“(...) El búnquer 1 deixa de fer-se servir l’estiu del 1943, quan els quatre Krematorium funcionen a ple rendiment, i es desmantella completament: avui només en queda aquest tros d’herba. El búnquer 2 es reactiva la primavera del 1944, quan la successió de combois d’Hongria obliga al camp a funcionar a tota màquina. Un rectangle de pedres a la planta baixa en recorda avui els contorns, a la vora del bosc de bedolls” (pàg.324)
Als camps, als guetos, a Occident, els primers historiadors del genocidi són les seves víctimes. A Birkenau, alguns homes del Sonderkommando* escriuen d’amagat. Ajudants del crim per la força, resisteixen, abans de la revolta armada del 7 d’octubre del 1944, i relaten la destrucció des de l’epicentre. (...) Abans de ser assassinat el dia de la revolta del Sonderkommando, als trenta-tres anys, Gradowki amaga el seu manuscrit a prop del Krematorium III, la cambra de gas del qual es fa servir per exterminar desenes de milers de jueus hongaresos a la primavera. Trobat uns mesos després de l’alliberament d’Auschwitz, el text no es publica fins als anys setanta, amb el títol In Harz fun Gehenen (‘Al cor de l’Infern).” (pàg.326-7)
(...) Potser el meu avi mor durant aquest període –juliol del 1943 a novembre- una mort anònima entre tots aquells que cauen “per malalties” o simplement perquè són “abatuts cada setmana.” (pàg.331)
“Pel que far a mi, vacil•lo. Aquest nadir de la condició humana em fa venir mareig. Em pregunto què pot sentir un activista d’esquerres, que té el somni de construir un món millor, de fer advenir una societat curada de l’opressió, i és capaç de passar diversos anys a la presó en nom d’aquests ideal, veient entrar a la cambra de gas, despreocupats, les mares i els fills els ossos dels quals apilaran al cap de poc.” (pàg.334)
“(...) Matès Jablonka ja no hi és. 1909-1943 0 1909-1944, no ho sabem. En qualsevol cas, tant és: no hi ha cap marbre per gravar aquests anys, i l’únic document que tenim és un ridícul certificar de defunció que el fa morir “a Drancy (Sena)”. El van matar per no res? Va pensar que el capitalisme feixista l’esclafava perquè era comunista, l’antisemitisme hitlerià perquè era jueu, i la bogeria humana perquè era un ésser humà? Va entrar a la mort amb els ulls oberts?” (pàg.336)
La sala del forn de David Olère. 1945, 58x38 cm, Ghetto Fighters House, Israel*.
“(...) La meva investigació no m’ha portat la pau. Soc capaç de mirar de cara la seva vida i la seva mort, però sempre continuaré sent aquell nen petit estirat a la seva tomba, amb els déus que el vetllen. La seva mort em corre per les venes, no com un verí, sinó com la meva vida mateixa. Per a les meves filles, m’agradaria una altra cosa: proclamat la dignitat d’un home i una dona la mort dels qual és una fita, no un destí. Per a mi, és massa tard.” (pàg.343)
Voldria acabar en un fragment terrible, però necessari per ensumar el que volia dir un lloc com Auschwitz:
“Les seves morts només pertanyen als desapareguts. Ni tan sols Gradowski, assignat al Krematorium II, líder de la revolta del Sonderkommando i autor d’un colpidor “manuscrit sota les cendres”, no els pot acompanyar fins al final. Només pot explicar això: “Els cabells són el primer que es crema. (...) El cap triga més a cremar-se. Dues petites flames blaves brillen a les òrbites: els ulls cremen amb el cervell al fons, i a la boca encara es calcina la llengua. Tot el procés dura vint minuts. I un cos, un món, queda reduït a cendres”. (pàg.348-9)
Ivan Jablonka, Història dels avis que no vaig tenir. Trad.Marta Marfany Llibres Anagrama. Editorial Anagrama, Barcelona, 2022.
*https://fcit.usf.edu/Holocaust/resource/gallery/olere.htm
*https://sonderkommando.info/index.php/sonderkommandos/les-temoignages/lart/david-olere (Últim accés, 9 de novembre 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada