Cançó de la revolució: Grándola, villa morena

 

Revolució de 1974 a Portugal

La cançó va ser l'himne de la llibertat a Portugal al 1974. Una revolució dels clavells, que va acabar amb la dictadura per llarga d'Europa al segle XX. Avui, les coses son molt diferents, nosaltres també. La dreta governa a Portugal i l'extrema dreta s'escampa com una taca d'oli per tota reu. Sembla que avui la paraula revolució s'ha quedat orfe, però al segle XX, ha estat un dels mites imprescindibles del ideari de l'esquerra. A Espanya la dictadura de Franco no va acabar fins el 1975, per mort del dictador al llit del Palau del Pardo; però la transició va arribar al 1982, però tot el franquisme va quedar submergit en el silenci, fins ara que ha tornat, i és nota! 

Catalunya, un clau a la sabata d'Espanya

 

"I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un important moviment d'oposició al projecte autonòmic català dirigit inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va estendre i va  tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de desembre del 1918, es va produir importants "manifestacions patriòtiques" de rebuig al projecte català a la capital d'Espanya. El 6 de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al president del govern un manifest contrari a la concessió de l'autonomia a Catalunya, i desprès es van dirigir al Palau d'Orient per donar-li'n un de similar al rei*." (pàg.264)

La història del passat permet comprendre els vicis del present. Llegint el que passava el desembre de 1918 i el que ara mateix està passant, Catalunya segueix marcant la política espanyola. A Galicia o a Andalusia, és parla més de Catalunya que no pas dels problemes d' aquestes dues Autonomies. Cambó volia participar en la política nacional, canviar Espanya i transformar Catalunya. No ho va pas aconseguir, perquè a la fi, si parles català ja has begut oli.  

Espanya: reserva espiritual d'Occident?

 

Ahir a la resta d'Espanya va haver eleccions autonòmiques. Un mapa on la dreta extremosa i la ultradreta manen pràcticament a tota Espanya. El President del Govern central, Pedro Sánchez, ha avançat les eleccions generals per el 23 de juliol. Amb una abstenció del 36%, deu pensar que ara o mai, per canviar aquest onatge dretà. Perquè les solucions que té la dreta son de manual: Més ordre -llei mordassa-, menys drets i més autoritarisme. És això el que vol la societat espanyola? 

 

Espanya el paradís de l'harmonia social

Las comparacions son sempre odioses. En primer lloc, perquè els països tenen cadascun la seva propia història. El seu passat, la seva idiosincràsia, la seva llengua. També la seva geografia. El filtre del pirineus. La Il·lustració malgrat el seu tarannà europeu, va tenir a França un dels eixos fonamentals.  I la Revolució que va canviar els signes del temps. Espanya no hi va arribar mai. Espanya sempre perifèrica (s.XIX) envers d'una França colonial (S.XIX-XX). Dictadura i Presidencialisme. Franco y de Gaulle. Una societat atemorida durant 40 anys envers d'una societat que va partir dos guerres mundials i una descolonització catastròfica. 

Dos països que encaren els reptes del segle XXI  de maneres molts diferents. Així, per exemple, aquest un de maig, els francesos surten al carrer  per reivindicar i rebutjar els plans de jubilació del govern de Macron. A prop d'un milió de persones. I això, contrasta amb Espanya -Catalunya inclosa- que amb una taxa d'atur de 12,8% enfront dels 7%, les manifestacions del 1 de maig han estat testimonials -excepte a Madrid on han sortit molta més gent que a Barcelona-, on sembla que els aturats no els preocupa massa aquesta situació, perquè prefereixen anar de cap de setmana a la platja o quedar-se a casa. 

 

Mort al costat del paradís

 

D'aquesta manera inhumana es van amuntegar que les autoritats marroquines van detenir desenes de migrants subsaharians davant de la barrera.

Divuit migrants morts i 76 ferits és el balanç provisional del intent desesperat per creuer la frontera espanyola a Melilla. Les morts son per les informacions que han donat per un allau humana. 133 migrants han creuat la frontera amb Melilla. Amb la seva clàssica desimboltura Pedro Sánchez a elogiat els policies marroquins, un cos policial especialment curós per actuar dins dels paràmetres dels drets humans. Segons aquests elogis Marroc i Espanya és situen al capdavanter de la  lluita per la seguretat de les nostres fronteres. Per Sánchez els mort cal situar-los al Marroc, així el govern més progressista de la història, no té res a veure amb aquest enutjos assumpte. 

El problema de fons ni és toca ni es parla, però les migrants volen venir a Europa. Malgrat la retòrica els necessitem. Europa sembla que res més te ulls per els ucraïnesos, que cal ajudar-los, però no és pot desentendre d'aquests desesperats que fugen de la pobresa i la misèria. Potser si el seu país estiguessin bé no els caldria marxar.

 

 

Els drets sempre estan a la corda fluixa

El Tribunal Suprem d'EUA acaba de mostrar-nos que els drets no son per sempre. Si hi ha una majoria de Jutges conservadors, llavors les lleis poden adquirir un caràcter retroactiu i convertir-se en paper mullat. Col·locar un Jutge al TS no es privatiu de EUA, a Espanya funciona de meravella. Per exemple, el TC encara ha de decidir per  el avortament, per un recurs del PP.

Quan es parla de independència judicial a les altes esferes -TS, TC- és un eufemisme per dir que faran de corretges de transmissions dels partits que els han col·locat allà.

PD: S'ha adonen que les lleis que afecten a les dones sempre estan en qüestió?

L'UNESCO és solidaritza (de moment) amb els braus

 

"L’Asociación Internacional de Tauromaquia, malgrat el nom, és nacional i molt nacional. Parla en els seus papers d’una expresión de nuestra identidad nacional, instalada en las entrañas del pueblo español. " Diu en el seu Dietari, Vicençs Villatoro. El rebuig és per qüestió de forma. Estranya que la marca Espanya, no s'ha implicat més. Tenint en compte que això de els braus és qüestió de "entrañas", jo no tinc per veure morir un animal, mentre què els espectadors, racionals, veuen en naturalitat l'agonia del animal. Hi ha coses -com aquesta- què el pas del temps, les fa anacròniques i caduques i a més diu força de una part de la societat, la nostre. Va sent hora de llançar llastre del passat. Manolo Escobar , va immortalitzar amb una cançoneta en ple franquisme, aquesta simbiosi de l'Espanya cañí :

"No me gusta que a los toros

te pongas la minifalda (bis)"

No cal que faci, exegesis de la frase que posa en evidencia la mentalitat de tota una època i que sembla que alguns la volen ressuscitar.