Líbia zona zero del desastre humanitari

 

Un terratrèmol al Marroc, i ara un cicló a Líbia. En el primer cas, un país ben relacionat que podrà rebre ajuts de la “Comunitat Internacional”. Mentre a Líbia, com estat fallit, menys per la UE, que dona diners a uns gàngsters per que no deixin passar els immigrants al paradís de la UE. Una catàstrofe encara pitjor que el terratrèmol, les xifres deixen petit el terratrèmol del Marroc. Amb dos grups enfrontats entre ells, difícilment la població podrà rebre ajuda del exterior. Segons la informació del Ara, “La missió de les Nacions Unides a Líbia (Unsmil) va declarar en un comunicat que segueix de prop la situació d’emergència i que està a punt per si cal portar-hi assistència humanitària urgent, per complementar els esforços nacionals i locals”. Cal tenir barra per fer un comunicat d’aquesta magnitud, ple de cinisme i buidor.

Llueve sobre mojado: Siria

La sinrazón de Siria: Alepo

Recomendaciones veraniegas (XIX): Literatura

Incerta glòria (y XIV)

VIII

20 de gener de 1969.

Però si realment va existir, si no era un fantasma de la meva imaginació, ¡ quin misteri la seva mort! Perquè va morir crucificat. (pàg.903)

¿Què sabem dels camins que es fressen sota terra les arrels d’un gran arbre? ¡No en sabem res!. (...) Però ¿què sabem de tot això, de la fe, de la mort, de l’ombra i de la nit? ¿Què sabem de la nostra fe i de la dels altres? Als ulls de l’Infinit, la fe en un santet de guix pot valer tant, qui sap si més encara, que la del més subtil dels Doctors de l’Església. (pàg.904)

La fe no es demostra; es comunica.(...)

Perquè creure en el sofriment, ¿no és ja creure en la Creu? (pàg.905)

Jo corria d’aquí d’allà entre fum d’incendis i espetegar de fuselleria i cridava: “¡Mentida!”, però la veu enrogallada es perdia en el braolar de la rierada; ja feien circular la calúmnia: ¡ els frares havien tirat contra el poble! I jo cridava: “¡Mentida!” i la meva veu era com la ranera d’un ferit sota un munt de morts. ¡La calúmnia monstruosa que va desfermar la canilla encegada per la sang! (pàg.909)

Incerta glòria (XIII)

VIII

20 de gener de 1969.

(...) Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs assedegats de prodigis que som tots nosaltres. ¡Els anarquistes, tan despreciats fins aleshores, es convertien en els herois de la jornada! (pàg.898)

(...) Els anarquistes havien assaltat presons i manicomis; havien pres el cadafal del garrot per arrossegar-lo fins el carrer Major de Gràcia. Allà el vaig veure fent nosa enmig de la calçada; li havien penjat un rètol: “He aquí el instrumento de que se servían nuetros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros”. ¡El garrot! Passaven anys i anys que no es feia servir, era raríssim; jo no recordo més que una sola vegada –un invertit que havia fet a trossos el seu amant amb un ganivet de cuina i l’havia facturat per tren dins una caixa d’embalatge-, una sola vegada i tot Espanya n’havia estat pendent durant setmanes i mesos; el rei havia estat a punt d’indultar-lo, havia calgut tota la pressió del govern i de l’opinió pública –escruixida pel crim- per decidir-lo a deixar caure el pes de la llei... ¡ i és en nom de l’abolició de la pena de mort que es van fer aquelles horribles matances durant mesos i mesos! Però aquell vespre no podíem saber-lo (...) (pàg.900)

(...) els mateixos que després, al llarg de tants anys, tantes altres vegades hem vist acudir a no importa què, sempre en multitud i amb els mateixos colors i sempre vociferant d’entusiasme. La tarda del diumenge, potser ja cap al vespre, comença a córrer entre ells la calúmnia monstruosa.

(...) Amb el telescopi mirava des del terrat com cremaven al mateix temps tots els convents i esglésies de Barcelona (...) Mentre els incendis crepitaven, bandes volants d’assassins ja recorrien la ciutat i el país; la victòria, que havia nascut legítima, es tornava borda i s’esquerdava. Començava una espantosa confusió entre nosaltres mateixos, unànimes en el primer moment, esquinçats ara; la guerra, que potser hauríem evitat o almenys hauríem fet units com a fills de la mateixa mare, anava a ser una lluita caïnita” (pàg.901)

(...) El país visqué set mesis sota el terror negre i vermell; als fronts ho sabíem, però no ens ho acabàvem d’imaginar. (...) Un cop al front, la reraguarda quedava tan lluny, les notícies ens en arribaven tan tard, tan fragmentàries i nebuloses... i el nostre desig de no creure-ho, o almenys de no creure-ho tan horrible, ¡era tan gran! (pàg.902)

Incerta glòria (XII)

V

(...) Com hauria volgut oblidar l’oceà d’odi que ens envoltava, els horrors de tants anys, oblidar-ho tot per no veure més que la bellesa d’aquest món; d’aquest món, Senyor, que a despit de tot és obra teva (pàg.795)

(...); la inexplicable melancolia davant la bellesa de l’univers. Lachryma rerum. ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? Jo em responia a mi mateix: la bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat, l’atrocitat amb el seu riure es denuncia com a botxí –però aquestes reflexions no em treien pas d’aquell estat d’estupor i descoratjament en què em sentia (pàg.796)

I el meu cor culpable segueix guardant l’enyorança de la joventut perduda; ¡sé que no viure mai més! Vet aquí, ja sóc quinquagenari, tota la meva joventut perduda en aquest túnel interminable... (...). Altres vegades penso que no, que la vida de cada u no pot ni ha pogut ser, mai, res més que naufragi; que sempre és això i res més que això i que cada u plora en secret la seva joventut evaporada. (...) Perduts en la bellesa de l’univers com el nen en un bosc; submergits, petits monstres de lletjor, en un oceà de bellesa. Enllà de Sírius, enllà de les galàxies, a distàncies que desafien tota imaginació, la bellesa sense ribes encara ens mira, incomprensible, freda, estrangera (pàgs.797-8)

(...) La carn fuig, fuig sempre; impossible abastar-la perquè és fugacitat. ¡ Inexplicable desig d’eternitzar allò que és fugaç, com els havia rosegat per dins!  Venien perquè només en un confessionari podien trobar qui els escoltés, qui comprengués aquell clam tenebrós del Paradís perdut. No hi ha altres braços que aquells per acollir els sensuals derrotats que, després d’haver espremut la seva joventut com una llimona, venien a esclatar en una última tempesta de llàgrimes; no n’hi ha d’altres que els braços clavats d’un crucificat (pàg.798-9)

(...) No viuen la vida; hi cremen. Qui sap si sento tanta simpatia per ells perquè precisament jo sóc tan poc sensual. Mai el seu front no reposa sobre un coixí que les llàgrimes han xopat, perquè no busquen el repòs ni tan sols el plaer sinó la passió, que és una creu. Fugen de la felicitat; ¡un caliu tranquil en una llar feliç els semblaria insuportable! Fugen de la felicitat fins que un dia se senten romputs; aleshores esclaten en una última tempesta de llàgrimes (pàg.799)

(...) ¡ Com creix la nostre solitud al llarg de la vida! ¡Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinat! Aquell gran xiprer es retalla contra el cel com la creu contra l’horitzó com s’allargava la de la creu. Com més pròxima la nit, més llarga l’ombra de la creu; acaba que cobreix tot el món. No hi ha rés més que la creu per arrapar-se al caire de l’abisme del no-res que ens xucla (pàg.800)

(...) S’endevinava que s’havia deixat guanyar per aquella filosofia tan pobra del cinisme mundà, que fa perdre quasi totalment el sentit del sobrenatural i fins del natural. L’artifici l’havia guanyat; i a despit de tot era bo, o més exactament bonàs. Hi ha una mena de bonasseria que caracteritza els epicuris satisfets, que es creuen feliços perquè la seva cartera rebenta de tan plena (pàg.802)

(...) ¡fugen de la felicitat com si els fes horror!No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set. Però ¿què sabem d’ells? ¿Què en sé jo, pobre de mi? Només Tu, Senyor, pots saber què hi ha dins d’aquelles ànimes; exhibeixen els seus pecats i amaguen els seus penediments –trasbalsadors com només Tu pots saber, jo no en tinc més que una pàl·lida idea pel confessionari (...) (pàg.807)

Incerta glòria (X)

VII

(...)  Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador ? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo, ¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)

Últimes Notícies

I

(...) La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)

N’hi havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records! I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)

Incerta glòria (IX)

V

(...) “Un geni”, m’assegurà en Lamoneda –personaje siniestro que conversa con el narrador de la historia-, aquella vegada; “un precursor que s’avançà prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han comprès que darrera dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser...” (pàg.560)

VI

(...) No, no penso clavar-li la lata parlant-li de geologia; l’únic que em pregunto és quin sentit pot tenir en geologia l’èxit d’un d’aquests triomfadors, ¿menys potser que el d’un mosquit del Carbonífer que va reeixir a la fossilitzar-se dins una gota d’ambre? (pàg.571-2)

(...); ja sé que la fossilització és una sort extraordinària. Per a un incrèdul, donçs, la mort és un fracàs total. És per això que els incrèduls viuen amb l’obsessió de l’èxit; ¡hauríem de ser tan comprensius, tan indulgents amb ells, pobres incrèduls! (pàg.572)

(...), quan un home o una dona deixen veure per un moment el fons de la seva ànima, només inspiren simpatia o sigui compassió. ¡Tots som dignes de llàstima! Precisament perquè a quasi ningú no li agrada de fer llàstima, és raríssim que algú deixi veure el fons de la seva ànima.

-Sí. Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats (pàg.573)

(...); patir el fracàs amb resignació és de bons cristians, però buscar-lo expressament seria semblant al suïcidi. Era aquest un dels errors d’en Soleràs; semblava que es proposés expressament fracassar en tot i això no és cristià perquè no és humà. (pàg.574-5)

(...). En Soleràs errava greument en això com en altres coses; una vegada arribà a dir-me: “Si no m’ha vagat mai de suïcidar-me és perquè prefereixo ser un suïcida fracassat, ¡ el fracàs fins en el suïcidi! (pàg.575)

(...). El pitjor de nosaltres, els tímids, és que sabem que ho som; és això el que ens desconcerta, saber-ho. Com que sabem que som tímids, no acabem de saber mai què és el que cal dir i què el que cal callar; ens costa tant de dir allò que hauríem de dir que acabem dient allò que hauríem de callar. (pàg.581)

-I bé, l’hi diré amb tota simplicitat: l’amor, com la fe, és un arbre; el seu fullatge s’expandeix en ple sol i en dic amb tota simplicitat: hi ha en nosaltres una duplicitat incomprensible i insuportable. D’una banda és l’aire lliure i la llum que ens criden, d’altra el fang de la terra. (pàg.583)

Incerta glòria (VIII)

(...) ¿què importa que el dolent no sigui més que una paraula? L’aristòcrata, el burgès, el capellà, el semita, el feixista, el roig, no importa. Ja que és ell el dolent, ell en té la culpa; ¿la culpa de què? ¡De tot! ¡Mori el burgès, el capellà, el jueu, el feixista, el roig! ¡Visca la mort! Cremeu, mateu, emborratxeu-vos de sang: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”- fragmento de la Marsellesa: ¡Que una sangre impura/inunde nuestros surcos!-. Sempre el mateix. La carnisseria. (pàg.544) 

Pel que fa als vençuts, els vençuts de tots els segles i de totes les causes, la seva mateixa derrota els redimeix; van sentir la set de glòria –és això i res més que això el que mou els homes a crucificar-se-, la set de coses grans, heroiques, absolutes; van escriure damunt la sorra i el vent dels segles ha esborrat de tot les seves paraules, la memòria dels homes sembla haver-los oblidats com si no haguessin existit mai, però “ tot pecat serà perdonat fora de la blasfèmia contra l’Esperit i tot home que es fa crucificar per una causa que creu justa ¿és que no proclama l’Esperit? Ningú no exposa la seva vida si no creu en alguna cosa per la qual val la pena de morir, i aquesta cosa ¿què pot ser sinó l’Esperit? (pàg.545-6)

(...) Sigui quina sigui la nostra misèria, ¡ la vida és immensa! Si és covard refusar la crucifixió quan Déu ens  hi crida, és criminal refusar la felicitat quan Déu ens vol feliços. En Soleras – personaje central que en sus diálogos deja caer buena parte de las reflexiones que aparecen en el texto- la refusava amb orgull; en fugia. S’obstinava a mirar fixament l’Obscè i el Macabre com si tinguessin fascinat; ell, que sabia millor que molts com Déu havia assumit tota la nostre vergonya, ¿no és això el cristianisme? (pàg.548)

Incerta glòria (VII)

II

(...) Tant sacrifici, tanta sang, tant esforç, ¿per què? ¿Què defensàvem? ¿Per què no era restablerta la llibertat del culte catòlic, que era el de la majoria dels catalans? (pàg.462)

(...) ¿Saps que per fi hem retrobat en Lluís? L’han descobert per atzar en un hospital de campanya, molt lluny de la brigada; esta gravíssimament ferit. ¡Una ferida dolenta! L’havien recollit els camillers d’una divisió anarquista, que el van dur a Almirete sense preocupar-se de donar-ne part a la nostre. Cada brigada, cada divisió només procura per ella, saps; ¿saps que una divisió anarquista va obrir el foc contra una de comunista? Quina merda...(pàg.478)

(...)

La tieta no s’entenia de raons; els seus ulls, els altres eren uns cavallers del Sant Graal, alts, esvelts, rossos, sempre afaitats de fresc, l’uniforme net i planxat –i amb una espassa, una noble espasa, a la mà; una espasa con un lliri com un ciri... (pàg.480)

(...) Tal ordre havia estat motivada per un fet que el comandament trobava escandalós: el nostres soldats havien arribat a organitzar partits de futbol amb els d’enfront a les eres d’aquells pobles. La superioritat volia tallar en sec unes relaciones tan excessivament amicals amb els contraris. (pàg.486)

(...) ¿què es pensa que és el meu germà Llibert, sinó? I n’hi ha molts, moltíssims; amb l’excusa d’emancipar el proletariat s’han emancipat ells ¿i de quina manera! ¡Emancipa-díssims! (pàg.506)

IV

(...) Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor, L’esperit de riquesa és relatiu, es tracta de tenir allò que no tenen els altres; però l’amor és absolut, no hi ha sinó l’amor que ho sigui –i ho és fins quan és figaç, fins quan és pecat, fins quan és crim; perquè en veritat que és un crim “cobejar la dona del proïsme”. (pàg.542)

(...) ¿és que la raó crítica podrà comprendre ami l’amor? L’horrible Crucificar no tindria sentit si no es tractés del mateix Jesús de Galilea, del mateix amor, de la mateixa poesia. L’Evangeli ens ensenya a acceptar la creu quan arriba la seva hora, però ¿no ens ensenya també a acceptar la felicitat? ¿És que no va ser aquest el gran crim, rebutjar l’amor, rebutjar la felicitat, rebutjar la poesia, clavar-los a la creu? La felicitat és santa, és el fi de l’home volgut per l’Altíssim; rebutjar-la és horrible. (pàg.543)

La crida de la crucifixió..¿són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar; causes, grans paraules -¡i con sembla buit, incomprensible, ridícul i tot, als ulls d’una altra generació! ¿Podem comprendre nosaltres com els nostres besavis es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això. Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de concentració stalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides; però les multituds segueixen. (pàg.543)

Incerta Glòria (V)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Segona part.

30 d’agost.

(...)

Jo crec amb tota l’ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l’existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-rés com una vana fantasmagoria sense cap consistència.  (pàg.396)

(...) ; diu que feia una setmana de la sublevació del Terç Estranger i les tropes mores quan el cuirassat Jaume I bombardejà Melilla; era diumenge a les tres de la tarda, hora en què els europeus fan la migdiada. Com que, a causa de la calor, per fer-la es desvesteixen, diu que homes, dones i criatures corren mig nus fugint de les cases bombardejades (...). Era el 26 de juliol de 1936, només feia una setmana que havia començat la guerra; ¡ i els europeus, a diferència dels moros, eren quasi tots republicans! (pàg.398-9)

(...) En tot cas, em sembla que ens podríem divertir molt més jugant a templaris  clandestins que no pas a anarquistes. I és que els reaccionaris tenen molta més imaginació sense comparació possible, i amés el passat amb ells. El futur, en canvi, com que és pura inexistència, el regalen a la gent sense imaginació. Sí, Trini [protagonista de la novel·la], cal molta imaginació per ser reaccionari i per això n’hi ha tan pocs; jo només he conegut la meva tia que s’en pugui dir amb justícia” (pàg.402)

(...). “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d’haver tingut disset anys”, “¿ I per què?, vaig replicar estupefacta. “Perquè és una edat idiota; afigura’t, ¡som els homes del futur! ¡La pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”.(pàg.403)

(...) Però pobres de nosaltres quan per exercir un art n’hem d’aprendre les regles; l’art deu ser com l’amor, que si no és els instints no hi ha qui te  l’ensenyi. (pàg.405)

Incerta Glòria (III)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria. Empiezo la Segona part.

Segona Part.

7 de maig.

(...)

Ara m’adono que parlant-te de dames i de marquesos et podries afigurar que tots aquests personatge anaven vestits de tals; res de més lluny de la realitat. Anaven disfressats de proletaris con tothom a Barcelona fora del meu pare. El meu pare (...), sinó que d’ençà de la revolució va cofat amb un barret, essent així que abans solia anar sense res al cap. “El carnaval revolucionari”, com diu ell, li crispa els nervis (pàg.274)

(...)

-Però, avi, mentre els nostres exposen la seva vida en els camps de batalla...¿No li sembla, senyora –afegí dirigint-se’m-, que en les circumstàncies que vivim la indiferència és suïcida? (pàg.279)

13 de maig.

(...) Es veu que ara fa cent anys les diverses classes vivien en els mateixos edificis; la diferència es feia segons el pis. Com més pobres eren, més prop del cel vivien. Del meu record, fora del principal on només hi ha una porta i sempre hi ha viscut un metge que hi té el despatx, tan tronats són els del primer, que ja té quatre portes per replà, com els del sisè, que som nosaltres (pàg.283)

(...) Penso que la sensació de sordidesa no ve mai d’allò que falta sinó, com la de luxe, d’allò que sobra; qui sap si luxe i sordidesa són germans bessons..

(...) Es veu que d’ençà que hi pot clavar les dents, per en Llibert aquest ja és el millor dels mons possibles (pàg.284)

Tinc la impressió que quan tu i en Lluís us revoltàveu contra els prejudicis burgesos, és que no teníeu cap idea del que poden ser els prejudicis proletaris (pàg.288)

(...) Va ser altra vegada un guirigall sanguinari com el mes de juliol; diuen que hi ha hagut cinc-cents morts. Sí, vam passar uns dies ben dolents en unes coves de Vallvidrera amuntegats a amb altres famílies que fugien de Pedralbes (pàg.289)

(...) Ara a Barcelona hi torna a haver calma; costa molt d’entendre què va passar. Tot plegat va ser cosa dels anarquistes; sempre els anarquistes. Tothom està fins aquí dels anarquistes, ¿i si et digués que el qui n’està més tip és el meu pare? (pàg.290)

15 de maig.

(...) ¿Sabre reconèixer Jesús sota les disfresses que fatalment li tornaran a posar? Reconèixer’l era tan fàcil en aquells dies de juliol i agost, quan el duien a empentes, esparracat, coronat d’espines, amb la cara coberta de sang i d’escopinades, cap al camp de la Bóta o la carretera de la Rabassada per rematar-lo amb la pistola (pàg.291)

(...) Tu el vas interrompre: “Si després de proclamada l’anarquia encara hi ha d’haver fàbriques de fideus, ‘¡ pleguem! “ (pàg.306)

-Jo, veuràs, no sóc un cristià heroic. Vaig cremar totes les estampes i imatges, que les patrulles de control podien presentar-se en qualsevol moment i tenien males puces. Les vaig cremar totes fora del Sagrat Cor, que no vaig gosar; la del Sagrat Cor la vaig enterrar amb molt de compte al jardí. Veuràs, noia, t’hi anava la pell. Jo no sóc de pasta de màrtir; ¡ de pasta de sopa i gràcies! (pàg.307)

(...) És clar que de vegades el tiet Eusebi diu coses molt pintoresques; però ¿és que és un crim? No; no ho és pas, com no ho és fabricar fideus. Quan va endevinar que jo anava a missa, exclamà: “¿Misses clandestines? Deuen semblar reunions de cèl·lula” (pàg.309-10)

(...) ¡Déu meu, que els màrtirs d’avui no siguin els botxins de demà! Hi ha gent que fa la impressió de ser tan capaç de sofrir el martiri sota els un com de fer-lo sofrir sota els altres; i per això, quan recordo aquella fesomia i la del tiet Eusebi, ¡ em quedo amb la del tiet! (pàg.311)

16 de maig.

(...) Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... L’únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! (pàg.315)

17 de maig.

(...) Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d’amor és tot el secret, no n’hi ha d’altre. Una mica d’amor a allò que tens ¡ i ja és com si tinguessis tot el que voldries! Jo estic certa que sabria ser feliç enmig de la pobresa si en Lluís m’estimés (...) (pàg.332-3)

L’obscè i el macabra (I)

Reseñas: L’obscè i el macabra

Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor. 4 ed. Barcelona, 1971. Existe edición en castellano, ed.Planeta.

¿Cómo es posible no haber oído hablar de esta obra? Lo cierto es que la causalidad y la curiosidad hizo que escuchando la radio dieran en leer fragmentos de esta obra.

Incerta glòria (Incierta gloria) es una obra inmensa, literatura en estado puro, una obra que desgraciadamente no ha sido valorada en su justa medida. Alguien podría preguntar por su aparente invisibilidad en las letras catalanas. Y la razón que se podría dar son todas ellas mezquinas y miserables. Así somos también los catalanes, tan cainitas como nuestros hermanos del resto de la península. Una obra tan formidable que hace palidecer a “Jo confesso” de Jaume Cabré, una obra, brillante y potente, pero que al lado de esta “Incerta glòria”, resulta una obra menor.

¿Cómo resumir una obra enorme en calidad y también en extensión? Novecientas diez páginas para hablar de nuestra Guerra Civil. La visión de Sales también es la de los perdedores. Todos perdimos. La mirada de Sales pretende ser ecuánime, un notario que toma nota de todo lo ocurrido. Los personajes que aparecen van desde los anarquistas, socialistas, catalanistas, “gent d’ordre” (gente de orden), sacerdotes que ven peligrar su vida, y que narran historias. Un elenco de personajes imprescindibles para comprender el abismo que nos llevo a la destrucción moral y social.

Como el propio autor confiesa que, The uncertain glory of an april day, la frase aparece en “Los dos hidalgos de Verona” de Shakespeare, resume su obra.

El propio autor trata de explicar las claves para comprender su obra:

“Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.” (pàg.10)

El autor sigue precisando las motivaciones del por que de su obra:

“La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquest moments en algun dels seus personatges.” (pág.10)

Sales tiene en mente ese día de abril en que se proclama la República. Toda su generación quedará marcada para siempre. De la gloria de ese día al espanto de los extremos y de ahí la interminable Guerra In(civil). La novela se sitúa en esas fechas, aunque bucea en el pasado y llega a nuestra atroz posguerra.

La obra se estructura como un Diario en el que se anotan los hechos relevantes del día. Así en la primera entrada aparece anotada el lugar Castel de Olivo, 19 de juny. Una parte de  la obra se desarrolla en la descripción de una guerra de trincheras, en los paisajes del Bajo Aragón, donde casi nunca pasa nada. Hasta que naturalmente, pasan cosas.

¿Cómo hacer justicia de esta obra monumental? La respuesta es dar pinceladas de lo que se dice. De esta manera se intenta dar una ligera idea de su envergadura:

I

Castel de Olivo, 19 de juny

“ (...) No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.” (pàg.20)

“ No ho neguis, la nostra família et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la mateixa raó que jo anarquista.” (pàg.21)

21 de juny

(...). Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara” (pàg.26)

Dimarts, 22 de juny.

“- Bah, quan hauràs vist que en aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i no poden beure ví davant d’un home ni que sigui el marit...

-¿Ho diu de debò?

(...)

- Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra fa sa guerra.

- Sí, però el pitjor és la brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques només ho fan les perdudes” (pàg.30)

Dimarts, 23.

(...). L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres falles més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice” (pàg.34)

(...) En canvi, no veig gaire clar que la guerra en sigui una; la primera batalla pot agradar per la novetat, la segona encara passi, però quan ja t’has trobat en unes quantes...Hi ha detalls d’una vulgaritat deplorable que, repetits, t’acaben la paciència.” (pàg.35)

“-Tot és porqueria, s ho vols dir així: obscè i macabre. Escolta, Lluís, ¿et penses que vas néixer d’una altra manera que tothom? (...) Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. (...) “.

(pàg.38)

8 de juliol.

“ “Sento i experimento que sóc etern”, paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui, si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig, ¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?” (pàg.44)

“”Haig de viure”, em deia a mi mateix. (...); haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona” (àg.46)

Dijous, 5 d’agost.

“Un home sol a peus embla un maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general” (pàg.51)

(...) La nostre època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època.” (pàg.55)

“¿Què venia a fer aquí, exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? ¿Pràctiques d’imbecil·litat? “El 1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils: benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món..” –tal era una de les seves “profecies predilectes”; perquè ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és profetitzar” (pàg.56)

Olivel, 7 d’agost.

(...) La flor de magraner hi és d’un vermell de glòria –i vaig pensar en la carlana. ¿Per què? ¿De quina glòria? ¿La glòria del pecar i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The uncertain glory of an april day? (pàg.65)

Olivel, 10 d’agost

“-No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensar mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.” (pàg.80)

“L’abril se’ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. (...) El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? (...) (pàg.81)

“ Per què ens irrita tant, la religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens irrita és que ens furguin la nafra –i precisament la nafra que ens cou més. Perquè, no t’hi dacis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten.” (pàg.83)

II

“-La pobra se’m va posar a plorar. No és pas dolenta; és tonta. En aquest pobles es f més mal per tonteria que per malícia.” (pàg.93)

“-¿Com li pot agradar un país així?

-De la mateixa manera que agrada una música trista o un capaltard de novembre o un record molt llunyà ...o una dona amb molt de passat.” (pàg.94)

11 d’agost.

“- El teu oncle m’ha parlat d’una estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica”. (pàg.106)