Nosaltres els catalans (I)

 

Josep Pla

Mentre ERC i PSC segueixen les seves infinites converses, hi ha una majoria parlamentaria, és deia, independentista, però que fa molt de temps han deixat de anar junts, per barallar-se millor, i fan que ara la possibilitat de aprovar Pressupostos comenci a ser una quimera, val la pena llegir aquest text: 

"Aquest país, que, per la raó que sigui, aspira a tenir una personalitat i que, per tant, hauria de fer una política d’unió permanent, que hauria d’anteposar la construcció del país a tot el que no sigui aquesta finalitat, ha estat extremament sensible (des de fa segles) als prejudicis separatius, a la ferocitat de les lluites ideològiques, a les guerres ocasionades per la concepció de la tradició, a les terribles diferències promogudes per qüestions personals, etcètera*." (Josep Pla, 1969)

Croàcia: Zagreb-Opatija (2.2)

  Dia 2

Zagreb-Opatija

Hem arriba a la Plaça de San Marc, també estava tancada al públic per poder passejar, unes tanques impedien l’accés del públic. També és feien obres, però la causa va ser que hi va haver un crim passional, d’un militar que feia guàrdia i per això, amb aquesta excusa molt minse, de moment, no hi possibilitat de apropar-se’n més. La nostre guia, què no té una pensió digne, ha de treballar, ens explica què l’edifici que es troba cantoner amb l’església de San Marc, i on hi havia les oficines del govern, a la Guerra (1991-1995) va esclatar un bomba que va ferir a una secretària del llavors President TuÐman, què feia molt poc que havia estat al despatx. Allà és troba el Parlament (Sabor) i el Tribunal Constitucional. 

Hem baixat per Kamenica ulica, per passar per la Porta de Pedra  construïda al segle XIII i van adquirir la seva forma actual el 1760. Hi ha a l’entrada l’estàtua de Dora Krupić, personatge principal de la novel•la "L'or de l'orfebre" (escrita per August Šenoa, escriptor croat), a Zagreb, Croàcia, feta per l'escultor Ivo Kerdić. Dins de la porta de Pedra hi ha un hi ha una capella amb un quadre de la Mare de Déu de la Porta de Pedra , la protectora de la ciutat, segons el quadre que va sobreviure intacte al gran incendi de 1731. Hi ha una bona col•lecció de plaques fets en pedra per a la Mare de Déu dels creients agraïts. Un lloc que s’ha fet típic i tòpic.  Travessat la porta de Pedra, arribem amb un jardí on si troba l’estàtua de Sant Jordi medita’n, mentre el drac, sembla més bé adormit. La nostre guia, Dorotea, explica  l'escultura- Andreas Kompatscher (1864-1939) va ser un escultor italià Arthur Winder (1873- ?) va ser un escultor austríac -no he sapigut trobar la data de la seva mort-. 

Ruđer Bošković

Hem baixat per el carrer Radiċeva i hem pogut entrar a una antic refugi que s’utilitzava a la Guerra Iugoslàvia. L'únic dels túnels que no és secret i del que coneix la seva història és el túnel de Gric. Un túnel en el subsòl de Zagreb a sota del històric barri de Gric o també conegut com Gradec. Es va construir el 1943 en temps de la Segona Guerra Mundial per utilitzar-lo com a refugi antiaeri. També es va utilitzar com a refugi durant la Guerra de la Independència de Croàcia (1991-1995). El 2016, el túnel va ser remodelat i obert al públic. Actualment, s'organitzen esdeveniments culturals i és tota una atracció turística que acull des d'un museu fins a un ascensor per facilitar l'accés.

Ací, la Dorotea ens va explicar les seves experiències personals. El seu marit està dins el engranatges militars, li va avisar del que s’estava preparant i li va dir que marxes cap a Suiza on tenia família. La Dorotea li va explicar a les filles que si li preguntaven on anaven, per sortir de la ciutat tenen que dir que anaven a veure a la tieta, i una de les filles li va dir amb sorpresa que no tenien tieta. Per fortuna no li van aturar i van poder arribar a lloc segur. Més tard ens va explicar la història del seu avi i com va marxar a Sud-americà i va acabar al Perú i és va convertir en una persona rica, gràcies a què va trobar mines de plata. Malauradament, la seva fortuna va acabar repartint entre els fills. L’arribada del comunisme també va afectar la fortuna de la família, per això, ara la Dorotea te que treballar. Tot això ho explicava amb sentiment i dolor, aquestes històries personals, van ser el millor de tota la seva explicació sobre la seva ciutat, Zagreb.

Dražen Petrović

Hem arribat un altra vegada per la plaça Bana Josipa Jelaciċa. Allà la nostre guia Dorotea s’ha acomiadat, cal dir que la van interrompre la seva història familiar una mica massa bruscament, però era tard i la nostre estimada guia tenia per estona. El cas, és que hem passat per la TRG Petra Preradoviċa, la plaça on hi ha el mercat Dolac, Les parades multicolors, plegaven, ja eren a prop de les  13.30h. Encara hi havia llocs amb fruita, però tothom començava a recollir. Per tots els carrers que hem passat, hi havia tendes de tota mena, en especial, per turistes. Molt a prop tornàvem estar a la Catedral de Zagreb. Enfront de la Catedral hi ha diferents restaurants, nosaltres hem agafat –la nostra guia- el  Kaptolska Klet, un restaurant molt acollidor i un menjar força bo. Jo he menjat salmó.

Desprès hem sortit cap el hotel Academia per recollir les maletes i anar a Opatija –per autopista, totes de peatge-, des de Zagreb hem pres la E65 fins a Rijeka i Opatija. Un trajecte de 176 km. S’havia anant enfosquin el dia. Un desviament, portava per carreteres estretes fins al nostre hotel Bristol, molt anglès. 

Hem sopat (19:30) de manera discreta. I cap a les 21 hem sortit a donar un volt per el passeig marítim on hi ha una col•lecció de plaques commemoratives de estrelles croates –passeig de les estrelles-. No podia faltar el nom de Nikola Tesla. A la tornada hem passejar per uns jardins Villa Angiolina (Opatiji Museum), s’estava rehabilitant. 

*Albert

Miroslaw Krleza

Esgotats, hem pogut per fi descansar d’un dia maratonià com correspon a la vida del turista de masses. Demà tenim altres reptes, un d’ells espectacular anar a Pula i contemplar l’Amfiteatre.

PD: A Opatija, abans Abbazia, el polític Francesc  Cambó tenia un residencia d'estiu i aprofitava les seves estades per navegar amb el Catalònia per el Adriàtic. La residència és deia Villa Irenea. Allà és treballava en l'obra de Josep Pla, Història de la Segona República Espanyola. "Cambó i Pla es van veure per última vegada el 13 d'agost de 1938 a la Villa Irenea, a Abbazia, i ja no van tornar a coincidir personalment mai més*".

Estampes inoblidables: Josep Pla

 

Josep Pla

II

La nevada de Nadal (1962), com les inundacions del Vallès, produí, d'entrada, una gran sorpresa. Semblà com si després de vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme, semblà, deia, que aquella aigua o aquella neu que queia fos inconcebible. Feia l'efecte com si  la naturalesa hagués trencat les regles de joc d'una manera escandalosa i no gens correcta. La paralització mental, l'estupidització general, l'embeneitiment, és el fenomen més voluminós del país. (pàg.107)

No diu res de la catàstrofe humana que va suposar les inundacions!

IV

Després de la guerra civil [1941], vaig anar a Madrid, (...).Hi vaig trobar Carles Sentís [al Palace]. Vaig tenir la debilitat d'explicar-li el que pensava sobre la guerra general i l'estat del país. Amb això entrà un senyor amb una gran comitiva: era un tal Orbaneja*, cap de l'ordre públic de Madrid. Sentís, suposo que per fer gràcia, li explicà el que li havia dit. Orbaneja en féu presentar a la Seguretat, que era a l'edifici del Ministeri de la Governació de l'Estat -Puerta del Sol. Hi vaig estar dos dies en un saló dormint sobre una otomana. Vaig poder donar un encàrrec a Sentís demanant-li que el seu soci, Gregorito Marañón, em fes alliberar. Em donaren un salconduit i vaig anar-me'n a casa**. (pàg.175-6)

* El capitán médico Vicente Sergio Orbaneja estuvo involucrado en la sublevación militar en Mallorca cuando estaba destinado en el Hospital Militar de Palma. Tuvo un puesto destacado en la organización de los servicios sanitarios del frente de Manacor y en Artá, si bien su actuación no estuvo exenta de incidentes, como el haber fingido una herida durante el bombardeo de la última localidad. Sus conexiones políticas le sirvieron para participar en las intrigas que precedieron el Decreto de Unificación de las fuerzas políticas del bando nacional en 1937 y, a continuación, para desempeñar cargos destacados en los primeros años del franquismo. Tras ser gobernador civil en León, Tenerife y Murcia y jefe de la Policía en Madrid, su carrera política se desvaneció a partir de 1941 al verse implicado en un caso de corrupción. Durante décadas ha sido recordado en Mallorca por su papel en la represión política, aunque no se han aportado muchas evidencias escritas. El contraste entre documentos inéditos de los archivos del Hospital Militar y otras fuentes, como las memorias del alférez médico Bartolomé Mestre, arroja luz sobre este personaje del que se conocen pocos detalles y todavía falta un estudio general. (Gabriel Alou Forner, EL CAPITAN MEDICO VICENTE SERGIOORBANEJA: AUGE Y CAIDADE UN FALANGISTA DESCONOCIDO. BSAL #73, 2017, 191-211, ISSN: 0212-7458)

** Al llibre hi ha al annexos una carta de Carles Sentís a Josep Pla del 16 de julio 1941 [pàgs. 255 i següents] , on tracta d'explicar-se. 

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

Josep Pla no és fa il·lusions ( i III)

 I

[Vida quotidiana de Pla]

La ciència féu molt de mal, és clar, a la teologia de les diverses religions i al que s'anomena la veritat revelada, però potser el que destruí definitivament aquestes insanitats foren tres documents: el diàleg de Plató titulat Euthyphron, el Tractat teològic-polític d'Spinoza i la carta de Jean-Jacques Rousseau a l'arquebisbe de París. Aquests tres documents són absolutament bàsics per l'alliberació de l'esperit i per pretendre a una certa i normal objectivitat, a un mínim de bon sentit, a una plausibilitat raonable. (pàg.86)

(...)

He anat a Riells i a la Clota/ amb Aurora -Aurora de la nit-./ I m'he quedat mirant l'alga morta,/ el cap ensopit./ Aquesta llunyania de Riells, tan aspra i tan estranya,/ deixa sentir, en els intervals de l'amor,/ la vaga remor de les onades.

Aquests versos tan dolents -impresentables- tenen per a mi, però, una certa importància onírica -diríem- perquè em concentren el record i la imaginació a l'època d'Aurora -a les tardes de Riells i de la Clota(1). (pàg.89)

"El poeta Josep M. de Segarra(2) ha vingut a l'Empordà a veure el mar, a reconciliar-se amb el mar. A Barcelona, és impossible veure'l: els diaris ho diuen cada tres per quatre. Ha vingut doncs a veure el mar de la nostra finestra. Li hem fet arròs, li hem donat un vas de vi, una rosa i li hem cantat una cançó" (pàg.91-2)

"En l'obra del poeta Sagarra el mar és una cosa remota, llunyana, una cosa de somni i fantasia. En la seva obra de tant de pes, d'un romànic torrat, tan plena de sucs d'herbes, de sofregits d'ocells, d'aigües de riera, de flor de romaní, el mar és el corbelleig llunyà, la lleugeresa, la versatilitat, la gent una mica aigualida, desmaixada i febrosa" (1920) (pàg.93)

Sensualitat persistent (1917). Aquesta edat en què corriu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia. És literalment horrible. L. tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida. Aquella senyoreta (morena, pàl·lida, trista, però àvida) de la casa de cotes de Montaner (xamfrà a Aragó) era molt maternal i tenia coneixements precisos. Mercedes, del carrer d'Aribau, tenia una precocitat sensual madura. És curiós que les dones tinguin més precocitat per a aquestes coses que per a les de la cuina"(3) . (pàg.94-5) 

Escrit durant la República, a Palafrugell: "En el naufragi del passat que presenciem aquests dies, dues coses només s'aguanten fermes: la tradició representada per la rectoria i el mite català modern: l'anarco-sindicalisme. (...) Sospito que tot el demés -si hi ha una badada- serà desbordat fàcilment". (pàg. 96-7)

L'altar major cremat el 39(4). L'altar major de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell era d'un barroc arravatat, d'una eloqüència teologal que impressionava. La fusta de color d'or vell, espessa de garlandes i de fruites, flamejant de moviment quan el sol moribund entrava pel resetó de l'església encarada a ponent i tocava el daurat polsós de la baluerna, semblava una immensa plata de relleno. Els macips que sostenien les columnes eren magnífics, d'una expressió viva". (pàg.98)

Pau Costa (1663-1726)

Escultor d'estil barroc

Currículum vitae: Vaig acabar la carrera d'advocat en juny 1919 (22 anys). Poc desprès vaig  entrar a Las Notícias, amb el Sr. Miró de redactor en cap. (...) Sensació que passava tan a la superfície de tot que relliscava sobre les coses i la gent. La sensualitat em produïa una gran tristesa, que vinguda l'hora de l'esgotament físic m'excarcerbava.(...)

Poc temps a Las Noticias. A l'agost, Calella. Al setembre, servei militar a Girona. Militars, putes i xancros. El Recó molt important. Les dones eren massa complicades per la meva construcció primitivitzant, embadocada, inefable, gauguiniana. (...) Passió per Girona.

Després, al'octubre, Barcelona -La Publicitat de la nit. Escric molta paperassa. Pensió de la Rambla de Catalunya -entre plaça i Granvia. Mercedes Carreras. La germana, relació amb el músic -festejaven sobre el llit. Època molt important sense cap solució apreciable. Al diari: sensació del precipici. Desgana de tot.

Marxo a París poc abans de l'11 d'abril de 1920(5)

-----

(1) A la nota 23 diu: Aurora Perea Mené (1920-1969), amb qui Josep Pla va mantenir una llarga relació durant la postguerra (vegeu Josep Pla, la vida lenta.Notes per a tres diaris 1956-1957-1964, edició de Xavier Pla. Barcelona. Destino, 2014).

(2) En la nota 24, ens diu que el text és recollit a Homenots. Quarta sèrie, OC, XXIX. Barcelona: Destino: 1975. 

(3) A la nota 25 ens diu què El quadern gris, ja explica aquesta descripció descarnada de la casa de cites. Pla no era un Charles Bukowsvki, però la seva visió de la dona i el seu paper a la societat, la condemna a la llar i  a la cuina. No estranya què Montserrat Roig, li tingués tanta tírria. És pot ser un escriptor enorme i una persona horrible [tots són horribles, uns més què d'altres], no són incompatibles.

(4) A la nota 26 diu: En diversos punt de l'Obra Completa Josep Pla fa referència al retaule barroc de Palafrugell amb termes similars. A tall d'exemple, vegeu El meu país, OC VII. Barcelona: Destino, 1968, p.163. D'altra banda, l'incendi al qual es refereix Pla no va ocórrer el 1939, sinó el 23 de juliol de 1936.

(5) Nota 28. Les referències descrites en aquest breu currículum vitae es corresponen amb el període descrit a la part final d'El quadern gris, el dietari de joventut de Josep Pla i primer volum de l'Obra Completa, publicada el 1966.

Josep Pla no és fa il·lusions (II)

 I

[El règim de Franco]

Així doncs, haurem viscut en aquest llarg període de govern Franco una famosa època. Haurà estat una època excel·lent des d'un determinat punt de vista. Haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit. (pàg.79)

Haurà estat un període de gran brillantor des del punt de vista del treball no pagat. Els obrers hauran passat un llarguíssim període dificultats indicibles. Amb l'excusa que s'havia de pagar la guerra el número d'hores gratuïtes que han hagut de treballar els obrers ha estat fenomenal. Aquest resultat s'ha lograt establint un sistema policíac suficientment fort i eficient per assegurar la pau social. No s'ha mogut ni una fulla. Sobre la necessitat de pagar els jornals mínims, és a dir, sobre la necessitat de no pagar la major quantitat d'hores de treball possible, han estat sempre d'acord, en aquest període, la burgesia de Barcelona i de Bilbao i la classe política (parasitària) de Madrid (militars, latifundistes, alta clerecia). (pàg.79-80)

(...) La burgesia, en aquest període ha estat abstinent, i com que l'abstinència és remuneradora, ha guanyat diners. Durant tota aquesta etapa, Barcelona i Bilbao han donat literalment la impressió de dues ciutats abstinents i de dues ciutats tronades, crepusculars, melancòliques, abstinents (una forma de l'abstinència ha estat. és clar, poder desplaçar una part de la plusvàlua acumulada a Suïssa. El seguro contra la precarietat intrínseca de les dictadures ha estat sempre i a tota arreu l'evasió de capitals. Sobre aquesta evasió la dictadura de Franco ha fet els ulls grossos, naturalment.) Si la burgesia, doncs, ha estat abstinent, la classe política parasitària encarnada en Madrid ha gastat a mans plenes. Tots els estaments improductius han viscut admirablement bé. La immensa quantitat de generals, almiralls, etc. que viuen sobre el país han passar pel moment millor del segle. (pàg.81)

En el joc polític, el factor econòmic no els ha preocupat seriosament mai. Sempre ha estat així i avui és igual. Suposar que Franco té la menor idea de l'economia, la menor preocupació per l'economia, la menor inquietud per l'economia és una fantasia fenomenal. ¿Què pot importar, per altra part, a un militar del país, la quiebra d'un comerciant ? Un fet així, sempre serà una manifestació de la intervenció de la Divina Providència molt apreciable. (pàg.84)

(...) Tots dos són socialistoides, per no dir comunistoides [fa referència a Sardà, del Banc d'Espanya i Estapé, catedràtic a Saragossa, 1959], tenen un despreci perfecte per la burgesia, però col·laboren i són els agents més actius en la salvació d'aquest règim d'abjecció de Franco. (...) Ortínez em diu que el règim de Franco conté un número d'antifranquistes considerable -en els llocs àdhuc clau. Personalment Ortínez ha col·laborat, i el que sent és no haver pogut col·laborar amb adhesió total perquè l'estupidesa del régimen no ho ha permès. Tinc la impressió que, en el meu temps, aquestes coses [no] passaven. La gent, si no li agradava una cosa, la deixava.

------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

Josep Pla no és fa il·lusions (I)

 I

['Església]

Aquest és un país que ha estat sempre susceptible de produir frares i capellans amb una gran facilitat. (pàg.63)

És curiosa la facilitat que ha tingut l'Església catòlica per adaptar-se a tots els successius estats econòmics i socials. L'Església s'ha adaptat al món antic -basat en l'esclavatge-, al món medieval -basat en el feudalisme-, al món modern -basat en el capitalisme- i al món contemporani -basat en el socialisme. Jo estic segur que l'Església s'adaptarà al comunisme amb la més gran facilitat -si és que li deixen que ho faci. (...) És aquest oportunisme sistemàtic el que ha permès dir que l'Església té un origen diví. En el Meditarrani -país pobre- l'oportunisme sempre ha estat considerat sagrat. (pàg.67-68)

[La decadència de Catalunya]

Com que la unitat [d'Espanya] es produí no solament en el terreny polític sinó [també] en el terreny religiós, a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país [Catalunya], es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostre vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d'esperit comercial s'ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva. El bilingüisme fou un altre factor de decadència.  El bilingüisme plateja al meu entendre el problema del subconscient català -origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i  normal, perd la seva personalitat d'una manera faltal i seguríssima. (pàg.69)

(...) Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d'un home penjat a mig aire, que té pot d'ésser ell mateix, que refusa d'acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d'ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig això són fets. Són les característiques típiques del complex d'inferioritat. (pàg.70)

(...) Gràcies a la industrialització, conseqüència d'una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental -és dir, d'economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès. (pàg.70)

(...) De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en las classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d'assimilar l'esperit de l'escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Roselló de la unitat francesa. Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l'existència d'una personalitat catalana." (pàg.72-73)

El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. La seva nota característica és un complex d'inferioritat, degut a la deterioració de la seva personalitat. El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. (...) Això explica les seves característiques: de vegades és un fatxenda -la jactància que nota Unamuno. Però sovint és d'una humilitat morbosa, humiliada i ofesa (...) Trobar un català normal és difícil. (pàg.79)

----------------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

Baix Empordà: Palafrugell (II)

.

Josep Pla i els seus diaris

El peor mal que ha hecho Franco es haber instaurado y fomentado, para mantenerse, la inmoralidad en España

Josep Pla, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956,1957,1964). Edició i pròleg de Xavier Pla, ed.Destino, Barcelona 2014.