Catalunya, un clau a la sabata d'Espanya

 

"I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un important moviment d'oposició al projecte autonòmic català dirigit inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va estendre i va  tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de desembre del 1918, es va produir importants "manifestacions patriòtiques" de rebuig al projecte català a la capital d'Espanya. El 6 de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al president del govern un manifest contrari a la concessió de l'autonomia a Catalunya, i desprès es van dirigir al Palau d'Orient per donar-li'n un de similar al rei*." (pàg.264)

La història del passat permet comprendre els vicis del present. Llegint el que passava el desembre de 1918 i el que ara mateix està passant, Catalunya segueix marcant la política espanyola. A Galicia o a Andalusia, és parla més de Catalunya que no pas dels problemes d' aquestes dues Autonomies. Cambó volia participar en la política nacional, canviar Espanya i transformar Catalunya. No ho va pas aconseguir, perquè a la fi, si parles català ja has begut oli.  

El futur ja era el 1912!

 

Al llibre de Borja de Riquer, Francesc Cambó. L’últim retrat, edicions 62, Barcelona, 2022, puc llegir el següent: 

 [Conversa secreta entre Cambó i el rei Alfons XII a finals d’octubre de 1912 a la Casa de Campo de Madrid, per la qüestió de l’aprovació de la Mancomunitat de Catalunya]. Alfons XIII, desprès d’ecoltat els arguments de Cambó, li va plantejar una qüestió que el va deixar perplex: “Lo comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendrían fuera el argumento del peligro de la unidad de España. ¿Qué le parece a usted?”. Segons Joan Garriga i Massó, que també havia intervingut en l’organització de la trobada, la resposta de Cambó a la sorprenent proposta del rei va ser tan espontània com impertinent; li va dir que allò era “una tonteria”. Aquesta resposta tan poc diplomàtica comportà la interrupció immediata d’Alfons XIII respecte a la qüestió de què parlaven, sens dubte va deteriorar la relació personal entre tots dos. El ressentiment no trigaria a fer-se evident”. (pàg. 160-1)

Croàcia: Zagreb-Opatija (2.2)

  Dia 2

Zagreb-Opatija

Hem arriba a la Plaça de San Marc, també estava tancada al públic per poder passejar, unes tanques impedien l’accés del públic. També és feien obres, però la causa va ser que hi va haver un crim passional, d’un militar que feia guàrdia i per això, amb aquesta excusa molt minse, de moment, no hi possibilitat de apropar-se’n més. La nostre guia, què no té una pensió digne, ha de treballar, ens explica què l’edifici que es troba cantoner amb l’església de San Marc, i on hi havia les oficines del govern, a la Guerra (1991-1995) va esclatar un bomba que va ferir a una secretària del llavors President TuÐman, què feia molt poc que havia estat al despatx. Allà és troba el Parlament (Sabor) i el Tribunal Constitucional. 

Hem baixat per Kamenica ulica, per passar per la Porta de Pedra  construïda al segle XIII i van adquirir la seva forma actual el 1760. Hi ha a l’entrada l’estàtua de Dora Krupić, personatge principal de la novel•la "L'or de l'orfebre" (escrita per August Šenoa, escriptor croat), a Zagreb, Croàcia, feta per l'escultor Ivo Kerdić. Dins de la porta de Pedra hi ha un hi ha una capella amb un quadre de la Mare de Déu de la Porta de Pedra , la protectora de la ciutat, segons el quadre que va sobreviure intacte al gran incendi de 1731. Hi ha una bona col•lecció de plaques fets en pedra per a la Mare de Déu dels creients agraïts. Un lloc que s’ha fet típic i tòpic.  Travessat la porta de Pedra, arribem amb un jardí on si troba l’estàtua de Sant Jordi medita’n, mentre el drac, sembla més bé adormit. La nostre guia, Dorotea, explica  l'escultura- Andreas Kompatscher (1864-1939) va ser un escultor italià Arthur Winder (1873- ?) va ser un escultor austríac -no he sapigut trobar la data de la seva mort-. 

Ruđer Bošković

Hem baixat per el carrer Radiċeva i hem pogut entrar a una antic refugi que s’utilitzava a la Guerra Iugoslàvia. L'únic dels túnels que no és secret i del que coneix la seva història és el túnel de Gric. Un túnel en el subsòl de Zagreb a sota del històric barri de Gric o també conegut com Gradec. Es va construir el 1943 en temps de la Segona Guerra Mundial per utilitzar-lo com a refugi antiaeri. També es va utilitzar com a refugi durant la Guerra de la Independència de Croàcia (1991-1995). El 2016, el túnel va ser remodelat i obert al públic. Actualment, s'organitzen esdeveniments culturals i és tota una atracció turística que acull des d'un museu fins a un ascensor per facilitar l'accés.

Ací, la Dorotea ens va explicar les seves experiències personals. El seu marit està dins el engranatges militars, li va avisar del que s’estava preparant i li va dir que marxes cap a Suiza on tenia família. La Dorotea li va explicar a les filles que si li preguntaven on anaven, per sortir de la ciutat tenen que dir que anaven a veure a la tieta, i una de les filles li va dir amb sorpresa que no tenien tieta. Per fortuna no li van aturar i van poder arribar a lloc segur. Més tard ens va explicar la història del seu avi i com va marxar a Sud-americà i va acabar al Perú i és va convertir en una persona rica, gràcies a què va trobar mines de plata. Malauradament, la seva fortuna va acabar repartint entre els fills. L’arribada del comunisme també va afectar la fortuna de la família, per això, ara la Dorotea te que treballar. Tot això ho explicava amb sentiment i dolor, aquestes històries personals, van ser el millor de tota la seva explicació sobre la seva ciutat, Zagreb.

Dražen Petrović

Hem arribat un altra vegada per la plaça Bana Josipa Jelaciċa. Allà la nostre guia Dorotea s’ha acomiadat, cal dir que la van interrompre la seva història familiar una mica massa bruscament, però era tard i la nostre estimada guia tenia per estona. El cas, és que hem passat per la TRG Petra Preradoviċa, la plaça on hi ha el mercat Dolac, Les parades multicolors, plegaven, ja eren a prop de les  13.30h. Encara hi havia llocs amb fruita, però tothom començava a recollir. Per tots els carrers que hem passat, hi havia tendes de tota mena, en especial, per turistes. Molt a prop tornàvem estar a la Catedral de Zagreb. Enfront de la Catedral hi ha diferents restaurants, nosaltres hem agafat –la nostra guia- el  Kaptolska Klet, un restaurant molt acollidor i un menjar força bo. Jo he menjat salmó.

Desprès hem sortit cap el hotel Academia per recollir les maletes i anar a Opatija –per autopista, totes de peatge-, des de Zagreb hem pres la E65 fins a Rijeka i Opatija. Un trajecte de 176 km. S’havia anant enfosquin el dia. Un desviament, portava per carreteres estretes fins al nostre hotel Bristol, molt anglès. 

Hem sopat (19:30) de manera discreta. I cap a les 21 hem sortit a donar un volt per el passeig marítim on hi ha una col•lecció de plaques commemoratives de estrelles croates –passeig de les estrelles-. No podia faltar el nom de Nikola Tesla. A la tornada hem passejar per uns jardins Villa Angiolina (Opatiji Museum), s’estava rehabilitant. 

*Albert

Miroslaw Krleza

Esgotats, hem pogut per fi descansar d’un dia maratonià com correspon a la vida del turista de masses. Demà tenim altres reptes, un d’ells espectacular anar a Pula i contemplar l’Amfiteatre.

PD: A Opatija, abans Abbazia, el polític Francesc  Cambó tenia un residencia d'estiu i aprofitava les seves estades per navegar amb el Catalònia per el Adriàtic. La residència és deia Villa Irenea. Allà és treballava en l'obra de Josep Pla, Història de la Segona República Espanyola. "Cambó i Pla es van veure per última vegada el 13 d'agost de 1938 a la Villa Irenea, a Abbazia, i ja no van tornar a coincidir personalment mai més*".