Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre Romea. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre Romea. Mostrar tots els missatges

dilluns, 1 d’abril del 2024

Teatre: Voltaire/Rousseau La Disputa

 'Voltaire/Rousseau. La disputa'







Al final de la representació



Ahir a Barcelona, plovia amb ganes. Hem arribar al Teatre Romea d'hora, estava tancat. El carrer moll i molt perillós per els vianants. Un cotxe de la policia municipal anant més de presa del que tocava, ha remullat a una vianant que anava per la vorera. Molts turistes per els carrers de Barcelona. Potser no devien creure que estem patint una sequera extrema. 

“Voltaire/Rousseau. La Disputa" posa en escena un combat de gran importància entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau, que té com a protagonista a Flotats i  Pep Planas.

L'obra és un espectacle, amb un Flotats immens i un Pep Planas donant la replica. Diàlegs d’alt voltatge, ple de ironia, de intel•ligència, amb tocs dramàtics, però al hora lleugers, on totes les qüestions d’ordre filosòfic son posats en qüestions des de les dos perspectives que representen Voltaire i Rousseau (1),(2). Una obra de idees, que ha seduït a un públic majoritàriament “Flotatista”(sic), ha vist en l’escenari desenvolupar-se un exercici replica i contrarèplica on cadascú –Voltaire i Rousseau- es tiren els plats pel cap, per un pamflet anomenat "Sentiment dels ciutadans", anònim. 

Històricament, la trobada entre Voltaire i Rousseau, va tenir lloc al 1750. Però a l'obra  Jean-François Prévand, autor del text, el situa cap el 1765. Tant Voltaire como Rousseau son excèntrics envers la Il·lustració. Voltaire és l'intel·lectual per excel·lència. Admirat i injuriat, el seu crit de guerra va ser el famós: "Écrasez  l'infâme" [Aixafar l'infame], a propòsit de la seva defensa de Calas, Sirven i Barre. Voltaire diríem avui que tenia una intel·ligència emocional molt desenvolupada, tot el contrari de Rousseau que era a les seves antípodes. Personatge amb una autoestima molt deficient i precària. Rousseau és una figura ambivalent, el seu crit de defensa és " jo soc innocent" és un bon exemple de les contradiccions que va arrossega. Tot el que li diu Voltaire-Flotats, és veritat. Però no tota la veritat. Rousseau va obrir el romanticisme i l'afirmació del jo com subjectivitat absoluta. Ser autèntic contra la hipocresia de Voltaire, però aquest ésser autèntic, també pot arribar a ser un perill per tothom, perquè com podríem tolerar-nos si tothom desplegues aquesta autenticitat? Cal anar amb mascares, amagar l'autèntic jo al armari, perquè vivim en societat i cal certes regles de joc social. És aquest contrast entre l'exaltació del jo nu, obert al escrutini de tothom, el que treia de polleguera la sensibilitat mundana de Voltaire. I malgrat tot, aquest segle té molt de simulacre rousseaunià, amb allò de ser un mateix i tota la pseudo psicologia New age.  

La critica contra l'església en Voltaire és permanent. La església com a institució de fre al progrés és vist per Voltaire com un obstacle permanent, per això és objecte dels seus atacs. Perquè a més com institució promou la intolerància envers a altres formes de pensament. El terratrèmol de Lisboa (1755) va generar una polèmica entre  Voltaire i Rousseau a propòsit del paper que jugava amb tot això la providència divina. Voltaire no va voler incrementar la controvèrsia, raó per la qual Rousseau és va sentir menyspreat. En tot cas, la qüestió de fons implicava un problema filosòfic de primer ordre. Per què Déu permet el mal? La resposta providencialista era que vivim en el millors dels mons possibles (W.Leibniz). Aquesta qüestió generar l'obra de Voltaire "Càndid o l'optimisme". Voltaire pensava que si Déu era omnipotent, llavors perquè deixava morir a milers de persones? La natura no té ànima, si el terratrèmol és un fet natural, provocat per lleis naturals, llavors qui paper juga Déu? Mer espectador de successos fora del seu abast? 

Un món, el segle XVIII on l'estructura social era d'una rigidesa formidable. Si eres pobre, estaves fotudíssim. Rousseau, estava al límit d'aquest estatut social. Tenies que trobar aixopluc amb la noblesa i ell la va trobar a casa de Mme. de Wares (1728). Vivíem sempre a l'ombra dels capricis dels seus patrocinats. Una vida regalada en comparació de la gent del poble, on l'horitzó vital era la servitud. Al altre costat trobem a Voltaire, ell era un protocapitalista, en termes actuals un autèntic emprenedor, que al final de la seva vida havia acumulat una fortuna enorme. La seva viuda de facto, "Madame Denis obtindrà la meitat de les terres, vendrà la biblioteca a Catalina la Gran i la propietat de Ferny -ones desenvolupa l'acció de l'obra- al marqués de Villete, fent en tos dos casos un bon negoci. Es casà amb un tal Duvivier, molt més jove que ella, i en molt poc temps dilapidant ràpidament la fortuna de Voltaire (pàg.46)*".

En resum, un obra teatral formidable, amb dos actors en forma, Flotats té 85 anys i no se li nota gens! Un autèntic animal escènic que demostra perquè és encara un del millors sinó el millor. Una obra estrenada al 1991 i que el seu autor Jean-François Prévand, demostra intel·ligència i sensibilitat per portar una obra de idees en un món on son escasses. Bravo! 

PD: Cap al final de l'obra és llegeix un text de Quevedo-«Retirado en la paz de estos desiertos, / con pocos, pero doctos libros juntos, / vivo en conversación con los difuntos, / y escucho con mis ojos a los muertos»-   que particularment en va fer sentir una mica incòmode, perquè el seu poema,   no sé si incorporat al text per la seva estrena a Madrid el 12 de gener de 2018, volia la complicitat del públic, o era una aposta del autor per ell mateix, no ho sé, perquè no tinc l'original per esbrinar-ho.  Tothom sap que Quevedo tenia especial tírria a Catalunya.