Qui dona esperança els habitants de Gaza?

 

“El primer dels principis pedagògics és que, per educar algú, nen o adult, cal primer educar-lo [l’élever] als seus propis ulls. Això és cent cops més cert encara quan l’obstacle principal per el desenvolupament rau en unes condicions de vida humiliants [...] Res no paralitza més el pensament que el sentiment d’inferioritat imposat pels greuges quotidians de la pobresa, de la subordinació, de la dependència. La primera cosa que s’ha de fer per ells és ajudar-los a recuperar o a conservar, segons el cas, el sentiment de la seva dignitat*”. (pàg.59)

Ajuda humanitària per l'exèrcit hebreus, si us plau!

Davant d'un atac massiu, tothom ajudar. Però Gaza, ningú vol ajudar perquè Israel el pobre i petit David, pot amb les formigues del gazànies. Perquè aquesta desproporció tan clamorosa entre Gaza e Israel? Perquè aquestes retòriques de guerra queden en silenci quan destrueixes tot una nació? Gaza no és Iran. Israel ha destruït i assassinat a més de 32.000 persones dels quals a prop del 40% son menors d'edat, però això no sembla interessar a ningú, com és possible aquesta ceguesa? Gaza segueix patint els estranys de la invasió i destrucció del exèrcit de Israel. Però tothom vol córrer per ajudar a Israel que va ser ell, qui va anar fins a Damasc ha destruir el consolat iranià. La resposta de Iran han sigut aquests llançaments massius de míssils que ha sigut fàcilment abatuts per tothom. A Gaza, l'exèrcit israelià no a necessitat cap ajuda, tota la maquinaria bèl·lica és seva. I tothom a deixat fer. Iran, de fet a ajudat a Netanyahu a sortir-se alegrament de Gaza, ara tothom vol ajudar al pobre exèrcit hebreu, deixant de banda a 2 milions de palestins confinats a la Franja, a un destí i un horitzó absolutament nefast i on la fam farà bona part de la feina començada per Israel. 

 

Imatges Apocaliptiques (II)

 

La imatge deixa veure el desastre del terratrèmol del Marroc. Habitatges construïts a qualsevol lloc, ha generat que el terratrèmol d'escala 6,8 que ha generat de moment 3000 morts i més de 5674 ferits. Ací, el rei del Marroc,  Mohamed VI, li ha costat molt fer-se visible, potser, perquè com diu la Najat El Hachmi, en el seu article Esperant un bocí de civilització (Ara.cat. 13/9/23) -

Hassan II va dir dels rifenys que érem uns insectes-. Potser allò que va dir el seu pare, ara ell, no ho pensa, però si, en tot cas, el desastre del Marroc amaga la deixadesa del monarca i els seus governants. Hi ha víctimes de primera i de segona, al Marroc s'ha els ha assignat com de primera, mentre a Líbia, son de segona. Tant un com altres, poden esperar poc dels governs respectius. Encara no he vist a Borrell en cap d'aquests escenaris apocalíptics.    

Líbia zona zero del desastre humanitari

 

Un terratrèmol al Marroc, i ara un cicló a Líbia. En el primer cas, un país ben relacionat que podrà rebre ajuts de la “Comunitat Internacional”. Mentre a Líbia, com estat fallit, menys per la UE, que dona diners a uns gàngsters per que no deixin passar els immigrants al paradís de la UE. Una catàstrofe encara pitjor que el terratrèmol, les xifres deixen petit el terratrèmol del Marroc. Amb dos grups enfrontats entre ells, difícilment la població podrà rebre ajuda del exterior. Segons la informació del Ara, “La missió de les Nacions Unides a Líbia (Unsmil) va declarar en un comunicat que segueix de prop la situació d’emergència i que està a punt per si cal portar-hi assistència humanitària urgent, per complementar els esforços nacionals i locals”. Cal tenir barra per fer un comunicat d’aquesta magnitud, ple de cinisme i buidor.

Ucraïna: any 1

 

Fa un any

Avui fa un any de la invasió russa a Ucraïna. El que semblava que podia ser una guerra d’annexió, s’ha convertit en un atzucac per Putin. Sembla contradictori què en un món global, un mandatari d’un país, poguí desencadenar una guerra de conquesta, mentre l’ONU és incapaç d’aturar una guerra on les actuals xifres “acceptades parlen de més de 100.000 baixes per bàndol, incloent-hi també ferits” (Ara.cat, 24/2/2023). Això demostra què la força et fa immune a les advertències d’altres països com EE.UU o la UE. Tenir armes de destrucció massiva és una avantatge insuperable. Ucraïna lluita per la seva independència, la seva resistència i de la població supera les possibles expectatives de Moscou. En un país, on hi ha una dictadura personal, on ningú pot fer crítica contra el govern, on qualsevol intent de dissidència és silenciada i castigada, la població russa veu una propaganda deformada per les idees imperials de Putin i la seva camarilla. L’excusa del Donbass fa temps que ja no és fa servir. Ara és una guerra d’alliberament, perquè segons Moscou, a Ucraïna manen les nazis. L’única manera d’aturar la guerra, malauradament, és ajudar al govern de Zelenski, no amb bones paraules, sinó amb armament, no arment de reciclatge com volen enviar des d’Espanya uns tancs obsolets, què encara s’ha estan arreglant. Diu el secretari de la OTAN que no cal aviació, mentida. I per suposat, més sancions i entrebancs tant per l’Estat com els ciutadans. Putin no vol parlar, vol guanyar. Xina s'ho mira pensant en el seus moviment de futur.

Ucraïna: 46 dies de guerra

 

Mariúpol

La devastació a Ucraïna, les matances de civil a mans dels russos es el pa nostre de cada dia. L’horror s’ha fet present a Mariúpol, els crims de guerra semblen no tenir aturador. I la Comunitat Internacional, segueix embarrancada en les seves pròpies contradiccions. Ucraïna està sent doblement destruïda, mort indiscriminada de la població civil i destrucció sistemàtica de les ciutats. Una guerra que porta 46 dies en marxa i no sembla que s'hagi d’acabar aviat. Putin vol la destrucció d’un país i d’un poble. Milosevic ho va fer a Bòsnia, però Putin te armes nuclears, i tothom te clar que seria capaç de fer-les servir. La UE segueix pagant a preu d’or el gas rus, li estem finançant la guerra, i a pesar d’això, no vol que Ucraïna poguí entrar a la UE ni a l’OTAN. L’exclusió àrea seria una ajuda inestimable per la població ucraïnesa i evitar la destrucció de tot el país. I malauradament, sembla que això no passarà. Segueixen estan sols. I tothom serà còmplice del desastre.