Heine viatge per el Harz* (VI)
"La meva cambra oferia una vista esplèndida de la muntanya de Rammel. Era un vespre magnífic. La nit l'encalçava a cavall del seu corser negre i la seva crina llarga voleiava al vent. Dret prop de la finestra, contemplava la lluna. De debò hi ha un home a la lluna? Els eslaus diuen que es diu Clotar i que la lluna creix perquè la rega amb aigua. Quan era petit, havia sentit a dir que la lluna era una fruita que, quan madurava, era collida per Déu i era col·locada, per a les altres llunes plenes, a un gran armari que hi havia a l'extrem del món, clavada amb taulons. Quan vaig fer-me gran, vaig adonar-me que el món no era tan estret i que l'esperit de l'home havia romput les barreres de fusta i havia obert els set cels amb una gegantina clau de Sant Pere, amb la idea de la immortalitat" (pàg.35)
(...). Les històries de fantasmes també provoquen una sensació encara més esborronadora quan un les llegeix estant de viatge i, sobretot, de nit, a una ciutat, a una cambra, on mai no ha estat. Quantes coses esgarrifoses no deuen haver passat en aquest racó del món on ara jeus?, es pensa sense voler. Ultra això, la llum de la lluna penetrava ambigua dins la cambra, a la paret es bellugaven tota mena d'ombres intruses i, quan vaig incorporar-me al llit per mirar-les, vaig veure..." (pàg.37)
