Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (i III)

 

“(...) El búnquer 1 deixa de fer-se servir l’estiu del 1943, quan els quatre Krematorium funcionen a ple rendiment, i es desmantella completament: avui només en queda aquest tros d’herba. El búnquer 2 es reactiva la primavera del 1944, quan la successió de combois d’Hongria obliga al camp a funcionar a tota màquina. Un rectangle de pedres a la planta baixa en recorda avui els contorns, a la vora del bosc de bedolls” (pàg.324)

Als camps, als guetos, a Occident, els primers historiadors del genocidi són les seves víctimes. A Birkenau, alguns homes del Sonderkommando* escriuen d’amagat. Ajudants del crim per la força, resisteixen, abans de la revolta armada del 7 d’octubre del 1944, i relaten la destrucció des de l’epicentre. (...) Abans de ser assassinat el dia de la revolta del Sonderkommando, als trenta-tres anys, Gradowki amaga el seu manuscrit a prop del Krematorium III, la cambra de gas del qual es fa servir per exterminar desenes de milers de jueus hongaresos a la primavera. Trobat uns mesos després de l’alliberament d’Auschwitz, el text no es publica fins als anys setanta, amb el títol In Harz fun Gehenen (‘Al cor de l’Infern).” (pàg.326-7)

(...) Potser el meu avi mor durant aquest període –juliol del 1943 a novembre- una mort anònima entre tots aquells que cauen “per malalties” o simplement perquè són “abatuts cada setmana.” (pàg.331)

“Pel que far a mi, vacil•lo. Aquest nadir de la condició humana em fa venir mareig. Em pregunto què pot sentir un activista d’esquerres, que té el somni de construir un món millor, de fer advenir una societat curada de l’opressió, i és capaç de passar diversos anys a la presó en nom d’aquests ideal, veient entrar a la cambra de gas, despreocupats, les mares i els fills els ossos dels quals apilaran al cap de poc.” (pàg.334)

“(...) Matès Jablonka ja no hi és. 1909-1943 0 1909-1944, no ho sabem. En qualsevol cas, tant és: no hi ha cap marbre per gravar aquests anys, i l’únic document que tenim és un ridícul certificar de defunció que el fa morir “a Drancy (Sena)”. El van matar per no res? Va pensar que el capitalisme feixista l’esclafava perquè era comunista, l’antisemitisme hitlerià perquè era jueu, i la bogeria humana perquè era un ésser humà? Va entrar a la mort amb els ulls oberts?” (pàg.336)

La sala del forn de David Olère. 1945, 58x38 cm, Ghetto Fighters House, Israel*.

“(...) La meva investigació no m’ha portat la pau. Soc capaç de mirar de cara la seva vida i la seva mort, però sempre continuaré sent aquell nen petit estirat a la seva tomba, amb els déus que el vetllen. La seva mort em corre per les venes, no com un verí, sinó com la meva vida mateixa. Per a les meves filles, m’agradaria una altra cosa: proclamat la dignitat d’un home i una dona la mort dels qual és una fita, no un destí. Per a mi, és massa tard.” (pàg.343)

Voldria acabar en un fragment terrible, però necessari per ensumar el que volia dir un lloc com Auschwitz:

“Les seves morts només pertanyen als desapareguts. Ni tan sols Gradowski, assignat al Krematorium II, líder de la revolta del Sonderkommando i autor d’un colpidor “manuscrit sota les cendres”, no els pot acompanyar fins al final. Només pot explicar això: “Els cabells són el primer que es crema. (...) El cap triga més a cremar-se. Dues petites flames blaves brillen a les òrbites: els ulls cremen amb el cervell al fons, i a la boca encara es calcina la llengua. Tot el procés dura vint minuts. I un cos, un món, queda reduït a cendres”. (pàg.348-9)

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 

“Es podria concloure que el  4 març del 1943 és un dia ordinari a Birkenau. Una gran innovació, però, està en procés d’aconseguir-se, i aquesta és la raó per la qual un centenar d’homes del comboi número 49 és convertiran en “enterramorts” al Sonderkommando –entre ells el seu avi-: el Krematorium II, prototip de la nova generació de cambres de gas, es provarà abans d’entrar en servei. Per què aquesta modernització de la maquinària criminal? Les granges búnquer 1 i 2 que es feien servir fins llavors tenen unes dimensions massa modestes: hi ha dues cambres de gas a la primera granja, en una superfície d’uns 90 metres quadrats, de la mida d’una pista de tennis, i quatre a la segona, de més de 120 metres quadrats. El Zyklon B s’introdueix a través d’unes trapes condicionades a les antigues finestres i, després de l’assassinat de les víctimes, es ventila de manera natural, cosa que fa perdre temps. A més, l’evacuació dels cossos és difícil: al búnquer 2 els cadàvers sortien per les portes del darrera de l’edifici, però al búnquer 1 només hi ha una porta per cada cambra de gas. Els cossos es carreguen a les vagonetes i es duen a les fosses –una altra pèrdua de temps. El búnquer 2 té una capacitat de gasificació de 1.200 persones, que correspon a la vida del comboi de Berlín, mentre que el búnquer 1, amb una capacitat de 800 persones, sembla més adequat per el comboi francès.” (pàg.318)

“Per encàrrec del Departament de Construccions d’Auschwitz, els enginyers de Topf & Söhne d’Erfurt innoven en tots aquests aspectes. (...) Emprada a la màxima capacitat, la cambra de gas del Krematorium II pot matar 2000 persones alhora (és a dir, perquè en quedi constància, 400 famílies de cinc membres o 80 classes de 25 nens). És la necessitat d’eliminar els cadàvers el que alenteix el ritme d’extermini; perquè si bé la firma Topf afirma que els cinc forns poden cremar fins a 1.440 cossos al dia, les SS en fer-los servir s’adonen que el rendiment incinerador diari real és més proper a mil “peces”. Sigui com sigui, Prüfer, l’enginyer nazi de la firma Topf, està tan orgullós del seu invent que el patenta.” (pàg.318-9)

(...) Els nazis no aconsegueixen d’un sol cop aquest apogeu de racionalitat criminal: des del moment que Hitler decideix exterminar tots els jueus d’Europa, la tardor del 1941, proven, busquen, simplifiquen la fàbrica de morts en cadena, i els quatre immensos crematoris de Birkenau són la culminació d’una monstruosa sèrie de millores que van des dels camions de gas de Chelmno fins al “laboratori” de Belzec, des de l’antic búnquer d’Auschwitz I, que aviat tindrà un funcionament excessiu, fins al “camp cap el cel” de Treblinka a través del qual els 4.500 jueus de Parcew [lloc d’origen del avis del autor del llibre] arriben a la cambra de gas despullats sota el fuet el juliol de 1942, i tot això condueix a l”Àlbum d’Auschwitz”, un seguit de fotos que mostren una filera de nens amb gorra, noies, dones amb mocador al cap, mares que s’afanyen amb els nadons en braços, tots caminant cap a l’anodí edifici del Krematorium II, on seran reduïts al no-res en poques hores.” *(pàg.320).

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (I)

Ivan Jablonka, Història dels avis que no vaig tenir. Trad. Marta Marfany Llibres Anagrama. Editorial Anagrama, Barcelona, 2022.

Un llibre excepcional, una investigació exhaustiva sobre els seus avis que no va conèixer, amb una època fosca de la història de la humanitat. L’últim capítol (9) Des de l’altra banda del món, és una descripció dels horrors que van viure els supervivents dels camps de concentració alemanys, especialment a Auschwitz. Impossible no commoure per el que l’esser humà pot fer amb altres essers humans. Perquè el horror més gran és que per fer possible aquell crim, va ser necessari la participació de milers de persones, una cadena diabòlica que va fer possible l’assassinat industrial per primera vegada a la història de la humanitat. Jablonka intenta esbrinar el final dels seus avis –Matès i Idesa- a Auschwitz. La mala consciència del que va passar el poble jueu a Europa, encara avui (2023),  és fa notar.

I

“El matí del 2 de març del 1943 el comboi de deportats número 49 surt de l’estació de Bourget-Drancy. A Novéant-sur-Moselle, a la frontera, els gendarmes francesos cedeixen el lloc als seus col•legues alemanys i fan mitja volta. El tren circula tota la nit, el dia 3, la nit següent i encara el dia 4, fins al capvespre. (...) Com que el comboi número 49 està format principalment per gent gran, alguns molt grans, podem imaginar-nos els moribunds que hi ha per terra (surten de Drancy 1000 persones i només n’hi arriben 993).

“Tot i així, em sembla que això no és res al costat de la sensació d’esqueixament que s’amaga al fons de les entranyes i que et perfora la nit, que et fa venir ganes de cridar enmig de la somnolència general. El nens, la família, els amics, les persones que et coneixen pel nom o només de vista, l’habitació on vius, el llit, la màquina, les activitats quotidianes s’allunyen, fugen de tu a cada sotrac del tren, ja pertanyen a la teva vida d’abans, i et quedes sol, en aquesta massa confusa de cossos en suspens, amb la teva desgràcia i el teu dolor d’haver passat a l’altre costat, d’haver deixat de pertànyer al món dels que viuen, es lleven, treballen i se’n van al llit pensant en l’endemà. (...)” (pàg.305-306)

“(...)Les portes s’obren amb gran estrèpit. Els deportats observen sense entendre res: és només una parada de moltes o el final del viatge? Crits: “Alle heraus! Los! Los!” [Tots fora, vinga, vinga!], a cada metre un SS armat amb un gos, al darrere homes amb pijames de ratlles. (...).” (pàg.306)

“El Museu d’Auschwitz proporciona les xifres següents: de les 993 persones que van fer baixar del comboi número 49 el vespre del 4 de març del 1943, se’n van seleccionar 100 homes i 19 dones; els altres 874 van morir a les cambres de gas immediatament. No entren al camp, la Judenrampe i les cambres de gas són a l’exterior. Per a ells, Auschwitz és una terminal ferroviària on només es baixa per ser assassinat.” (pàg.307)

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 “Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)

+++++++++++++++++++

La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços  la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)

+++++++++++++++++++

Per quina suma d'incúries, per quin mecanisme de procrastinació un cop més deixen escapar els clandestins? Desenes de milers d'estrangers, afectats per una denegació del permís de residència o una ordre d'expulsió, vegeten pel departament del Sena,  i aquesta situació porta el prefecte de policia a adreçar-se al ministre de l'Interior, a finals de l'estiu del 1939, per convence'l que "descongestioni Paris": " (...) Està a punt de posar provisionalment a la nostra disposició un dels camps de concentració que ha previst per els estrangers". (...) A partir de llavors, es podria establir un "camp de concentració" on fossin reagrupats els apàtrides sospitosos, els expulsats amb un ajornament, així com els reincidents?". "L'escòria de la societat", com es qualifica Koestler, anirà a florir-se en vuitanta camps dispersos per tot el territori, des dels estadis de la regió parisenca, Roland-Garros, Buffalo, Colombes, fins a la pitjor cloaques, Le Vernet, a l'Ariège, superior en uns quants graus a Dachau en l'escala del patiment i de la humiliació". (pàg.158)

PD: Aquest panorama terrible, no era obra del règim de Vichy que encara aprofundiria més en la persecució dels jueus i tots aquells que fugien del franquisme i de la invasió nazi.

Ressenya: Història del avis que no vaig tenir (I)

 Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.

A la contraporta del llibre és pot llegir:

"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.

“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.

-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?

-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)

+++++++++++++++

Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)

++++++++++++++

El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)

Frase del día

"Si és cert que el dret a la informació és legítim per l'interés general, llavors la democràcia es basa en un delicte, la violació del secret de sumari" [Si es cierto que el derecho a la información es legítimo por el interés general, entonces la democracia se basa en un delito, la violación del secreto de sumario] (pàg.100, Ivan Jablonka, Laëtitia o la fi dels homes, ed. Anagrama)