Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (I)

 Dia 4

Hem despertat sobre les 6:30h. Llevar-se, dutxar-se i anar a esmorzar. El dia s’ha llevat fred i amb núvols, però a mesura que passàvem les hores el sol s’ha anat imposant, deixant tot el dia un blau i un sol impressionat.  Avui fèiem el cercle daurat i la llacuna blava, és a dir, un altre dia maratonià.

Hem sortit de Hella i hem anat per la carretera nº 1 i hem arribat a Selfoss on Hans ha omplert de benzina l’autocar, és preveuen problemes per la vaga a l’hoteleria que afectarà a partir de dissabte Islàndia. A més la distribució de benzina també és paralitzarà. Així, què per precaució hem parat. La benzina costa 2,35 € litre. 

Desprès hem anat per la 35, Ölfusá Overlook, per Kerið, un llac volcànic, però no hem parat, perquè Ernesto, ens ha dit que amb neu no hi ha massa a veure. A més és veien molts turistes des de la carretera. Hem passat per cases de segona residència. Hem enfilat fins l’àrea geotermal de Geysir, seguint la 35. El paisatge era de rigorós hivern, tot ple de neu, gràcies al sol i el cel blau, semblava tot de postal. Muntanyes plenes d’un blanc de pastís de nata. La idea era anar a les cataractes de Gulfoss, però al passar per l’àrea geotermal, hi havia pocs autocars, i s’ha decidit parar en aquell moment, per veure una de les atraccions del lloc, el guèiser Strökkur.

“Guèiser és la paraula més universal que l’ idioma islandès ha donat al món, derivada del seu verb geysa: brollar. Islàndia compta amb centenars de fonts d'aigües calentes, juntament amb una vintena de zones amb alta temperatura de vapor al subsòl (entre 150 i 250 ºC), cosa que permet que gairebé el 90% dels edificis s'escalfin gràcies a l'energia geotèrmica . Alguns d'aquests brolladors, els guèisers, són autèntics assortidors intermitents d'aigua bullint.”.

“Gairebé tots els guèisers d'Islàndia es concentren a la zona termal de Haukadalur, al sud-oest de l'illa. Els més populars són Geysir (“el Gran Guèiser”), que en els millors temps elevava grans masses d'aigua a 60 o més metres d'alçada, i Strokkur («recipient per maça la llet»), que avui catapulta la seva columna bullent a 20 metres.”

“L'assortidor de Strokkur és el més regular, amb mitja dotzena d'erupcions cada hora. Vista a càmera lenta, la massa d'aigua bullint sorgeix amb un brusc moviment de remolí i adquireix la forma d'un bulb que s'allarga i esclata en miríades de gotetes. Una part de les gotes origina un nuvolet que es dissipa a l'aire, mentre l'aigua que cau torna a ser engolida per l'orifici del guèiser.”

“La raó que l'aigua es calenta es troba a la formidable energia del subsòl islandès. El gradient geotèrmic del nostre planeta (la qual cosa augmenta de mitjana la temperatura per cada quilòmetre de profunditat) és d'uns 30 ºC. Però a Islàndia aquesta xifra es multiplica per quatre. Això significa que en aquesta illa la temperatura d'ebullició de l'aigua s'assoleix baixant només mil metres.”

“Per què brolla el guèiser tan bruscament? L'aigua bull quan la pressió del vapor saturat al seu si supera la pressió de l'aire exterior. En el cas del guèiser, el pes de la columna d'aigua que omple la cavitat subterrània, entre roques molt calentes, exerceix una pressió hidrostàtica que se suma a l'atmosfèrica. Això eleva la temperatura d'ebullició de l'aigua per sobre de les 100 ºC, com passa per exemple en una olla exprés. El líquid sobreescalfat es troba aleshores en un equilibri molt inestable. Només cal que la pressió baixi o que la temperatura pugi perquè l'aigua trenqui sobtadament a bullir i el vapor es dispari cap a l'orifici de sortida.”

“L'erupció d'un guèiser es pot desencadenar artificialment insuflant bombolles gasoses a l'orifici o llançant detergents que disminueixin la cohesió entre les molècules d'aigua. És el que es va fer en el passat amb el Gran Guèiser per tal de fer-ho actuar davant dels turistes. Avui llangueix i el seu forat roman acordonat per raons de seguretat.

Encara que es comprenguin els seus mecanismes, els guèisers segueixen presentant-se com un misteri fascinant de la natura. Amb ells la terra roman viva i capaç d'obrar prodigis. Davant d'aquesta mena de foguera aquàtica, una mica de l'ambient màgic dels contes, on qualsevol prodigi pot succeir, pren cos al mig de la rotllana d'espectadors.”

(https://viajes.nationalgeographic.com.es/a/magia-esperada-geiser-strokkur_18445)

Des de el Geysir Center on hi ha una botiga -al costat del pàrquing- per els records de l’estància els guèisers,  el fred era molt viu. La gent què hi havia estava força abrigada, tothom es protegia d’un dia excel•lent de fred. Contrasta el lloc on des de la terra surt aigua bullint i el fred  de l’exterior. Hi ha un camins fets de formigó, tot molt parcel•lat perquè els turistes vagin per on han d’anar. Mentre anaves al Strökkur, no és la cafeteria, sinó el guèiser estrella, una munió de gent al voltant d’un espai perimetral, esperaven el miracle de la natura. La gent preparada per fotografiar-lo, molts simplement per contemplar un fenomen més de la natura. Cal dir que l’espectacle no defrauda. Mentre esperes, les meves mans anava congelant-se un mica. He pogut fer un parell de vídeos. El sol començava a imposar-se. Aquest parc temàtic, està en mig d’una plana on molt a prop les muntanyes blanques per la neu, donaven un efecte plàstic ideal per fer-se selfies i fotografies.

Quant hem agafat l’autocar, tot el pàrquing  estava ple d’autocars, així què si havien escollit un bon moment per fer la visita, hi ha altres guèisers , però estan inactius. Eren les 11:30h quan hem anat a l’altra plat fort del dia. La cascada de Gullfoss.

“Gullfoss és una cascada situada al canó del riu Hvítá al sud-oest d'Islàndia. Forma part del Cercle Daurat. És una de les atraccions turístiques més populars d'Islàndia.  L'ampli  Hvítá flueix cap al sud, i a un quilòmetre abans de les cascades gira bruscament a l'est i flueix cap avall en una àmplia corba de tres graons i després abruptament se submergeix en dos salts de 11 i 21 m, en una esquerda de 32 metres de profunditat. L'esquerda, d'uns 20 m d'ample, i 2,5 km de longitud, s'estén perpendicular al corrent del riu. La quantitat mitjana d'aigua en aquesta cascada és de 140 m³/s a l'estiu i 80 m³/s a l'hivern. La inundació més alta mesurada va ser-ne de 2.000 m³/s.” (https://ca.wikipedia.org/ wiki/Gullfoss)

El recorregut seguint la carretera nº 35 et condueix fins al corresponent pàrquing on hi ha un Visitor Center i un restaurant. Tot molt be organitzat. Cal baixar per unes escales de ferro molt segures i funcionals. Hem portat grampons, perquè hi havia lloc on el gel encara visible. L’espectacle de aigua i neu no defrauda. A més amb el blanc de la neu dona una sensació molt especial perquè una part està glaçada, segurament, al estiu hi ha més aigua, però sense el blanc de la neu no ha de ser igual. Molta gent, molts turistes per tota arreu. Hi ha dos terrasses per poder observar el espectacle. Una natura en estat pur, desplegant la seva bellesa inhumana i un torrent d’aigua colossal. Envoltats de muntanyes nevades, tot feia què estat a Gullfoss valgues la pena. Dies abans d’anar-hi la web-camp de Gullfoss pràcticament no es veia, per el mal temps, però avui, el dia radiant, l’efecte és realment impressionant. El nostre guia, Ernesto, ha remarcat la sort de gaudir de dos dies seguits amb sol, un veritable luxe a terres islandeses. 

Lindarbraut 2, 840 Laugarvatn, Islàndia

Des de Gullfoss, hem anat a dinar a un lloc molt bonic, al costat d’un llac termal amb un restaurant molt acollidor Lindin Restaurant. Hem dinat una sopa molt gustosa i calenta que donava energia al cos, i una truita salmonada i  postra, per acabar amb un cafè o tallat. Tot excel•lent. El xef del restaurant tenia diplomes que acreditaven el seu bon afer en aquestes qüestions culinàries. 

He fet fotografies del lloc i el llac termal, una part del llac no es congela gràcies a l’aigua termal. Sembla que les fotografies què un fa, resulta que una pila de fotògrafs ja l’han feta abans.

Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (II)

 Desprès de haver sortit de l’església de Hallgrímur al costat del monument a  Leif Eriksson- colonitzador de Groenlàndia i Vineland (Amèrica del Norte)-, fill d’ Erik el Roig, regal dels EE.UU. No era fàcil fer fotografies amb la llum que hi havia, a més havia contrallum. Feia fred i vent, una combinació desagradable, però estem en ruta! Resulta difícil fer fotografia quant la llum no acompanya, i una pila de turistes és fiquen per tots els anglès possibles per fer-se selfies o fotografies amb el mòbil. Començo a pensar que amb la màquina que tinc,  el mòbil acaba fent unes fotografies més que raonables.

Hem fet baixada per el carrer en el que és veu l’església i el seu campanar monumental i les seves formes copiades del basalt, i al costat amb Leif Eriksson, vol vigilar les nostres passes, potser deu pensar que encara ens perdrem. Ells, els víkings, devien ser una mena de turistes que volien apropiar-s’ho tot de tothom, sense pagar, és clar, una mena de turisme depredador, brutal i primitiu.

Hem arriba a un edifici on que feia de presó per aquells que no pagaven els seus impostos, els retenien uns dies, segons el import. Per la  Bankastræti, arribes a l’Avinguda Lækjargata, allà és troba la residència del Primer Ministre, un edifici gens aparatós, de dues plantes, de color blanc crema, amb moltes finestres per aprofitat la llum sempre minse d’aquest lloc. Al costat dues estàtues, la de Hannes Hafstein (Primer Ministre, anomenat per el govern danés al 1904). L’altre estàtua és  de Christian IX  Rei de Dinamarca. La perspectiva dona lloc a una imatge irònica on el Rei toca el cul del Primer Ministre. Actualment, la Primera Ministra és diu Katrín Jakobsdóttir.

Hem anat al altra costat de l’avinguda per anar a pel carrer Austurstræti en direcció al restaurant escollit per anar a dinar. És diu Apotek, el nom evoca el seu origen, va ser la primera farmàcia de Reykjavík. Ara és dedica a la restauració. Un local elegant i informal, amb la cuina a la vista de tothom. Nosaltres teníem el menú tancant. Un peix amb salsa amb toc de llimona que estava molt bo i postra, també molt bo. Tot plegat un respir per seguir la nostra ruta turística. De beguda, aigua de la aixeta, molt bona.

Hem sortit fora del local, i un vent encara  més esmolat ens ha saludat amb ganes, nosaltres ens hem ficat en una llibreria arrecerats d’aquest vent burleta. Hem comprat un parell de punts de llibre. Sortir al carrer i anar a l’edifici del Parlament (Alþingishúsið), el llac on està ple d’ànecs, tot mig congelat i les meves mans mig congelades. Desprès hem anat a buscar un dels edificis emblemàtics de la capital, és diu Harpa, un edifici ultramodern que va tenir molts entrebancs en la seva construcció, crisis del 2008 inclosa. 

A la pàgina web de Harpa, explica el significat del seu nom: “El nom de la Sala de Concerts i Centre de Conferències Harpa es va fer públic l'11 de desembre de 2009. "Harpa" va ser el nom guanyador de les 4.156 propostes presentades per 1.200 ciutadans. El repte era trobar un nom que fos islandès, però també que es pogués articular fàcilment en la majoria de les llengües. La paraula Harpa té més d'un significat. És una paraula islandesa antiga que fa referència a una època de l'any a principis de primavera i, de fet, és un mes de l'antic calendari nòrdic. Harpa també és el nom islandès del bell instrument de corda, l'arpa, una referència a les activitats musicals de la nostra impressionant sala de concerts. “ 

Harpa, és la seu de Orquestra Simfònica d'Islàndia, L'òpera islandesa, Reykjavik Big Band i Maximus Músíkús.

Un edifici que ens ha permès guarir-nos d’un vent gèlid i molt poc amable. Hi ha espais d’exposició i auditori. Tot enorme, no hem pogut entrar a les sales, hi havia activitats. Funcionalitat i disseny amb estructura geomètriques d’uns vitralls en forma de cel•les formant un conjunt compacte i a la vegada aeri. Crida l’atenció, el fet que els abrics estiguin fora del auditori, al vestíbul. Sembla que allà no tinguin massa porquè algú volguí el que no es seu. Dona enveja veure aquest comportament cívic.

Hem comprat un parell de postals. A la sortida el fred i el vent ens ha despertat de què ja no érem dins del edifici Harpa. Malgrat estar força a prop l’escultura Viatger del Sol que simbolitza una nau vikinga, hem tingut que anar amb l’autocar. El fred i el vent i els altres turistes que també volen immortalitzar-se amb la selfie de torn, feien difícil fer una fotografia on el monument, fos el objectiu. Davant teníem la illa  Engey. Hi havia vistes amb un món ple de gel i neu.

Hem tornat a l’autocar i ara anàvem en direcció a Hella, on ens espera l’hotel Stracta. Hem arribat a les 19:00. El sopar era a les 20h, però nosaltres quant hem arribat, tothom estava a taula. El bufet no quedava res, hem tingut que esperar-nos per què omplissin de menjar. Hem tingut que asseure’s fora del lloc reservat, perquè alguns companys no li anava be el lloc que quedava, i tampoc ningú li anava be, llevar-se del lloc per deixar espai. Tot una mica desafortunat.  A més, estàvem cansats desprès de tantes hores en “mode turista”.

 A l’habitació hem pogut veure un capítol d’una sèrie que veiem. He començat a escriure el diari, però estàvem esgotats i hem apagat la llum a les 21:45! Uf.