Nepal (III)

Un desastre que ha dejado ya más de 5.000 muertos y podría superar las 10.000 víctimas, según reconocía el primer ministro, Sushil Koirala.

Nepal (II)

El último balance de las autoridades informa de más de 4.300 fallecidos y más de 7.000 heridos

Nepal (I)

La cifra de muertos por el terremoto de 7,8 grados se acerca ya a los 4.000

Nepal

Asciende a 3.200 la cifra de muertos en Nepal, que pide ayuda internacional

Incerta glòria (VIII)

(...) ¿què importa que el dolent no sigui més que una paraula? L’aristòcrata, el burgès, el capellà, el semita, el feixista, el roig, no importa. Ja que és ell el dolent, ell en té la culpa; ¿la culpa de què? ¡De tot! ¡Mori el burgès, el capellà, el jueu, el feixista, el roig! ¡Visca la mort! Cremeu, mateu, emborratxeu-vos de sang: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”- fragmento de la Marsellesa: ¡Que una sangre impura/inunde nuestros surcos!-. Sempre el mateix. La carnisseria. (pàg.544) 

Pel que fa als vençuts, els vençuts de tots els segles i de totes les causes, la seva mateixa derrota els redimeix; van sentir la set de glòria –és això i res més que això el que mou els homes a crucificar-se-, la set de coses grans, heroiques, absolutes; van escriure damunt la sorra i el vent dels segles ha esborrat de tot les seves paraules, la memòria dels homes sembla haver-los oblidats com si no haguessin existit mai, però “ tot pecat serà perdonat fora de la blasfèmia contra l’Esperit i tot home que es fa crucificar per una causa que creu justa ¿és que no proclama l’Esperit? Ningú no exposa la seva vida si no creu en alguna cosa per la qual val la pena de morir, i aquesta cosa ¿què pot ser sinó l’Esperit? (pàg.545-6)

(...) Sigui quina sigui la nostra misèria, ¡ la vida és immensa! Si és covard refusar la crucifixió quan Déu ens  hi crida, és criminal refusar la felicitat quan Déu ens vol feliços. En Soleras – personaje central que en sus diálogos deja caer buena parte de las reflexiones que aparecen en el texto- la refusava amb orgull; en fugia. S’obstinava a mirar fixament l’Obscè i el Macabre com si tinguessin fascinat; ell, que sabia millor que molts com Déu havia assumit tota la nostre vergonya, ¿no és això el cristianisme? (pàg.548)

Incerta glòria (VII)

II

(...) Tant sacrifici, tanta sang, tant esforç, ¿per què? ¿Què defensàvem? ¿Per què no era restablerta la llibertat del culte catòlic, que era el de la majoria dels catalans? (pàg.462)

(...) ¿Saps que per fi hem retrobat en Lluís? L’han descobert per atzar en un hospital de campanya, molt lluny de la brigada; esta gravíssimament ferit. ¡Una ferida dolenta! L’havien recollit els camillers d’una divisió anarquista, que el van dur a Almirete sense preocupar-se de donar-ne part a la nostre. Cada brigada, cada divisió només procura per ella, saps; ¿saps que una divisió anarquista va obrir el foc contra una de comunista? Quina merda...(pàg.478)

(...)

La tieta no s’entenia de raons; els seus ulls, els altres eren uns cavallers del Sant Graal, alts, esvelts, rossos, sempre afaitats de fresc, l’uniforme net i planxat –i amb una espassa, una noble espasa, a la mà; una espasa con un lliri com un ciri... (pàg.480)

(...) Tal ordre havia estat motivada per un fet que el comandament trobava escandalós: el nostres soldats havien arribat a organitzar partits de futbol amb els d’enfront a les eres d’aquells pobles. La superioritat volia tallar en sec unes relaciones tan excessivament amicals amb els contraris. (pàg.486)

(...) ¿què es pensa que és el meu germà Llibert, sinó? I n’hi ha molts, moltíssims; amb l’excusa d’emancipar el proletariat s’han emancipat ells ¿i de quina manera! ¡Emancipa-díssims! (pàg.506)

IV

(...) Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor, L’esperit de riquesa és relatiu, es tracta de tenir allò que no tenen els altres; però l’amor és absolut, no hi ha sinó l’amor que ho sigui –i ho és fins quan és figaç, fins quan és pecat, fins quan és crim; perquè en veritat que és un crim “cobejar la dona del proïsme”. (pàg.542)

(...) ¿és que la raó crítica podrà comprendre ami l’amor? L’horrible Crucificar no tindria sentit si no es tractés del mateix Jesús de Galilea, del mateix amor, de la mateixa poesia. L’Evangeli ens ensenya a acceptar la creu quan arriba la seva hora, però ¿no ens ensenya també a acceptar la felicitat? ¿És que no va ser aquest el gran crim, rebutjar l’amor, rebutjar la felicitat, rebutjar la poesia, clavar-los a la creu? La felicitat és santa, és el fi de l’home volgut per l’Altíssim; rebutjar-la és horrible. (pàg.543)

La crida de la crucifixió..¿són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar; causes, grans paraules -¡i con sembla buit, incomprensible, ridícul i tot, als ulls d’una altra generació! ¿Podem comprendre nosaltres com els nostres besavis es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això. Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de concentració stalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides; però les multituds segueixen. (pàg.543)

Incerta glòria (VI)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Tercera part.

Tercera part

I

(...). Després m’han preguntat més d’una vegada si jo ignorava que, mentre érem al front, a la reraguarda cremaven les esglésies i estossinaven els sacerdots. No ho ignoràvem, que era impossible ignorar-ho; aleshores no sabíem les proporcions increïbles que va prendre la matança al llarg d’aquell estiu, però tanmateix sabíem que la matança hi era. No la ignoràvem; només que per a nosaltres era com si ha hagués hagut la pesta, ¿és que un renega el seu país perquè la pesta hi fa estralls? Estàvem entre dos focs i ho sabíem. (pàg.431)

(...) I puc dir que algunes vegades sobretot als començos, s’hi va parlar d’organitzar amb les altres brigades regulars una marxa sobre Barcelona per acabar amb les bandes anarquistes que estaven passant el país a sang i foc. Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè és perdés la guerra (subrayado es mío)(pàg.432)

(...)

-Vet aquí- em signava els sacs de cigrons –com faig heroicament la guerra als feixistes, és a dir, als dolents. Nosaltres cridem: “¡morin els fatxes!” Ells criden: “¡mueran los rojillos!”. I tots, ells i nosaltres, volem dir el mateix: ¡morin els dolents! Tothom contra els dolents; tothom, sempre, a tot arreu, a favor dels bons. ¡Quina monotonia. Déu meu! (pàg.436)

(...). ¡La idolatria de les idolatries, l’adoració d’allò que és fugaç! ¿Caure de genollons als peus d’allò que ha de ser destruït per la malaltia, la vellesa, la mort; besar-ho amb adoració! ¡Renegar l’Eternitat per córrer a fer-se esclau del Temps! (...)

-La dona és l’Oceà, l’home el Sahara. Aquestes dues immensitats enemigues, l’aigua i la set, s’estan l’una al costat de l’altra i no es barrejaran mai. Si es barregessin, en naixeria el més gloriós dels continents; però impossible. (pàg.441)

(...)

-No t’ho prenguis així, no siguis idiota, va fer ell. Si Déu no es deixés menjar, ¡que en faria de temps que la humanitat hauria rebentat de fam! Però potser que dormim; ja hem dit prou bestieses” (pàg.458)

El Mediterráneo se traga a la inmigración clandestina

Incerta Glòria (V)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Segona part.

30 d’agost.

(...)

Jo crec amb tota l’ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l’existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-rés com una vana fantasmagoria sense cap consistència.  (pàg.396)

(...) ; diu que feia una setmana de la sublevació del Terç Estranger i les tropes mores quan el cuirassat Jaume I bombardejà Melilla; era diumenge a les tres de la tarda, hora en què els europeus fan la migdiada. Com que, a causa de la calor, per fer-la es desvesteixen, diu que homes, dones i criatures corren mig nus fugint de les cases bombardejades (...). Era el 26 de juliol de 1936, només feia una setmana que havia començat la guerra; ¡ i els europeus, a diferència dels moros, eren quasi tots republicans! (pàg.398-9)

(...) En tot cas, em sembla que ens podríem divertir molt més jugant a templaris  clandestins que no pas a anarquistes. I és que els reaccionaris tenen molta més imaginació sense comparació possible, i amés el passat amb ells. El futur, en canvi, com que és pura inexistència, el regalen a la gent sense imaginació. Sí, Trini [protagonista de la novel·la], cal molta imaginació per ser reaccionari i per això n’hi ha tan pocs; jo només he conegut la meva tia que s’en pugui dir amb justícia” (pàg.402)

(...). “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d’haver tingut disset anys”, “¿ I per què?, vaig replicar estupefacta. “Perquè és una edat idiota; afigura’t, ¡som els homes del futur! ¡La pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”.(pàg.403)

(...) Però pobres de nosaltres quan per exercir un art n’hem d’aprendre les regles; l’art deu ser com l’amor, que si no és els instints no hi ha qui te  l’ensenyi. (pàg.405)

Mitja Marató

Josep Pla i els seus diaris

El peor mal que ha hecho Franco es haber instaurado y fomentado, para mantenerse, la inmoralidad en España

Josep Pla, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956,1957,1964). Edició i pròleg de Xavier Pla, ed.Destino, Barcelona 2014.

Mitja Marató a Calella, Sta. Susanna,Malgrat

Incerta Glòria (IV)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Segona part.

3 de juny.

(...) Segons ell, l’amor lliure, precisament perquè és lliure, s’ha d’envoltar de la puresa de costums més austera per evitar fins l’ombra de la sospita d’un desordre. (pàg.334)

(...) Detesto aquests dies tan llargs; ¡ ami doneu-me el solstici d’hivern amb les seves nits que no s’acaben mai! I encara m’agradaria més la nit polar: que et deixin dormir en pau sis mesos de carrera per poder somniar uns galimaties sense fi” (pàg.334)

14 de juny.

(...) “Si completem Marx amb Freud, afegim un juevàs a un juevarro, de manera que molt em temo que el nou camí que creieu haver trobat no ens dugui tots plegats de dret a la sinagoga; aneu-hi vosaltres si us ve de gust, jo no en tinc ganes. D’altra banda, el vostre conglomerat és tan nou i tan audaç que ja ho deien els clàssics: de cibus et veneris” (del menjar i el sexe). (pàg.342)

(...) Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d’hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d’aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra,qui roja,qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà a ningú. D’altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d’una vulgaritat deplorable. (pàg.343-4)

15 de juny.

(...) no havien cavat gaire els manobres en aquell paratge que ja van descobrir-hi un cementeri clandestí: dos-cents trenta-sis cadàvers. El metge forense anava certificant, a mesura que eren exhumats, que tots presentaven signes indubtables de mort violenta, generalment causada per una bala al clatell. Tot Barcelona sabia que en aquells boscos, durant mesos i mesos, els anarquistes havien dut milers de persones “a passeig”; se’ls enduien en auto i, un cop arribats a lloc, abans de baixar de l’auto els disparaven la pistola per darrera. Tot Barcelona ho sabia, fora d’en Cosme i dels milers d’il·lusos com ell; la novetat no era això, sinó que per fi hagués aparegut un jutge d’instrucció per obrir l’enquesta i un full imprès per tenir el públic al corrent de les descobertes” (pàg.371)

(...) De tots els rodolis de circumstàncies que el meu caríssim fill s’ha empescat perquè els cantí la Llopis, cap de tan cretí com aquell:

Carai, carai,

Que valenta, que valenta,

Carai, caria,

Que valenta que és la Fai” (pàg.374)

(...) El meu desengany ha estat tan gran i tan definitiu, Trini... I no em refereixo solament a la teva mare i al teu germà, no; em refereixo a tot  plegat, a aquest sinistre carnaval revolucionari que estem vivint des de fa un any. ¡Quin sinistre carnaval! No m’ho hauria pogut afigurar mai de la vida. He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s’escampa massa.” (pàg.375-6)

(...) ¡Era tan bonic el nostre ideal, aleshores; tan bonic, aleshores que encara ningú no havia intentat dur-lo a la pràctica! ¡És tan bonic de creure en alguna cosa, de creure-hi amb tota l’ànima, de creure-hi tant que arribes a sentir que no series mai tan feliç com en el moment de donar la vida per aquella fe! (pàg.376)

(...)

-Si t’entenc, ¿hauries volgut que no s’hagués fet cap resistència?

-Sí, per estrany que et sembli: és això el que jo hauria volgut. ¿Que els militars i falangistes haurien triomfat des del primer moment? I bé, més valia deixar-los triomfar sense oposar-los cap resistència; també triomfaran de totes passades (sí, filla meva, no cal enganyar-nos) i en hauríem estalviat almenys tanta sang, tants crims, tants incendis i lladronicis que ens deshonoren. La responsabilitat aleshores hauria estat exclusivament per a ells. (pàg.379)

(...) ara no hauríem vist aquestes col·lectivitzacions suïcides d’indústries; suïcides, sí, de la manera com s’han fet. ¡Estant matant la gallina dels ous d’or! ¡Es pensen que el capital és cosa de màgia, que només cal apoderar-se’n perquè tot rutlli miraculosament! ¡No tenen cap idea de res! Estant matant aquesta indústria catalana, filla de cent anys de seny, de treball i d’estalvi, aquesta indústria catalana que ens mantenia a tots.. No és pas de sobte com es pot fer un canvi de règim social; primer la classe obrera havia d’adquirir una cultura que la capacités i s’havia d’organitzar, i una i altra cosa demanaven molt de temps; s’havia d’organitzar primer en cooperatives de consum i aprendre de governar-les i administrar-les; només quan a força d’anys i de pràctica els obrers haguessin arribat a saber dirigir amb plena autonomia les cooperatives de consum creades per ells mateixos i alguna de mixta com aquella que et deia de la construcció de casetes, només aleshores podria començar a pensar-se en cooperatives de producció; que fins ara, no ho hauríem d’oblidar mai, han fracassat sempre. Quan les cooperatives de producció, en comptes de fracassar, prosperessin, aleshores podríem pensar seriosament a convertir totes les indústries o almenys les més grans en altres tantes cooperatives obreres. ¡L’anarquisme no és cosa que es pugui improvisar en un dia ni un any! (pàg.381

(...) ¿Saps, petita, què faria la junta d’una cooperativa obrera de producció que tingués el sentit de la seva responsabilitat i desitgés sincerament la prosperitat dels seus socis, es a dir, els obrers? Doncs, en la majoria de casos, nomenar gerent el mateix que ho és de fa anys, que molt sovint és l’amo; perquè, amb ben porques excepcions, ¿qui durà el pòndol d’una indústria millor que el qui ja el duu de fa anys i panys amb eficàcia? Doncs bé, als molt cretins se’ls acut d’assassinar-los a tots... (pàg.382)

(...) “Ni els uns ni els altres”, deia el tiet Eusebi; “ni roig ni el negre”, deia el marquès. “Guanyi qui guanyi, jo he perdut” afegien tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent com un mal somni; vindrà que no ens hi entendrem. ¿Què podien tenir de feixistes el marquès o el tiet Eusebi, Déu meu? (pàg.383)

Moncho

Sospechosos de terrorismo

Los ángeles tienen problemas

Reseñas

El libro que quisiera comentar se titula: Fragmenta. Tratado de metafísica para espíritus afines. Su autor, contemporáneo de Christian Wolff, se llamaba Gotthold Frankel Nathan. El libro que pretende ser una especie de manual al uso que se compone de una introducción que aborda el problema que se ha planteado desde los inicios de la metafísica: ¿por qué lo aparente parece tener más peso que la auténtica realidad? Los trece capítulos restantes trata de acercase desde diferentes caminos a lo invisible.

La tesis de Gotthold es la siguiente: lo invisible existe, está presente para todos aquellos que quieran ver. Y uno se puede preguntar, ¿cómo se puede saber aquello que ignoramos?

La respuesta aparece en su capítulo 7. Trata de hacer una especie de deducción trascendental al estilo kantiano. Lo invisible existe y es más real que aquello que nos parece evidente, la experiencia. Pero nuestro autor trata de demostrar que lo visible está impregnado de lo invisible. Como Heráclito sólo hay una realidad común, para aquellos que están despiertos. Gotthold nos llama dormidos aquellos que nos cuesta no ya ver sino en creer en lo invisible.

La deducción que lleva acabo la dejo para otro momento, pues, el capítulo 10, trata nada más y nada menos que de los espíritus afines. La respuesta que nos da es sublime: los ángeles.

La angeología es el reino de Frankel Nathan. Allí dónde los mortales nos vemos con serias dificultades para acceder a esa realidad, nuestro autor se mueve como pez en el agua. La realidad tiene dimensiones y él piensa que en una dimensión a falta de mejor metáfora lo llamaría angelical. ¿Dónde se encuentra? Según nuestro autor no hay que desplazarse de nuestro mundo, está en él, lo podemos encontrar en nuestro espíritu. Parece una tesis circular, por ello Frankel Nathan, trata de afirmar la existencia de los ángeles. Los ángeles son creatura de Dios, algo así como alter egos de Dios, no son Dios, pero en ellos se manifiesta la gloria de Él. Son sus ojos y sus brazos, son una extensión de Él.

La tesis suena a herética. Los ángeles son los agentes secretos de Dios. Están entre nosotros, nos ayudan para ir en la buena dirección. Sin embargo, Dios creó al hombre dotado de libre albedrío y éste no siempre hace caso a aquellos que debería.

¿Son los ángeles inferiores a los seres humanos? La respuesta según nuestro autor es que no. Son “hipermortales” dice Gotthold, es decir, nacen como un acto de bondad divina, en el tiempo, pero su existencia por estar fuera de nuestra realidad no se hallan sometidos al tiempo.

Al igual que Kant, el tiempo es el nervio de la realidad, por ello, los ángeles que no están en esa dimensión de la temporalidad, pueden, realizar su labor sin esa premura que condiciona a los mortales. Kant también ha pensado en estos temas en su obra “Los sueños de un visionario” y su estudio de Emmanuel Swedenborg. Entre Gotthold y Kant hay una afinidad evidente: creen. Es verdad que sus creencias hay que distinguirlas. Pero de eso no puedo ocuparme.

En el capítulo doce, Gotthold se enfrenta al dilema esencial de su estudio. ¿Cómo hace el espíritu para sobrevivir en la materia? Suena al viejo problema del dualismo. Sin embargo, para Gotthold no hay ese problema. Los seres humanos tienen sus problemas, pero a nuestro autor no le interesa tantos esos problemas como los que se ven acosados los ángeles. Para decirlo como la máxima brevedad: los ángeles tienen problemas. Esos problemas son los humanos. Al igual que la paloma kantiana que sueña en un espacio sin aire para poder volar mejor, los ángeles de Gotthold, sueñan un mundo sin hombres. El problema evidente es que estamos aquí. Hay espíritu, piensa nuestro autor y prevalecerá sobre la materia, ese es su mensaje. Tal vez aquí es el momento de dejar esta breve reseña. 

Política vs ética