Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris in memoriam. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris in memoriam. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 de novembre del 2021

In Memoriam: Antonio Escohotado

 


La mort d'Antonio Escohotado, demostra una vegada més, què la mort sempre guanya, malgrat el intent de treure'l a del nostre horitzó. La seva gran obra, la va escriure el any 1989, Historia de las drogas , editada per LB, Alianza. Un llibre que volia ser un punt de referència amb les discussions interminables sobre la seva legalització i tota la hipocresia del món envers un món que anava més enllà de una qüestió d'ordre públic.

El primer volum, LB 1384, feia un repàs històric des de què el home comença amb el seu comerç amb la natura. Les plantes que l'envolten tenen propietats que els homes de totes les parts del món aniran descobrint i utilitzant. Fa una antropologia de les drogues, per anar desprès a fer un tom a través del concepte de Ebrietat. Explora les religions i com tracten l'ebrietat. Finalitza aquest primer volum, a una aproximació a la modernitat i l'aparició de noves possibilitats per sentir l'ebrietat: ja sigui amb el cafè, l'opi, el tàbac.

El segon volum, LB 1393, feia un recorregut des de l'estat teocràtic al benestar: "El interregne liberal". Va fent un repàs meticulós sobre diferents substàncies que van apareixen. Hi ha un moment, en què les substàncies no son percebudes de manera negativa, però lentament, comença una contrarevolució contra la utilització d'aquestes substàncies. Això, ho explica en claredat, a la "secció IV La Cruzada en su génesis" (pág.223). A real d'aquesta Creuada, encapçalada per EEUU, el focus comença a recaure amb el consumidor. Aquest és transformat en toxicòman, un esser ambivalent, a mig camí d'esser un viciós i un malalt. Així, Benjamin Rush, representant per Pennsilvanià a la Declaració de independència dels EEUU, y  fundador de la psiquiatria, podrà dir el següent:

"En lo sucesivo será asunto del médico salvar a la humanidad del vicio tanto como hasta ahora lo fue del sacerdote. Concibamos a los seres humanos como pacientes en un hospital; cuanto  más se resistan a nuesttros esfuerzos por servilos más necesitarán nuestros servicios" (pág.119) A partir de la Conferència de La Haya (1912), s'establirà una distinció fonamental: "us mèdic i legitim" i en el seu article 20, establirà la següent norma: "Las Potencias contratantes examirán la posibilidad de dictar leyes o reglamentos que castiguen la posesión ilegal de opio en bruto, opio preparado, morfina, cocaína y sus sales" (pàg.251). Legal i il·legal conformarà una constant, molt subtil, en les legislacions nacionals i internacionals.

Un punt d'inflexió al enduriment de les penes per possesió ilegal va ser la Llei Boggs (1951). Aquesta llei, imposava penes de presó automàtiques de dos anys -consum o tinença-.   Des  de les hores, totes les lleis han anat per imposar penes més severes.  Hi haurà una col·lusió d'interessos entre les industries farmacèutiques i els Estats. 
  
El tercer volum, LB 1404, fa una panoràmica de les lleis repressives, tant els EEUU com a la resta del món. Al capítul XXXII. El retorno de lo reprimido (pàg.159),fa un anàlisi i un paral·lelisme entre el què va succeir amb la Llei seca i la heroïna. L'historia és repeteix, però els perdedors seran les classes populars.  Avui, sabem que les tres quartes parts de reclusos a les presons, hi són per les drogues. 

El propi autor deixa la següent reflexió al final del seu llibre: "(...) Podemos preguntarnos entonces qué sucumbirá antes: la fe en el infierno o la ecuación droga-infierno. Pero la historia sugiere con abundantes ejemplos cuánto más probable es lo segundo (...). La cruzada contra la brujería no acabó con decretos, sino entre susurros. Un día aparecieron seres más amenazadores aún para la "integración" social, y el cortejo del Sabbat desapareció por las verdas de remotas montañas. "(pág.394). Remacha su trabajo con estas palabras de Adriano-Yourcenar*: " Toda ley demasiado transgredida es mala; corresponde al legislador abrogarla o cambiarla, a fin de que el desprecio en que ha caído esa ordenanza insensata no se extiende a leyes más justas. Me propuse la prudente eliminación de leyes superfluas y la firme promulgación de un pequño cuerpo de decisiones prudentes. Parecía llegado el momento de reevaluar todas las antiguas prescripciones, en interés de la humanidad" (pág.396).

La frase se deuria aplicar al àmbit de les drogues. Hi ha unes inèrcies molt grans, unes institucions que viuen d'aquest fenomen, però no estem en cap cas a prop de solucionar el problema. S'han gastat ingents quantitats de diners i recursos de tot tipus per lluitar-hi. Sempre en el mateix resultat. Sempre hi haurà gent disposada a provar-ho tot, inclòs les drogues  (il·legals). Sortir d'aquest cercle viciós, va ser l'intent d'Escohotado amb el seu llibre.
                                                                        

dimarts, 4 de febrer del 2020

In memoriam: George Steiner (I)





George Steiner (1929-2020)


La entrevista va tenir lloc a casa seva a Cambridge el 5 de desembre del 2014*. [La entrevista  tuvo lugar en su casa de Cambridge el 5 de diciembre de 2014]


Carles Capdevila*.- Com se sent? [ ¿Cómo se siente?]

Com tot home vell –tinc vuitanta-sis anys-, la salut no la porto gens bé. Però això és natural, i el que m’aterra terriblement és la possibilitat d’alguna malaltia mental. (…) Però a tot arreu la demència i l’Alzheimer s’estan convertint en una cosa dramàtica. (...) així que cada dia faig exercicis de memòria. El que faig és molt senzill. Agafo un llibre, qualsevol, i intento traduir algun passatge en les meves quatre llengües: francès, anglès, alemany i italià. El cervell és un múscul, i el seu funcionament depèn de l’exercici.

[Como todo hombre viejo -tengo ochenta y seis años-, la salud no la llevo nada bien. Pero esto es natural, y lo que me aterra terriblemente es la posibilidad de alguna enfermedad mental. (...) Pero en todas partes la demencia y el Alzheimer se están convirtiendo en una cosa dramática. (...) así que cada día hago ejercicios de memoria. Lo que hago es muy sencillo. Cojo un libro, cualquiera, e intento traducir algún pasaje en mis cuatro lenguas: francés, inglés, alemán e italiano. El cerebro es un músculo, y su funcionamiento depende del ejercicio.]

CC.- I escriu? [¿Escribe?]

Molt poc. Escric moltes cartes. (...) L’única manera de preservar la privacitat és utilitzar les cartes, els sobres i els segells. És l’única manera. Els mitjans electrònics són l’espionatge d’avui dia.

[Muy poco. Escribo muchas cartas. (...) La única manera de preservar la privacidad es utilizar las cartas, los sobres y los sellos. Es la única manera. Los medios electrónicos son el espionaje de hoy en día.]

CC.- Encara aprèn coses, a la seva edat [86 anys] ? [¿Todavía aprende cosas, a su edad?]

Molt bona pregunta. Intento estudiar. Intento aprendre, perquè l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència.

[Muy buena pregunta. Intento estudiar. Intento aprender, porque el aprendizaje es el oxígeno de la supervivencia.]

CC.- Què llegeix? [¿Qué lee?]

Rellegeixo els poetes grecs i autors tràgics. Constantment estudio Dante. I alhora intento mantenir-me al dia amb la nova poesia. Estic menys interessat en les novel•les, als vells ens interessa menys la ficció. Però estic enormement interessat en la poesia, la filosofia i la història.

[Releo a los poetas griegos y autores trágicos. Constantemente estudio Dante. Y al mismo tiempo intento mantenerme al día con la nueva poesía. Estoy menos interesado en las novelas, los viejos nos interesa menos la ficción. Pero estoy enormemente interesado en la poesía, la filosofía y la historia.]

CC.- Troba a faltar ensenyar? [¿Encuentra a faltar la enseñanza?]

No. Gent com vostè ve aquí a visitar-me, i estic en contacte amb estudiants de cinc continents diferents (...).

[No. Gente como usted viene aquí a visitarme, y estoy en contacto con estudiantes de cinco continentes diferentes (...).]

CC.- Li interessa la política? Segueix l’actualitat? [ ¿Le interesa la política? ¿Sigue la actualidad?]

M’ha fet una pregunta difícil. No, i em culpo a mi mateix. No he estat una persona políticament activa. Considero que la major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. (...) El perill real a Anglaterra és que la democràcia anglesa depenia d’una elit, d’una elit cultural. Un cop has destruït aquesta elit, la democràcia està en gran perill. (...)

[Me ha hecho una pregunta difícil. No, y me culpo a mí mismo. No he sido una persona políticamente activa. Considero que la mayor parte de los políticos son gente vulgar e ignorante. (...) El peligro real en Inglaterra es que la democracia inglesa dependía de una élite, de una élite cultural. Una vez has destruido esta élite, la democracia está en gran peligro. (...)]

CC.- Troba que la democràcia està en perill, ara mateix? [¿ Encuentra que la democracia está en peligro, ahora mismo?]

En un gran perill. La democràcia ha estat un experiment, i potser no ha funcionat. Miri la situació a França, (...) i ara un dels llocs on hi ha un moviment  feixista més poderós. O la corrupció als països mediterranis. Fins i tot a Anglaterra els diners podem comprar-ho gairebé tot. (...) Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. (...)

[En un gran peligro. La democracia ha sido un experimento, y puede que no ha funcionado. Mire la situación en Francia, (...) y ahora uno de los lugares donde hay un movimiento fascista más poderoso. O la corrupción en los países mediterráneos. Incluso en Inglaterra el dinero podemos comprar casi todo. (...) Los que trabajamos en humanidades estamos totalmente indefensos ante el gran capital. (...)]

CC.- No és gaire optimista sobre la cultura europea, ara mateix. [No es demasiado optimista sobre la cultura europea, ara mismo]

En absolut, sóc molt pessimista. (...) Va ser el 1919 que Paul Valéry va dir que totes les civilitzacions són mortals: “Nosaltres, les civilitzacions, sabem ara que som mortals”. I ho va dir per la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial. (...) El període entre les dues guerres mundials va ser només un armistici. I no ens n’oblidem mai: entre l’agost de 1914 i el maig de 1945, setanta milions de persones –homes, dones i nens- van morir per la violència, la fam, la deportació o el bombardejos. Setanta milions. (...)

[En absoluto, soy muy pesimista. (...) Fue en 1919 que Paul Valéry dijo que todas las civilizaciones son mortales: "Nosotros, las civilizaciones, sabemos ahora que somos mortales". Y lo dijo por la catástrofe de la Primera Guerra Mundial. (...) El período entre las dos guerras mundiales fue sólo un armisticio. Y no nos olvidemos nunca: entre agosto de 1914 y mayo de 1945, setenta millones de personas -hombres, mujeres y niños- murieron por la violencia, el hambre, la deportación o el bombardeos. Setenta millones. (...)]

CC.- La pobresa infantil també creix. [ La pobreza infantil también crece]

I hi ha més esclavitud que mai en el passat. La gent treballa dotze o catorze hores al dia, en fàbriques de barris marginals per uns diners que no els donen per alimentar-se de manera decent. Hi ha esclavitud infantil perquè puguem tenir productes barats als supermercats.(...)

[Y hay más esclavitud que nunca en el pasado. La gente trabaja doce o catorce horas al día, en fábricas de barrios marginales por un dinero que no les dan para alimentarse de manera decente. Hay esclavitud infantil para que podamos tener productos baratos en los supermercados. (...)]

CC.- Quina és la solució per a això? [¿Cuál es la solución a todo esto?]

Quan les guerres mundials van arribar, quan Auschwitz va arribar, quan Stalin va arribar, la humanitat no ho va resistir amb èxit. En l’època de la generació del meu pare, abans del 1914, fins i tot la gent realista creia que una educació alta, més cultura i el moviment lliure de persones humanitzarien el món. Estaven completament equivocats. (...) Si em pregunta quina ha estar la visió més profunda que hem adaptat li diré que ve d’un escriptor que molta gent ha oblidat: Théophile Gautier. Gautier va dir: “Abans la barbàrie que no pas el tedi” (“Plutôt la barbarie que l’ennui”). És una frase terrible, però va al cor del nostre problema. La humanitat sembla excitar-se més amb la violència i la injustícia que no pas amb... la paraula és més forta en italià: la noia. El tedi.

[Cuando las guerras mundiales llegaron, cuando Auschwitz llegó, cuando Stalin llegó, la humanidad no lo resistió con éxito. En la época de la generación de mi padre, antes de 1914, incluso la gente realista creía que una alta educación , más cultura y el movimiento libre de personas humanizaría el mundo. Estaban completamente equivocados. (...) Si me pregunta cuál ha sido la visión más profunda que hemos adaptado le diré que viene de un escritor que mucha gente ha olvidado: Théophile Gautier. Gautier dijo: "Antes la barbarie que no el tedio" ( "Plutôt la barbarie que el ennui"). Es una frase terrible, pero va al corazón de nuestro problema. La humanidad parece excitarse más con la violencia y la injusticia que con ... la palabra es más fuerte en italiano: el aburrimiento. El tedio.]

CC.- Alguna gent es refereix a vostè com l’últim humanista. 
Ho viu com un elogi o un fracàs? [Alguna gente se refiere a usted como el último humanista. ¿Lo vive como un elogio o un fracaso?]

(...) crec fermament en les ciències i en les humanitats. És l’únic que un pot fer. Fer preguntes. I els científics m’han intentat ajudar. (...) sempre he cregut profundament en la distància entre l’opinió, l’edició, la publicació, la crítica i la creació. (..) Un petit grup d’escolars, a Suïssa, rep el encàrrec de dibuixar un aqüeducte, per on l’aigua corria. (...) Un d’aquells nens va dibuixar els pilars de l’aqüeducte amb sabates. (...) aquell nen es deia Paul Klee. (...) El misteri de la creació és el que m’ha fascinat tota la vida.

[(...) creo firmemente en las ciencias y en las humanidades. Es lo único que uno puede hacer. Hacer preguntas. Y los científicos me han intentado ayudar. (...) siempre he creído profundamente en la distancia entre la opinión, la edición, la publicación, la crítica y la creación. (..) Un pequeño grupo de escolares, en Suiza, recibe el encargo de dibujar un acueducto, por donde el agua corría. (...) Uno de aquellos niños dibujó los pilares del acueducto con zapatos. (...) aquel niño se llamaba Paul Klee. (...) El misterio de la creación es lo que me ha fascinado toda la vida.]

CC.- Però vostè també és un creador. [Pero usted también es un creador]

No en el seu sentit real. Volia ser-ho.Vaig escriure poesia, i la vaig publicar. I un dia vaig llevar-me i vaig dir: “Això és vers”. I el vers és l’enemic de la poesia. (...) Som davant un fenomen [la creació] que solia tenir un aspecte religiós: es deia que era una imatge de la creació divina. (...) Potser el misteri final és la metàfora. És el que Plató sospitava. L’habilitat de connectar regions desconnectades de la ment humana. No ho sabem, i espero que mai ho descobrim.

[No en su sentido real. Quería serlo. Escribí poesía, y la publiqué. Y un día me levanté y dije: "Esto es verso". Y el verso es el enemigo de la poesía. (...) Estamos ante un fenómeno [la creación] que solía tener un aspecto religioso: se decía que era una imagen de la creación divina. (...) Tal vez el misterio final es la metáfora. Es lo que Platón sospechaba. La habilidad de conectar regiones desconectadas de la mente humana. No lo sabemos, y espero que nunca lo descubrimos.]


* Carles Capdevila. Entrendre el món amb onze pensadors contemporanis. Ed.Arcàdia, Barcelona,2016.