Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 de maig del 2023

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (II)

 



II

Mozart i Beethoven pagaven el lloguer composant variacions senzilles de melodies de opera populars. El compositor vienès Josef Gelinek, una "fàbrica de variacions de piano al por major composta per un sol home", acumulà un patrimoni de 42.000 gulden (110.000 francs) a partir de les vendes de exportació a tota Europa, com és pot llegir en l'obra de Orlando Figes. "Czerny fou encara més laboriós. En 1848, el seu editor en anglès, Robert Coks & Co., publicà una llista de totes les obres impreses d'aquest autor fins aquell moment. De les 798 opus publicats fins al moment, 304 estaven basades en melodies d'unes 87 operes" (pàg.124)

Al darrera d'aquesta activitat febril, si trobava l'augment de propietaris de piano, que és va produir en les primeres dècades del segle XIX. Si el segle XVIII, el piano forte un objecte car. La introducció de millores fetes per fabricants com Sèbastien Érad, de París, y John Broadwood, de Anglaterra, convertir-ho en un objecte "molt més robust, amb major acció de contrapès i amb pedals que permetien augmentar el so, prolongant les notes i assolir uns registres més amplis, el que va permetre a Beethoven escriure  les seves obres de piano madures." (pàg.125)

Cap el 1810 un piano -fabricat a escala industrial- per Broadwood, costava 40 lliures. Tal que indica Figes, "En la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austin (1813), el piano era un element que podia trobar-se no sols en les llars dels terratinents, com lady Catherine de Bourgh, sinó també en la llar de la família Bennet i d'altres cases menors de Longbourn, com la de la família Lucas i  la dels Bingley, encara no en la del menys pròsper tiet  Philips, on els jocs de cartes substituïen a la musica com principal forma d'entreteniment nocturn." (pàg.125)  


dijous, 27 d’abril del 2023

El futur ja era el 1873 (III)

 El turisme*



El turisme de masses ha tingut a veure sempre en els mitjans de transport. El segle XIX, el ferrocarril va ser mitja que va permetre connectar les ciutats europees més importants, i va fer que viatja -el gran tour- no fos solament una qüestió de la aristocràcia britànica, sinó un fenomen més global. Així, la paraula turista, apareix  cap el 1810 y s'estengués a la dècada del 1840. I així, el Edinburgh Review en 1973 pot dir el següent:

" Durante los meses de otoño, toda Europa parece entrar en un estado de movimiento perpetuo. En cada pequeña estación de tren hay una multitud. Se construyen nuevos hoteles (como en Lucerna) pensados para dar cabida a quinientos, seiscientos o setecientos huéspedes, y los más frecuentados rechazan diariamente a unos doscientos solicitantes, para quienes no hay habitaciones. No hay lugar, por difícil que sea el acceso, que no se vea atacado. El remoto lago Koeningsee, en Baviera, al que antes quizá llegaban una docena de extraños en el transcurso de un mes, tiene ahora cuatro barcos, y los carruajes que esperan en la orilla pueden contarse más allá de la cincuentena. La cima del Rigi está pelada de hierba y salpicada de botellas rotas y fragmentos de The Daily Telegraph" (pág.257)




Si l'aristocràcia podia viatjar durant setmanes o mesos, ara, el nous turistes, concentren les seves vacances al estiu. Com diu Fontane, en Viatges moderns (1973) "Tot el món està viatjant".

" Igual que en los viejos tiempos la gente se divertía hablando del clima, ahora lo hacen hablando de viajes. "¿Adónde fueron este verano?", es todo lo que dice la gente entre octubre y Navidad. "¿Adónde irán  el próximo verano?", es todo lo que dicen entre Navidad y Pacua. Hay muchas personas que pasan once meses del año preparándose para el duodécimo (cuando viajan), como si se tratara de una escalera hacia una existencia superior. La gente vive por ese duodécimo mes" (pág.258)