La UE sap el què vol?

 

Ara perquè la UE vol austeritat? Qui ha manat això? Ací, qui mana no és la política, sinó l'economia, no ho deia això Marx? I la política, i és els seus governs és dediquen a fer la "feina bruta", allò de ser els Consell d'Administració del capital, un alta cop Marx. Però ara, ja no existeix, cap força alternativa, perquè l'esquerra encara no sap on para i l'extrema dreta a copsat millor que ningú les pors de les nostres societats. I això és culpa del propis governs que son covards i mesquins, prefereixen el capital a la gent i així no  acabarem bé. Així que la UE vol tornar a les receptes d'austeritat mal anirem, i l'únic beneficiat, a part del capital és la extrema dreta que podrà capitalitzar les frustracions dels somnis de prosperitat.

Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (I)

 Dia 1

Barcelona-Reikiavik

Llevar-se a les 3:00 h. malgrat no haver dormit massa, potser dues hores, tirant molt llarg, i a més mal de cap –cervicals-. Esmorzar a una hora intempestiva. Sortir al punt de trobada a les 4:00 h. Hem marxat una mica més d’hora per poder aparcar a prop del lloc on sortim, però no ha estat possible. No hi havia lloc per aparcar. Així, què el cotxe l’han tingut què portar cap a casa i tornar a peu (13’). Els altres companys, han arribat a l’hora. L’autocar havia arribat quant nosaltres estàvem buscant aparcament. Sortir a l’hora marcada per l’organització fins l’altre punt de trobada, aquesta vegada fins a la Plaça Espanya. En aquell moment, R s’ha adonat que sé havia deixat el mòbil. Sort que els dos companys que esperaven a Plaça Espanya han acompanyat a R, per rescatar el mòbil abandonat a la seva sort. Afortunadament, el mòbil està el seu lloc sense bellugar-se, sa i estalvi. La següent parada era al Corte Inglés, on esperava el gruix dels companys de viatge –aquesta expressió ja no és el què era-. Malgrat el enrenous del mòbil ens hem endarrerit uns 15’. L’autocar ha enfilat cap al Aeroport del Prat. Hi havia bon humor, com sempre, per la Roda de Dalt, aquella hora sense tràfic. 

A les 5:00 hem arribar al aeroport. Allà mai dormen. Una gentada esperant per facturar maletes, nosaltres hem anat a un altre lloc, per embarcar les maletes. Ens a atès una noia (negra) que parlava català –cal remarcar-ho-. I desprès al control de persones i objectes per passar l’arc de la vergonya. Hem estat una estona perquè hi havia dos passatger sords que han estat escorcollats com si fossin terroristes. Aquests controls s’han incorporat i semblen què seran permanents.  Bona part d’aquests treballadors són de fora, i és fa difícil que parlin en català. A més no son molt empàtics. Passar l’arc, m’he tret les botes que portava. Recollir les safates, posar-ho tot al seu lloc dins la motxilla i anar a buscar la porta d’embarcament [B]. A l’hora en punt, un bus ens ha portat fins al peu del avió de Vueling, feia vent mentre pujàvem les escales. Sembla que aquest mètode de fer anar amb bus estalvien diners les companyies. A les 7:10 s’ha enlairat cap a la capital de Islàndia. Un vol de 4h:20’ què per el desfàs horari –una hora menys- hem arribat a les 10:35 hora local.

* Lluís S.

Pensava que tindríem algun control de passaport, però el camí no hi havia cap. Per el passadís hi havia uns vitralls molt grans, era evident què des de allà observaven els passatgers. El propi guia, posteriorment, ho va comentar. Agafar les maletes i sortir al vestíbul, on ens esperava el nostre guia Ernesto, un noi de Cadis que treballa a un lloc tan allunyat de casa seva. Ha explicat  la seva història. Fent pràctiques a Cadis –Direcció d’empreses- va escollir anar ací, era l’opció més exòtica. Ara porta al país 11 anys. Parla l’idioma, ens ha dit a nivell elemental, però sobretot parla amb anglès. El turisme s’ha convertit en la nova industria capdavantera del país, juntament amb la pesca i la fabricació d’alumini, malgrat les ingents quantitats d’energia i aigua que necessita, però a Islàndia l’energia es pràcticament de franc.  Ens ha dit què en un pis tot el dia amb les llums enceses costa un 15€ al mes.

Des de l’aéroport de Keflavik fins la capital hi ha uns 40 km. Tot el paisatge és de color blanc. Hem anat amb una velocitat que no pot passar de 90 km, tots al autocar anàvem amb el cinturó de seguretat posat, és obligatori. L’aeroport de Keflavik era abans una base nord-americana, producte de la Segona Guerra Mundial i posteriorment de la Guerra Freda.

* Lola

Hem començat el nostre recorregut turístic a la Hallgrímskirkja. A la Viikipèdia diu: “Hallgrímskirkja (església de Hallgrímur) és una església parroquial luterana (església d'Islàndia) situada a Reykjavík (Islàndia). Amb els seus 74,5 metres d'alçada, és l'església més gran d'Islàndia i entre les estructures més altes del país. L'església rep el nom del poeta i clergue islandès Hallgrímur Pétursson (1614–1674), autor dels Passíusálmar (Salms de la Passió).” 

La torre situada sobre un petit turo què permet tenir vistes de tota la ciutat. Feia molt de fred i vent. A dalt de la torre, el vent és nota. Una panoràmica de 360º et permetia visualitzar Reykjavík, amb moltes teulades de colors i moltes grues de construcció en marxa. Sobre els nostres cap, les campanes de l’església. Dins d’ella, sobrietat luterana, allà no val intermediari entre el fidel i Déu. Per veure les vistes de la ciutat cal pujar al ascensor, amb la cua corresponent, és clar.

El nostre guia Ernesto, a diferència d’altres guies, ens ha explicat la realitat del país avui. És cert que la història de Islàndia és relativament recent –segle IX-. La illa en temps geològic també és recent, uns 20 milions d’anys. Per això, Ernesto, ha explicar els problemes de la vida quotidiana dels islandesos ara. I un dels problemes més greus que afecta a la vida dels islandesos és l’habitatge. 

No sembla que l’estat faci habitatge social. Això fa que la iniciativa privada i per el joc d’oferta i demanda (teòric), el preus inevitablement pugin de preu. 

 Aquesta gràfica vol dir que com els habitatges no és poden construir d’un dia per altre, hi ha una quantitat determinada (S’), i si algú vol l’habitatge, és veu obligat a comprar al preu que marqui el mercat (Po) (els propietaris dels habitatges, que volen rentabilitzar la seva inversió). Com que hi ha escassetat de habitatges (o qualsevol altre be), qui el volguí no tindrà més remei que comprar car. Això rés més té com a solució, construir-hi més, però els constructors no vol omplir d’habitatges, perquè llavors, el preu tindria que baixar. L’altra opció és anar-te’n més lluny, on el preus siguin més assequibles. L’exemple clàssic, d’aquest model, és el cas de Messi, com no hi ha més que un, qui el volguí, tindrà que pagar el que li demanin. O bé, aquell que diu que vol aquell pis o casa, al preu que sigui.

Ernesto, ha explicat que no hi ha atur (3,8%). Com la població és molt petita (376.248 persones) la densitat és de 5,4 habitants/km². I si, els preus del habitatge estan disparats. “El 2020, el preu mitjà de lloguer d'un apartament de 3 habitacions a Reykjavík era de 319.000 ISK o uns 2.035€ aproximadament*.” Si els preus de lloguers són molt alts, “la mitjana del preu de venda d'un apartament a Reykjavík és 529.372 ISK o 3.380 € per metre quadrat. Segons la tendència actual, sembla que continuaran pujant, ja ho han fet al voltant de 5,5 a Reykjavík.”. Cal dir que no hi ha salari mínim, però el mitjà és de  68.980 € l'any, es a dir 5.748 euros al mes. Ernesto ens va dir què el que menys cobren roden sobre els 2378€ al mes. Així que hi ha moltes diferències. Tothom paga impostos 35,1%. L’Iva un 24%. Impost sobre el treball, un 44,4%.  Esta al cap davant amb igualtat de gènere. Sens dubte pertany al països de l'Estat del benestar.

 Sense impostos –dogma del neoliberalisme- no hi ha possibilitat de redistribuir la riquesa, i els nivells de vida és ressenten, per poder oferir béns públics –sanitat, educació, infraestructures, prestacions socials, etc.-. En el model sense impostos els únics beneficiats son els rics, que son els que és poden pagar tots els serveis.