraldsson és va despertar massa tard, així que s’ho va prendre amb calma. Si va trobar amb Radjan, què li va donar l’informe què li havia demanat. Va llegir-ho amb calma, i va començar una recerca don havia estar en Axel Johansson. La recerca li va porta a diferents ciutats i allà també havia hagut violacions, semblava que tot plegat mostrava un patró  de violència contra les dones. Es veritat què hi havia un lloc que no seguia la pauta, però estava clar que era un violador en sèrie. Aquest descobriment li faria pujar punts. A anar a veure a la Hanser, li va començar a explicar-li, però li va tallar, li va dir què en Axel el tenien a comissaria. 

Sota el terreny, Sebastian s’ha estava avorrint i va pensar a fer alguna cosa, per exemple, anar a casa de la Lena, era relativament a prop. Allà va trobar mort, millor dit, morts. La premsa està a sobre de la noticia, i en Torkel tenia que dir alguna cosa. La Hanser volia donar un titular, malgrat que en Torkel no volia dir res encara. En Groth era l’assassí d’en Roger i la seva mare? Es possible en desprès d’assassinar a la Lena s’hagués suïcidat? Encara hauria més sorpreses?

L’Ursula i en Sebastian van anar al institut on sembla que era el lloc adient per esbrinar els secrets d’en Groth. A casa seva no hi havia trobat res de res, semblava que el més lògic es que tenia que tenir un amagatall a un altre lloc i res millor que el institut on era el director? Per fi desprès de barallar-se amb un cadenat varem poder obrir, el lloc era net i polit, tot estava al seu lloc, però varen trobar el seus secrets...

A casa de la Lena també és s’escorcollava, una nota de suïcidi: “Perdoneu-me” (pàg.471) apareixia molt convenientment. L’Ursula va trucar a la Vanja per dir que havien trobar un telèfon de prepagament on havien tres números. Cap d’ells els hi era desconegut*.

*Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (IV)

 La Vanja ha anat al despatx d’en Peter Westin. La rebut el seu col•lega, Rolf Lemmel. Ha dit que estava apunt de arribar. Però el cert és que no arriba. S’han va. Hi ha feina. A la reunió del grup, s’expliquen les novetats. El mòbil surten missatges força estranys, però resulta que en Roger, era qui és dedicava a vendre alcohol  al institut, per això en Axel, es va cansar d’allò, i va voler prescindir d’ell, i aquest com a revenja, el va denunciar. És d’ací on treia els diners. 

La Vanja i en Sebastian, van anar a casa de la Beatrice, per parlar amb Johan. La Beatrice no va dir res en Sebastian, es va explicar que s’han havien anat al llac Mälaren. Així que van anar al llac. No va ser difícil trobar-los, pare i fill. Mentre la Vanja anava en cotxe en busca d’en Johan, Billy, revisava els vídeos. L’havia trobat a Drottninggatn, es dirigia al nord. En Johan va certificar que en Roger s’ocupava de les begudes. Hi havia un número d’en Roger que no podien esbrinar de qui era. En Johan va acabar dient que en Roger “(...) al final només li interessaven els diners i el sexe” (pàg.331). 

De tornada, la Vanja va anar directament a casa d’en Peter Westin, li havia trucat una pila de vegades. Quan estaven ben a prop sortia fum, hi havia el s bombers treballant en un incendi que ja estava controlat, però tot havia quedat fet miques, “era la casa de Peter Westin” (pàg.333), i no estava observant des de el carrer com es cremava casa seva.

La Vanja parla amb Sundstedt, cap dels bombers, no descarta rés, però la virulència del foc té pinta d’intencionat. Comencen a sospitar que tot això no és causalitat. A comissaria té lloc una conversa surrealista entre la Hanser i Haraldsson. Li comenta si a estat ell qui feia vigilància al pis d’Axel, i en Haraldsson, li diu una mentida com una casa de pagès, li diu que ell no ha fet cap vigilància. El pobre heroi s’ha ficat de quatre potes en un bon embolic. Què el van veure córrer darrera d’ell, i ell tossut, què no! La Hanser el te ben agafat, perquè li diu, com si no vol la cosa què si sap qui és la Desiré Holmil? 

                        

No cau, però ell està en caiguda lliure. Era la veïna grisa, però segons Haraldsson, no veia massa i segurament s’ha equivocava, per acabar de arrodonir d’interrogatori li etziba si té un Toyota verd, i ell, tossut com un ase, segueix fent-se el despitat, que si havia molts toyotes, tenia l’aigua al coll, per acabar de arreglar-lo la Hanser posa l’últim clau, li explica  que el Toyota estava a un lloc on es veia perfectament la matricula i la bona senyora havia pres la matricula i  resulta què és el teu. Ja posats li diu que tindrien que parlar a on va estar el dia que tenia què haver estat a Listakär. I com si res, li diu que la bona senyora Holmin, el va veure córrer sense cap impediment. La Hansen el va deixar allà sol, perquè s’ho anés pensant tot el que havia fet.

L’Ursula va anar a casa d’en Peter Westin, allà és va trobar amb un antic company de feina, el Sunstedt. És van posar a fer feina. Hi havia un cadàver cremat, no era fàcil dir que era, però sabia que era en Westin. Al antic despatx d’en Westin, en Rolf Lemmel, s’ho passa molt malament. No coneixia amb Roger, no coincidien en els horaris. El despatx d’en Westin, havia estat regirat de mala manera. Va parlar d’una agenda, però no la van trobar. Tindria que venir l’Ursula per donar una ullada al lloc.

De la mort d’en Roger, ara teníem un altre mort, l’assassí sembla que volia esborrar tot rastre. Van veure un vídeo on és veia en Roger anant per Spränggränd. Desprès es perdia el rastre. Desprès de mirar el terrenys van trobar un motel. Podia ser que en Roger hagués estat allà? Calia investigar-ho.

Motel Edin’s Budget, així és deia el lloc. En Billy i la Vanja van anar a fer un cop d’ull. Havia una senyora al taulell del motel. Evasives primer, però quant varen posar-se en modus policia tocacrustons, la senyora, finalment va explicar qui va venir el divendres, hi havia una fotografia al Aftonbladet.

*Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

Recomendaciones musicales

 

Arte y música (X)

 

Dia Internacional contra l' Esclavitud Infantil

 Dia contra l' esclavitud infantil: Esclaus invisibles

Iqbal Masih

CUADERNO DEDESARROLLO LECTOR 

La República no està morta!

 

Avui fa noranta anys de la proclamació de la República. La resta és història, una història plena de furor i guerra. D’una dictadura interminable (1939-1975) i una Transició què va blanquejar a tota l’etapa anterior. La Constitució del 1978, el cop d’Estat del 1981 què va canviar el rumb, escorant-se a la dreta. ETA i el terrorisme i la resposta del Estat amb el GAL. Els anys de creixement gràcies al totxo i a l’economia d’amics, ens va fer pensar què vivíem en el millors dels móns possibles. Però la crisi de 2007 ho va canviar tot. Les manifestacions multitudinàries del 11-S a Catalunya, demanant, més autogovern, una Monarquia en decadència, una corrupció sistèmica dins dels partits, especialment greu al PP, una STC sobre l’Estatut de Catalunya, què va impugnar a tota la ciutadania què havia votat en referèndum, va donar el tret de sortida cap d’independentisme. L’1 d’octubre de 2017 és va poder visualitzar els límits del Estat espanyol, amb la repressió inaudita de les forces expedicionàries a Catalunya. Va ser el punt de no retorn, almenys, a una part molt important de ciutadans. El Rei Felip VI, va aparèixer com la figura  d’aquesta repressió. El judici espectacle contra el representants polítics, i unes condemnes retorçant les lleis, per condemnar-los com a càstig  exemplar. Fins ara mateix, en què els nostres representants polítics, estan a la presó o al exili. La venjança segueix. Però la ferida és tan profunda, què de moment no hi ha remei.

Recomendaciones musicales

 

Arte y música (IX)

 

Cuadros seleccionados:

1. Impresión, sol naciente - Monet 

2. Baile en el Moulin de la Galette - Renoir

3. Mesa, mantel y fruta - Cézanne

4. La Plaza San Marcos - Renoir

5. Wisteria - Monet

6. La urraca - Monet

7. Remeros en el Yerres - Caillebotte

8. La Rue Mosnier con Banderas - Manet

9. Camino a Versalles, Rocquencourt - Pissarro

10. El ensayo - Degas

11. Amapolas - Monet

12. Casa de campo con río - Cézanne

13. El puente de Charing Cross - Monet

14. El Gran Canal, Venecia - Manet

15. Casa Abandonada - Sisley

16. Mujer con sombrilla - Monet

17. Castaño en flor - Renoir

18. Cosecha de heno en Éragny- Pissarro

19. Jardín del artista en Giverny - Monet

20. El Estanque de Ninfeas - Monet

Josep Pla no és fa il·lusions ( i III)

 I

[Vida quotidiana de Pla]

La ciència féu molt de mal, és clar, a la teologia de les diverses religions i al que s'anomena la veritat revelada, però potser el que destruí definitivament aquestes insanitats foren tres documents: el diàleg de Plató titulat Euthyphron, el Tractat teològic-polític d'Spinoza i la carta de Jean-Jacques Rousseau a l'arquebisbe de París. Aquests tres documents són absolutament bàsics per l'alliberació de l'esperit i per pretendre a una certa i normal objectivitat, a un mínim de bon sentit, a una plausibilitat raonable. (pàg.86)

(...)

He anat a Riells i a la Clota/ amb Aurora -Aurora de la nit-./ I m'he quedat mirant l'alga morta,/ el cap ensopit./ Aquesta llunyania de Riells, tan aspra i tan estranya,/ deixa sentir, en els intervals de l'amor,/ la vaga remor de les onades.

Aquests versos tan dolents -impresentables- tenen per a mi, però, una certa importància onírica -diríem- perquè em concentren el record i la imaginació a l'època d'Aurora -a les tardes de Riells i de la Clota(1). (pàg.89)

"El poeta Josep M. de Segarra(2) ha vingut a l'Empordà a veure el mar, a reconciliar-se amb el mar. A Barcelona, és impossible veure'l: els diaris ho diuen cada tres per quatre. Ha vingut doncs a veure el mar de la nostra finestra. Li hem fet arròs, li hem donat un vas de vi, una rosa i li hem cantat una cançó" (pàg.91-2)

"En l'obra del poeta Sagarra el mar és una cosa remota, llunyana, una cosa de somni i fantasia. En la seva obra de tant de pes, d'un romànic torrat, tan plena de sucs d'herbes, de sofregits d'ocells, d'aigües de riera, de flor de romaní, el mar és el corbelleig llunyà, la lleugeresa, la versatilitat, la gent una mica aigualida, desmaixada i febrosa" (1920) (pàg.93)

Sensualitat persistent (1917). Aquesta edat en què corriu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia. És literalment horrible. L. tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida. Aquella senyoreta (morena, pàl·lida, trista, però àvida) de la casa de cotes de Montaner (xamfrà a Aragó) era molt maternal i tenia coneixements precisos. Mercedes, del carrer d'Aribau, tenia una precocitat sensual madura. És curiós que les dones tinguin més precocitat per a aquestes coses que per a les de la cuina"(3) . (pàg.94-5) 

Escrit durant la República, a Palafrugell: "En el naufragi del passat que presenciem aquests dies, dues coses només s'aguanten fermes: la tradició representada per la rectoria i el mite català modern: l'anarco-sindicalisme. (...) Sospito que tot el demés -si hi ha una badada- serà desbordat fàcilment". (pàg. 96-7)

L'altar major cremat el 39(4). L'altar major de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell era d'un barroc arravatat, d'una eloqüència teologal que impressionava. La fusta de color d'or vell, espessa de garlandes i de fruites, flamejant de moviment quan el sol moribund entrava pel resetó de l'església encarada a ponent i tocava el daurat polsós de la baluerna, semblava una immensa plata de relleno. Els macips que sostenien les columnes eren magnífics, d'una expressió viva". (pàg.98)

Pau Costa (1663-1726)

Escultor d'estil barroc

Currículum vitae: Vaig acabar la carrera d'advocat en juny 1919 (22 anys). Poc desprès vaig  entrar a Las Notícias, amb el Sr. Miró de redactor en cap. (...) Sensació que passava tan a la superfície de tot que relliscava sobre les coses i la gent. La sensualitat em produïa una gran tristesa, que vinguda l'hora de l'esgotament físic m'excarcerbava.(...)

Poc temps a Las Noticias. A l'agost, Calella. Al setembre, servei militar a Girona. Militars, putes i xancros. El Recó molt important. Les dones eren massa complicades per la meva construcció primitivitzant, embadocada, inefable, gauguiniana. (...) Passió per Girona.

Després, al'octubre, Barcelona -La Publicitat de la nit. Escric molta paperassa. Pensió de la Rambla de Catalunya -entre plaça i Granvia. Mercedes Carreras. La germana, relació amb el músic -festejaven sobre el llit. Època molt important sense cap solució apreciable. Al diari: sensació del precipici. Desgana de tot.

Marxo a París poc abans de l'11 d'abril de 1920(5)

-----

(1) A la nota 23 diu: Aurora Perea Mené (1920-1969), amb qui Josep Pla va mantenir una llarga relació durant la postguerra (vegeu Josep Pla, la vida lenta.Notes per a tres diaris 1956-1957-1964, edició de Xavier Pla. Barcelona. Destino, 2014).

(2) En la nota 24, ens diu que el text és recollit a Homenots. Quarta sèrie, OC, XXIX. Barcelona: Destino: 1975. 

(3) A la nota 25 ens diu què El quadern gris, ja explica aquesta descripció descarnada de la casa de cites. Pla no era un Charles Bukowsvki, però la seva visió de la dona i el seu paper a la societat, la condemna a la llar i  a la cuina. No estranya què Montserrat Roig, li tingués tanta tírria. És pot ser un escriptor enorme i una persona horrible [tots són horribles, uns més què d'altres], no són incompatibles.

(4) A la nota 26 diu: En diversos punt de l'Obra Completa Josep Pla fa referència al retaule barroc de Palafrugell amb termes similars. A tall d'exemple, vegeu El meu país, OC VII. Barcelona: Destino, 1968, p.163. D'altra banda, l'incendi al qual es refereix Pla no va ocórrer el 1939, sinó el 23 de juliol de 1936.

(5) Nota 28. Les referències descrites en aquest breu currículum vitae es corresponen amb el període descrit a la part final d'El quadern gris, el dietari de joventut de Josep Pla i primer volum de l'Obra Completa, publicada el 1966.

Estampes diplomátiques

 

La fotografia ha donat molt de què parlar. Dos a les cadires, entre ell el president de Turquia, Erdongan, sense mascareta i l'altra Charles Michel del Consell Europeu, també sense .  Qui eran els què estan al sofa? Potser els traductors? No !. Almneys, hi ha una què és la presidenta de la Comissió europea,  Ursula Van der Leyen, no té més poder què el president del Consell? L'altra no és diu qui és. El Sr. Michel no va fer cap gest per donar suport a la presidenta del Consell. Com si juguessin a les cadires, ella va quedar fora. Diuen què seguien el protocol. Masclisme, és el què denota aquesta posada en escena. La reunió venia per demanar a Turquia que no marxes de la Convenció d'Istambul, en contra de la violència masclista. La propera vegada que vagin a Ankara, què porti un altra company de viatge! O potser què engegui a dida al President de torn. Ahhh!!! això és de poc diplomàtic !!!

Josep Pla no és fa il·lusions (II)

 I

[El règim de Franco]

Així doncs, haurem viscut en aquest llarg període de govern Franco una famosa època. Haurà estat una època excel·lent des d'un determinat punt de vista. Haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit. (pàg.79)

Haurà estat un període de gran brillantor des del punt de vista del treball no pagat. Els obrers hauran passat un llarguíssim període dificultats indicibles. Amb l'excusa que s'havia de pagar la guerra el número d'hores gratuïtes que han hagut de treballar els obrers ha estat fenomenal. Aquest resultat s'ha lograt establint un sistema policíac suficientment fort i eficient per assegurar la pau social. No s'ha mogut ni una fulla. Sobre la necessitat de pagar els jornals mínims, és a dir, sobre la necessitat de no pagar la major quantitat d'hores de treball possible, han estat sempre d'acord, en aquest període, la burgesia de Barcelona i de Bilbao i la classe política (parasitària) de Madrid (militars, latifundistes, alta clerecia). (pàg.79-80)

(...) La burgesia, en aquest període ha estat abstinent, i com que l'abstinència és remuneradora, ha guanyat diners. Durant tota aquesta etapa, Barcelona i Bilbao han donat literalment la impressió de dues ciutats abstinents i de dues ciutats tronades, crepusculars, melancòliques, abstinents (una forma de l'abstinència ha estat. és clar, poder desplaçar una part de la plusvàlua acumulada a Suïssa. El seguro contra la precarietat intrínseca de les dictadures ha estat sempre i a tota arreu l'evasió de capitals. Sobre aquesta evasió la dictadura de Franco ha fet els ulls grossos, naturalment.) Si la burgesia, doncs, ha estat abstinent, la classe política parasitària encarnada en Madrid ha gastat a mans plenes. Tots els estaments improductius han viscut admirablement bé. La immensa quantitat de generals, almiralls, etc. que viuen sobre el país han passar pel moment millor del segle. (pàg.81)

En el joc polític, el factor econòmic no els ha preocupat seriosament mai. Sempre ha estat així i avui és igual. Suposar que Franco té la menor idea de l'economia, la menor preocupació per l'economia, la menor inquietud per l'economia és una fantasia fenomenal. ¿Què pot importar, per altra part, a un militar del país, la quiebra d'un comerciant ? Un fet així, sempre serà una manifestació de la intervenció de la Divina Providència molt apreciable. (pàg.84)

(...) Tots dos són socialistoides, per no dir comunistoides [fa referència a Sardà, del Banc d'Espanya i Estapé, catedràtic a Saragossa, 1959], tenen un despreci perfecte per la burgesia, però col·laboren i són els agents més actius en la salvació d'aquest règim d'abjecció de Franco. (...) Ortínez em diu que el règim de Franco conté un número d'antifranquistes considerable -en els llocs àdhuc clau. Personalment Ortínez ha col·laborat, i el que sent és no haver pogut col·laborar amb adhesió total perquè l'estupidesa del régimen no ho ha permès. Tinc la impressió que, en el meu temps, aquestes coses [no] passaven. La gent, si no li agradava una cosa, la deixava.

------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

In memòriam: Arcadi Oliveres

Arcadi Oliveres (1945-2021)

 

In Memòriam: Hans Küng

 

Hans Küng (1928-2021)

Mor Hans Küng, el teòleg suís que va negar la infal·libilitat del Papa

Josep Pla no és fa il·lusions (I)

 I

['Església]

Aquest és un país que ha estat sempre susceptible de produir frares i capellans amb una gran facilitat. (pàg.63)

És curiosa la facilitat que ha tingut l'Església catòlica per adaptar-se a tots els successius estats econòmics i socials. L'Església s'ha adaptat al món antic -basat en l'esclavatge-, al món medieval -basat en el feudalisme-, al món modern -basat en el capitalisme- i al món contemporani -basat en el socialisme. Jo estic segur que l'Església s'adaptarà al comunisme amb la més gran facilitat -si és que li deixen que ho faci. (...) És aquest oportunisme sistemàtic el que ha permès dir que l'Església té un origen diví. En el Meditarrani -país pobre- l'oportunisme sempre ha estat considerat sagrat. (pàg.67-68)

[La decadència de Catalunya]

Com que la unitat [d'Espanya] es produí no solament en el terreny polític sinó [també] en el terreny religiós, a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país [Catalunya], es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostre vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d'esperit comercial s'ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva. El bilingüisme fou un altre factor de decadència.  El bilingüisme plateja al meu entendre el problema del subconscient català -origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i  normal, perd la seva personalitat d'una manera faltal i seguríssima. (pàg.69)

(...) Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d'un home penjat a mig aire, que té pot d'ésser ell mateix, que refusa d'acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d'ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig això són fets. Són les característiques típiques del complex d'inferioritat. (pàg.70)

(...) Gràcies a la industrialització, conseqüència d'una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental -és dir, d'economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès. (pàg.70)

(...) De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en las classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d'assimilar l'esperit de l'escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Roselló de la unitat francesa. Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l'existència d'una personalitat catalana." (pàg.72-73)

El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. La seva nota característica és un complex d'inferioritat, degut a la deterioració de la seva personalitat. El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. (...) Això explica les seves característiques: de vegades és un fatxenda -la jactància que nota Unamuno. Però sovint és d'una humilitat morbosa, humiliada i ofesa (...) Trobar un català normal és difícil. (pàg.79)

----------------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

Recomendaciones musicales

 

El arte y la música (VIII)

 

Sorolla y Bastida, Joaquín