Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 “Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)

+++++++++++++++++++

La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços  la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)

+++++++++++++++++++

Per quina suma d'incúries, per quin mecanisme de procrastinació un cop més deixen escapar els clandestins? Desenes de milers d'estrangers, afectats per una denegació del permís de residència o una ordre d'expulsió, vegeten pel departament del Sena,  i aquesta situació porta el prefecte de policia a adreçar-se al ministre de l'Interior, a finals de l'estiu del 1939, per convence'l que "descongestioni Paris": " (...) Està a punt de posar provisionalment a la nostra disposició un dels camps de concentració que ha previst per els estrangers". (...) A partir de llavors, es podria establir un "camp de concentració" on fossin reagrupats els apàtrides sospitosos, els expulsats amb un ajornament, així com els reincidents?". "L'escòria de la societat", com es qualifica Koestler, anirà a florir-se en vuitanta camps dispersos per tot el territori, des dels estadis de la regió parisenca, Roland-Garros, Buffalo, Colombes, fins a la pitjor cloaques, Le Vernet, a l'Ariège, superior en uns quants graus a Dachau en l'escala del patiment i de la humiliació". (pàg.158)

PD: Aquest panorama terrible, no era obra del règim de Vichy que encara aprofundiria més en la persecució dels jueus i tots aquells que fugien del franquisme i de la invasió nazi.

Ressenya: Història del avis que no vaig tenir (I)

 Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.

A la contraporta del llibre és pot llegir:

"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.

“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.

-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?

-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)

+++++++++++++++

Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)

++++++++++++++

El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)

El futur ja era el 1912!

 

Al llibre de Borja de Riquer, Francesc Cambó. L’últim retrat, edicions 62, Barcelona, 2022, puc llegir el següent: 

 [Conversa secreta entre Cambó i el rei Alfons XII a finals d’octubre de 1912 a la Casa de Campo de Madrid, per la qüestió de l’aprovació de la Mancomunitat de Catalunya]. Alfons XIII, desprès d’ecoltat els arguments de Cambó, li va plantejar una qüestió que el va deixar perplex: “Lo comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendrían fuera el argumento del peligro de la unidad de España. ¿Qué le parece a usted?”. Segons Joan Garriga i Massó, que també havia intervingut en l’organització de la trobada, la resposta de Cambó a la sorprenent proposta del rei va ser tan espontània com impertinent; li va dir que allò era “una tonteria”. Aquesta resposta tan poc diplomàtica comportà la interrupció immediata d’Alfons XIII respecte a la qüestió de què parlaven, sens dubte va deteriorar la relació personal entre tots dos. El ressentiment no trigaria a fer-se evident”. (pàg. 160-1)