VII
(...) Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns
recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i
qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i
espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar
fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador
? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo,
¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)
Últimes
Notícies
I
(...)
La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor
de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La
guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser
l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la
incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec
de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)
N’hi
havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i
jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra
guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em
deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja
un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única
guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos
jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records!
I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era
sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra
dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)
