Estampes diplomátiques

 

La fotografia ha donat molt de què parlar. Dos a les cadires, entre ell el president de Turquia, Erdongan, sense mascareta i l'altra Charles Michel del Consell Europeu, també sense .  Qui eran els què estan al sofa? Potser els traductors? No !. Almneys, hi ha una què és la presidenta de la Comissió europea,  Ursula Van der Leyen, no té més poder què el president del Consell? L'altra no és diu qui és. El Sr. Michel no va fer cap gest per donar suport a la presidenta del Consell. Com si juguessin a les cadires, ella va quedar fora. Diuen què seguien el protocol. Masclisme, és el què denota aquesta posada en escena. La reunió venia per demanar a Turquia que no marxes de la Convenció d'Istambul, en contra de la violència masclista. La propera vegada que vagin a Ankara, què porti un altra company de viatge! O potser què engegui a dida al President de torn. Ahhh!!! això és de poc diplomàtic !!!

Josep Pla no és fa il·lusions (II)

 I

[El règim de Franco]

Així doncs, haurem viscut en aquest llarg període de govern Franco una famosa època. Haurà estat una època excel·lent des d'un determinat punt de vista. Haurà permès reflexionar a les persones que tenen aquest hàbit. (pàg.79)

Haurà estat un període de gran brillantor des del punt de vista del treball no pagat. Els obrers hauran passat un llarguíssim període dificultats indicibles. Amb l'excusa que s'havia de pagar la guerra el número d'hores gratuïtes que han hagut de treballar els obrers ha estat fenomenal. Aquest resultat s'ha lograt establint un sistema policíac suficientment fort i eficient per assegurar la pau social. No s'ha mogut ni una fulla. Sobre la necessitat de pagar els jornals mínims, és a dir, sobre la necessitat de no pagar la major quantitat d'hores de treball possible, han estat sempre d'acord, en aquest període, la burgesia de Barcelona i de Bilbao i la classe política (parasitària) de Madrid (militars, latifundistes, alta clerecia). (pàg.79-80)

(...) La burgesia, en aquest període ha estat abstinent, i com que l'abstinència és remuneradora, ha guanyat diners. Durant tota aquesta etapa, Barcelona i Bilbao han donat literalment la impressió de dues ciutats abstinents i de dues ciutats tronades, crepusculars, melancòliques, abstinents (una forma de l'abstinència ha estat. és clar, poder desplaçar una part de la plusvàlua acumulada a Suïssa. El seguro contra la precarietat intrínseca de les dictadures ha estat sempre i a tota arreu l'evasió de capitals. Sobre aquesta evasió la dictadura de Franco ha fet els ulls grossos, naturalment.) Si la burgesia, doncs, ha estat abstinent, la classe política parasitària encarnada en Madrid ha gastat a mans plenes. Tots els estaments improductius han viscut admirablement bé. La immensa quantitat de generals, almiralls, etc. que viuen sobre el país han passar pel moment millor del segle. (pàg.81)

En el joc polític, el factor econòmic no els ha preocupat seriosament mai. Sempre ha estat així i avui és igual. Suposar que Franco té la menor idea de l'economia, la menor preocupació per l'economia, la menor inquietud per l'economia és una fantasia fenomenal. ¿Què pot importar, per altra part, a un militar del país, la quiebra d'un comerciant ? Un fet així, sempre serà una manifestació de la intervenció de la Divina Providència molt apreciable. (pàg.84)

(...) Tots dos són socialistoides, per no dir comunistoides [fa referència a Sardà, del Banc d'Espanya i Estapé, catedràtic a Saragossa, 1959], tenen un despreci perfecte per la burgesia, però col·laboren i són els agents més actius en la salvació d'aquest règim d'abjecció de Franco. (...) Ortínez em diu que el règim de Franco conté un número d'antifranquistes considerable -en els llocs àdhuc clau. Personalment Ortínez ha col·laborat, i el que sent és no haver pogut col·laborar amb adhesió total perquè l'estupidesa del régimen no ho ha permès. Tinc la impressió que, en el meu temps, aquestes coses [no] passaven. La gent, si no li agradava una cosa, la deixava.

------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

In memòriam: Arcadi Oliveres

Arcadi Oliveres (1945-2021)

 

In Memòriam: Hans Küng

 

Hans Küng (1928-2021)

Mor Hans Küng, el teòleg suís que va negar la infal·libilitat del Papa

Josep Pla no és fa il·lusions (I)

 I

['Església]

Aquest és un país que ha estat sempre susceptible de produir frares i capellans amb una gran facilitat. (pàg.63)

És curiosa la facilitat que ha tingut l'Església catòlica per adaptar-se a tots els successius estats econòmics i socials. L'Església s'ha adaptat al món antic -basat en l'esclavatge-, al món medieval -basat en el feudalisme-, al món modern -basat en el capitalisme- i al món contemporani -basat en el socialisme. Jo estic segur que l'Església s'adaptarà al comunisme amb la més gran facilitat -si és que li deixen que ho faci. (...) És aquest oportunisme sistemàtic el que ha permès dir que l'Església té un origen diví. En el Meditarrani -país pobre- l'oportunisme sempre ha estat considerat sagrat. (pàg.67-68)

[La decadència de Catalunya]

Com que la unitat [d'Espanya] es produí no solament en el terreny polític sinó [també] en el terreny religiós, a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país [Catalunya], es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostre vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d'esperit comercial s'ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva. El bilingüisme fou un altre factor de decadència.  El bilingüisme plateja al meu entendre el problema del subconscient català -origen de tot el drama cultural del país- perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i  normal, perd la seva personalitat d'una manera faltal i seguríssima. (pàg.69)

(...) Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d'un home penjat a mig aire, que té pot d'ésser ell mateix, que refusa d'acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d'ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig això són fets. Són les característiques típiques del complex d'inferioritat. (pàg.70)

(...) Gràcies a la industrialització, conseqüència d'una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental -és dir, d'economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès. (pàg.70)

(...) De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en las classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d'assimilar l'esperit de l'escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Roselló de la unitat francesa. Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l'existència d'una personalitat catalana." (pàg.72-73)

El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. La seva nota característica és un complex d'inferioritat, degut a la deterioració de la seva personalitat. El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. (...) Això explica les seves característiques: de vegades és un fatxenda -la jactància que nota Unamuno. Però sovint és d'una humilitat morbosa, humiliada i ofesa (...) Trobar un català normal és difícil. (pàg.79)

----------------

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

Recomendaciones musicales

 

El arte y la música (VIII)

 

Sorolla y Bastida, Joaquín