Josep Pla no és fa il·lusions ( i III)

 I

[Vida quotidiana de Pla]

La ciència féu molt de mal, és clar, a la teologia de les diverses religions i al que s'anomena la veritat revelada, però potser el que destruí definitivament aquestes insanitats foren tres documents: el diàleg de Plató titulat Euthyphron, el Tractat teològic-polític d'Spinoza i la carta de Jean-Jacques Rousseau a l'arquebisbe de París. Aquests tres documents són absolutament bàsics per l'alliberació de l'esperit i per pretendre a una certa i normal objectivitat, a un mínim de bon sentit, a una plausibilitat raonable. (pàg.86)

(...)

He anat a Riells i a la Clota/ amb Aurora -Aurora de la nit-./ I m'he quedat mirant l'alga morta,/ el cap ensopit./ Aquesta llunyania de Riells, tan aspra i tan estranya,/ deixa sentir, en els intervals de l'amor,/ la vaga remor de les onades.

Aquests versos tan dolents -impresentables- tenen per a mi, però, una certa importància onírica -diríem- perquè em concentren el record i la imaginació a l'època d'Aurora -a les tardes de Riells i de la Clota(1). (pàg.89)

"El poeta Josep M. de Segarra(2) ha vingut a l'Empordà a veure el mar, a reconciliar-se amb el mar. A Barcelona, és impossible veure'l: els diaris ho diuen cada tres per quatre. Ha vingut doncs a veure el mar de la nostra finestra. Li hem fet arròs, li hem donat un vas de vi, una rosa i li hem cantat una cançó" (pàg.91-2)

"En l'obra del poeta Sagarra el mar és una cosa remota, llunyana, una cosa de somni i fantasia. En la seva obra de tant de pes, d'un romànic torrat, tan plena de sucs d'herbes, de sofregits d'ocells, d'aigües de riera, de flor de romaní, el mar és el corbelleig llunyà, la lleugeresa, la versatilitat, la gent una mica aigualida, desmaixada i febrosa" (1920) (pàg.93)

Sensualitat persistent (1917). Aquesta edat en què corriu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia. És literalment horrible. L. tenia les cames i les cuixes perfectes. C. era molt golosa i notòriament massa ràpida. Aquella senyoreta (morena, pàl·lida, trista, però àvida) de la casa de cotes de Montaner (xamfrà a Aragó) era molt maternal i tenia coneixements precisos. Mercedes, del carrer d'Aribau, tenia una precocitat sensual madura. És curiós que les dones tinguin més precocitat per a aquestes coses que per a les de la cuina"(3) . (pàg.94-5) 

Escrit durant la República, a Palafrugell: "En el naufragi del passat que presenciem aquests dies, dues coses només s'aguanten fermes: la tradició representada per la rectoria i el mite català modern: l'anarco-sindicalisme. (...) Sospito que tot el demés -si hi ha una badada- serà desbordat fàcilment". (pàg. 96-7)

L'altar major cremat el 39(4). L'altar major de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell era d'un barroc arravatat, d'una eloqüència teologal que impressionava. La fusta de color d'or vell, espessa de garlandes i de fruites, flamejant de moviment quan el sol moribund entrava pel resetó de l'església encarada a ponent i tocava el daurat polsós de la baluerna, semblava una immensa plata de relleno. Els macips que sostenien les columnes eren magnífics, d'una expressió viva". (pàg.98)

Pau Costa (1663-1726)

Escultor d'estil barroc

Currículum vitae: Vaig acabar la carrera d'advocat en juny 1919 (22 anys). Poc desprès vaig  entrar a Las Notícias, amb el Sr. Miró de redactor en cap. (...) Sensació que passava tan a la superfície de tot que relliscava sobre les coses i la gent. La sensualitat em produïa una gran tristesa, que vinguda l'hora de l'esgotament físic m'excarcerbava.(...)

Poc temps a Las Noticias. A l'agost, Calella. Al setembre, servei militar a Girona. Militars, putes i xancros. El Recó molt important. Les dones eren massa complicades per la meva construcció primitivitzant, embadocada, inefable, gauguiniana. (...) Passió per Girona.

Després, al'octubre, Barcelona -La Publicitat de la nit. Escric molta paperassa. Pensió de la Rambla de Catalunya -entre plaça i Granvia. Mercedes Carreras. La germana, relació amb el músic -festejaven sobre el llit. Època molt important sense cap solució apreciable. Al diari: sensació del precipici. Desgana de tot.

Marxo a París poc abans de l'11 d'abril de 1920(5)

-----

(1) A la nota 23 diu: Aurora Perea Mené (1920-1969), amb qui Josep Pla va mantenir una llarga relació durant la postguerra (vegeu Josep Pla, la vida lenta.Notes per a tres diaris 1956-1957-1964, edició de Xavier Pla. Barcelona. Destino, 2014).

(2) En la nota 24, ens diu que el text és recollit a Homenots. Quarta sèrie, OC, XXIX. Barcelona: Destino: 1975. 

(3) A la nota 25 ens diu què El quadern gris, ja explica aquesta descripció descarnada de la casa de cites. Pla no era un Charles Bukowsvki, però la seva visió de la dona i el seu paper a la societat, la condemna a la llar i  a la cuina. No estranya què Montserrat Roig, li tingués tanta tírria. És pot ser un escriptor enorme i una persona horrible [tots són horribles, uns més què d'altres], no són incompatibles.

(4) A la nota 26 diu: En diversos punt de l'Obra Completa Josep Pla fa referència al retaule barroc de Palafrugell amb termes similars. A tall d'exemple, vegeu El meu país, OC VII. Barcelona: Destino, 1968, p.163. D'altra banda, l'incendi al qual es refereix Pla no va ocórrer el 1939, sinó el 23 de juliol de 1936.

(5) Nota 28. Les referències descrites en aquest breu currículum vitae es corresponen amb el període descrit a la part final d'El quadern gris, el dietari de joventut de Josep Pla i primer volum de l'Obra Completa, publicada el 1966.

Josep Pla no és fa il·lusions (I)

 I

['Església]

Aquest és un país que ha estat sempre susceptible de produir frares i capellans amb una gran facilitat. (pàg.63)

És curiosa la facilitat que ha tingut l'Església catòlica per adaptar-se a tots els successius estats econòmics i socials. L'Església s'ha adaptat al món antic -basat en l'esclavatge-, al món medieval -basat en el feudalisme-, al món modern -basat en el capitalisme- i al món contemporani -basat en el socialisme. Jo estic segur que l'Església s'adaptarà al comunisme amb la més gran facilitat -si és que li deixen que ho faci. (...) És aquest oportunisme sistemàtic el que ha permès dir que l'Església té un origen diví. En el Meditarrani -país pobre- l'oportunisme sempre ha estat considerat sagrat. (pàg.67-68)

[La decadència de Catalunya]

Com que la unitat [d'Espanya] es produí no solament en el terreny polític sinó [també] en el terreny religiós, a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país [Catalunya], es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostre vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d'esperit comercial s'ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva. El bilingüisme fou un altre factor de decadència.  El bilingüisme plateja al meu entendre el problema del subconscient català -origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i  normal, perd la seva personalitat d'una manera faltal i seguríssima. (pàg.69)

(...) Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d'un home penjat a mig aire, que té pot d'ésser ell mateix, que refusa d'acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d'ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig això són fets. Són les característiques típiques del complex d'inferioritat. (pàg.70)

(...) Gràcies a la industrialització, conseqüència d'una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental -és dir, d'economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès. (pàg.70)

(...) De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en las classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d'assimilar l'esperit de l'escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Roselló de la unitat francesa. Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l'existència d'una personalitat catalana." (pàg.72-73)

El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. La seva nota característica és un complex d'inferioritat, degut a la deterioració de la seva personalitat. El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. (...) Això explica les seves característiques: de vegades és un fatxenda -la jactància que nota Unamuno. Però sovint és d'una humilitat morbosa, humiliada i ofesa (...) Trobar un català normal és difícil. (pàg.79)

----------------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.