Montjuïc ha estat l'escenari per certificar que el Barça està perdut. Un Granada molt combatiu ha sigut capaç d'empatar davant d'un Barça que ni ell mateix es reconeix. La primera part ha tingut l'ocasió per fer un gol (Lamin 14') i el Granada fes tota la despesa en joc i el premi d'un gran gol (43'). Però a la segona, la dinàmica la imposada per el Granada ha fet que el Barça jugues a remolc. Xavi no ha sapigut fer canviar aquestes dinàmiques. Al 62' gol de Pellestri que ha sigut un malson per una defensa inèdita i a la pràctica inexistent del Barça. Lewandowski (64') ha marcat el 2-2, semblava que la remuntada era a tocar. Però dos minuts més tard, Ignasi Miquel fa una rematada a gol que suposa el 2-3. El Granada s'ha aprofitava d'una defensa que mai està al seu lloc. Al 80' Lamin torna a empatar d'un gran gol. Hi ha agut més oportunitats, el Granada podia haver-se emportat el partit. El Barça també, però l'empat ha estat el resultat final. Un resultat lamentable per una Barça que mentalment està trencat.
La frase completa es "Salga el sol por Antequera y póngase por donde quiera." Acorde a José Mª Iribarren, equivale a decir que "a uno le es indiferente que resulte una cosa u otra. Demuestra la mayor despreocupación sobre el resultado de una resolución*".
"Se dice que esta frase tuvo su origen durante la conquista de Granada, en el campamento de los Reyes Católicos. Así quedaba explicado en la revista Alrededor del Mundo por Luis de Granada (21 de diciembre de 1899): "Lo curioso es que Antequera está al oeste de Granada, o sea al poniente, no al levante. La frase es, pues, irónica, y equivale a: Salga el sol por donde quiera**".
++++++++++++++
El dia ha començat plovent. Esmorzar i cap a la carretera, direcció Almeria i després autovia Sevilla-Granada-Còrdova fins a Antequera (55km). Sense complicacions. Hem arribat a lloc sobre les 9:55. Hem aparcat al pàrquing, al costat de la plaça de braus. I des d’allà, cap a l’Alcassaba.
Hem passat per la Porta d’Estepa i amunt, per l’Alameda d’Andalusia i desprès carrer Infante don Fernando. Hem parat al bar Galeón, hem pres un tallat amb “xurros”, però no eren iguals al del dia anterior. En el lloc hi havia una fotografia d’època que deia que la Reina Eugenia Cristina, va passar per la porta del local al 1911. En fi, algun mèrit s’han d’atribuir. He passat per el carrer Infante Don Fernando, passant per l’església de Sant Joan de Déu, per l’edifici de l’Ajuntament d’Antequera, un edifici que va ser antic Convent Franciscà de l'ordre tercera, al costat de l'església dels Remeis. Hem passat per l’església del Carme, i arribat a la Plaça de San Sebastià i l’església de San Sebastià, tota la plaça emmarcada per l’Alcassaba. Hem pujar per el carrer Zapateros, “Cuesta de San Judas”, un bonic racó on hi ha escales i taronges i que et permet arribar fins a l’Alcassaba.
A prop de l'Alcassaba, la panoràmica d'Antequera deixa veure el seu skyline, ple d'esglésies, i la penya d'Antequera. Al costat de l'Alcassaba si troba la "Real Colegiata".
Hem anat primer a l'Alcassaba, hi havia obres i hem pujat per unes escales de ferro i hem pagat 6€ per aquestes dues atraccions -Col·legiata i Alcassaba-. Hi havia poca gent a aquella hora (11:50) i una temperatura molt agradable. Des de d'alt de l'Alcassaba les vistes son espectaculars.
He pujat a la torre del campanar. Una panoràmica de 360º permet veure la ciutat i els camps, que tenien un aspecte magnífic. Desprès a la Col·legiata. La façana es d'estil renaixentista, però dins no tenia massa interès, més enllà que es casa de Déu. Des del turó on està l'Alcassaba veus una quantitat d'esglésies i convents, en el seu moment -(s.XVI-XVII)- la ciutat devia de tenir una importància molt notable.
Antequera en miniatura
Hem pogut fer una passejada per els carrers d'aquesta població de 44.000 habitants. Un lloc de províncies, sense l'afluència massiva dels turistes, malgrat les seves atraccions culturals. Com el temps passa ràpidament, cap a les 13:30 hem anat a dinar al Mesón Ardave, un lloc molt petit, però una bona cuina. He menjat unes croquetes i uns peus de porc boníssims. La quantitat son molt generoses. Unes sis taules, tot molt cassola i sense pretensions i atesos amb molta naturalitat per el seu propietari i potser el seu fill, dins s'amaga la cuinera, Carmen Bueno. La carta cal llegir-la a les parets on en diferents llocs posen tots els plats.
Des del restaurant hem anat tranquil·lament cap el pàrquing. Encara quedava una de les atraccions d'Antequera, els dòlmens.
Els dòlmens estan a prop del poble, però en cotxe s'ha de donar una volta molt gran. Un espai bucòlic, un "Centre de interpretació" -eufemisme, que vol ser un museu, un lloc per explicar la història i un lloc de treball-. Al centre hi havia uns plafons didàctics que explicaven la història de la trobada dels dòlmens (1847). Una arquitectura moderna i funcional tracta de minimitzar l'impacta arquitectònic dins dels camps que envolten els dòlmens de -Menga i Viera-.
Des del Centre de Visitants hi ha uns camins que porten al dos dòlmens els de Menga i Viera. En mig del camí, una noi fent les funcions de vigilant s'avorria a aquella hora 15:45h. No hi havia pràcticament visitants. I al costat dels dòlmens hi havia al de Viera una noia molt atenta, ha explicat -és un dir- quatre indicacions.
"El dolmen de Viera està format per un llarg corredor segmentat en dos trams, al final del qual, s'hi disposa una cambra de planta quadrangular a la qual s'accedeix mitjançant una porta perforada quadrangular en la primera llosa. La construcció està edificada, com el dolmen de Menga, amb tècnica ortostàtica. Té un recorregut interior de més de 21 metres i una amplada que va dels 1,3 a l'entrada fins als 1,6 metres de la cambra. Els laterals estan formats per 14 (costat esquerre) i 15 ortòstats (costat dret), i es pensa que cadascú n'estava format per 16; la capçalera només té una llosa. De la coberta, es conserven 5 lloses íntegres i fragments de dues més, i es pressuposa que n'hi havia 3 o 4 més. L'alçària és d'uns 2 metres.
Com els altres dos monuments megalítics propers, està cobert per un túmul i en una orientació que forma una línia recta amb la penya dels Enamorats, una singular muntanya propera que té forma de rostre humà. El túmul fa uns 50 metres de diàmetre (3)."
En el dolmen de Menga, hi havia dins, amagat, un home assegut a una cadira que semblava més interessat en no obrir boca, l'hem deixat allà dins de la sorra que omple la superfície del dolem.
"El Dolmen de Menga es va aixecar fa uns sis mil anys. És un enorme sepulcre de galeria on ja s'intueix un corredor d'accés delimitat per deu enormes lloses, cinc a cada costat, encara que en origen possiblement van ser set per lateral, que desemboca a la cambra sepulcral pròpiament dita, formada al seu torn dues parets de set monòlits cadascuna i un a la capçalera. Tot plegat està cobert amb cinc lloses subjectes per tres pilars de base quadrada, destaca l'última recer de la coberta que està calibrada en més de 180 tones(4)."
Desprès d'endinsar-se al neolític, nosaltres hem sortit al segle XXI. Agafar el cotxe del pàrquing del Conjunt Arqueològic. Hem tornat per l'autovia cap a Màlaga i Fuengirola. Hem arribar a les 5:45 al hotel on estic escrivint aquestes línies. El temps, amb núvols grisós ha permès l'excursió d'avui, molt agradable e instructiva. La gent molt simpàtica i molt agradable. Desprès de descansar hem fet un passeig per el Passeig Marítim, hem arribat fins el pont i el Castell de Sohail. Al costat del pont hi ha un restaurant -ara tancat- que s'ha anomena "El Cateto" què és per el celíacs.
Hem tornat al hotel i desprès de sopar hem vist les sèries de rigor i acabar d'escriure. Demà anem a una de les excursions estrella, "El caminito del rey" -tenim les entrades-. El problema que hi ha, és que les prediccions meteorològiques son adverses, és preveu pluja.
Avui, el dia ha començat plovent amb trons. Semblava que tindríem que quedar-nos al hotel, però hem decidit anar a Benalmádena a veure el museu precolombí que hi tenen. La distància que separa les dues poblacions és molt petita. El problema és que per arribar-hi hem tingut que fer un exercici de paciència i resignació. La via més ràpida és per autovia, però nosaltres no hem agafat aquest opció. Hem anat per la N-340. Un mar de cartells per indicar tota mena de hotels, però cap indicació per arribar-hi al poble. Hem tingut que fer una volta enorme perquè tot està urbanitzat. Des de la platja fins la autovia AP-7 tots son urbanitzacions, sense cap mirament per el paisatge. Un autèntic laberint de llocs on era molt fàcil perdre la pista per anar al poble. No han deixat cap espai buit. Hem fet un acte de fe per anar amunt dins que hem trobat el camí, gens marcat per arribar-hi. Hem aparcat a uns 300 mts. a les afores del poble.
El Museu és un lloc modest, una dependència del Ajuntament, un lloc que no sembla què allà pugin exposar una col•lecció tant notable d’art precolombí. Peces de Mèxic, Perú i l’Amèrica Central esperant al visitant. Llàstima que les peces estan mal il•luminades, es reflecteixen sense cap mirament per les pròpies peces. Una amable treballadora ens ha donat unes indicacions, però no s’ha pres la molèstia de saber d’on venien, ni ha apuntat, per exemple, el codi postal, com si van fer a la visita de les Coves de Nerja. Cap estadística, potser era molt d’hora, érem les primers visitants del museu.
Sobte que un petit poble pugui tenir un museu d’art precolombí. Llegint la història del seu creador, Felipe Orlando, resulta un miracle que a Benalmádena hi hagi aquest enclavament cultural d’Amèrica de parla hispana.
Desprès hem anat a prendre un cafè amb llet amb xurros. El lloc és al costat del museu. Feien els xurros al instant, cal dir que feia temps que no el provava i estaven d’allò més bons. Hem anat passejant per els carrers del poble, fins a l’església de Santo Domingo de Guzmán. Des d’allà és pot veure una bona panoràmica de la costa, llàstima del dia. Des de la nostre posició podíem veure una construcció sui generis, el “Castell de Colomares”. Una construcció kitsh elevada a l’enèsima potencia. Hem anat a veure la construcció, per això som turistes i a les guies marcaven la seva visita. Però, la seva construcció és un horror i un error anar-hi. Una construcció exaltant el Descobriment d’Amèrica. “La construcció d'aquest castell va tenir lloc entre els anys 1987 i 1994 pel doctor Esteban Martín i Martín, amb l'ajuda de dos paletes del proper poble de Mijas. És un monument al Descobriment d'Amèrica." (Wikipedia)
Cal tenir molta barra per fer i aprovar una construcció com aquesta, però la data màgica del 500 anys del Descobriment, sembla que dona carta blanca per cometre aquest estrall arquitectònic. Des de la plaça on està l’església hi ha un ascensor que salva un desnivell molt gran. Si difícil ha sigut arribar al poble, també ha sigut difícil marxar-hi, perquè volien anar per un altre lloc, però nosaltres no hem sapigut fer-ho. I finalment, hem tingut que recórrer el sentit invers per on havien vingut. Sembla difícil entendre perquè no hi ha indicacions clares per anar cap a la N-340. Una inflació de cartells per indicar urbanitzacions. Desprès de serpentejar per les carreteres del laberíntic Benalmádena, hem tornat a Fuengirola.
Hem deixat el cotxe al pàrquing del hotel, i hem anat a dinar al restaurant La Caracola. Un lloc molt bonic. Al costat del mar, amb un servei molt atent. Hem menjar de primera. Potser m’ha sobrat el milfulles, semblava que tingués tres mil, amb una copa de vi màlaga per empassar-lo. Mentre anàvem al restaurant, han caigut quatre gotes. Ara estem descansant al hotel i escrivint tot això (17:15). A les 18:15 he anat a córrer per el passeig marítim. He anat cap el sud, tenia que rebaixar les milfulles. He a travessat un pont, hi ha un canal d’aigua que desemboca al mar i al front el Castell Sohail. Desprès he tornat cap el hotel. Dutxar-se i anar a sopar. Una amanida. Hem vist sèries, ara son les 23:10. A les notícies el mon es cada vegada més insegur, sobretot per els kurds. Iran sembla voler una guerra generalitzada en tota la regió. Israel segueix el seu passeig triomfal per Gaza, tot això ja els hi va be per desviar l’atenció del genocidi a Gaza.
