Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura catalana. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de juny del 2021

Ressenya: La casa de foc, de Francesc Seré (II)

 


Amb la tempesta, ve la necessitat de parlar, o de confessar. I els de Can Sol estan necessitats de treure tota la merda que omple una bona part de les seves vides. La Carmina va embogir en la seva adolescència, va perdre la mare, i el pare, en Jordi, va fer el que va poder, però no s’han va sortir. La Carmina, va conèixer les drogues, i desprès les flames al paller i les morts dels seus amics. Ella és va salvar. En Jordi la va treure de les flames. Estava embarassada de la Mar, però encara no ho sabia. El pare va mori en el incendi. Tot trasbalsat. Les males companyies és el que tenen. Obre portes, però aquestes condueixen al infern. Desprès, la recuperació i sobretot, la culpa.

Desprès va venir en Jordi, costa explicar-se, sobretot a un estrany, però potser era més fàcil ací. Es ven segur que no explicaria res a un conegut del Sallent. Tothom parlava d'ell. Una barreja de respecte i por. Es una combinació molt complicada per fer amics. Tenia diners, manegava negocis. Era traficant? El de Can Mau, li pregunta, però en Jordi, es conscient de no haver fet prou per la Carmina. Li explica que vol dir tenir una filla drogoaddicta: “(...). Ni has vist com alguns dels seus amics es degradaven i se t’afiguraven com un esperit, com la imatge de la teva filla al cap de dos o tres anys. Quan els veia tan prims, saps què pensava? Que en comptes de punxar-se la droga, cada punxada treia una unça de cosa, una unça de vida, que s’anaven buidant de mica en mica, que una part seva es perdia.” (pàg.468)

La seva vida ha sigut una expiació, per això, fa el que sigui perquè no li passi a la Mar. Què si va cremar el paller? La resposta d’en Jordi es clara: “-Que vaig salvar la Carmina, això va passar.” (pàg.472)

També va parlar amb la Mar. Ella tenia el do del seu avi. Podria sortir-se’n de tot plegat? La Mar, com adolescent que era, tenia els sentiments a flor de pell. Qualsevol cosa, pot provoca una tempesta de sentiments incontrolats. No deu ser fàcil ser la neta d’en Jordi. La Mar, se sent responsable del univers, és el què té ser adolescent. Això és una carrega molt feixuga per una jove que porta any anant al psicòleg. Saber el que diuen del avi, de la mare, del incendi, de les drogues, dels diners, tot això no és gens fàcil de gestionar. 

Les històries també s’acaben, i aquesta no és cap excepció, En Jordi, va tenir un atac de cor, i això accelera les preparatius, per quant ja no sigui, i li fa prometre al de can Mau, què s’ocuparà de que tot vagi com cal. Amb tot el que ha viscut, no té més remei que acceptar. La mort també arriba al Núvol. El de can Mau, segueix en contacta amb els de can Sol, la Carmina i la Mar que estudia a Barcelona. Cadascú intenta fer el seu camí. I jo deixo de fer d’espoiler.   


Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.


dilluns, 21 de juny del 2021

Ressenya: La casa de foc, Francesc Serés (I)

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.

 



El llibre de Serés va ser guardonat amb el Premi Proa de novel•la. El llibre ens explica dins d’un món –la vall del riu Ser, per la carretera GI-524- el què passa al qualsevol indret. Un novel•la “local”, en un món global. La història es simple: El protagonista, va al enterrament d’en Jordi, el 2014. Ell va entrar a les vides de totes els personatges al desembre del 2007. Era professor d’aula d’acollida a una escola a Olot. Passava un mal moment a la seva vida. Necessitava un lloc més assequible per viure. La Consol i en Josep, uns coneguts, li van dir que hi havia una casa en Can Mau, passat Santa Pau. 

La història es desenvolupa al voltant de tots els personatges que van sortir, al fil de les diferents històries. La terra es important a aquesta història. Hi ha un pol d’atracció, Can Sol, on hi viuen, el Jordi, la Carmina, i la Mar, filla de la Carmina. El Jordi és l’avi de la Mar. En Jordi li demana què li faci classes de repàs a la Mar, al nouvingut. En Jordi, i el seu poder invisible,  fa que tothom li digui que si. Però el nouvingut, no sap rés del Sallent, de les seves històries, els silencis, hi ha un entramat  profund amb els habitants d’aquestes conrades que és fa difícil calibrar el que passa entre ells. Can Sol ho hi radia tot. Tothom té ferides que  cal guarir, però ell, l’últim que ha arribat no sap entendré els seus jocs, les seves mirades, els seus gestos, l’expressió corporal. No sap rés dels altres.

En Jordi era un saurí, que tenia molts diners i molta influència per aquelles valls. Tothom li devia favors, i això és perquè ell, en feia de favors. En llocs petits, la intensitat de les relacions pot ser asfixiant o potser opressiva. Tothom sap del altre més del què caldria. Les història venen de lluny, ningú oblida el que s’ha fet i el pitjor el que no. Rancúnies cuinades a foc molt lent donen destil•lats d’odis i enveges difícils de oblidar. En Jordi, s’havia com manegar totes aquestes qüestions. Així: “ Sap trobar les febleses, en Jordi. Si els hagués amenaçat hauria començat una guerra amb algú que no tenia gaire res a perdre. En comptes d’enfrontar-s’hi, resulta que els ha comprat” (pàg.285)

Això bé, perquè per aquelles conrades hi ha gent que si dedica al cultiu de la maria. Perquè “-El que en Colàs vol dir és que no se n’han sortit amb les hortes ni amb el bosc i que han tirat pel dret, i tirar pel dret aquí vol dir plantar maria.” (pàg.284)

El foraster és figura clàssica en els móns tancats del pobles petits. A les grans ciutats, ets anònim, ningú sap res de tu, però els llocs petits, estàs exposat dia i nit al escrutini més intens i microscòpic. Can Mau i Can Sol, estan a prop, però a l’hora molt lluny. La Mar se sent bé amb el foraster. La noi sembla tenir instint com el seu avi. La Carmina, és un altra cosa. Guarda secrets. La Carmina i el foraster acabant intimant, discretament, malgrat que tothom ho sap. Com ho saben? Perquè hi ha gent que vigila, que mira darrera de les cortines, perquè si cal s’ho inventen.

La història de la maria, té derivades per el foraster, en Santi i l’Abadal, li volen explicar que ningú pot anar per les muntanyes, especialment, un nens de Gàmbia que sembla que han vist les plantacions. Volen sense dir-ho que  faci alguna cosa per aturar els passejos dels nens. Sense saber-ho, els nens marxan a Gàmbia, els pares dels nois que vivien a una de les masies, també marxen. Què ha passat ací? 

La policia intervé escorcollant “els camins que van de Pruan a la Miana”, trobaran bosses plenes de maria, hi haurà detencions, la del Santi. Sembla que la pau al idíl•lic paradís sé està esgarrant. 

divendres, 9 d’abril del 2021

Josep Pla no és fa il·lusions ( i III)

 I



[Vida quotidiana de Pla]

La ciència féu molt de mal, és clar, a la teologia de les diverses religions i al que s'anomena la veritat revelada, però potser el que destruí definitivament aquestes insanitats foren tres documents: el diàleg de Plató titulat Euthyphron, el Tractat teològic-polític d'Spinoza i la carta de Jean-Jacques Rousseau a l'arquebisbe de París. Aquests tres documents són absolutament bàsics per l'alliberació de l'esperit i per pretendre a una certa i normal objectivitat, a un mínim de bon sentit, a una plausibilitat raonable. (pàg.86)

(...)

He anat a Riells i a la Clota/ amb Aurora -Aurora de la nit-./ I m'he quedat mirant l'alga morta,/ el cap ensopit./ Aquesta llunyania de Riells, tan aspra i tan estranya,/ deixa sentir, en els intervals de l'amor,/ la vaga remor de les onades.

Aquests versos tan dolents -impresentables- tenen per a mi, però, una certa importància onírica -diríem- perquè em concentren el record i la imaginació a l'època d'Aurora -a les tardes de Riells i de la Clota(1). (pàg.89)


"El poeta Josep M. de Segarra(2) ha vingut a l'Empordà a veure el mar, a reconciliar-se amb el mar. A Barcelona, és impossible veure'l: els diaris ho diuen cada tres per quatre. Ha vingut doncs a veure el mar de la nostra finestra. Li hem fet arròs, li hem donat un vas de vi, una rosa i li hem cantat una cançó" (pàg.91-2)

"En l'obra del poeta Sagarra el mar és una cosa remota, llunyana, una cosa de somni i fantasia. En la seva obra de tant de pes, d'un romànic torrat, tan plena de sucs d'herbes, de sofregits d'ocells, d'aigües de riera, de flor de romaní, el mar és el corbelleig llunyà, la lleugeresa, la versatilitat, la gent una mica aigualida, desmaixada i febrosa" (1920) (pàg.93)


Sensualitat persistent (1917). Aquesta edat en què corriu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia. És literalment horrible. L. tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida. Aquella senyoreta (morena, pàl·lida, trista, però àvida) de la casa de cotes de Montaner (xamfrà a Aragó) era molt maternal i tenia coneixements precisos. Mercedes, del carrer d'Aribau, tenia una precocitat sensual madura. És curiós que les dones tinguin més precocitat per a aquestes coses que per a les de la cuina"(3) . (pàg.94-5) 


Escrit durant la República, a Palafrugell: "En el naufragi del passat que presenciem aquests dies, dues coses només s'aguanten fermes: la tradició representada per la rectoria i el mite català modern: l'anarco-sindicalisme. (...) Sospito que tot el demés -si hi ha una badada- serà desbordat fàcilment". (pàg. 96-7)


L'altar major cremat el 39(4). L'altar major de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell era d'un barroc arravatat, d'una eloqüència teologal que impressionava. La fusta de color d'or vell, espessa de garlandes i de fruites, flamejant de moviment quan el sol moribund entrava pel resetó de l'església encarada a ponent i tocava el daurat polsós de la baluerna, semblava una immensa plata de relleno. Els macips que sostenien les columnes eren magnífics, d'una expressió viva". (pàg.98)



Pau Costa (1663-1726)
Escultor d'estil barroc


Currículum vitae: Vaig acabar la carrera d'advocat en juny 1919 (22 anys). Poc desprès vaig  entrar a Las Notícias, amb el Sr. Miró de redactor en cap. (...) Sensació que passava tan a la superfície de tot que relliscava sobre les coses i la gent. La sensualitat em produïa una gran tristesa, que vinguda l'hora de l'esgotament físic m'excarcerbava.(...)

Poc temps a Las Noticias. A l'agost, Calella. Al setembre, servei militar a Girona. Militars, putes i xancros. El Recó molt important. Les dones eren massa complicades per la meva construcció primitivitzant, embadocada, inefable, gauguiniana. (...) Passió per Girona.

Després, al'octubre, Barcelona -La Publicitat de la nit. Escric molta paperassa. Pensió de la Rambla de Catalunya -entre plaça i Granvia. Mercedes Carreras. La germana, relació amb el músic -festejaven sobre el llit. Època molt important sense cap solució apreciable. Al diari: sensació del precipici. Desgana de tot.

Marxo a París poc abans de l'11 d'abril de 1920(5)



-----

(1) A la nota 23 diu: Aurora Perea Mené (1920-1969), amb qui Josep Pla va mantenir una llarga relació durant la postguerra (vegeu Josep Pla, la vida lenta.Notes per a tres diaris 1956-1957-1964, edició de Xavier Pla. Barcelona. Destino, 2014).

(2) En la nota 24, ens diu que el text és recollit a Homenots. Quarta sèrie, OC, XXIX. Barcelona: Destino: 1975. 

(3) A la nota 25 ens diu què El quadern gris, ja explica aquesta descripció descarnada de la casa de cites. Pla no era un Charles Bukowsvki, però la seva visió de la dona i el seu paper a la societat, la condemna a la llar i  a la cuina. No estranya què Montserrat Roig, li tingués tanta tírria. És pot ser un escriptor enorme i una persona horrible [tots són horribles, uns més què d'altres], no són incompatibles.

(4) A la nota 26 diu: En diversos punt de l'Obra Completa Josep Pla fa referència al retaule barroc de Palafrugell amb termes similars. A tall d'exemple, vegeu El meu país, OC VII. Barcelona: Destino, 1968, p.163. D'altra banda, l'incendi al qual es refereix Pla no va ocórrer el 1939, sinó el 23 de juliol de 1936.

(5) Nota 28. Les referències descrites en aquest breu currículum vitae es corresponen amb el període descrit a la part final d'El quadern gris, el dietari de joventut de Josep Pla i primer volum de l'Obra Completa, publicada el 1966.

dijous, 8 d’abril del 2021

Josep Pla no és fa il·lusions (II)

 I



[El règim de Franco]


Així doncs, haurem viscut en aquest llarg període de govern Franco una famosa època. Haurà estat una època excel·lent des d'un determinat punt de vista. Haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit. (pàg.79)


Haurà estat un període de gran brillantor des del punt de vista del treball no pagat. Els obrers hauran passat un llarguíssim període dificultats indicibles. Amb l'excusa que s'havia de pagar la guerra el número d'hores gratuïtes que han hagut de treballar els obrers ha estat fenomenal. Aquest resultat s'ha lograt establint un sistema policíac suficientment fort i eficient per assegurar la pau social. No s'ha mogut ni una fulla. Sobre la necessitat de pagar els jornals mínims, és a dir, sobre la necessitat de no pagar la major quantitat d'hores de treball possible, han estat sempre d'acord, en aquest període, la burgesia de Barcelona i de Bilbao i la classe política (parasitària) de Madrid (militars, latifundistes, alta clerecia). (pàg.79-80)


(...) La burgesia, en aquest període ha estat abstinent, i com que l'abstinència és remuneradora, ha guanyat diners. Durant tota aquesta etapa, Barcelona i Bilbao han donat literalment la impressió de dues ciutats abstinents i de dues ciutats tronades, crepusculars, melancòliques, abstinents (una forma de l'abstinència ha estat. és clar, poder desplaçar una part de la plusvàlua acumulada a Suïssa. El seguro contra la precarietat intrínseca de les dictadures ha estat sempre i a tota arreu l'evasió de capitals. Sobre aquesta evasió la dictadura de Franco ha fet els ulls grossos, naturalment.) Si la burgesia, doncs, ha estat abstinent, la classe política parasitària encarnada en Madrid ha gastat a mans plenes. Tots els estaments improductius han viscut admirablement bé. La immensa quantitat de generals, almiralls, etc. que viuen sobre el país han passar pel moment millor del segle. (pàg.81)


En el joc polític, el factor econòmic no els ha preocupat seriosament mai. Sempre ha estat així i avui és igual. Suposar que Franco té la menor idea de l'economia, la menor preocupació per l'economia, la menor inquietud per l'economia és una fantasia fenomenal. ¿Què pot importar, per altra part, a un militar del país, la quiebra d'un comerciant ? Un fet així, sempre serà una manifestació de la intervenció de la Divina Providència molt apreciable. (pàg.84)


(...) Tots dos són socialistoides, per no dir comunistoides [fa referència a Sardà, del Banc d'Espanya i Estapé, catedràtic a Saragossa, 1959], tenen un despreci perfecte per la burgesia, però col·laboren i són els agents més actius en la salvació d'aquest règim d'abjecció de Franco. (...) Ortínez em diu que el règim de Franco conté un número d'antifranquistes considerable -en els llocs àdhuc clau. Personalment Ortínez ha col·laborat, i el que sent és no haver pogut col·laborar amb adhesió total perquè l'estupidesa del régimen no ho ha permès. Tinc la impressió que, en el meu temps, aquestes coses [no] passaven. La gent, si no li agradava una cosa, la deixava.


------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.


dimarts, 6 d’abril del 2021

Josep Pla no és fa il·lusions (I)



 I

['Església]

Aquest és un país que ha estat sempre susceptible de produir frares i capellans amb una gran facilitat. (pàg.63)


És curiosa la facilitat que ha tingut l'Església catòlica per adaptar-se a tots els successius estats econòmics i socials. L'Església s'ha adaptat al món antic -basat en l'esclavatge-, al món medieval -basat en el feudalisme-, al món modern -basat en el capitalisme- i al món contemporani -basat en el socialisme. Jo estic segur que l'Església s'adaptarà al comunisme amb la més gran facilitat -si és que li deixen que ho faci. (...) És aquest oportunisme sistemàtic el que ha permès dir que l'Església té un origen diví. En el Meditarrani -país pobre- l'oportunisme sempre ha estat considerat sagrat. (pàg.67-68)


[La decadència de Catalunya]

Com que la unitat [d'Espanya] es produí no solament en el terreny polític sinó [també] en el terreny religiós, a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país [Catalunya], es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostre vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d'esperit comercial s'ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva. El bilingüisme fou un altre factor de decadència.  El bilingüisme plateja al meu entendre el problema del subconscient català -origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i  normal, perd la seva personalitat d'una manera faltal i seguríssima. (pàg.69)


(...) Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d'un home penjat a mig aire, que té pot d'ésser ell mateix, que refusa d'acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d'ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig això són fets. Són les característiques típiques del complex d'inferioritat. (pàg.70)


(...) Gràcies a la industrialització, conseqüència d'una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental -és dir, d'economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès. (pàg.70)


(...) De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en las classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d'assimilar l'esperit de l'escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Roselló de la unitat francesa. Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l'existència d'una personalitat catalana." (pàg.72-73)


El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. La seva nota característica és un complex d'inferioritat, degut a la deterioració de la seva personalitat. El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. (...) Això explica les seves característiques: de vegades és un fatxenda -la jactància que nota Unamuno. Però sovint és d'una humilitat morbosa, humiliada i ofesa (...) Trobar un català normal és difícil. (pàg.79)


----------------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Quan arriba la penombra (Cuando llega la penumbra)



Jaume Cabré, Quan arriba la penombra. A tot vent 669, Proa, Barcelona, 2017.



Aquesta col·lecció de contes, tal com ell ho diu, tenen “una atmosfera comuna” (pàg.276), i aquesta és, les històries de mort i assassinats, escampant per els relats.

Això sí, hi ha referències a la pintura, a l’escriptura, els clàssics,, això que és diu art. Maten per un quadre, o un llibre, però també, per venjança, què com diu el tòpic, s’ha de servir sempre freda.

En un petit fragment, hi ha una mena de compendi d’estètica: “ Algun company imprudent va dir però això és literatura i no art, oi? La Granell li va somriure i va dir-nos a tots, però mirant-lo a ell, si el miracle s’esdevé mitjançant les paraules, en diem literatura; si s’esdevé etèriament durant un temps concret, en diem, música; i si el miracle s’esdevé en un espai material concret, en diem pintura, fresc, retaule, escultura... I si el miracle és l’espai que crees, en diem arquitectura. El cas és que hi hagi un miracle.” (pàg.257).

Personatges inquietants, cap dels assassins, és simpàtic. Caps sembla que s’empenedeixi del que ha fet. Sembla que són prou fatxendes per estar-hi contents del que han fet. També hi ha malsons. Potser es un preu força petit per el que han fet.

Parla en el epíleg –molt important-, de contes “supervivents” (pàg.276), perquè en un recull com aquest, l’autor no ha posat altres contes que té al calaix de la taula i què no veuran la llum del dia. Potser si que valdria la pena que també aquest poguéssim sobreviure.

+++++++++

[Esta colección de cuentos, tal como él lo dice, tienen "una atmósfera común" (pág.276), y ésta es, las historias de muerte y asesinatos, esparciendo por los relatos.

Eso sí, hay referencias a la pintura, a la escritura, a los clásicos , eso que se llama arte. Matan por un cuadro, o un libro, pero también, por venganza, que como dice el tópico, se debe utilizar siempre fría.

En un pequeño fragmento, hay una especie de compendio de estética: "Algún compañero imprudente dijo pero esto es literatura y no arte, ¿verdad? La Granell le sonrió y dijo a todos, pero mirando a él, si el milagro ocurre mediante las palabras, lo llamamos literatura; si ocurre etéreamente durante un tiempo concreto, lo llamamos, música; y si el milagro ocurre en un espacio material concreto, lo llamamos pintura, fresco, retablo, escultura ... Y si el milagro es el espacio que creas, lo llamamos arquitectura. El caso es que haya un milagro. "(pág.257).

Personajes inquietantes, ninguno de los asesinos, es simpático. Ninguno parece que se arrepiente de lo que ha hecho. Parece que son bastante sobrados para estar contentos de lo que han hecho. También hay pesadillas. Quizás es un precio bastante pequeño para lo que han hecho.

Habla en el epílogo -muy importante-, de cuentos "supervivientes" (pàg.276), porque en una colección como está, el autor no ha puesto otros cuentos que tiene en el cajón de la mesa y que no verán la luz del día. Quizás si que valdría la pena que también estos pudiéramos sobrevivir.]

dissabte, 27 d’abril del 2019

Reseña: Les històries naturals

Ressenya [ Reseña]*:





El llibre de Joan Perucho, és una obra d’art. Millor dit, orfebreria fina, què podrien dir. Una historia fantàstica en plena guerra carlina. Uns personatges verosímils, uns paisatges que ens descriuen les terres de  Catalunya fins a Castelló (Morella). 

[El libro de Juan Perucho, es una obra de arte. Mejor dicho orfebreria fina, que podríamos decir. Una historia fantástica en plena Guerra carlina. Unos personajes verosímiles, unos paisajes que nos describen las tierras de Cataluña hasta Castellón (Morella)]

Un científic, Antoni de Montpalau, tindrà que resoldre un autèntic enigma, què gràcies a les seves dots deductives , intenta resoldre per el bé de la humanitat i la ciència.

[Un científico, Antonio de Montpalau, tendrá que resolver un auténtico enigma, que gracias a sus dotes deductivas, intenta resolver por el bien de la humanidad y la ciencia ]

Un llenguatge riquíssim, descriptiu, ens permet contemplar un món que ja no és el nostre, però que sembla que sigui d’ahir mateix. Combinar ciència, vampirs, carlins i constitucionalistes, morts misterioses, tot això fet amb una desimboltura extraordinària. Un llibre que és fa difícil de deixar-ho.

[Un lenguaje riquísimo, descriptivo, nos permite contemplar un mundo que ya no es el nuestro, pero que parece que sea de ayer mismo. Combinar ciencia, vampiros, carlistas y constitucionalistas, muertes misteriosas, todo esto hecho con una naturalidad extraordinaria. Un libro que se hace difícil de dejarlo ]

Farem una mica d’espolier, rés més una mica. Sempre he dit que a la contracoberta dels llibres, almenys d’algunes editorials, per exemple, a la Col•lecció universal de butxaca El Cangur, a la que pertany el llibre, hi ha una sinopsi força acurada. Val la pena començar-hi per ací.

[Haremos un poco de spoiler, sólo un poco. Siempre he dicho que en la contraportada de los libros, al menos de algunas editoriales, por ejemplo, en la Colección universal de bolsillo El Cangur, a la que pertenece el libro, hay una sinopsis muy 
cuidadosa.]

El dramatis personae, és força ampla. També ho és els escenaris on es desenvolupa la historia. Caldria una mapa per veure les anades i tornades del nostres protagonistes. No sé si ho han pensat a fer-ho. 

[El dramatis personae, es muy amplio. También lo es los escenarios donde se desarrolla la historia. Convendría un mapa para ver las idas y venidas de nuestros protagonistas. No sé si lo ha pensado hacer.]




He dit que el dramatis personae es abundós. Per començar, el nostre protagonista, Antoni de Montpalau, després ve el seu cosí Isidre de Novau, acompanyant fidelíssim, en  Amadeu el cotxer d’Antoni de Montpalau. Vet ací els tres companys de viatge per les contrades de Catalunya. Hi una un grup de científics que es troben al palau del marquès de La Gralla. Aquest grup demana a l’Antoni de Montaplau fer les pesquises d’uns estranys successos que tenen lloc a Pratdip (Tarragona). El marquès de La Gralla rep una carta misteriosa i angoixant de la seva germana la Baronessa d’Urpí, a Pratdip.  

[He dicho que el dramatis personae es amplio. Para empezar, nuestro protagonista, Antonio de Montpalau, después viene su primo Isidro de Novau, acompañante fidelismo, Amadeo el cochero de Antonio de Montpalau. He aquí los tres compañeros de viaje por las comarcas de Cataluña.  Hay un grupo de científicos que se encuentran en el palacio del marqués de La Gralla. Este grupo pedirá a Antonio de Montpalau hacer la averiguaciones de unos extraños sucesos que tienen lugar  en Pratdip (Tarragona). El marqués de La Gralla recibe una carta misteriosa y angustiada de su hermana la baronesa de Urpí, en Pratdip.]

L’altre protagonista és Onofre de Dip, el vampir. Es belluga amb discreció, però és un No-mort. Desprès apareix el Ramon Cabrera, el general en cap dels carlins. Entre tots plegats, es formen un munt d’històries. Hi ha la noia, la filla de la baronessa, l’Agnès.

[Otros protagonistas son Onofre de Dip, el vampiro. Se mueve con discreción, pero es un no-muerto. Después aparece Ramón Cabrera, el general en jefe de los carlistas. Entre todos ellos, se formarán un montón de historias. Hay una chica, la hija de la baronesa, la Agnés. ]

En deixo una pila de noms que apareixen al llarg de la novel•la. Ara anem els llocs on passen les coses. Per començar Barcelona,  i seguit per ordre alfabètic, les següents pobles i poblets, Arnes (Tarragona), L’avenc del Difunt, (Maestrat), Gandesa (Tarragona),Gombrèn (Girona), Horta de Sant Joan (Tarragona), Berga (Barcelona), Morella (Castelló), Pratdip (Tarragona).

[Dejo una pila de nombres que aparecen a lo largo de la novela. Ahora iremos a los lugares donde pasan cosas. Para empezar Barcelona, y siguiendo por orden alfabético, los siguientes pueblos y villorrios, Arnes (Tarragona), , el Maestrat, Gandesa (Tarragona), Gombrèn (Gerona), Horta de San Juan (Tarragona), Berga (Barcelona), Morella (Castelló), Pratdip (Tarragona)].

Com són científics, en Antoni de Montpalau, sempre està a la recerca de troballes científiques, seguin de caràcter mineral, vegetal o animal. A la novel•la hi ha un grapat de troballes , per exemple, la “Aurea picuda”, un volàtil que canta, malgrat que ningú la pot escoltar; la "Avutarda gèminis", animal impossible de trobar;" l’Otirrinus fantàsticus", “animal inexplicable”; el "phalus impúdicus", una troballa, que generarà situacions còmiques; el símius saltarinus, no cal ser una lluminària per entendre el que vol dir;  sauri volador, “deixalla prehistòrica” i per fi, la tènies intestinals.

[Como son científicos, Antonio de Montpalau, siempre está a la búsqueda de hallazgos científicos, sean de carácter mineral, vegetal o animal. En la novela hay un puñado de hallazgos, por ejemplo, la “Aurea picuda”, un volátil que  canta, a pesar de que nadie ha podido escucharla; la "Avutarda gèminis", animal imposible de encontrar;" l’Otirrinus fantàsticus", “animal inexplicable”; el "phalus impúdicus", un hallazgo, que generará situaciones cómicas; el símius saltarinus, no hay ser una lumbreras per entender lo que quiere decir;  sauri volador, “desecho prehistórico” y, por fin, la tenia intestinal. ]

Les descripcions dels paisatges feréstecs de la primera meitat del segle XIX, son força verosímil i ens diu com he arribat a transformar tot el paisatge. Hi ha un moment culminant i és la lectura d’Antoni de Montaplau de la carta d’en Onofre de Dip (pág.184-7). A més caldrà un exorcisme. Ben mirat a aquesta novel•la no li falta de res. Una recomanació, llegiu la novel•la, gaudireu de la lectura d’un clàssic.

[Las descripciones de los paisajes indómitos de la primera mitad del siglo XIX, son muy verosímiles y nos dice cómo hemos llegado a transformar todo el paisaje. Hay un momento culminante y es la lectura de Antonio de Montpalau de la carta de Onofre de Dip. Además habrá un exorcismo. Bien mirado a esta novela no le falta de nada. Una recomendación, leer la novela, disfrutaréis  de la lectura de un clásico**. ]

*Joan Perucho, Les històries naturals (1960) , edicions 62, 14ª edicó. Barcelona, 1992. (Hay traducción al castellano)

** La traducción es de antoni3.

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Ressenya: Montserrat Roig, La veu melodiosa


Montserrat Roig, La veu melodiosa, col.El balancí 197, Edicions 62, Barcelona, 1987.


Com és pot fer una ressenya d’un llibre magnific sense fer-ho malbé? La resposta és que es un llibre que es llegeix d’una volada. La història t’he enganxa immediàtament i no et deixa indiferent. A la contraportada hi ha una mena de sinopsi, molt brillant, però que no reflecteix el què passa al llibre. El llibre s’ha de llegir, i no mirar les contraportades.

El protàgonista és l’Espardenya, no té nom, més que aquest en la história. Hi ha dos mons que conviuen, el real i el ideal. L’Espardenya confon al principi aquest dos mons. Però, la vida real i és. Hi no es molt amable amb ell.

Hi ha un moment a la novel•la que diu:
-El teu avi –va afegir- també volia escriure de jove. Però buscava tant la perfecció que, amb els anys, es negà a fer-ho. Aleshores va voler construir amb la pròpia vida, i amb les dels altres, una obra mestre. No se’n va adonar que, tant la vida com la poesia, són imperfectes perquè les fem nosaltres” (pàg.148)

L'avi havia volgut crear un món perfecta per el seu net. Però al fer-l'ho, també al va condemnar.Un avi que té secrets amagats, ha volgut que el net visques en un món ideal, lluny del dolor i la lletgor de la vida quotidiana. Però, la realidad del món exterior del pis on enl nen hi vivia, l’espera. A fora li esperen sorpreses desagradables. També veure com tenim por del que és diferent. 

Viu temps foscos, tan per la poesia com per la vida, viure com els seus amics li fan el buit, perquè senten por d'ell. De bufo a traïdor tot d’una el portaran a la presó. La història del seu despertar al món es quan descobreix l’Eugènia. Som al any 1962. Represió i miseria. Els “seus amic” estàn ficats en política. Però rés més ell, i va més enllà i veu més enllà. Coneix la desgràcia, la pobressa i vol ajudar. Però la virtut amb aquell temps, no tenia premi. Ara tampoc.

Ara podem adonar-nos de la impostura d’una oposició ferotxa -per els seus membres- i mentidera. Però en aquelles dates, semblaven que salvarien els pobres i oprimits mitjançant consignes que no entenien i que no anaven en lloc. 

El llibre - ja sé que no es cap primicia, però val més tard que mai-, és  perquè es  llegeixi, perquè arriba a l’ànima i és capaç de dir-nos moltes coses sobre nosaltres mateixos.

dijous, 27 de setembre del 2018

Urbanidad (I)

Urbanitat*

Eugeni D'Ors, Ramon Casas (MNAC)

“Destingue-vos, barcelonins, amic meus, destingueu-vos per un momento a imaginar. Tanqueu els ulls a n’aquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat –he dit “una Ciutat”, i no un campament de pedra-, una gran Ciutat, plena activa, normal, histórica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent… ¿Veieu el quadro? (…)

Són les onze del matí, l’hora de més trànsit. Un automóvil arriba corrent de la gran via aristocrática, i, a l’intentar donar la volta a la plaça, resta atascart, a son bell mig. Hi ha una gran quantitat de cotxes, (…); la circulació és aturada. Cal que una llarga fila de vehículs esperi que l’automòbil sigui apartat. –Cap cotxe s’impacienta, ni crida, ni jura.- Guia l’automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera d’ell, una senyora tota eleganta. Ambdós romanen quiets, correctes, indiferents. No tenen pas l’aire de sospitar que són ells els qui deturen la circulació en la gran plaça. Un mecànic, que va al costat de l’impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat. Ara són més de cent cinquanta els vehículs deturats.- És ja temps de fer alguna cosa.  El senyor conductor descendeix de son sti i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguida, cinc o sis homes de bona voluntat empenyen amb ell. El cotxe avança… i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú detenir-lo, el motor se posa a marxar i l’auto, inconscient de son destí, va dret de davant ell, com un cego. –Troba un carro i el bolca. Després bolca el petit carretó d’un venedor ambulant. A la fi la reixa del Parc detura l’auto. (…) Ni l’un ni l’altre, dirigeix cap injuria a l’aristocrátic conductor. Semblen no tenir-hi res que veure. – Però un policía** és amb ell i, a mitja veu, li parla. En un minut ha pres el nom i l’adreça de l’automobilista, dels carreter i del marxant.- No arriben a deu les persones que s’han deturat a contemplar l’escena. –El policía** se’n va. Ja està tot llest. –Tot ha passat en ordre, Tot ha passat urbanament.(pàg.25-6)” (10-V-1906)

*Cal recordar que fins 1913, no se implantarà les Normes Ortogràfiques (Pompeu Fabra).
**Policeman. La acción se sitúa en Londres

Eugeni D’Ors. Glosari, Les millors obres de la literatura catalana 74. Edicions 62, 4ed. 1992.

dimarts, 24 de juliol del 2018

Recomendaciones veraniegas: Els estranys


Reseña:

Raül Garrigasait, Els estranys, Mirmanda, Edicions de 1984, Barcelona, 2017


La reseña de un libro como este no es tarea fácil. La historia se cuenta en la contraportada. Primera mitad del siglo XIX(1837), la ciudad de Solsona, la Primera guerra carlista, y como eje principal al protagonista, Rudolf von Wielemann.

Raül Garrigasait, su ciudad Solsona y una historia pequeña son las piezas para que  escriba un libro “extraño”. Precisión en el lenguaje, cada palabra está donde debe estar, riqueza de matices, incursiones en diferentes áreas, es un novela que siendo local (Solsona) aspira a contar lo universal (los anhelos de los seres humanos).

Wielemann quiere gloria, pero sólo obtiene incomprensión, la razón es que es un extraño (extranjero) en tierras extrañas. Desde Prusia a Solsona la geografía nos indica el espacio donde Wielemann se mueve, pero es en el tiempo donde parece que Wielemann se encuentre atascado.

“Aleja a ese hombre de mi real persona –va dir don Carles al ministre que tenia més a prop” (pág.23). Estas palabras de Carlos María Isidro de Borbón, condenan a Wielemann al destierro forzoso en Solsona. Su Majestad no quiere a un extraño que ha venido a luchar por él. Don Carlos no reconoce el trono de Isabel II, esa fue la causa de las guerras carlinas.

¿Cómo te comunicas con los demás si no entiendes su idioma? No debe ser nada fácil estar en un lugar donde nada te es familiar. Ni la geografía, ni sus habitantes, ni sus costumbres, ni lo que dicen. Wielemann logra tener a un amigo, Miquel[Miguel] Foraster, el apellido quiere decir el extraño, el que no es de aquí. Foraster chapurrea un francés que le permite comunicarse a duras penas con Wielemann. Foraster es un liberal en una ciudad con esencias ultramontanas. Foraster es el único que habla con el extranjero. La música de Beethoven, los une en medio de la incomprensión de una guerra que aparece lejana, pero que está a la vuelta de la esquina.

¿Qué nos hace extraños? La cuestión es importante porque a partir del siglo XIX se buscará radiografiar lo es normal y que no lo es. En la novela también aparecerá un anormal,  el lenguaje teje una madeja que nos lleva desde la palabra idiota, subnormal y discapacitado psíquico, hasta que encontremos otra nueva palabra. La viuda que aloja a Wielemann, es la madre de ese desventurado que vive en el desván  de la casa, y que él descubrirá. Curiosamente, la medicina y posteriormente la psiquiatría adquirirán un papel preponderante sobre estas personas y todas aquellas que padezcan cualquier alteración considerada “anormal”. El médico el cuerpo, el psiquiatra la mente y el sacerdote el alma, serán las fuerzas que pongan a raya lo diferente lo “anormal”.

El texto se desliza a través de diferentes registros, con frases llenas de sentido e intención, transcribo algunas de ellas:

“(…), perquè les subtileses de la llei sempre afavoreixen a qui té el monopoli de la interpretació. (…) La paradoxa és que l’extensió del legalisme és un desplegament de la promesa emancipadora moderna. És perquè imperin la llibertat i la igualtat que s’han multiplicat les lleis, s’han fet més precises, més insensibles, més atordidores” [porque las sutilezas de la ley siempre favoren a quien tiene el monopolio de la interpretación. (…) La paradoja es que la extensión del legalismo es un desarrollo de la promesa emancipadora moderna. Es porque impere la libertad y la igualdad que se han multiplicado la leyes, se han hecho más precisa, más insensibles, más aturdidores] (pàg.72)

“(…) La creu és l’instrument que clava els somnis a terra, els pacifica, i alhora assanyala enlaire.” [La cruz es el instrumento que clava los sueños a la tierra, los pacifica, y a la vez señala hacia arriba](pàg.91)

“- Els catòlics tenim l’avantatge de no haver de creure en res. En tenim prou amb una catedral, una pila de sants i unes quantes sotanes per salver les formes.”[Los católicos tenemos la ventaja de no tener que creer en nada. Tenemos suficiente con una catedral, un montón de santos y unas cuantas sotanas para salvar las formas](pàg.92)

“-Si ho he entès bé, vostè…, eh…, tu em parles d’una cadena de revoluciones individuals aïllades que ho il·luminen tot per un instant i es tornen a apagar, sense dogmes ni esglèsies. I els teus carlins volen el contrari: no tocar ni els dogmes ni l’Església perquè cadascú pugui seguir fent l’animal sense patir pel bon curs del món.” [Si lo he entendido bien, usted…, eh.., tu me hablas de una cadena de revoluciones individuales aisladas que lo iluminan todo por un instante y se vuelven a apagar, sin dogmas ni iglesias. Y tu carlistas quieren lo contrario: no tocan ni los dogmas ni la Iglesia porque cada uno puede seguir haciendo el animal sin padecer por el buen curso del mundo](pàg.93)

“(…). Abandonat en una butaca, mig rebregat, es veía el diari El Constitucional. Wielemann va agafar-lo, encuriosit, més que alarmat, per la presencia d’una publicació liberal en aquell lloc. Era un número d’agost, de feia gairabé un any. Els títols s’entenien bé: “Soberanía del Rey de Prusia, y del Emperador de Austria”, “Imposibilidad de que Cataluña se declare nunca independiente” (…)”[Abandonado en una butaca, medio arrugado, se veía el diario El Constitucional. Wielemann lo cogió, intrigado, más que alarmado, por la presencia de una publicación liberal en aquel sitio. Era un número de agosto, de hace casi un año. Los títulos se entendían bien] (pàg.153)

“Roger-Bernard-Charles d’Espagnac, (…) A Mallorca Charles va esposar un nom robust i reconstituent: Dionísia Rossinyol de Delfa i Comellas. Despès de rebre totes les condecoracions militars posibles en les lluites contra revolucionaris i liberals, Ferran VII li va otorgar el títol de grande de España de primera clase i li va donar el càrrec que cobejaven tots els sàdics del regne: la capitania general de Catalunya”. [Roger-Bernard-Charles d’Espagnac, (…) En Mallorca Charles se casó con un nombre robusto y reconstituyente: Dionísia Rossinyol de Delfa i Comellas. Después de recibir todas las condecoraciones militares posibles en las luchas contra revolucionarios y liberales, Fernándo VII le otorgo el título de grande de España de primera clase y le dio el cargo que deseaban todos los sádicos del reino: la capitania general de Cataluña] (pàg.160)

Concluyo, libro que no tiene pretensiones, pero que es capaz de mantenerte en tensión, para averiguar lo que está pasando y lo que pasará. Un lenguaje repito, de gran belleza formal, intercalado de reflexiones de todo orden, que elevan el libro a la categoría de un libro extraño, raro. ¡Ustedes verán!


dimarts, 16 de gener del 2018

Reseña: Fra Junoy o l'agonia del sons


Jaume Cabré. Fra Junoy o l’agonia dels sons. Col. El cangur 119. Ed. Edicions 62. Barcelona, 1989.

La obra obtuvo el premio Prudenci Bertrana 1983. Descubir la literatura de Cabré es un placer realmente notable. Una escritura clara, precisa, llena de matices que nos transporta a un mundo que en la obra nos traslada al convento de La Rápita. Por obra y gracia de la ficción, nos da un retrato de las peripecias de Fra Junoy (fraile Junoy). Confesor del convento. Estamos a fines del siglo XIX.

Los personajes que transitan la novela son todos ellos verosímiles. El convento pertenece al Orden del Cister de la Observación Estricta en la Pobreza Absoluta. Las monjas de clausura nos llenan de una extraña sensación. Viven en otro mundo. 

En la obra adquiere tintes de novela negra. Intrigas entre los Rigau, Monseñor Maurici, que aspira al cardenalato y que el proceso contra Junoy, podía hacer peligrar. Todos se confabulan contra Junoy. ¿Qué es la santidad? ¿Cómo se puede vivir en la pobreza absoluta? ¿Qué alma se forja en la privación? 












Junoy no ve nada claro las Reglas del convento de clausura. Dos novicias serán el detonante del desastre. Sin embargo, gracias a los esfuerzos para minimizar las turbulencias que las acciones de Junoy desencadena, todo volverá a los cauces debidos.

¿Se puede querer ser más pobre que Jesús de Nazaret? ¿No hay un atisbo de ese pecado que el cristianismo denomina soberbia? Fra Junoy, denuncia esa soberbia. Nos podemos imaginar la fuerza de la Iglesia en el siglo XIX. En pleno siglo XXI, sigue teniendo fuerza, pero no es obligatoria como lo era en el pasado.

Merece la pena leer la obra porque nos sumerge en un mundo desconocido para los profanos, y además nos permite saborear una literatura de primera. ¡Iba a decir que es una novela soberbia, pero igual incurro en pecado mortal!

divendres, 5 de gener del 2018

Reseñas: L’ombra de l’enunc

Reseña:
Jaume Cabré, L’ombra de l’enunc (1996). Labutxaca. Barcelona, 2015.

Explicar la vida de nosotros mismos y los nuestros parecería una hazaña fácil de llevar a cabo. Pero la vida, no siempre se deja explicar con la facilidad que nos gustaría. ¿Puedo explicarlo todo? ¿No debemos dejar nada en la memoria? ¿Hemos de exhibirnos sin pudor? ¿Hay límites en la narración?

Miquel Gensena, el protagonista de la obra, explica en su antigua casa, hoy reconvertida en restaurante de moda, las confidencias a su amiga Júlia, a propósito de su antiguo amigo Bolos, fallecido recientemente. 

La historia de la familia de los Gensana, le permite a Cabré hacer un retrato de una familia desde el siglo XVIII hasta la actualidad. Historia y ficción se dan la mano para entender y entendernos a nosotros mismos. La obra se despliega como una partitura, la música vuelve a ocupar un lugar preferente en esta historia de amores, celos, sacrificios, secretos, chantajes, violencia, dolor y muerte. La casa Gensana es la caja de resonancia de la sociedad catalana. Las virtudes y defectos de una sociedad (macrocosmos) que se resume en una casa (microcosmos) que reúne a diferentes generaciones.



La relación amorosa entre Teresa y Miquel, es una de las perlas de la obra. Sus relaciones tempestuosas, sus personalidades, sus quehaceres, su química, la pasión compartida por la música, la aparición de Armand, siempre difícil de llevar, es uno de los alicientes de la obra.

A destacar la oposición al franquismo, de los personajes de Miquel y Bolos. La lucha armada, la clandestinidad, la reconversión de Bolos, el desencanto de Miquel. Los secretos familiares se deben a la mano de su tío Miquel que ha recopilado toda la historia familiar. El título de obra tiene que ver con lo que George Steiner afirmo sobre la creación artística:

“-Quan mira enrere, el crític veu l’ombra d’un enuc.
-Eh?
-Qui voldria ser crític si pogués ser escriptor?” (pàg.385)

Una obra escrita con precisión, con un dominio de la escritura y el ritmo narrativo que vuelve a poner en primer plano el magisterio del escritor en lengua catalana más importante de la actualidad.

dimecres, 6 de juliol del 2016

Recomendaciones veraniegas: Vicenç Villatoro y The Specials




La reseña de hoy es el “Evangeli Gris”. Novela primeriza y galardona de Vicenç Villatoro. La novela es de 1981 y consiguió el Premi Sant Jordi de ese año. Desde está lejana narración hasta el día de hoy, la trayectoria de Villatoro, demuestra el talento que en Evangeli Gris demuestra.

I.- El contexto histórico (1).

La influencia judía se extendió y prosperó hasta el siglo XIII. A partir de ahí, las cosas, no fueron para dicha comunidad, lo que habían sido.

La razón de su prosperidad se debió al interés de la Monarquía debido a su riqueza. La Comunidad judía prospero especialmente en las ciudades, donde poseían un barrio especial, “el call” –judería-, por una disposición del Papado acatada por Jaime I, también fueron obligados a distinguirse de los cristianos.

La comunidad judía se establecía a través de una organización particular denominada aljama, cuando tenían “un consell rector, jutges propis, un rabí, sinagoga i cementiri. Era així a les ciutats grans (…)” (pàg.103).

“Els dirigents des de l’inici del segle XIII eren els secretaris anomenats jurats o “adelantados” a Aragó, elegits cada any amb intervenció del rabí” (pàg.105)

Esta estructura tenía en Cataluña una particularidad. “Era la dels magristrats especials per jutgar delictes religiosos i morals, que actuaven a part dels magistrats civils i amb molta duresa.(…) (3). Es decir, existía una especie de Inquisición en versión judía.

Esta estructura de la aljama permitía que las familias más poderosas ocuparan los puestos más elevados, formándose así una oligarquía que fue la causa de conflictos por ocupar dichos puestos. Destaca la figura del rabino Selomón Adret en Barcelona.

El furor contra los judíos, la pretensión de las instituciones religiosas para su conversión dieron lugar a la debilitación de las comunidades judías en todo el territorio.

II.- Turbulencias y el desastre.

La causa inmediata de su decadencia fue la peste negra. Una manera sencilla y apasionante de acercase a ese desastre que asoló Europa, nos la ofrece Connie Willis, en “El libro del día del juicio final”, premio Nebula (1992), Hugo y Locus de 1993. El libro recrea de forma verosímil lo que se vivió en la Inglaterra de 1348. Época de la Peste Negra. Estos premios corresponden a los clásicos de la ciencia ficción. Viajes en el tiempo, historiadores que quieren vivir de primera mano acontecimientos clave en la historia. Volvamos a lo nuestro, después de esta digresión.

La peste negra consiguió junto “a la pèrdua d’un elevat nombre dels seus membres s’hi afegi l’atac del poble, convençut de la veritat de l’acusació llançada contra ells: havien promogut intencionadament l’epidemia” (pàg.277).

“Tanmateix la prosperitat relativa, els centres culturals, en fi, la vida en els calls s’acaben el 1391. A partir d’aquesta data trágica els graons de la davallada se succeïren (disputa de Tortosa, introducció de la Inquisició castellana) fins a culminar en l’expulsió decretada pels Reis Catlòlics” (pàg.278)

La violencia contra los judíos, los pogroms, se inician en Andalucía, desde Écija, se extienden por Castilla hasta la Corona catalano-aragonesa. El resultado es la muerte o la conversión. Este proceso, encono el problema de los conversos, pues, eran vistos como sospechosos de abrazar la verdadera religión sólo por motivos espurios. Estos conversos, al igual que los judíos, tenían una consideración especial con la Corona, y no estaban sujetos a la jurisdicción de la Inquisición.

En medio de todas estas turbulencias, se organizó por vía de los nuevos conversos y bajo los auspicios del Papa Luna (Benedicto XIII), un encuentro “ecuménico”- la disputa de Tortosa (1413)-, con doctores judíos. El encuentro no era más que una puesta en escena para demostrar la superioridad de la religión cristiana frente a la judaica. El objetivo perseguido era ampliar el marco de conversiones. En este terreno cabe mencionar a Vicent Ferrer.

“Era evident l’ideal d’unitat que inspirava els reis, no solament des del punt de vista polític –fet realizar amb la conquista de Granada-, sino també religiós. A aquest doble ideal es deu la creació de la nova Inquisició, que de Castella passà a la Corona de Ferran II en subtitució de la local (…)” (pàg.282).

“Com que la Inquisició no podía perseguir els jueus –si podían con los nuevos conversos-, i fer-los convertir, els monarques decideren completar la seva acció unificadora amb la expulsió general, portada a terme després de la conquista de Granada, per mitjà de l’edicte de març de 1492” (pàg.282-3). En “La historia de los judíos. Ediciones B,S.A)”, Paul Johnson, nos hablará de esta expulsión, como “solución final” (pág.276). Johnson se deja llevar por una reinterpretación de la historia. No se puede sin más, llevar conceptos posteriores a situaciones anteriores.

“Segons l’ordre, els jueus tenen quatre mesos per abjurar o per deixar el país, que fou la decisió de la majoria, sense poder endur-se’n ni or ni argent. Arruïnats i molts robats pel cami, s’embarcaren cap el Nord d’Àfrica o el Pròsim Orient (…)” (pàg.283).

(1)          Carme Batlle, Història de Catalunya, Vol.III, edicions 62.

*********************************

El texto de la colección “Biblioteca A tot vent”, y Prólogo de Joan Triadú, nos sitúa en contexto la obra, “entre els anys 1388 i 1391”(pàg.8). La novela nos traslada al final del siglo XIV. El escenario, el call de Girona. Los personajes corresponden a la minoría judía, que acabo por ser expulsada de España por orden de los Reyes Católicos en 1492. Carme Batlle, nos cuenta lo siguiente: “(…). Tot i així, Jaume Riera ha procurat comptabilitzar de forma aproximada la población jueva del Principat, que en total podia arribar a un màxim de 12000 persones abans del pogrom de 1391” (Carme Batlle, Història de Catalunya, Vol.III, edicions 62, pàg.103).

La historia que nos cuenta, es muy sencilla: El hijo que quiere conocer mundo. Que se embarca en una aventura, vital y existencial en la lejana Girona del año 1388. ¿Qué sabemos nosotros, habitantes del siglo XXI, de ese remoto 1388? Vicenç Villatoro, nos cuenta las peripecias de Maymó Cresques, alias Pere Sagarriga.

La alegría de vivir en plena libertad, se entrecruza, su origen judío. Una minoría que era vista con recelo por los habitantes de esos parajes. Maymó, que es inteligente, se ve en la necesidad de adquirir un nombre cristiano, así se convierte en Pere Sagarriga. Vivirá experiencias que le harán plantear su propia identidad, pero, también acabará por verse inmerso en la locura colectiva, del odio y el rencor contra los judíos. Estos vientos del rencor, le volverán de camino a casa.

Una de las aportaciones brillantes de la obra, es la dimensión poética de Maymó Cresques. Villatoro, se desdobla, en narrador y poeta. No pretendo explicar la obra, pero sí que los amables lectores, puedan sentirse atraídos por una novela escrita con la razón y el corazón. Teniendo en cuenta la cantidad de obras prescindibles, ésta obra si merece su lectura. No defraudará.