dissabte, 6 d’abril del 2024

Iran es fa petit davant de Israel

 



Des de l'arribada dels aiatol·làs, a Teheran els  agrada fer funerals multitudinaris, que son els únics que valen la pena. Aquestes multituds no son precisament espontànies. En tot cas, és manifesten per l'assassinat de membres de la Guàrdia Revolucionària a Damasc (Síria), per part de l'aviació israeliana. Israel no és conforma amb massacrar Gaza, amplia la seva oferta de destrucció i mort allà on faci falta.  Iran, una teocràcia de la pitjor espècie -al nivell d'Aràbia Saudí, però en aquest cas, sota la protecció d'EE.UU i la resta de la Comunitat Internacional-, té la costum de fer amenaces que no van enlloc, afortunadament. Això si, tota aquesta Guàrdia Revolucionària, serveix per reprimir a les dones i els dissidents del país. Iran no pot embarcar-se en cap conflicte amb Israel, perquè seria la seva fi, almenys tal com avui la coneixem.  Iran sap que es la guerra, va tenir una amb Irak i alenada per Occident 1980-1988. Sadam Hussein era l'heroi occidental. La xifra de mort entre ambdós països arribà al milió de morts. La diferència de població  a favor de Iran, feia impossible que Irak pogués guanyar-la.

Avui, el règim teocràtic de Iran segueix intacte, mentre Irak, s'ha convertir en un estat en reconstrucció desprès de la seva victòria contra el Daesh, malgrat que encara queden reductes aïllats. Iran necessita fer-se propaganda, necessita un enemic extern per silenciar la dissidència interna. El aiatol·là Alí Khamenei , líder suprem d'Iran, no vol cap enfrontament contra Israel. No és perquè no volguí destruir a Israel, sinó perquè sap que no té els mitjans per fer-ho.  I seria la fi dels aiatol·làs. 
 

divendres, 5 d’abril del 2024

Israel enfangat en la seva inhumanitat

         

     
La crònica de Marc Español, sobre Gaza permet fer-te una idea de la devastació i la destrucció que han patit la gent que viu a Gaza. Hi han un parell de fet inqüestionables:
1.- La mort de més de 33.000 palestins, dels quals 40% son infants. 
2.- La destrucció del mitjans per permetien viure a la gent, els habitatges, l'aigua, llum, gas, escoles, hospitals, mesquites, tot destruït.
3.- Hamàs no ha sigut destruït, malgrat la destrucció salvatge del exèrcit israelià.
4.- Israel, i el seu govern infame, no sap ara que fer amb tota aquesta destrucció. La fam és la conseqüència volguda per Israel, una venjança miserable i mesquina contra una població indefensa. 
5.- La constatació que la Comunitat Internacional, prefereix veure com Israel destrueix, una vegada més, totes les lleis internacional, i tota una població civil.

PD: Trobo a faltar veus com la de Yubal Noah Harari, què des de fa molt de temps no diu ni piu. 
 

dijous, 4 d’abril del 2024

Israel no vol que mengin els palestins de Gaza

 


No hi ha un missatge més clar que el que explica amb convicció i sentiment José Andrés, president de la ONG World Central Kitchen. Finalitza el seu missatge amb aquestes paraules:

"Alimentar els desconeguts no és un senyal de debilitat; és un senyal de força. El poble d’Israel ha de recordar, en aquest temps funest, en què consisteix realment la força."

Aquestes paraules contrasten amb el que va dir Netanyahu sobre les mort del cooperants: Saifeddin Issam Ayad Abutaha, John Chapman, Jacob Flickinger, Zomi Frankcom, James Henderson, James Kirby i Damian Sobo. El govern israelià ha demostrat una i un altre vegada que desconeix que la força no és destruir un poble ni aquells que intenten ajudar-hi. Donar menjar també s'ha convertit en una missió d'alt risc o garanteix el govern extremista de Israel.


dimecres, 3 d’abril del 2024

Israel acusa a tothom de antisemitisme!

 



Llegint aquest titular, sembla que tot plegat no és més que comèdia. I malgrat tot, estem davant d'un autèntic drama humanitari de proporcions gegantines, on la mort de 32.000 palestins i a prop de la meitat menors d'edat. Però ací, el problema és què Israel té carta blanca per fer i desfer sense amoïnar-se gens del que diran, perquè hi ha dos socis preferents, EE.UU i el Regne Unit, que deixaran fer. I per què deixen fer? La resposta és que els palestins no son considerats víctimes respectables. S'hi imaginen Cuba, per exemple, fent el que fa Israel? O qualsevol estat "paria" fent el mateix? La mort dels cooperants de la WCkitchen, tenen més repercussió que les mort -400- al hospital Al-Shifa. Quant el sanguinari Netanyahu diu què aquestes morts, son "coses que passen en una guerra", demostra fins a quin punt li importa la mort dels altres.  Segur que si tirés una bomba atòmica, solucionari el problema immediatament, EE.UU i el Regne Unitat, posarien el ulls en blanc i poca cosa més. Espanya, com a comparsa del tauler mundial, no té la decència del que va fer Sud-Àfrica i demanar el TIJ portar a judici els autors d'aquesta matança indiscriminada que porten a terme el govern israelià.  

Ayn Rand, precursora del Tea Party

 


Ayn Rand (1943)

En aquest llibre Eilenberger* ens ofereix els retrats de quatre pensadores que van viure aquells temps convulsos i que cadascuna va viure a la seva manera les transformacions de tota una època. Les quatre representen posicions molt diferenciades i contraposades: Simone de Beauvoir, Simone Weil, Ayn Rand i Hannah Arendt. Sobte el nom de Ayn Rand. Entre Simone Weil i Ayn Rand hi ha un abisme en la mirada del mon que contemplen. Curiosament, Ayn Rand, representa avui, les idees del Tea Party, és a dir, l’exaltació de la individualitat més ferotge envers el altres. Rand és la ideòloga del llibertaris, però el seu temps, no era gens propici per aquest exercici de solipsisme polític. Ayn Rand és l’autora del llibre “El manantial(1)” (1943), que havia anat treballant des de feia molt de temps (1935). El seu heroi de la novel•la era Howard Roark. Rand descriu el seu heroi amb aquestes paraules:

“La indiferencia y un infinito y sereno desprecio es todo lo que siente por el mundo y los hombres que no son como él. Entiende a estos muy bien. Y debido a que los entiende, deja de lado todo este asunto. Como alguien que se vale del todo por sí mismo, no anhela a otros de su clase que estén con él y lo comprendan.” (pàg.130)

En la novel•la “El Manantial”, el seu protagonista està davant d’un jurat, perquè com arquitecta d’una colònia Cortlandt, ha acabat per destruir-la perquè s’havien fet canvis sense el seu consentiment. Ha destruït un bé que podien haver gaudit el seus  habitants, però que amb la seva destrucció ha deixat orfes. Howard Roark, s’enfronta al jurat com si fos Sòcrates! Aquestes son les seves últimes paraules abans que el jurat deliberi sobre la seva culpabilitat o la seva innocència.

“Ahora saben por qué volé Cortlandt (...).

Estoy aquí para decir que no le doy a nadie el derecho a un solo minuto de mi ivda. O a un ápice de mis energías. O a cualquiera de mis logros. Sean quienes sean y cuantos sean los que lo reclamen, y por grande que sea su necesidad.

He venido aquí para decir que la integridad del trabajo creador de una persona es más importante que cualquier tipo de caridad. Quienes no entienden esto son los que destruyen el mundo.

He venido aquí para imponer mis condiciones. No estoy dispuesto a vivir por los demás.

No reconozco ninguna obligación hacia los hombres, excepto una: respetar su libertad y no involucrarme en una sociedad de esclavistas**. Me gustaría darle a mi país los diez años que tenga que pasar en prisión en el caso de que mi país ya no exista. Los gastaré en memoria y gratitud por lo que mi país fue una vez. Mi negativa a vivir y trabajar en el mundo que ha ocupado su lugar será un juramento de lealtad.” (pág.302)


Avui sembla d'allò més natural les propostes de Rand, però a la seva època, dins del marc general de New Deal (1933-1938), el seu discurs era molt minoritari. Això vol dir, que tots tenim una memòria molt selectiva, perquè el model socialdemòcrata que avui és tant menystingut per el capitalisme-financer, va ser amb ell, que la societat va ser més equitativa, igualitària i més justa del que mai havia estat possible. El debat entre si cal més estat o menys és un fals debat, perquè la il·lusió del que el mercat s'autoorganitza sense necessitat de controls externs -el estat-  ha sigut catastròfic per les societats, la crisi del 2008 va ser un exemple dramàtic en aquest sentit. 

 


dimarts, 2 d’abril del 2024

Destrucció del hospital Al-Shifa: 400 morts!

 




Per fi! L'exèrcit hebreu ha sigut capaç, en una demostració de extraordinari mèrit, destruir l'hospital Al-Shifa. L'exèrcit està exultant, el primer ministre  Netanyahu s'ha felicitat per aquest nou èxit sense precedents, poguer ensorrar un edifici on tot Hamàs si trobava. Quantes vegades hem sentit la mateixa cantarella? Quantes vegades havien entrat dins l'hospital? Ara, que tot està ensorrat, i les imatges son aterridores, què faran els malats? Perquè en un hospital hi ha malalts, de les ferides què causa el exèrcit israelià. Per descomptat, a Netanyahu li importa un rave el destí dels malats -dones, nens i homes-, millor si moren. La consigna és mort a tothom! I mentre la Comunitat Internacional, segueix el seu radiant camí perquè tot això s'ha acabi de la millor manera possible, sembla que el doctor Pangloss s'hagi reencarnat en Biden, Macron,  von der Leyen o Pedro Sánchez. 


PD: Acabat d'escriure això la nova noticia sobre els cooperants!



dilluns, 1 d’abril del 2024

Teatre: Voltaire/Rousseau La Disputa

 'Voltaire/Rousseau. La disputa'







Al final de la representació



Ahir a Barcelona, plovia amb ganes. Hem arribar al Teatre Romea d'hora, estava tancat. El carrer moll i molt perillós per els vianants. Un cotxe de la policia municipal anant més de presa del que tocava, ha remullat a una vianant que anava per la vorera. Molts turistes per els carrers de Barcelona. Potser no devien creure que estem patint una sequera extrema. 

“Voltaire/Rousseau. La Disputa" posa en escena un combat de gran importància entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau, que té com a protagonista a Flotats i  Pep Planas.

L'obra és un espectacle, amb un Flotats immens i un Pep Planas donant la replica. Diàlegs d’alt voltatge, ple de ironia, de intel•ligència, amb tocs dramàtics, però al hora lleugers, on totes les qüestions d’ordre filosòfic son posats en qüestions des de les dos perspectives que representen Voltaire i Rousseau (1),(2). Una obra de idees, que ha seduït a un públic majoritàriament “Flotatista”(sic), ha vist en l’escenari desenvolupar-se un exercici replica i contrarèplica on cadascú –Voltaire i Rousseau- es tiren els plats pel cap, per un pamflet anomenat "Sentiment dels ciutadans", anònim. 

Històricament, la trobada entre Voltaire i Rousseau, va tenir lloc al 1750. Però a l'obra  Jean-François Prévand, autor del text, el situa cap el 1765. Tant Voltaire como Rousseau son excèntrics envers la Il·lustració. Voltaire és l'intel·lectual per excel·lència. Admirat i injuriat, el seu crit de guerra va ser el famós: "Écrasez  l'infâme" [Aixafar l'infame], a propòsit de la seva defensa de Calas, Sirven i Barre. Voltaire diríem avui que tenia una intel·ligència emocional molt desenvolupada, tot el contrari de Rousseau que era a les seves antípodes. Personatge amb una autoestima molt deficient i precària. Rousseau és una figura ambivalent, el seu crit de defensa és " jo soc innocent" és un bon exemple de les contradiccions que va arrossega. Tot el que li diu Voltaire-Flotats, és veritat. Però no tota la veritat. Rousseau va obrir el romanticisme i l'afirmació del jo com subjectivitat absoluta. Ser autèntic contra la hipocresia de Voltaire, però aquest ésser autèntic, també pot arribar a ser un perill per tothom, perquè com podríem tolerar-nos si tothom desplegues aquesta autenticitat? Cal anar amb mascares, amagar l'autèntic jo al armari, perquè vivim en societat i cal certes regles de joc social. És aquest contrast entre l'exaltació del jo nu, obert al escrutini de tothom, el que treia de polleguera la sensibilitat mundana de Voltaire. I malgrat tot, aquest segle té molt de simulacre rousseaunià, amb allò de ser un mateix i tota la pseudo psicologia New age.  

La critica contra l'església en Voltaire és permanent. La església com a institució de fre al progrés és vist per Voltaire com un obstacle permanent, per això és objecte dels seus atacs. Perquè a més com institució promou la intolerància envers a altres formes de pensament. El terratrèmol de Lisboa (1755) va generar una polèmica entre  Voltaire i Rousseau a propòsit del paper que jugava amb tot això la providència divina. Voltaire no va voler incrementar la controvèrsia, raó per la qual Rousseau és va sentir menyspreat. En tot cas, la qüestió de fons implicava un problema filosòfic de primer ordre. Per què Déu permet el mal? La resposta providencialista era que vivim en el millors dels mons possibles (W.Leibniz). Aquesta qüestió generar l'obra de Voltaire "Càndid o l'optimisme". Voltaire pensava que si Déu era omnipotent, llavors perquè deixava morir a milers de persones? La natura no té ànima, si el terratrèmol és un fet natural, provocat per lleis naturals, llavors qui paper juga Déu? Mer espectador de successos fora del seu abast? 

Un món, el segle XVIII on l'estructura social era d'una rigidesa formidable. Si eres pobre, estaves fotudíssim. Rousseau, estava al límit d'aquest estatut social. Tenies que trobar aixopluc amb la noblesa i ell la va trobar a casa de Mme. de Wares (1728). Vivíem sempre a l'ombra dels capricis dels seus patrocinats. Una vida regalada en comparació de la gent del poble, on l'horitzó vital era la servitud. Al altre costat trobem a Voltaire, ell era un protocapitalista, en termes actuals un autèntic emprenedor, que al final de la seva vida havia acumulat una fortuna enorme. La seva viuda de facto, "Madame Denis obtindrà la meitat de les terres, vendrà la biblioteca a Catalina la Gran i la propietat de Ferny -ones desenvolupa l'acció de l'obra- al marqués de Villete, fent en tos dos casos un bon negoci. Es casà amb un tal Duvivier, molt més jove que ella, i en molt poc temps dilapidant ràpidament la fortuna de Voltaire (pàg.46)*".

En resum, un obra teatral formidable, amb dos actors en forma, Flotats té 85 anys i no se li nota gens! Un autèntic animal escènic que demostra perquè és encara un del millors sinó el millor. Una obra estrenada al 1991 i que el seu autor Jean-François Prévand, demostra intel·ligència i sensibilitat per portar una obra de idees en un món on son escasses. Bravo! 

PD: Cap al final de l'obra és llegeix un text de Quevedo-«Retirado en la paz de estos desiertos, / con pocos, pero doctos libros juntos, / vivo en conversación con los difuntos, / y escucho con mis ojos a los muertos»-   que particularment en va fer sentir una mica incòmode, perquè el seu poema,   no sé si incorporat al text per la seva estrena a Madrid el 12 de gener de 2018, volia la complicitat del públic, o era una aposta del autor per ell mateix, no ho sé, perquè no tinc l'original per esbrinar-ho.  Tothom sap que Quevedo tenia especial tírria a Catalunya.