Israel i l'amic Amèrica

 

Mentre la fam segueix matant nadons i ferits, per la falta de subministrament a la Franja de Gaza, aquí la mort ha de ser silenciosa, per no ferir la pell fina dels occidentals, EE.UU fa la veu d'alerta perquè Israel estigui a l'aguait per si de cas Iran vol venjar-se. Com no tinc accés a la sala de crisi de la Casa Blanca, no puc saber si això és una manera de guanyar temps i despistar a l'opinió pública del que està passant a Gaza. On la mort, la desnutrició fan estralls i on les notícies son escasses per el bloqueig que imposa Israel els territoris ocupats i devastats.

Iran no anirà contra Israel de manera directa. Potser Hezbol·là, des del Líban pot fer alguna mena de acció més o menys destructiva. Però el que és segur és que no anirà amb tancs cap la frontera israeliana, ni avions ni res pel estil aniran fins a Tel Aviv. La brutalitat del desplegament a Gaza fa que hezbol·là s'ho pensi dues vegades. De tot això genera que la venda d'armes sigui ara mateix una negoci clamorós. Tothom vol participar-hi, Espanya també, es clar. Per altre banda, molts països han posat en marxa el servei militar. Sembla un contrasentit en l'era dels drons i tota la ferralla intel·ligent que hi ha. Si el que volen és carn de canó, llavors si que convé. La guerra d'Ucraïna demostra que sense l'equipament i armament operatiu, posar soldats sobre el terreny, és una manera de dir que no tens res a fer.   

Iran es fa petit davant de Israel

 

Des de l'arribada dels aiatol·làs, a Teheran els  agrada fer funerals multitudinaris, que son els únics que valen la pena. Aquestes multituds no son precisament espontànies. En tot cas, és manifesten per l'assassinat de membres de la Guàrdia Revolucionària a Damasc (Síria), per part de l'aviació israeliana. Israel no és conforma amb massacrar Gaza, amplia la seva oferta de destrucció i mort allà on faci falta.  Iran, una teocràcia de la pitjor espècie -al nivell d'Aràbia Saudí, però en aquest cas, sota la protecció d'EE.UU i la resta de la Comunitat Internacional-, té la costum de fer amenaces que no van enlloc, afortunadament. Això si, tota aquesta Guàrdia Revolucionària, serveix per reprimir a les dones i els dissidents del país. Iran no pot embarcar-se en cap conflicte amb Israel, perquè seria la seva fi, almenys tal com avui la coneixem.  Iran sap que es la guerra, va tenir una amb Irak i alenada per Occident 1980-1988. Sadam Hussein era l'heroi occidental. La xifra de mort entre ambdós països arribà al milió de morts. La diferència de població  a favor de Iran, feia impossible que Irak pogués guanyar-la.

Avui, el règim teocràtic de Iran segueix intacte, mentre Irak, s'ha convertir en un estat en reconstrucció desprès de la seva victòria contra el Daesh, malgrat que encara queden reductes aïllats. Iran necessita fer-se propaganda, necessita un enemic extern per silenciar la dissidència interna. El aiatol·là Alí Khamenei , líder suprem d'Iran, no vol cap enfrontament contra Israel. No és perquè no volguí destruir a Israel, sinó perquè sap que no té els mitjans per fer-ho.  I seria la fi dels aiatol·làs. 

 

Israel enfangat en la seva inhumanitat

         

     

La crònica de Marc Español, sobre Gaza permet fer-te una idea de la devastació i la destrucció que han patit la gent que viu a Gaza. Hi han un parell de fet inqüestionables:

1.- La mort de més de 33.000 palestins, dels quals 40% son infants. 

2.- La destrucció del mitjans per permetien viure a la gent, els habitatges, l'aigua, llum, gas, escoles, hospitals, mesquites, tot destruït.

3.- Hamàs no ha sigut destruït, malgrat la destrucció salvatge del exèrcit israelià.

4.- Israel, i el seu govern infame, no sap ara que fer amb tota aquesta destrucció. La fam és la conseqüència volguda per Israel, una venjança miserable i mesquina contra una població indefensa. 

5.- La constatació que la Comunitat Internacional, prefereix veure com Israel destrueix, una vegada més, totes les lleis internacional, i tota una població civil.

PD: Trobo a faltar veus com la de Yubal Noah Harari, què des de fa molt de temps no diu ni piu. 

 

Israel deixa que tothom parli d'ella

 

Tot va començar el 7 d'octubre de 2023. Un atac per sorpresa -la famosa intel·ligència jueva va fallar estrepitosament- de Hamàs contra territori ocupat per Israel, va causar la mort de 1.400 i uns 200 ostatges. La devastació psicològica de Israel va ser enorme. I llavors, va haver la resposta d'un govern extremista que havia fallat a la seva població. Al llarg del temps, Israel ha utilitzat la desmesura con tret característic contra les faccions palestines. Destruir mig Líban, destruir camps de refugiats a Gaza. Des de l'ocupació dels Territoris Ocupats - 1967-, la supèrbia i el menysteniment de la població palestina, ha creat al llarg del temps, un mur impossible de salvar. Què tenia que fer el govern israelià? Tocat en la seva fibra més profunda, la seguretat i superioritat militar, la resposta ha estat la desmesura sense aturador. Dir que tot el que han fet és defensar-se es simplement fals. El habitants de Gaza, s'han convertit en enèmics de Israel. Tothom és de Hamàs. Ningú és innocent. Tota la retòrica israeliana, ha estat per deshumanitzar a aquesta població que ha està sent massacrada per terra i per aire. I ara, la fam. En un món global, resulta que els Territoris Ocupats estan aïllats de les comunicacions generals. Tot la narrativa és fa des del poder de Israel. Segons ells, son el petit David, i Hamàs Goliat. Son tant mentiders que arriben a creure-s'ho. Miles de infants massacrats per bombardejos intel·ligents. Quin sentit te l'ONU? I UNICEF? La impotència de les Organitzacions Internacionals es proporcional al cinisme de Israel. Sap que tot el que han fet quedarà impune, perquè en aquest món global, val la raó de la força. A propòsit d'un altre context, però que també val per aquesta massacre poden dir "l'únic que pot detenir l'orgia de violència en aquest estadi és l'esgotament dels recursos, de les matèries primeres, de les fàbriques, de les estructures necessàries per matar, o, com una conseqüència última, de les persones convertides en la matèria primera de les matances*". Aquest impàs actual té a veure amb alguns d'aquestes raons. En cap cas, aquesta aturada te ha veure en el fet d'haver assassinat a 31.000 persones, a prop de la meitat menors d'edat.   

Silenci a Gaza i soroll a Ucraïna

A Gaza, el silenci del que passa els territoris ocupats per Israel, és fa cada vegada més ominós. El bloqueig informatiu establer per l’exercit jueu fa molt difícil saber les condicions de vida de la població arrossegada a anar al sud per les forçes d’Ocupació. Sense subministraments, sense sostre ni ajuda, sols una vegada més, Gaza és el laboratori què Israel utilitza per imposar la seva Pax Romana. Tots els mitjans al seu abast, per destruir a tota una població, això és diu, com és pot dir? Genocidi és molt a prop del que està passant a Gaza. Més de 28.000 morts, més de 10.000 menors d’edat, xifres que manifesten un odi profund del govern israelià i el seu exèrcit envers la població civil de Gaza. 

I desprès, Ucraïna, dos anys de guerra, més de 30.000 morts del bàndol ucraïnès. Una lluita desigual entre Rússia governada per un dèspota sense escrúpols i Ucraïna defensant-se sense mitjans, perquè Occident ja s’ha està cansant d’aquesta guerra. El problema serà que si Putin s’han surt d’aquesta aventura, quin serà el proper objectiu? I malgrat tot, la UE i la OTAN, no poden ni volen cap enfrontament directa amb Rússia. Això ho sap Putin, el temps juga al seu favor i contra la Ucraïna del Zelensky.

Joan Fuster parla de la Guerra

 

Fotografia d' IBRAHEEM ABU MUSTAFA /REUTERS

"No sé què devia passar en altres èpoques. Però la  història contemporània ens informa que els pobles no s'han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d'haver-s'hi esdevingut tot el contrari: a mesura que el temps avançaven, els pobles -la gran massa de la població dels Estats- sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat deletèria de les armes posades a contribució; (...). La reacció de les multituds, però en els moments decisius, s'ha produït en direcció oposada: els pobles s'han mostrat entusiastes de la guerra. (...) La guerra obre les portes a una realització més tangible de tot això: la lluita resulta escandalosament apta per a facilitar les satisfaccions anàrquiques que busca l'individu. Com que els qui, de principi, han de fer la guerra, són els joves, la tendència s'accentua en termes d'eufòria romàntica. (...) No podríem entendre la història dels segles XIX i XX, en tant que aquesta història recull la minúcia de les batalles i el fervor dels combatents, si oblidàvem aquella palpable veritat. La guerra, en si, és una "categoria"  al·lucinant* " (Joan Fuster, "Diccionari per a ociosos" (pàgs. 61-62).

La clarividència de Montserrat Roig

 

Llegint els articles de la Montserrat Roig (1946-1991), en Un pensament de sal, un pessic de pebre*. Tinc la sensació que malgrat els seus articles escrits al 1991 semblen fet per ara mateix. Sembla que hi ha coses que no canvien o en tot cas, sempre poden anar a pitjor. Diu: “(...) Però la imatge d’un home vençut ens retorna l’única veritat: les guerres serveixen perquè el nombre de derrotats es faci més gran. Mai no en sabrem el nom, ni les històries familiars, ni si alguna vegada s’han sentit estimats. Aquesta història només surt a les novel•les, això si encara queden novel•listes que batallen pel cor dels homes."

"(...) Que ens hem convertit en addictes del petroli i que el nostre benestar un pèl minso però benestar al capdavall, s’ha aconseguit a costa de la depredació de tres quartes parts del món. (...)"

"Vicençs Fisas diu que la cultura de la pau ha de substituir la cultura de la violència. Un programa que durarà segles. Potser és urgent aprendre a viatjar d’una altra manera. (...) Viatjar amb el pensament al Perú, on l'epidèmia de còlera s’hauria eradicar només estalviant les despeses d’un dia d’aquesta guerra - [parla de la guerra contra Saddam Hussein per part d’Estats Units i els seu aliats, gràcies a les seves mentides]-. Viatjar amb el pensament per tot el món, convertint-nos en habitants que sospitem sense parar d’aquestes mentides, tan dolces, que ens han pretès contar**. Ho sabíem, ho dèiem. Però enraonar d’aquests afers era demostrar un excessiu sentimentalisme, sempre considerat de mal gust. I vam acabar per triturar tots els sentiments dins la batedora, amb l’esperança que no augmentés el nostre colesterol, l’únic fet de rellevància durant deus anys d’aquest segle.” (28-II-1991) (pàg.234-5)

Compte enrere per destruir Gaza

 

Tot el panorama desolador a una banda i un altre, fa molt difícil voler objectiu, racional, raonable. El reportatge sobre el quibut Kfar Azzaa, de Isabel Kershner (NYT) (Ara.cat, 11/10/23), és senyal inequívoca del odi de Hamàs envers els jueus.  Diu el general Itai Veruv "És una cosa que no he vist mai a la meva vida, una cosa més semblant a un pogrom de l'època dels nostres avis". Palestina està dividida: Cisjordània i Gaza. Un repartiment absurd que ha creat una disfuncionalitat endèmica en el sí de Palestina atiada per Israel. Uns dirigents  sense cap credibilitat - dividits entre possibilites (Mahmud Abbas) i radicals -Hamàs- (Ismail Haniyeh) que volen la desaparició de Israel, abans la seva constitució com Estat (1948). Una finestra d’oportunitat a les converses d’Oslo i Camp David, i la negativa de Arafat  a la proposta de Ehud Barak de concloure un tractat de pau a canvi de territoris (2000).

A partir d’aquí, el somni s’ha transformat en un malson per tots, però especialment, per els palestins. Ara, amb l’acció suïcida i criminal de Hamàs, s’ha està en una nova situació. Gaza s’ha tancat per els palestins que no poden sortir i el exèrcit israelià és prepara per l’assalt casa per casa. S’ha especulat sobre quines accions cal dur a terme. Més de dos milions de palestins viuen en condicions extremes de pobresa, oprimits per els seus, i des de fora per l’exèrcit hebreu. Ara hi ha l’opció de buidar Gaza, segons Israel, però com? Egipte ha barrat el pas els que volen fugir dels atacs israelians. No sé que pensen fer, però la necessitat de refer-se del ridícul que ha fet els serveis de seguretat, ho voldran arreglar amb una sobreactuació que donades les anterior incursions, serà en tot cas, inimaginable. I no crec que la Comunitat Internacional, poguí fer gran cosa. L’únic segur és que amb les accions criminals de Hamàs s’ha trencat per molt de temps qualsevol intent d’acostar posicions de pau. Ara mana la venjança. 

Israel-palestina: furor homicida

 

Llegint  a partir de les informacions del Ara.cat. pots fer-te una idea del que ha passat i pot arribar a passar tenint en compte l'experiència del Estat d'Israel. Una bona clau de interpretació la dona l'article de Cristina Mas, titulat "Massacre a la festa 'rave'". Aquesta festa varen assistir joves israelians i el lloc escollit va ser a prop de la frontera de Gaza. Els palestins no podien anar a la festa, perquè viuen en un món tancat per les forces israelianes. El lloc per fer la festa l'ha havia escollit els seu promotors Nova. Potser no ho sabien, però  allà feia un més "milers de palestins de Gaza es van manifestar a tocar de la tanca, des d’on veien un paisatge de camps de cereals ben arrenglerats, que contrasta amb la misèria que es viu a la Franja". El cas, és que el diumenge es "van recuperar 260 cossos d’israelians al lloc". Efectivament, una massacre perpetrat per milicians de Hamàs, què volien assassinar quants més jueus millor. No hi ha millor contrast entre el joves assistents a la festa que el ultra puritans de Hamàs. Es més que probable que molts d'aquests joves hagin assistir a manifestacions a favor de palestins, però és segur que els de Hamàs no ho farien mai de la vida. 

El resultat d'aquesta incursió que va començar amb llançament de coets i milicians disparant a tor i dret va causar el pànic i l'odi dels milicians va fer la resta. Mort i ostatges va ser el botí macabre que s'han van emportar. Aquest assalt a fora del perímetre de Gaza, com s'havia planificat? 

L'article d'Ethel Bonet (ara.cat,10/1023) explica com la mà d'Iran a través de Al-Quds i Hamàs és va planificar al Líban. Aquesta planificació permet entendre l'abast de fracàs del serveis de seguretat israelians, el Mossad, el "Shin Bet -serveis d'intel·ligència interior i els territoris ocupats" i l'Aman -"serveis de intel·ligència militar"-. Cóm és possible que cap d'aquests serveis no fos capaç de veure el que s'ha estava planificant? Pot ser que la supèrbia israeliana envers els palestins hagi a baixat la guàrdia? De moment, cap dimissió. Segurament, no és el moment.

L'objectiu d'Iran era neutralitzar a Aràbia Saudí de la possibilitat de relacions amb Israel. La magnitud de l'ofensiva de Hamàs i la quantitat de morts per part israeliana és un factor inèdit en la recent història d'Israel. Més de 800 morts era el balanç que es feia el dilluns. Amb aquesta acció Palestina torna a entrar en l'escenari internacional. La paradoxa de la seva situació és l'oblit de las seves condicions injusta en les que viu la població civil, que necessita l'ajuda de la UE, per sobreviure, i les accions armades que fins ara, sempre havien estat molt limitades. De sobte tot això ha canviat. La crueltat ferotge del milicians de Hamàs deixarà pas a una resposta difícilment humanitària.  La set de venjança és massa forta perquè un govern com el de Netanyahu no la faci servir. 

Bèsties humanes (palestins)

 

Setge total a Gaza, tota la població es enemiga del Estat d'Israel. Tots patiran les conseqüències. "Sense electricitat, sense menjar, sense gas, tot està tancat. Lluitem contra bèsties humanes i actuem en conseqüència", diu Yoav Gallant, ministre de Defensa. Això vol dir que ells també actuaran com bèsties humanes. La Comunitat Internacional mirarà com Gaza és destruït i la seva població destruïda. Això és el que volia Hamàs, però Hamàs no és tota la població de Gaza. Ho destruiran tot, mataran sense cap mania, hi haurà crides a la calma, és faran consideracions sobre la necessitat de defensar-se del Estat d'Israel. Hi ha algun límit? Ja sabem que Hamàs imposa el terror a Gaza, com les forçes israelianes. A qui li va bé aquesta escalada? Hi ha dos segurs vencedors, Hamàs que ha fet despertar a la fera d'Israel  i Netanyahu que ara es converteix en aglutinador d'una societat dividida i què gràcies els assassinats indiscriminats de Hamàs faran constat el seu primer ministre. Veurem coses inaudites en les properes setmanes: Adéu els Drets Humans!

Terratrèmol: Síria oblit i càstig

 L’article de Ethel Bonet ens dona les pistes per comprendre el significat de l’ajuda humanitària. Això vol dir, que hi ha víctimes dignes i indignes. Règims amics –independentment si respectes els drets humans o no- i enemics, i si tens la mala sort de viure en els lloc equivocats, a les zones controlades per els rebels llavors el desemparament és doble. Què fa l’ONU en aquests casos? Aquests exercicis d'Ajuda Humanitària a escala global són actes de propaganda per fer oblidar que la resta del temps, no cal preocupar-se. Els nostres governs  se senten generosos  amb els sàtrapes que hi governen aquests tristos països. Veiem aquestes situacions, t’ha n’ha dones del llarg camí que  tenim per davant per fer una societat global més justa i humana.

La Guerra a les portes de la UE:

 

El laïcisme en temps de guerra

 

En un món cada vegada més inestable e imprevisible, on el populisme fake news fa furor, on aquesta sensació de deriva, és aprofitada per l’extrema dreta –una multinacional en vies d’expansió-, l’únic antídot és la reivindicació del laïcisme. Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI*, en el seu capítol 14 en parla del laïcisme. El seu subtítol es “Reconeix el teu costat fosc”. Veiem que ens diu Harari.

Què vol dir ser laic? Hi ha qui ho veu com gent que no creu ni “en déus ni en àngels” (pàg.285). I per tant, “el món laic sembla buit, nihilista i amoral” (pág.285)

Per els laics, aquest visió fosca, no correspon a la realitat. De fet, “molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses” (pàg.285)

Els laics, veuen els valors morals, no com un regal dels déus, sinó com  un esforç que els humans han fet per viure amb comú. Els laics, no reivindiquen cap monopoli de la veritat, i això els separa dels creients, accepten que certs valors com “la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat” (pàg.286) son valors compartits per creients i no creients. La dificultat d’aquest codis és que “no es fàcil viure d’acord amb un ideal” (pàg.286).

Harari fa un repàs a aquests valors –veritat, compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge, i la responsabilitat-. Si no tens a un Déu per demanar-li res o un Déu que et digui que has de fer, llavors, els laics tenen que tantejar respostes a les urgències d’aquest món. Veritat i creença son valors que poden ser compatibles, per exemple, quina és a finalitat de l’existència humana? En canvi, si el que vols es sortir d’aquest món, el millor es pujar a un coet, i per això, la ciència és més convenient que no pas que una catifa voladora. 

Harari, en tots els capítols d’aquest llibre, posa èmfasi en els límits, amb allò obscur, el cost irracional dels homes. I així, planteja aquesta pregunta: Era laic, Stalin? El propi Harari, es conscient de les dificultats de conrear aquests valors. Compassió i responsabilitat, dos valors fonamentals del laïcisme, son ara mateix posats a prova en la despietada Guerra a Ucraïna. Qui no vol ajudar els ucraïnesos? Però, volem una Guerra Mundial? Fins a quin punt volem que això s’aturi immediatament? Alemanya no vol prescindir del gas rus, la seva economia, el llocs de treball que estan en joc, fa de còmplice de Putin, sense voler-ho. Aquesta responsabilitat s’escampa a tota la UE. De fet la UE està finançant la Guerra a Putin, qui li surt de franc. De veritat volem entrar a una Guerra de conseqüències catastròfiques? 

Els valors son fàcils de dir, però tenen el seus límits, perquè cal prioritzar, no tots els valors son compatibles a la vegada. Això ja ho deia Isaiah Berlin, cal escollir. De fet la situació en la que estem, ja s’ha viscut altres vegades a l’historia. I malauradament, de la història no aprenen mai res d’ella.  L’exemple que es posa ara, es el de Hitler, i la seva política d’annexió de territoris. Quin és el límit? 

Harari, ens explica que en aquestes situacions, els humans “inventen i s’expliquen” històries" (pàg.295). Així sorgeix, la doctrina dels drets humans. A Ucraïna, aquest drets son destruïts sense cap mania. I qui porta la veu cantant té nom i cognom, Vladimir Putin, es el dolent de la barbàrie. Sempre hi ha qui ho negarà i voldrà posar a altres culpables. Potser arribarà un dia que Putin tingui que respondre del crims comesos a Ucraïna. 

Harari, fa una pregunta que li podríem traslladar a Putin: “Quin va ser l’error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?.” I diu: “Si no en dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu”. (pàg.299). Les declaracions de Putin, i les seves mentides escandaloses, donen fe que no podem confiar en ell.  

 

Guerra a Ucraïna: Setè dia de Guerra

 

2.000 civils ucraïnesos han mort en la primera setmana de la guerra

La Guerra a Ucraïna segueix el seu curs. Kiev encara resisteix. Setè dia de Guerra i malgrat tot, no sembla que s’ha hagi d’acabar ara mateix. Putin amb tot el seu armament, i tot el desplegament militar, encara no ha conquerit Ucraïna. El mal està fet. Les conseqüències d’aquesta guerra encara estan per escriure’s, però en tot cas, les ferides obertes a la societat seran llargues. Com és pot aturar si hi ha un, Putin, que vol la rendició del altres?

Reseña: Civilización o barbarie o cómo se transforma en geometría asimétrica

El libro de Lamo de Espinosa, Entre águilas y dragones. El declive de Occidente*, hay un  Post Scriptum titulado: Afganistán: civilización o barbarie, que quisiera comentar.

El texto recoge la salida o mejor huida de Afganistán en agosto de 2021. Este hecho permite reflexionar al autor acerca de los acontecimientos que podemos esperar en el futuro más cercano. Considera a Afganistán, como un nudo de relaciones de poder de dimensiones globales. Hace elucubraciones. El tablero de poder tiene su centro, precisamente, en Afganistán, pues, su geografía toca centros neurálgicos en el escenario global: Pakistán, Irán, Repúblicas de la antigua Unión Soviética, Turkmenistán, Uzbekistán y Tayikistán, amén de China. Considera Lamo de Espinosa que dependiendo cómo evolucione Afganistán, la posibilidad de desestabilización de la zona puede crear tensiones que pueden llegar a la guerra. Una vez EE.UU ha renunciado a esa zona, primero con Trump y después con Biden, se ha pasado como apunta el autor de una “American First” a una “American Only”. Esa renuncia ha dado lugar a China y Rusia ejercer su influencia. Los intereses contrapuestos de las partes, utilizando las tradiciones pugnas entre vecinos, por ejemplo, India vs Pakistán, India y  Rusia, y Pakistán y China, crea condiciones para ser utilizada como arma arrojadiza contra Occidente, pero también entre esos vecinos en los que cada uno tiene intereses confesables pero también inconfesable. Irán, también quiere jugar tener su propio paraguas de seguridad sea con Rusia o China. 

Si el escenario de Afganistán es el modelo, se pregunta el autor, ¿cómo defenderá EEUU a sus socios, sea Taiwán, Israel o incluso Japón? ¿Será capaz de defender las repúblicas Bálticas o Ucrania de una agresión de Rusia? Ahora mismo, la respuesta sería que no, o tal vez si, no hay seguridades. Eso significa que los países en cuestión deben buscar nuevos socios, y no puede buscarlos en Occidente. La UE, no tiene peso ni fuerza, aunque eso sí, siempre podrá decir que está “sumamente preocupada” por los acontecimientos que suceden más allá de la UE. 

EU.UU sólo tiene una prioridad, China. Llama la atención el mensaje apocalíptico que desliza el autor: “Afganistán puede acabar siendo una suerte de agujero negro que proyecte inestabilidad justo en el llamado ‘centro del mundo’” (pág.362)

Allí donde EEUU se ha retirado ha dejado la puerta abierta a otras potencias que ocupan su lugar. Si Occidente se repliega, Afganistán es el último ejemplo, los países de Oriente Próximo y Lejano, no dejan de tejer alianzas, todo lo efímeras que se quieran, pero dejando a un lado a la UE y EEUU. China y Pakistán buscando el “Corredor Económico” que permita acceder al Índico. Esa alianza no puede ser bien vista por India enemiga de Pakistán desde su fundación. ¿Qué podemos esperar de una UE que no tiene una voz unitaria y sobre todo creíble en ese escenario que deja fuera de juego a Occidente? El autor parece que hace una llamada al miedo: o “civilización o barbarie” (pág.366) y cita a Tocqueville para remachar el clavo de la desconfianza en ese futuro que como dice el propio Tocqueville: “Las naciones de nuestros días no pueden impedir la igualdad de condiciones en su seno; pero de ellas depende que la igualdad las lleve a la servidumbre o a la libertad, a la civilización o a la barbarie, a la prosperidad o a la miseria” (pág.367)

El nuevo mundo global, tiene que decidirse  ante ese dilema que Tocqueville intuyó en 1840 (La democracia en América, vol II). Las tendencias autoritarias reforzadas por las políticas para luchar contra la pandemia están creando un caldo de cultivo que es aprovechado por los populismos de derechas y no solo ellos, para un repliegue hacia los viejos valores. La democracia formal se instala en régimen autoritarios, pero la servidumbre parece ganar adeptos. La UE y EE.UU tienen en su seno el cáncer de la división interna entre nostálgicos de un pasado imaginario y un futuro por construir. Lo nuevo en este orden es que podría darse lo que aparentemente ofrece la mayor dictadura del mundo- China-, servidumbre y prosperidad y ante esta nueva receta, los cantos de sirenas se hacen tan ensordecedores que difícilmente podremos escuchar lo que significa la idea de libertad y la democracia como campo para profundizar en ella.  

La política internacional se envilece una vez más

La UE demuestra una vez más su miseria moral y humana. Mientras el eminente historiador Donald Trump reprocha a los kurdos "su no intervención en la Segunda Guerra Mundial". La UE, Trump y Erdogan prefieren al ISI  que la población kurda