Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Narrativa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Narrativa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de maig del 2022

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).






El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).


I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).


En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).


Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 


Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.


1.- El primer és minimitzar la qüestió.


2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 


3.- Generar teories de la conspiració.


“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).


4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).


Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.


diumenge, 3 de juliol del 2016

Recomendaciones veraniegas: Empar Moliner y The Irrepressibles



El libro de cuentos de Empar Moliner, “Tot això ho faig perquè tinc molta por, ed.Proa. De todos los cuentos hay uno que destaca por encimo de los demás. El cuento lleva por título: “L’home dels espàrrecs”.

Leo con interés sus artículos en prensa, diari Ara.cat. Sus artículos están llenos de ingenio y destilan ironía, y mala baba, cuando tocan. Por eso espera que el libro, fuese algo más. Todos los cuentos, especialmente “Dos anys en la vida de la Flora Camí” nos llevan a una de sus aficiones: correr. Como también a mí me gusta correr, siento su relato cercano y vivido.

¿Por qué “L’home dels espàrrecs”? La respuesta es su crudeza. Nos habla de la condición de los seres humanos de carne y huesos. Un inicio aparente banal, acabará desencadenando una serie de actos barbaros. El cuento nos cuenta la fragilidad de nuestra existencia. Cómo unas determinadas acciones, nos llevan a otras que hasta hace un instante no se nos había pasado por la cabeza.

¿Llevamos a un asesino entre nosotros? Parece que la respuesta de Moliner, sería que no es descartable, si se dan las condiciones para llevar a cabo su realización. Nuestras sociedades se aguantan debido al entramado de instituciones y a lo que se espera de nosotros, nuestro estatus y rol. En la medida que nuestra sociedad se hace líquida (Z.Bauman), la falta de un papel asignado, no por escasez, sino por abundancia, nos hace aún más vulnerables. Esa vulnerabilidad es la que nos pinta Empar Moliner en sus cuentos.

***************************************************