Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nakba. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nakba. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de novembre del 2023

La destrucció de Jabalia com a solució al problema palestí

 



Veient la destrucció de la població de Gaza, sembla difícil creure que l’aviació israeliana trobi encara edificis sencers on els dirigents o membres de Hamàs s'amaga. A aquestes alçades de l’atac israelià contra la Franja de Gaza, tothom és un objectiu per l’exèrcit israelià i el seu govern d’extrema dreta (religiosa). Els avions sobrevolen Gaza sense cap contratemps, no hi ha aviació de Hamàs, ni tancs blindats ni excavadores per fer neteja de les muntanyes de runes que van deixant al seu pas. Destrucció i mort és el que volen els dirigents de Israel. Amb la seva arrogància i supèrbia van deixar de banda al altre, ficats els territoris ocupats. Un dels drames d’aquest conflicte interminable és que l’Autoritat Palestina voldria retrocedir fins el 1948 any de la creació del Estat de Israel. L’estat de Israel neix com a conseqüència de la Shoa i la mala consciència d’Europa. Els palestins no van tenir cap representació  política en el repartiment que la ONU va fer el 27 de novembre de 1947 on va adjudicar, sense cap consulta els palestins, del 56% del  territori a Israel. Para el poble palestí, la Nakba –catàstrofe-  va començar sense poguer fer res. Així, la creació del Estat de Israel va provocar l'èxode –Nakba- massiu de la població palestina eminentment rural cap el no-res. A la guerra del 1967 –Guerra dels Sis dies- Israel va ocupar Cisjordània i Gaza, més de mig milió de persones va fugir, una part d’aquest refugiats va anar a Jordània. Amèrica Llatina, EEUU, i països del Golf Pèrsic son altres dels llocs on hi ha palestins. A Israel hi ha més d’un milió de palestins amb passaport israelià. El problema actual és que mentre qualsevol jueu del món sempre pot anar a viure a Israel –per això la necessitat de terreny per construir-hi colònies dins del territoris ocupats, els palestins de la Nakba no poden fer-ho. Aquesta asimetria fa molt difícil qualsevol acord de pau i malgrat tot, sembla que l’única solució racional seria la creació de d’un estat palestí, però Israel vol imposar unes condicions del tot inacceptables per començar la impossibilitat del retorn dels palestins, que contrasta amb la política expansionista de Israel. Arribarem els 10.000 morts, tots ells, per descomptat, membres de Hamàs, mentre la resta tenim que mirar-ho amb impotència i indignació davant d’un Israel cada vegada més cap ficada a destruït tota Gaza.   


dijous, 29 de desembre del 2022

Ressenya: Israel, el somni i la tragèdia

 Avui he acabat el llibre  de Joan B. Culla, Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina. 4ed. Edicions La Campana, Barcelona, 2004.




Un llibre entenedor, ampli de mires, amb una formidable capacitat de síntesi per descriure i analitzar el fets, els actors i les repercussions d’una historia que no s’ha acabat i que malauradament, sembla no tenir termini ni a curt i a mig termini. 


Els capítols sobre el naixement de Israel, i el paper de l’antiga URSS, es descrit amb rigorositat i amenitat. També cal fixar-se en el paper del “representants” del poble palestí, que no va tenir cap paper rellevant, sembla que estaven molt bé, amb el domini britànic. 


La descripció de les Guerres dels Sis dies, com la del Yom Kippur, som un exercici de descripció acurada on s’exposen totes les dades disponibles. Els encerts com els error, especialment, del món àrab, que no va pair bé la derrota. I malgrat el triomf militar, Israel no va sortir ben parada. La crisi del petroli, va ser una conseqüència de la derrota del Yom Kippur. I ho vam pagar tot l’Occident. 


La possibilitat de pau va estar a prop amb el govern de Ehud Barak quan el 11 de juliol de 2000, però Arafat rebutja la possibilitat d’un nou estat Palestí.  Va ser una ocasió perduda que ara vist a la distancia, resulta difícil d’entendre.


Perquè com diu Culla, al centre de tots els rebuig en totes les negociacions entre israelians i palestins, hi ha nucli indissoluble de “la reversió de la Nakba o catàstrofe del 1948 el nucli de llur identitat.” (pàg.598) Els mandataris palestins – on la democracia no existeix- volen “canviar el passat i tornar als temps suposadament idíl·lics en què no hi havia israelians*” (pág.589).


Mentre Israel, els mecanismes democràtics segueixen funcionant, hi ha eleccions democràtiques, amb un ventall de possibilitats inaudites, on cada grupuscle intenta influir en el sí del govern, les dificultats de governar s’ha fet quasi una missió que té els mesos comptats. Així, l’últim govern de Netanyahu (2022), ha sigut qualificat per Yair Lapid – perdedor de les eleccions-, com el “mes extremista” de la historia. La construcció d’assentaments a Cisjordània on viuen 500.000 colons i prop de 3 milions de palestins, fa que el problema s’emboliqui més i més, fent de facto, impossible un acord, ara mateix impensable. Amb aquestes activitat a Cisjordània per part dels partits minoritaris, que representen els interessos dels colons, vinguts especialment de Rússia, però també de tots els llocs del món, fan que els Acords d’Oslo (1993) siguin paper mullat. Malgrat la retòrica incendiaria dels socis minoritaris, la societat israeliana és força  plural, per mantenir la seva identitat democràtica.