Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EEUU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EEUU. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de maig del 2024

Israel davant d'un destí: Rafah!













Llegint les notícies que arriben de Rafah e Israel, sembla que tot plegat te l'aroma de la destrucció de Rafah, davant d'una Comunitat Internacional cega al sofriment del poble palestí. Sembla que la commemoració del Holocaust és una cortina perfecta per els plans del govern extremista israelià. La inhumanitat és un valor que cada dia cotitza més en el mercat de la guerra contra la Franja de Gaza i Rafah com l'últim lloc on els refugiats palestins ja no tenen cap sortida, més enllà de la mort. A Gaza tots son culpables i per això, l'únic càstig és la seva desaparició. Culpar al innocent, deshumanitzar-lo fins que no vegem les seves cares de sofriment, assassinar-los des de la coartada què això és una guerra. Però no és una guerra, és un exèrcit amb el armament més sofisticat del món contra una població on no te on anar i la resta de països mirant-s'ho amb cara de resignació i admiració.  Sembla que desprès de tot, no hem après res de l'Holocaust.
  


 

dimarts, 7 de maig del 2024

La UE vol taula amb Xina i EEUU



L'article de Carme Colomina, Xi Jinping a París (Ara.cat, 7/5/24) explica perquè Xina vol una "col·laboració estratègica" amb la UE. Amb motiu dels joc olímpics a París, aquest estiu, és vol una mena de treva entre la UE i Xina. Segons la UE, la Xina fa competència deslleial mitjançant la subvenció de "cotxes elèctrics, acer, turbines eòliques, panells solars i dispositius mèdics" que "inunden el mercat europeu". Xina i EE.UU porten la seva lluita per la hegemonia mundial en tots els fronts. Mentre la UE, se sent exclosa, malgrat ser primer soci comercial tant de la Xina com els EE.UU. La UE vol tenir vot i veu, però les diferències dins de la UE i la falta de capacitat militar, impedeixen que això sigui possible a curt i mig termini. Cal recordar que Xi Jinping s'havia oblidat de la UE, perquè durant cinc anys no ha tingut temps per anar-hi, mentre tenia tot els temps per la Rússia de Putin.  

 

dimecres, 25 de maig del 2022

Massacre en una escola de Texas

 


Hi ha notícies que res més poden passar els EEUU. Una d'aquestes notícies son les massacres a les escoles. A cap país del món succeeix això. Segons els partidaris de portar armes de foc, no hi ha cap connexió entre comprar dos fusells d'assalt i la posterior massacre. Diu Biden que "n'estic fart, hem d'actuar", però com pensa fer-ho? 

Amb una societat on pots comprar-te un arsenal de guerra, totes les paraules no serveixen de res. El lobby (grup de pressió) de les armes, no vol sentir a parlar de cap prohibició, i com hi ha estats que volen les armes, per exemple, Texas, Biden ja pot cantar. Ara lamentacions i molta xerrameca, fins que un altre noi volgui batre un altre record de morts a la propera escola. 

dimecres, 25 d’agost del 2021

Soldats i diplomàtics primers, les dones (afganeses) les últimes!!!

 


[Cap país es fa càrrec de l'evacuació de les diputades afganeses]


Potser si que això es una mena de Saigon II, el que es evident es que marxen primers els soldats i diplomàtics abans que les dones i els nens afganesos. Espanya ha recollit un grapat de refugiats de primera classe. Eres els intèrprets que varen ajudar el exèrcit ocupant. Col·laboracionistes de les tropes que van envair el territori afganes ara fa vint anys (2011). 

La Comunitat internacional, es a dir, EEUU i desprès tots els de més, marxen precipitadament, malgrat que hi havia un exèrcit finançat per la Comunitat internacional i que no ha tingut que tirat cap tret. S'han rendit al enemic intern. Milions de dòlars i euros llençats a la paperera de la història.  

En el seu article "Després d'aquest 'moment Saigon' ¿i si els Estats Units no tornen mai?" de Timothy Garton Ash (Ara.cat, 22/08/21) parlava de les opcions que aquesta fugida pactada pot tenir per les relacions internacional. Xina i Rússia volen ocupar l'espai que deixarà EEUU. Es pregunta que farà la UE. Però com diu: "no pinta bé". Llavors què? Planteja una tercera opció, "l'anarquia internacional". Sembla que Garton Ash es sensible a la política Norte americà, malgrat tots els seus desastres. Es una opció, sobretot, perquè no et tocarà rebre de manera immediata.

Més punyent era l'article de Vicenç Villatoro ("Com el Cid" Ara.cat, 22/8/21), quan explicava, que aquest drama, no té únicament un actor, els EEUU, també han participat des de l'antiga Unió Soviètica envaint el país (1979-1987) deixant un llegat de mort i destrucció. Aquella guerra* va portar al talibans al poder y va ser el cresol d'Al Qaeda, i tot el què va portar al 11-S (2011). La pròpia Comunitat internacional -inclosa Espanya-. També hi te a veure la pròpia ciutadania afgana -almenys el 50%, els homes-. Ara sembla que tot això, és una mena de desastre natural, però no ho és. Es una qüestió política, cultural, econòmica -un dels llocs en el que sempre s'ha cultivat l'opi -d'on surt l'heroïna-, i religiosa. Així, què el problema no sembla de fàcil solució ni a curt ni a mig termini.  

Marxen els Norte americans, i els seus serveis auxiliars, però queda tothom, incloses les dones. Què farà la Comunitat internacional, més enllà de la retòrica buida de sempre? Hi ha una constant a la història, sempre és pot anar a pitjor! Això que li passa aquest país no és inevitable, però ara per ara estan sols i sembla que cap déu  vindrà ajudar-los.




*Svetlana Alexiévich, Los muchachos de zinc. Voces  soviéticas de la guerra de Afganistán. Debolsillo, Barcelona, 2017.



dissabte, 21 d’agost del 2021

Afganistan dona per fer shows!



Imatges desesperades, però que en un món on tot s'ha tornat espectacle, es tornen virals. La pregunta es i ara què? I els seus pares? Els deixaran a l'estacada com a tota la població d'Afganistan? De moment, els caps dels talibans, no son desconeguts, ja varen estar abans, però, per tapar els acords entre Trump i el talibans, es vol fer creure que son pragmàtics, molt més moderats que els anteriors. Vaja, com dir, que a Irak hi havia armes de destrucció massives. Una altra mentida. 

 

dijous, 21 de gener del 2021

Hi haurà pau per les bones persones?

 L'article de Ingrid Guardiola, El búnker de Trump, (Ara.cat, 20/1/21), un article excel•lent, tracta d’una imatge, el búnker de la Casa Blanca, on Trump i els seus, observen amb la tranquil•litat que dona estar a un lloc inabastable, com els seus seguidors més radicals, pujant les escales del Capitoli. Aquest búnker és va fer servir, arran les manifestacions massives per la mort de George Floyd (2020).



La paraula clau que utilitza com desllorigador de tot l’afer, és la ira. Ira d’una ciutadania, què ben mirat, no es tan diferent a nosaltres, diu l’autora del article. Cal recordar que setanta milions de nord-americans l’han votat. I no potser que tots estiguin abduïts per Trump. Llavors, què ha fet Trump? Posar l’accent amb la ira de la gent que se sent exclosa, què ja no ocupa el lloc, que creu que li pertoca. És evident que Trump, pertany a l’elit que ha fet possible que les classes mitjanes estiguin  perden l’estatut que havien tingut. Ell, ha sàpigut parlar –en les mentides que calgués- els ulls de la gent. És l’estratègia clàssica del venedor de sempre, fer confiança. Potser quant surts del concessionari, el teu cotxe s’espatlli, i ells és farà creus del què ha passat. Sempre podrà culpar els coreans, japonesos, alemanys, etc. Sempre  hi ha algú per carregar-li les culpes.




El búnker, en les seves pantalles gegants, retransmetien l’assalt al Capitoli, tant a prop i tan lluny. Diu l’articulista, que El món s’assembla més al seu búnquer que al Capitoli. La imatge, és força interessant i sobretot, inquietant, puix, vol dir, què la democràcia, llavors ja no és juga a on tothom està –Capitoli-, sinó amagats de tothom, per dirigir, els destins de la resta dels mortals.


dimecres, 20 de gener del 2021

Gerontocracia americana

 

WOKE






Mañana será un gran día para Joe Biden y Kamala Harris. Un nuevo inquilino de la Casa Blanca accede a su ala oeste. El anterior inquilino se va dejando un auténtico pandemónium. Trump lega unos EUA en situación delicada. El asalto al Capitolio el 6 de enero supuso un hito histórico en los EEUU. Se va con una cólera digna de mejor causa. Sus simpatizantes, como de una secta se tratara, se sienten huérfanos de liderazgo. Una persona de la tercera edad -eufemismo donde los haya- es sustituido por otro aún más mayor (78 años). Es cierto, que la edad está en el cerebro, en sus ganas de vivir y no en la partida de nacimiento. Se ha demostrado con Trump que la edad no te convierte en sabio. No se espera que sea Biden un sabio. Tiene por delante un enorme reto: controlar la pandemia que se ha llevado cerca de 400.000 conciudadanos, una economía que necesita reactivación, ha prometido inyectar 1,8 billones de dólares, reactivar la política exterior que en la etapa anterior, rompió lazos con instituciones internacionales, y sobre todo, recomponer una sociedad dividida y polarizada, donde pobreza y racismo son dos motores para refrenar cualquier iniciativa. No hay que olvidar que los republicanos, harán lo imposible para obstaculizar  cualquier medida que la nueva Administración ponga en marcha. Paul Krugman enfatiza esta idea: " Regla 4: No cuenten que los republicanos ayuden a gobernar". Como súbditos que somos, rogaríamos que el nuevo Presidente sea  sólo un poco mejor que el anterior.






dilluns, 11 de gener del 2021

Incerteses en els EUA

 En l’article de Paul Krugman, L’apaivagament ens ja dut fins aquí, (Ara.cat, 10/1/21), l’articulista explica perquè hem arribat on hem arribar, referint-se al fets del 6 de gener al Capitoli. Critica a tothom que per acció u omissió han apuntalat a Trump, durant la seva estada a la Casa Blanca. Espacialment, al partit republicà que ha patit una escissió en el sí de les seves files. El personatge Trump, se li ha deixat fer de tot, passar totes les línies vermelles, perquè els ha donat poder i ha sigut capaç de enlluernar a prop de 74 milions de ciutadans. Un Trump que ha utilitzat la mentida sistemàtica per dir el que ha volgut sense cap mena de fre. Així, entre altres coses ha pogut dir i fer el següent: “ aplaudir  i encoratjar les milícies suprema-cista racistes que protagonitzen actes violents fen més profundes les esqueres i les ferides del racisme. O quan va separar famílies immigrants i refugiades que anhelaven trobar als Estats Units la seguretat que sempre ha promès la terra de les oportunitats. O quan va menysprear l’ús de la mascareta i va ignorar la virulència d’un virus que ja ha matat més nord-americans en un any dels que van morir durant tota la Segona Guerra Mundial. La seva falta de responsabilitat i la seva obstinació en qüestionar experts i erosionar les institucions ha minvat lentament i inexorablement la legitimitat del sistema fins a un punt de difícil retorn” (Mónica García Prieto, Els trumpistes ja s’han emborratxat de poder, Ara.cat, 19/1/21).


[En el artículo de Paul Krugman, El apaciguamiento nos ha llevado hasta aquí, (Ara.cat, 10/1/21), el articulista explica porqué hemos llegado donde hemos llegado, refiriéndose a los hechos del 6 de enero en el Capitolio. Crítica a todo el que por acción u omisión han apuntalado a Trump, durante su estancia en la Casa Blanca. Espacialmente, el partido republicano que ha sufrido una escisión en el seno de sus filas. El personaje Trump, se le ha dejado hacer de todo, pasar todas las líneas rojas, porque les ha dado poder y ha sido capaz de deslumbrar a cerca de 74 millones de ciudadanos. Un Trump que ha utilizado la mentira sistemática para decir lo que ha querido sin ningún freno. Así, entre otras cosas ha podido decir y hacer lo siguiente: "aplaudir y alentar las milicias supremacista racistas que protagonizan actos violentos haciendo más profundas las fracturas y las heridas del racismo. O cuando separó familias inmigrantes y refugiadas que anhelaban encontrar en Estados Unidos la seguridad de que siempre ha prometido la tierra de las oportunidades. O cuando despreció el uso de la mascarilla y ignoró la virulencia de un virus que ya ha matado a más estadounidenses en un año de los que murieron durante toda la Segunda Guerra Mundial. Su falta de responsabilidad y su empeño en cuestionar expertos y erosionar las instituciones ha disminuido lentamente e inexorablemente la legitimidad del sistema hasta un punto de difícil retorno "(Mónica García Prieto, Los trumpistes ya se han emborrachado de poder, Ahora. cat, 01/19/21).]



I malgrat tot això, Trump, voldrà presentar-se en les properes eleccions, i el que és pitjor, podria guanyar-les, segons com vagin les coses d’aquí quatre anys.  Cóm és possible això? L’exaltació del individualisme més extrem, és el cas de Trump, la falta de xarxa de protecció d’una part molt important de ciutadans que viuen ofegats per la por a la malaltia, la desconnexió amb la família, el rebuig al fracàs com estigma social, genera una societat, sobretot a les grans ciutats, molt desequilibrada. S’ha d'afegir, el racisme instituciona-litzat, la marginació de les minories, especialment, negra que omple el sistema carcerari més punitiu del món. “Els Estat Units, hi ha 2.121.600 persones recloses al sistema penitenciari, front el 1.710.000 persones a la Xina. Els EUA tenen el 5% de la població mundial, però el 24%  de la penitenciària. La població negra representa el 12% de total al EUS, però el 35% de tota la població reclusa, en canvi, el blancs que representen el 60%, nomes es el 30% de la població reclusa, en front de la hispana amb un 16% de la població y un 23% de la població reclusa*.” (Esther Giménez-Salinas, No és violència, és racisme, Ara.cat, 10/1/21).


[Y a pesar de todo esto, Trump, querrá presentarse en las próximas elecciones, y lo que es peor, podría ganarlas, según como vayan las cosas dentro de cuatro años. ¿Cómo es posible esto? La exaltación del individualismo más extremo, es el caso de Trump, la falta de red de protección de una parte muy importante de ciudadanos que viven ahogados por el miedo a la enfermedad, la desconexión con la familia, el rechazo al fracaso como estigma social, genera una sociedad, sobre todo en las grandes ciudades, muy desequilibrada. Hay que añadir, el racismo instituciona-lizado, la marginación de las minorías, especialmente, negra que llena el sistema carcelario más punitivo del mundo. "Los Estado Unidos, hay 2.121.600 personas recluidas en el sistema penitenciario, frente el 1.710.000 personas en China. EEUU tiene el 5% de la población mundial, pero el 24% de la penitenciaria. La población negra representa el 12% de total al EUS, pero el 35% de toda la población reclusa, en cambio, el blancos que representan el 60%, sólo es el 30% de la población reclusa, en frente de la hispana con un 16% de la población y un 23% de la población reclusa *. " (Esther Giménez-Salinas, No es violencia, es racismo, Ara.cat, 01/10/21).]




Cal recordar que és el país amb més armes amb mans de particulars, a prop de tres-cents milions d’armes de foc. Un racisme incrustat i cultivat per la demagògia més mesquina que s’ha fa creus quan hi ha aldarull, perquè la policia mata sense masses manies a un home negre desarmat. Biden té per davant una missió especialment, molt difícil. La era d’Obama va començar amb moltes il•lusions, però de fet el seu mandat no va ser molt diferent a d’altres Presidents. Per exemple, sota el mandat d’Obama, els atacs amb drons és van incrementar de manera molt substancial. 


[Hay que recordar que es el país con más armas en manos de particulares, cerca de trescientos millones de armas de fuego. Un racismo incrustado y cultivado por la demagogia más rastrera que se ha hace cruces cuando hay alboroto, porque la policía mata sin demasiadas manías a un hombre negro desarmado. Biden tiene por delante una misión especial, muy difícil. La era de Obama comenzó con muchas ilusiones, pero de hecho su mandato no fue muy diferente a otros Presidentes. Por ejemplo, bajo el mandato de Obama, los ataques con drones se incrementaron de manera muy sustancial.]


I malgrat tot això què hem dit, en el article de Jordi Muñoz, La salut de la democràcia americana, (Ara.cat, 10/1/21), pensa que aquesta situació límit, potser una bona conjuntura per redreçar la situació malmesa que ha deixat Trump. Apunta que “els propers anys seran, en aquest sentit, un nou cicle d’avenç en la perspectiva multiètnica de la democràcia americana”.


[Y a pesar de todo esto que hemos dicho, en el artículo de Jordi Muñoz, La salud de la democracia americana, (Ara.cat, 01/10/21), piensa que esta situación límite, tal vez sea una buena coyuntura para enderezar la situación dañada que ha dejado Trump. Apunta que "los próximos años serán, en este sentido, un nuevo ciclo de avance en la perspectiva multiétnica de la democracia estadounidense".]




Així, tenim, un mosaic polièdric de primer ordre per fer-ne conjectures de tota mena. Com vivim, en una etapa de incertesa profunda, és molt arriscat fer pronòstics, perquè sembla que l’atzar s’ha foti de nosaltres. Tants experts, per dir el què no passarà, ni preveure el que és  important, donen  a aquest quatre anys en el marc de la Presidència de Biden, un espai molt difícil de preveure.  El què es segur, és què no hi res segur. Almenys tenim una petita certesa, i això ja és molt.

[Así, tenemos, un mosaico poliédrico de primer orden para hacer conjeturas de todo tipo. Como vivimos, en una etapa de incertidumbre profunda, es muy arriesgado hacer pronósticos, porque parece que al azar se ría de nosotros. Tantos expertos, por decir lo que no pasará, ni prever lo que es importante, dan a estos cuatro años en el marco de la Presidencia de Biden, un espacio muy difícil de prever. Lo que es seguro, es que no hay nada seguro. Al menos tenemos una pequeña certeza, y eso ya es mucho.]


Nota:

* El llibre de Loïc Wacquant, Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social, Trad.Lourdes Bigorra,  Edicions de 1984, Barcelona, 2006. Explica el mecanisme de càstig que es tradueix en empresonament extraordinàriament llarg que pateixen les minories pobres, i el sistema penal com a fàbrica de crear presoners. Les dades què son antigues no s'ha reduït, al contrari, han augmentat.  

dilluns, 9 de novembre del 2020

Biden "vol una oportunitat"

 



Les eleccions norteamericanes han finalitzat, de moment, però la victoria de Biden sobre Trump, és un fet. El actual President no vol admetra la seva derrota. Com no hi ha seny, això pot durar força, potser el partir republicà, deuria dir alguna cosa per què tot això demostra com és el personatge i de retruc, el partit que li ha donat suport.



[Las elecciones norteamericanas han finalizado, por el momento, pero la victoria de Biden sobre Trump, es un hecho. El actual Presidente no quiere admitir su derrota. Como no hay cordura, esto puede durar bastante, quizá el partir republicano, debería decir algo porque, todo esto demuestra cómo es el personaje y de rebote, el partido que le ha dado apoyo.]


dimarts, 12 de juny del 2018

Realpolitik


Corea del Norte y EE.UU se abrazan ante el mundo para escenificar la oda al frikismo en este nuevo desorden mundial. Adiós a cualquier posibilidad de democratizar una de las dictaduras más demenciales que existen. La fotografía avala que si uno es un desalmado con potencial nuclear, te conviertes en el “hijoputa” de los representantes de las democracias occidentales. Aviso para navegantes, no descarto que el premio Nobel de la Paz, sea para estos dos ejemplos del frikismo mundial. La única ventaja, y que no es poco, es que D.Trump se tendrá que marchar dentro de dos mandatos como máximo. No hablo del otro porque sólo aspiran a reinar eternamente en el reino de la desolación que es Corea del Norte.



dilluns, 5 de juny del 2017