En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix un article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.), en ell parla de la “guerra cultural” que els partits “nacional-populisme” han declarat. En l’anàlisi és parla sobre tots del cas alemany, amb la AfD, també és menciona Vox, i remet al article de Ballester “Vox y el uso de la historia: el relato del pasado remoto de España como instrumento político*” per analitzat detingudament el cas de Vox i el context espanyol i el seu revisionisme històric. Tot el què ve pertany a l'anàlisi que fa.
Com diu l'articulista, les “referències històriques des d'aquest partit és intensa; són recurrents en particular les al·lusions a personatges i fites de la Reconquesta, de l'Espanya imperial dels Àustries, i de la conquesta i la colonització d'Amèrica, utilitzades en tot moment amb una finalitat política en el present.”. La història contemporània i recent són escasses, doncs, el relat s'adequa malament a les seves intencions propagandístiques d'una Espanya imperial.
La seva visió imperial té conseqüències en la seva mira del món actual en reforçar alguns dels seus “ideals” ideològics:
1.- La Reconquesta com a model ideològic davant de la “marea” immigrant.
2.- Les gestes militars i els seus herois són glorificats com a expressió del “bon espanyol” davant els actuals governants.
3.- La història es posa no al costat de la veritat, sinó del relat que s'avé millor a la seva visió maniquea de les coses: el bé i el mal, nosaltres i els estrangers.
4.- Denuncien la manca de compromís amb l'essencialisme espanyol, les fonts del qual es troben al segle XIX i el franquisme, davant l'actual estat de coses –Transició democràtica i democràcia-.
5.- La lluita per aquest essencialisme requereix una nova guerra cultural contra l'esquerra, que segons ells, és el responsable de la manca d'espanyolitat a la nostra societat, assetjada des de fora per la immigració i des de dins per forces dissolvents de la unitat nacional .
[Como dice el articulista, sus “referencias históricas desde este partido es intensa; son recurrentes en particular las alusiones a personajes e hitos de la Reconquista, de la España imperial de los Austrias, y de la conquista y colonización de América, utilizadas en todo momento con una finalidad política en el presente.”. La historia contemporánea y reciente son escasas, pues, su relato se adecua mal a sus intenciones propagandísticas de una España imperial.
Su visión imperial tiene consecuencias en su mira del mundo actual al reforzar algunos de sus “ideales” ideológicos:
1.- La Reconquista como modelo ideológico frente a la “marea” inmigrante.
2.- Las gestas militares y sus héroes son glorificados como expresión del “buen español” frente los actuales gobernantes.
3.- La historia se pone no al lado de la verdad, sino del relato que mejor se aviene a su visión maniquea de las cosas: el bien y el mal, nosotros y los extranjeros.
4.- Denuncian la falta de compromiso con el esencialismo español, cuyas fuentes se encuentran en el siglo XIX y el franquismo, frente al actual estado de cosas –Transición democrática y democracia-.
5.- La lucha por ese esencialismo, requiere una nueva guerra cultural contra la izquierda, que según ellos, es el responsable de la falta de españolidad en nuestra sociedad, asediada desde fuera por la inmigración y desde dentro por fuerzas disolventes de la unidad nacional.]
Ballester Rodríguez, seguint altres autors que cita, anomena Vox “dreta radical o nova dreta radical”. Les denominacions radicals no ajuda, doncs, Vox, és sobretot un partit predemocràtic en els seus punts de vista i especialment nostàlgic de l'etapa franquista, malgrat que els seus líders no van viure al costat equivocat del que va significar.
[Ballester Rodríguez, siguiendo a otros autores que cita, denomina a Vox “derecha radical o nueva derecha radical”. Las denominación radical no ayuda, pues, Vox, es sobre todo un partido predemocrático en sus puntos de vistas y especialmente nostálgico de la etapa franquista, a pesar que sus líderes no vivieron en el lado equivocado de lo que significó.]
Assenyala el seu “nativisme” i el seu “iliberalisme”, com a fórmula per descriure un partit nascut del no-res, i la gènesi del qual encara s'ha d'explicar. El nativisme "consisteix en la defensa del manteniment de la homogeneïtat etnocultural de la societat pròpia, que es considera amenaçada per la població d´origen immigrant.". La primera falsedat és la presumpta homogeneïtat de la nostra societat. Un obstacle difícil d'assumir és el plurilingüisme, que és vist com un obstacle. Només caldria parlar una llengua. Davant la invasió magribina, Vox ha repetit que és essencial un rearmament de la societat per no perdre els trets d'identitat. Per això, la Reconquesta és una bona metàfora per als seus interessos. No importa el seu concepte, sorgit de conservadorisme del segle XIX és un banderí d'enganxament per a l'essencialisme hispà. Per a Vox, Espanya mai no va ser musulmana, aquells vuit-cents anys en què van estar no existeix. Per a ells, la idea de lluita és adequada per a la seva ideologia neofeixista. Vox ha d'oscil·lar entre la xenofòbia i la “presumpta” defensa de “valors liberals”, per això la idea d'iliberalisme. Vox vol “subordinar la història a la política”, una política al servei d'un essencialisme imaginari que carrega contra un petit segment de la població, és a dir, la immigració magribina, i per extensió tota la immigració (insolvent).
[Señala su “nativismo” y su “iliberalismo”, como fórmula para describir a un partido nacido de la nada, y cuya génesis aún hay que explicarla. El nativismo “consiste en la defensa del mantenimiento de la homogeneidad etnocultural de la sociedad propia, que se considera amenazada por la población de origen inmigrante.”. La primera falsedad, es la presunta homogeneidad de nuestra sociedad. Un obstáculo difícil de asumir es el plurilingüismo, que es visto como un obstáculo. Sólo debería hablarse una lengua. Frente a la invasión magrebí, Vox ha repetido que es esencial un rearme de la sociedad para no perder sus señas de identidad. Por eso, la Reconquista, es una buena metáfora para sus intereses. No importa su ese concepto, surgido de conservadurismo del siglo XIX es un banderín de enganche para el esencialismo hispano. Para Vox, España nunca fue musulmana, esos ochocientos años en los que estuvieron no existe. Para ellos, la idea de lucha es adecuada para su ideología neofascista. Vox tiene que oscilar entre la xenofobia y la “presunta” defensa de “valores liberales”, de ahí la idea de iliberalismo. Vox quiere “subordinar la historia a la política”, una política al servicio de un esencialismo imaginario que carga contra un pequeño segmento de la población, a saber, la inmigración magrebí, y por extensión toda la inmigración (insolvente).]
Vox i el seu cabdill, els importa poc la veritat històrica, només interessa si en reforça la narrativa èpica i heroica d'una Espanya imperial lluitant contra tothom. El seu neofranquisme els permet dir el següent en la lluita cultural: “foment de l'arrelament a la terra, manifestacions folklòriques i tradicions d'Espanya i dels seus pobles dins de l'òptica de la Hispanitat” (Vox, 2018a)”. L'Estat s'utilitza per homogeneïtzar la societat, ja que pretenen establir un Pla integral per al coneixement, difusió i protecció de la identitat nacional i de l'aportació d'Espanya a la civilització ia la història universal, amb una atenció especial a les gestes i gestes de els nostres herois nacionals (Vox, 2018a).”. Segons la seva visió providencialista, aquest Pla no té res de doctrinari ni de sectari, doncs, la seva visió d'Espanya és simplement, doctrinària i sectària. Una mostra ens la proporciona Rafael Bardaji: “La nació espanyola no és només una armadura d'institucions i lleis, sinó un subjecte amb ànima i vida pròpia, subjecte l'existència del qual s'estén fins a Don Pelayo i Covadonga” (a Altozano i Llorente, 2019: 108).” Es fa difícil entendre aquest essencialisme caduc i tronat que encoratja les files de Vox. No obstant, Vox es veu així mateix com la representació més genuïna del que per a ells hauria de ser Espanya. El PP també segueix aquest estel davant el temor de perdre votants, però les seves accions són reactives i no proactives com Vox.
[Vox y su caudillo, les importa poco la verdad histórica, sólo interesa si refuerza su narrativa épica y heroica de una España imperial luchando contra todo el mundo. Su neofranquismo les permite decir lo siguiente en su lucha cultural: “fomento del arraigo a la tierra, manifestaciones folclóricas y tradiciones de España y de sus pueblos dentro de la óptica de la Hispanidad” (Vox, 2018a)”. El Estado se utiliza para homogeneizar a la sociedad, pues pretenden establecer un Plan integral para el conocimiento, difusión y protección de la identidad nacional y de la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros héroes nacionales (Vox, 2018a).”. Según su visión providencialista, este Plan no tiene nada de doctrinario ni sectario, pues, su visión de España es simplemente, doctrinaria y sectaria. Una muestra nos la proporciona Rafael Bardaji : “La nación española no es solo un armazón de instituciones y leyes, sino un sujeto con alma y vida propia, sujeto cuya existencia se extiende hasta Don Pelayo y Covadonga” (en Altozano y Llorente, 2019: 108).” Se hace difícil entender ese esencialismo caduco y trasnochado que alienta las filas de Vox. Sin embargo, Vox se ve asimismo como la representación más genuina de lo que para ellos debería ser España. El PP también sigue esa estela ante el temor de perder votantes, pero sus acciones son reactivas y no proactivas como Vox. ]
No sabem com evolucionarà el partit d'Abascal, la seva entrada a governs de CCAA, potser limitarà les seves aspiracions predemocràtiques, o amb el temps, pugui caure en el pendent de Cs, el que és segur, és que el seu discurs espanyolista és escoltat per segments de població cada cop més radicalitzats i angoixats gràcies a l'eficaç discurs de la por que propaguen Vox, PP i mitjans de comunicació afins.
[No sabemos como evolucionara el partido de Abascal, su entrada en gobiernos de CCAA, tal vez limitará sus aspiraciones predemocráticas, o con el tiempo, pueda caer en la pendiente de Cs, lo que es seguro, es que su discurso, españolista es oído por segmentos de población cada vez más radicalizados y angustiados gracias al eficaz discurso del miedo que propagan Vox, PP y medios de comunicación afines.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada