Frases memorables: Francesc Cambó

 

(...) la implantació de la jornada de vuit hores en els moments que tingué lloc, fou una de les més grans bogeries que la Humanitat ha comès en el curs de la història. [...] No tot el sofriment li ve a l'obrer de la duració del treball; no tot el benestar ha de venir a l'obrer de les hores de descans; que en el moment en què un major descans significa una major intensitat en sofriment per un major cost de la vida, no compensat amb augment del salari. La disminució de la jornada és en perjudici i en sofriment de l'obrer* (pàg.291)".  

Hi ha frases que deixen poc marge per la interpretació. A Espanya el govern de Romanones va fer efectiva la jornada de vuit hores el 4 d'abril de 1919. Un dels desencadenants va ser la vaga de la Canadenca al 5 de febrer. En aquesta vaga, a Barcelona, van tenir noms estel·lars com Joaquim Milans del Bosch i Severino Martínez Anido, responsables militars a Barcelona. Una dinàmica d'extremisme per tots el bàndols, va generar un locaut patronal que va fer descarrilar el govern a Madrid de Sánchez de Toca.

Isàndia: Keflavik-Barcelona

 Dia 5

Desprès de la ressaca de l’aurora boreal, que almenys l’hem pogut veure, ni què sigui discreta (3kp), aquest matí, a l’hora del esmorzar, tothom parlàvem de l’aurora que per fi havíem aconseguint veure. M’he despertat a les 6h. Dutxar-se, arreglar la maleta què faltava i baixar al menjador del restaurant Brigde (pont). L’espai era reduït, però molt funcional. M’he pres dos caputxinos. La mantega tens que treure-la amb penes i treballs. Torrades i dolços, què farem! Segur que a partir de dilluns, dieta, si o si (no).

Ara son les 8:20h afora hi ha torb amb una mica de neu, estem a 1º. A les 8:45h sortirem cap a l’aeroport de Kleflavik que està a 10’ del hotel Courtyard Marriot. El viatge s’ha acaba i ha estat una experiència  molt interessant, per el s paissatges, per la gent, per els meteors amb aquest viatge intens i inoblidable, almenys per mi, és clar.

A l’hora prevista hem agafat l’autocar, la nostre cap de colla, ha fet un altre emotiu discurs al nostre conductor, en Hans, un home de 1.90 d’alçada, ex jugador de handbol a Tenerife fa d’això molts anys, policia durant més de 15 anys i ara conductor d’autocars per a turistes. Es natural què en un país on tot ha canviat moltíssim, la gent s’hagi adaptat. Hem fet l’ onada  en honor seu, ell ho agraït amb anglès –podies entendre que agraïa la nostra empatia per ell-.

Arribar a l’aeroport, abraçades i acomiadar-se del nostre  diligent guia Ernesto. He fet un parell de fotografies del exterior. Dins ja hi havia l’activitat normal d’un aeroport relativament petit. Facturar maletes, control de passatger amb arc de triomf inclòs, he tingut que treure’m les botes. Tot força ràpid i desprès hem comprat  una tenda Duty free, un parell de regals.

Tots els seients estaven ocupats, l’aeroport es petit. A les 10:35h indicaven la porta d’embarcament. Hem aprofitat per anar volant al lloc i hem pogut asseure’s. A més, l’avió de Vueling arribava 25’ de retard. S’ha fet una cua enorme, nosaltres descansant i hem embarcat dels últims.

Ara estem volant a 11000 metres d’alçada i afora hi ha una temperatura de -40º. Ara son les 12:40h en l’horari de Islàndia. El comandant del vol, ha dit que arribarem sobre les 17h. Pràcticament, recuperem el retard inicial. Literalment, el viatge no acaba fins que tanques la porta de casa, però el viatge a Islàndia s’ha acabat i ha sigut una autèntica experiència –aquesta paraula, ara, té connotacions diria que màgiques-. 

L’avió aterrat a les 17h. Hem recuperat el retard. Però a l’hora de recollir les maletes, aquestes s’han fet esperar una eternitat. Aquesta vegada no hem tingut que passar per cap control –aparent-. Hem estat a prop de 45’ per recollir-les. Ben mirat no hem recuperat el temps de retard. Una vegada agafades les maletes hem sortit cap a la porta de sortida. Hem anat al lloc que ens espera l’autocar què ens esperava era el mateix que ens havia portat a Barcelona. A les 19h paràvem a Sabadell i 15’ desprès arribàvem a casa. Hem portat les maletes uns 8’ fins la porta de casa, eren les 19:30h quant tancaven la porta de casa, i el viatge havia finalitzat.

PD: La roda d’una de les maltes s’ha fet malbé, ja veurem com s’arregla!

Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (I)

 Dia 1

Barcelona-Reikiavik

Llevar-se a les 3:00 h. malgrat no haver dormit massa, potser dues hores, tirant molt llarg, i a més mal de cap –cervicals-. Esmorzar a una hora intempestiva. Sortir al punt de trobada a les 4:00 h. Hem marxat una mica més d’hora per poder aparcar a prop del lloc on sortim, però no ha estat possible. No hi havia lloc per aparcar. Així, què el cotxe l’han tingut què portar cap a casa i tornar a peu (13’). Els altres companys, han arribat a l’hora. L’autocar havia arribat quant nosaltres estàvem buscant aparcament. Sortir a l’hora marcada per l’organització fins l’altre punt de trobada, aquesta vegada fins a la Plaça Espanya. En aquell moment, R s’ha adonat que sé havia deixat el mòbil. Sort que els dos companys que esperaven a Plaça Espanya han acompanyat a R, per rescatar el mòbil abandonat a la seva sort. Afortunadament, el mòbil està el seu lloc sense bellugar-se, sa i estalvi. La següent parada era al Corte Inglés, on esperava el gruix dels companys de viatge –aquesta expressió ja no és el què era-. Malgrat el enrenous del mòbil ens hem endarrerit uns 15’. L’autocar ha enfilat cap al Aeroport del Prat. Hi havia bon humor, com sempre, per la Roda de Dalt, aquella hora sense tràfic. 

A les 5:00 hem arribar al aeroport. Allà mai dormen. Una gentada esperant per facturar maletes, nosaltres hem anat a un altre lloc, per embarcar les maletes. Ens a atès una noia (negra) que parlava català –cal remarcar-ho-. I desprès al control de persones i objectes per passar l’arc de la vergonya. Hem estat una estona perquè hi havia dos passatger sords que han estat escorcollats com si fossin terroristes. Aquests controls s’han incorporat i semblen què seran permanents.  Bona part d’aquests treballadors són de fora, i és fa difícil que parlin en català. A més no son molt empàtics. Passar l’arc, m’he tret les botes que portava. Recollir les safates, posar-ho tot al seu lloc dins la motxilla i anar a buscar la porta d’embarcament [B]. A l’hora en punt, un bus ens ha portat fins al peu del avió de Vueling, feia vent mentre pujàvem les escales. Sembla que aquest mètode de fer anar amb bus estalvien diners les companyies. A les 7:10 s’ha enlairat cap a la capital de Islàndia. Un vol de 4h:20’ què per el desfàs horari –una hora menys- hem arribat a les 10:35 hora local.

* Lluís S.

Pensava que tindríem algun control de passaport, però el camí no hi havia cap. Per el passadís hi havia uns vitralls molt grans, era evident què des de allà observaven els passatgers. El propi guia, posteriorment, ho va comentar. Agafar les maletes i sortir al vestíbul, on ens esperava el nostre guia Ernesto, un noi de Cadis que treballa a un lloc tan allunyat de casa seva. Ha explicat  la seva història. Fent pràctiques a Cadis –Direcció d’empreses- va escollir anar ací, era l’opció més exòtica. Ara porta al país 11 anys. Parla l’idioma, ens ha dit a nivell elemental, però sobretot parla amb anglès. El turisme s’ha convertit en la nova industria capdavantera del país, juntament amb la pesca i la fabricació d’alumini, malgrat les ingents quantitats d’energia i aigua que necessita, però a Islàndia l’energia es pràcticament de franc.  Ens ha dit què en un pis tot el dia amb les llums enceses costa un 15€ al mes.

Des de l’aéroport de Keflavik fins la capital hi ha uns 40 km. Tot el paisatge és de color blanc. Hem anat amb una velocitat que no pot passar de 90 km, tots al autocar anàvem amb el cinturó de seguretat posat, és obligatori. L’aeroport de Keflavik era abans una base nord-americana, producte de la Segona Guerra Mundial i posteriorment de la Guerra Freda.

* Lola

Hem començat el nostre recorregut turístic a la Hallgrímskirkja. A la Viikipèdia diu: “Hallgrímskirkja (església de Hallgrímur) és una església parroquial luterana (església d'Islàndia) situada a Reykjavík (Islàndia). Amb els seus 74,5 metres d'alçada, és l'església més gran d'Islàndia i entre les estructures més altes del país. L'església rep el nom del poeta i clergue islandès Hallgrímur Pétursson (1614–1674), autor dels Passíusálmar (Salms de la Passió).” 

La torre situada sobre un petit turo què permet tenir vistes de tota la ciutat. Feia molt de fred i vent. A dalt de la torre, el vent és nota. Una panoràmica de 360º et permetia visualitzar Reykjavík, amb moltes teulades de colors i moltes grues de construcció en marxa. Sobre els nostres cap, les campanes de l’església. Dins d’ella, sobrietat luterana, allà no val intermediari entre el fidel i Déu. Per veure les vistes de la ciutat cal pujar al ascensor, amb la cua corresponent, és clar.

El nostre guia Ernesto, a diferència d’altres guies, ens ha explicat la realitat del país avui. És cert que la història de Islàndia és relativament recent –segle IX-. La illa en temps geològic també és recent, uns 20 milions d’anys. Per això, Ernesto, ha explicar els problemes de la vida quotidiana dels islandesos ara. I un dels problemes més greus que afecta a la vida dels islandesos és l’habitatge. 

No sembla que l’estat faci habitatge social. Això fa que la iniciativa privada i per el joc d’oferta i demanda (teòric), el preus inevitablement pugin de preu. 

 Aquesta gràfica vol dir que com els habitatges no és poden construir d’un dia per altre, hi ha una quantitat determinada (S’), i si algú vol l’habitatge, és veu obligat a comprar al preu que marqui el mercat (Po) (els propietaris dels habitatges, que volen rentabilitzar la seva inversió). Com que hi ha escassetat de habitatges (o qualsevol altre be), qui el volguí no tindrà més remei que comprar car. Això rés més té com a solució, construir-hi més, però els constructors no vol omplir d’habitatges, perquè llavors, el preu tindria que baixar. L’altra opció és anar-te’n més lluny, on el preus siguin més assequibles. L’exemple clàssic, d’aquest model, és el cas de Messi, com no hi ha més que un, qui el volguí, tindrà que pagar el que li demanin. O bé, aquell que diu que vol aquell pis o casa, al preu que sigui.

Ernesto, ha explicat que no hi ha atur (3,8%). Com la població és molt petita (376.248 persones) la densitat és de 5,4 habitants/km². I si, els preus del habitatge estan disparats. “El 2020, el preu mitjà de lloguer d'un apartament de 3 habitacions a Reykjavík era de 319.000 ISK o uns 2.035€ aproximadament*.” Si els preus de lloguers són molt alts, “la mitjana del preu de venda d'un apartament a Reykjavík és 529.372 ISK o 3.380 € per metre quadrat. Segons la tendència actual, sembla que continuaran pujant, ja ho han fet al voltant de 5,5 a Reykjavík.”. Cal dir que no hi ha salari mínim, però el mitjà és de  68.980 € l'any, es a dir 5.748 euros al mes. Ernesto ens va dir què el que menys cobren roden sobre els 2378€ al mes. Així que hi ha moltes diferències. Tothom paga impostos 35,1%. L’Iva un 24%. Impost sobre el treball, un 44,4%.  Esta al cap davant amb igualtat de gènere. Sens dubte pertany al països de l'Estat del benestar.

 Sense impostos –dogma del neoliberalisme- no hi ha possibilitat de redistribuir la riquesa, i els nivells de vida és ressenten, per poder oferir béns públics –sanitat, educació, infraestructures, prestacions socials, etc.-. En el model sense impostos els únics beneficiats son els rics, que son els que és poden pagar tots els serveis.

Croàcia: Dubrovnik-Barcelona (9)

 Dia 9

Dubrovnik-Barcelona

M’he despertat d’un mal son. Sembla que anava per un carrer de baixada a 230km. Devia anar en cotxe. Desprès m’ha costat tornar agafar la son. A les 6.50h ha tocat l mòbil-despertador. Sembla que finalment, m’havia adormit. No hem anat a la piscina del hotel, portar el banyador mullat a la maleta, no era cap bona idea, tenint en compta que podem anar a la piscina del club cada dia!

Dutxa i preparar maletes, la sortida era a les 110h. Hem anat a esmorzar. Un company sembla que tenia Covid i s’ha quedat a l’habitació. El bufet es preparava per alimentar a tots els clients famolencs. Co hi havia de tot, he agafat pa torrat, cafè (caputxino). Hem tornat a pujar a l’habitació. El dia feia mala pinta, núvols grisos que amenaçava pluja. Sembla que aquesta setmana a Croàcia plourà. Nosaltres hem tingut molta sort per un temps quasi primaveral. He fet les últimes fotografies.

Hem baixat les maletes. Les hem posades a l’autocar. En Leo a carregat i descarregat els equipatges amb ganes. Hem fet l’onada per ell. La nostra guia, Rosa Maria, ha tornar a fer que ens enumeréssim en croat per últim cop. Salutacions, a comiats, petons i entrar a l’aeroport de Dubrovnik. El recorregut per anar a l’aeroport és espectacular, una mena de Costa Brava, encara més brava, un mar metal·litzada, bufava un vent persistent, ja es veu que avui els caiacs no podran sortit del Dubrovnik, o potser si. 

Aeroport de Čilip

A l’aeroport de Dubrovnik ( aeroport de Čilip) és força petit per el trànsit turístic. Hem tingut que esperar per facturar, a l’hora de la veritat, hem tingut que facturar-ne nosaltres mateixos. Sort que una companya ha fet la primera prova de facturació i desprès la resta. Hem fet cua per el control de passatges, col•locar la motxilla, mòbils, claus etc., a la safata. Passar per l’arc de triomf de la sospita i recollir la safata, una vegada verificada per els escàners. Control de passaport (DNI), amb un policia amb cara d'avorriment mortal. I d’allà al Duty free i esperar l’hora d'embarcar, amb canvi de porta del 9 al 23.

*Joaquim

Hem comprat un parell de coses, una de les quals hem perdut al avió. A l’hora exacta hem sortit cap a Barcelona i a les 15.53h estem ja molt a prop de Barcelona. Finalment, hem aterrat a Barcelona. No hem anat més ràpid que al anar a Zagreb, el vent de cua no ha ajudat. Hem tingut que esperar una estona per recollir les maletes. A l’hora d’entrar per el control de passaport hem tingut que fer-nos una fotografia amb màquina automàtica, m’ha costat superar aquest obstacle. A punt de sortir de l'aeroport al vestíbul un GC. Amb accent andalús, molt tancat, parlava amb una noia, semblava força evident que ell desconeix l’existència del català. Diuen aquest esforçats funcionaris que no volen venir a Catalunya, estic d’acord. 

L’autocar ha recollit les maletes i tots cap a dins. El trajecte ha sigut ràpid no hi havia transit, hem arribat a casa sense cap dificultat. El viatge a Croàcia havia finalitzat.

Dia 1: Barcelona-Zagreb (1)

 Barcelona-Zagreb

A un lloc poc habitual l’autocar ha vingut a recollir-nos a l’hora indicada. Sortida al aeroport amb tothom –aquesta vegada pocs-, amb poc transit i bon humor. A l’aeroport de Barcelona, hi havia força gent. Per un moment hem pensat a facturar-ho nosaltres mateixos, però finalment, hem decidit fer cua a Vueling,  hem estat una bona estona per facturar les maletes.

Següent parada del turista, control de persones, no m’han fet treure les sabates, jo no soc cap agent 007! Hem anat al sector D porta 8, per embarcar. Hem tingut temps per berenar. L’embarcament s’ha fet amb retard –un clàssic-, la puntualitat passa sempre a segon terme.

L’anècdota de la jornada, ha sigut la pèrdua del mòbil per part d'una companya al aeroport i la posterior recuperació miraculosa al últim minut. Hi ha bona gent com diu Quim Masferrer (El foraster). 

A prop d’una hora de retard, hem pogut sortir. Res de begudes gratis dins l’avió, res de wifi, això és low cost!. Un servei de segona en un mon que presumeix ser de primera. L’única cosa inclosa al bitllet era que el trajecte  és fa volant!

Hem arribar a Zagreb a les 10:20h (la franja horària es la mateixa que a Barcelona). Control de passaport –DNI-, i anar a buscar les maletes. Tot força ràpid. L’avió a recuperat temps gràcies a les corrents d’aire -els hi surt de gratis!-. A la sortida esperava la nostra guia Rosa Mª M, protagonista d’aquest viatge. Al carrer feia fred, una sensació estranya després de tants mesos de colors tropicals. Havia plogut, el terra estava moll. 

Des de l’aeroport Franjo Tuđman, hem agafat l'autocar - el xofer és diu Leo-, molt gran i còmode, però sense wifi, hi hem anat a Zagreb (14 km). Poc transit i poca llum. No hi havia massa ambient per els carrers que hem passat. Hem arribat al nostre hotel Academia, no està al centre històric, malgrat que no està massa lluny i a les 23:30h ens han donat de sopar. Discret: sopa, carn i dolços. 

*Albert

Si tens insomni sempre pots tocar una peça per intentar a dormir-te

Hotel Academia

A prop de les 12:50h estàvem a l'habitació, força gran i funcional, podries estat a qualsevol lloc del mon, i no sabries on és, cap pista que et digui que és Zagreb. Demà donarem un passeig  per la ciutat-capital de Croàcia-.

Croàcia: Ruta de Viatge (I)

 

Jordània: Barcelona-Amman (I)

 Dia 1

Des de la habitual lloc per agafar l’autocar hem anat al aeroport de Barcelona. El nom del aeroport –Josep Tarradellas- no va ser un homenatge al President a l’exili des de 1939, va ser una imposició d’AENA i per extensió del govern de Madrid. La Generalitat no va poder dir res. Així, que quasi tothom segueix anomenant l’aeroport de Barcelona, tal qual!

Ja m’he ficat en política i encara no ens hem enlairat. Hi havia molta gent (13h). Les persones que porten Plans de Viatge, ja ens esperaven al aeroport. Sempre eficients i amables per gestionar aquesta com altres sortides. Hem anat al mostrador de Royal Jordanian. Anaven lents, perquè només hi ha dos mostradors no és pot anar molt ràpid. Desprès del control de passatges i equipatges. Aquesta vegada no m’he tingut que treure les sabates. El cinturó el portava a la motxilla.

Porta 80, es a dir, força lluny, anaven amb una mica de retard- estaven netegen-, inclús els pilots també netejaven els vidres de la cabina, hi ha fotografia, hem entrat al avió (16h). El vol dura unes 4h 15’, i ha una hora més a Amman.  Durant el trajecte, tenia el seient 17A, tenia a la vista l’ala del avió un 343, atapeït de turistes. Com tens temps de mirar el mòbil, llegir, xerrar amb el veí, jo en mirava el que deia l’ala “DO NOT WALK OUTSIDE THIS AREA” (NO CAMINIS FORA D'AQUESTA ZONA) una estranya manera de dir les coses. Era una invitació a fer el ximplet? Com Royal Jordanian es la companyia oficial, ens han donat una mena de berenar/ sopar, hi havia dos opcions: dolent o dolent (beaf/chiken), però el beaf (carn de vedella o bou) era al estil mexica! Això no t’ho diuen, ho descobreixes quan és massa tard. 

Hem arribat a l’hora a Amman, hi havia algú esperant la nostra arribada, és diu Junior, ens ha rebut i ha tramitat els visats, a l’hora punta (22h) quant tots els turistes arribàvem des de diferents destinacions. S’ha fet esperar una eternitat, teníem les maletes i moltes ganes d’arribar al hotel.

* Luis Miguel

Els del hotel, han preparat un “lunch box” sense ànima, i per suposat sense cap inspiració culinària. L’aire condicionat l’hem tingut que parar, feia massa fred. A casa son les 0:24h.  Demà toca llevar-se a les 6.30h. a les 8h sortirem cap a Petra.

Una tarda a l'opera

 Avui hem anat al Liceu. Les noces de Figaro, era l’escollida. La representació començava a les 19h. Hem anat amb tren. Amb la targeta de jubilats ens ha sortir força be de preu (4.25€). Hem passejat per una Barcelona atapeïda de turistes. Hem passejat per les Rambles, la Catedral, ocupada per diferents musics de carrers amb les seves guitarres.  Hem passat per la plaça Sant Jaume, amb reivindicacions sobre Ucraïna. Plaça Sant Miquel, per carrerons poc polits fins arribar a la Plaça Reial, feia molt de temps que no hi passàvem. Hi havia bombers, però no semblava que hi hagués cap incendi. Desprès ens en ficat per carrers fins arribar a la Basílica de Santa Maria del Pi, i hem anat per el carrer Petrixol. Encara sobreviuen un parell de cafès per prendre cafè i suïssos. La modernitat s’ho vol menjar tot, però faltaven les botigues de papereria i dibuix que eren un tret característic d’aquest carrer. Hem tornat a La Rambla, i tot envoltats de turistes. En voltat per la Boqueria,  ple de petits locals per menjar. A les 18.30 ens hem posat a la cua per entrar-hi al Liceu. Hem pujat al entresol, de la primera planta, es veia el 93% del escenari. Bon lloc per veure l’orquestra. Impressiona el lloc. Hi havia els habituals, perquè molts es saludaven com si fossin assidus a l’opera.

La Rambla

Plaça Reial

Una de les obvietats es que a Barcelona, un turista podria passejar-se per les Rambles, i veien les tendes de souvenirs, plena de imatges andaluses, on tothom parla castellà, és que aquí només hi ha un idioma, el castellà. Quant més turistes vinguin, menys català es parlarà. 

Liceu

A les 22.20h s’ha acabat l’opera. Un bon espectacle, amb música de Mozart, i unes històries de amors i embolics permanents. Els cantants excel•lents, jo no entenc, però les veus eren precises i la seva modulació també. Jo portava la confusió del famós Figarooo....., però amb aquesta opera no hi ha aquesta cançó, sinó al Barber de Sevilla!.  Que és una continuació d’aquesta. Hem arribat a Renfe en 8’ i el tren a Manresa s’ha fet esperar 5’. Al tren, més enllà de les veus automàtiques, la llengua que s’escolta es el castellà. Hi ha molta gent de fora, especialment, de sud-americana. El tren ha parat a totes les estacions, i el que un vol es anar més de presa, i ha pocs tren directes. A les 23.50h hem arribat a casa. Una bona tarda!

Alsàcia: Estrasburg- Obernai- Eguishem- Barcelona

 Dia 4

M’he llevat a les 6.30h. Hem acabat de preparar la maleta, l’altre ja estava feta. Preparar la maleta vol dir què és ella qui la fa. Desprès del ritual habitual, hem anat a esmorzar (7.15h). Croissant i caputxinos. Poc desprès s’han afegit altres companys. Estàvem al espai ample que el dia anterior va inaugurar la cap. Hem pujat a la habitació per acabar de tancar la maleta i repassar de no deixar-nos res. Hem fet temps fins a les 8.45h. Hem anat a peu fins a la parada del nostre autocar. Hem anat arrastrant les maletes, no podíem dir què no érem turistes que ja marxàvem.

Hem pujat al bus, hem pogut fer una visita amb bus per les institucions europees. Els edificis son colossals i volen representar el poder de la UE. Sense baixar del autocar, es fa difícil fer fotografies com deu mana. 

El nostre primer objectiu a sigut Obernai. Un poblet molt bonic, amb les típiques cases “Hans-Gretel”. Tots els aparadors estàvem en estat de revista. La decoració demostrava bon gust, al igual que la presentació del seus productes. Hi havia una reivindicació de productes de proximitat. Hi havia un munt de pastisseries, totes amb molt bona pinta. També van trobar una pastisseria “sens gluten”! Van comprar un pastís (petit). 

Hem passejat per el poble (11 mil habitants), queia pluja fina i un escamot del exercit (3) amb els seus fusells d’assalt, advertien de què la seguretat no està assegurada.

Hem pogut reservar el dinar en un lloc molt bonic i amb encant. Hem dinat molt be. He menjat civet. Estava molt bo. Algú és deu pensar que soc no sé sap què, perquè explico que he dinat, simplement, ja no m’ha agrada menjar entrepans, això ho deixo per els mes joves, si és el què li ve de gust. A les 15h marxen cap el últim destí d’aquesta marató per Alsàcia. Plou suaument. El autocar en ha donat un recorregut alternatiu, per veure els camps, ple de vinyes, en paral•lel a l’autovia A-35. 

A les 16.20h –podria dir que per fer més efecte, poso les hores exactes, val més que ho pensin, dona rigor a la narració- hem arribat a la nostre última parada, és diu Eguishem (mil set-cents habitants). Un poble què està inclós a la ruta del Nadal a Alsàcia, un lloc, què la millor paraula que se li escau és pintoresc. Tot molt cuidat i engalanat de Nadal, amb les típiques cases estil “Hans-Gretel”. La infraestructura turística està molt ben pensada. Hi ha uns aparcaments i uns lavabos a 5’ del centre turístic, a més d’un directori amb els llocs d’interès.   A partir de les 17h s’ha fet fosc, les llums omplien la foscor i els turistes gaudien d’aquest nou parc temàtic nadalenc. 

Reproduction d'une gravure (1885) se trouvant à la bibliothèque nationale représentant le château d'Eguisheim au temps de Hugues IV (1027-1048).

Què un poblet petit, arribi tanta gent, és mèrit del poble, dels seus habitants i de les Autoritats corresponents. Això falta a casa nostre, com a la resta d’Espanya. Durant la visita, no plovia hi hem fotografiat el lloc amb insistència. Com els horaris del vols son malauradament molt estrictes, a les 18h hem agafat el autocar per anar al aeroport de Basel (Basilea) que està a 66 km d’Equishem. A l’autovia no hi havia enllumenat, tot fosc, sort què l’autocar si tenia i per això puc escriure sobre aquest dia. Al poblet d’Equishem hi havia molts turistes espanyols. Ara els milmil•lionaris, no tenen que creuar-se amb els turistes, és compren illes per ells sols. 

 Hem arribat al aeroport de Basilea (Basel). Des del moment què entres ets sospitós. Hem facturat maletes al mostrador de la companyia que hem volat. Hem tingut que anar com ovelles per les cintes ben recargolades, simulant meandres d’un riu inexistent, però en aquell moment no havia ningú més. És una manera de dir-t’he qui mana allà.  Ensenyar el bitllet de viatge i el DNI. Un altra porta i el control de escàner per les bosses de mà i el arc de la sospita. El arc a xiulat en honor de les meves botes, ací no he tingut que treure-me-les, perquè tenien una màquina on posaves la bota o sabata i et marcava si esta be o no. Semblava una andròmina del servei secret del “super-agent 86”. La corretja del cinturó imprescindible treure-la per la seguretat del avió i passatges. Teníem a prop d’una hora abans d’embarcar. La cafeteria estava al començament, desprès tot estava tancat. Hem caminat per els passadissos mig buits. Hem arribar al costat de la porta d’embarcament. Carregar el mòbil i llegir una estona. A l’hora han cridat per el embarcament, un altra cua. Nou control per accedir-hi al avió. El meu lloc com a l’anada al costat de la finestra que mira les ales del avió. L’espai es estret. Hem sortit a l’hora en punt (21.15h) i a les 22.45h arribaven a Barcelona. Hem passat un nou control de Covid què ens havien enviat des de la Meva Salut, però un dels mòbil ja no tenia bateria, moment de pànic. Hem tingut que endollar el mòbil a un lloc habilitat per aquestes emergències. Una mena de purgatori aeronàutic. Afortunadament, el mòbil encara li queda un 12% i hem pogut resoldre aquesta contingència inesperada. Quant  hem passat aquest control, les maletes estaven varades a les cintes. Les hem recollit com la resta dels companys i ens han fet la fotografia de grup. Afora la temperatura  era relativament bona, havia plogut, perquè el terra estava humit. El autocar a arribat al cap d’uns minuts. Pujar i cap a Sabadell. El so de les maletes ha inundat els carrers on passàvem. Agafar el cotxe i a casa. El viatge a Alsàcia havia acabat.