dimarts, 6 de febrer del 2024

IMSERSO: Fuengirola-Benalmádena

 Dia 5

Fuengirola-Benalmádena

Avui, el dia ha començat plovent amb trons. Semblava que tindríem que quedar-nos al hotel, però hem decidit anar a Benalmádena a veure el museu precolombí que hi tenen. La distància que separa les dues poblacions és molt petita. El problema és que per arribar-hi hem tingut que fer un exercici de paciència i resignació. La via més ràpida és per autovia, però nosaltres no hem agafat aquest opció. Hem anat per la N-340. Un mar de cartells per indicar tota mena de hotels, però cap indicació per arribar-hi al poble. Hem tingut que fer una volta enorme perquè tot està urbanitzat. Des de la platja fins la autovia AP-7 tots son urbanitzacions, sense cap mirament per el paisatge. Un autèntic laberint de llocs on era molt fàcil perdre la pista per anar al poble. No han deixat cap espai buit. Hem fet un acte de fe per anar amunt dins que hem trobat el camí, gens marcat per arribar-hi. Hem aparcat a uns 300 mts. a les afores del poble. 









El Museu és un lloc modest, una dependència del Ajuntament, un lloc que no sembla què allà pugin exposar una col•lecció tant notable d’art precolombí. Peces de Mèxic, Perú i l’Amèrica Central esperant al visitant. Llàstima que les peces estan mal il•luminades, es reflecteixen sense cap mirament per les pròpies peces. Una amable treballadora ens ha donat unes indicacions, però no s’ha pres la molèstia de saber d’on venien, ni ha apuntat, per exemple, el codi postal, com si van fer a la visita de les Coves de Nerja. Cap estadística, potser era molt d’hora, érem les primers visitants del museu. 









Sobte que un petit poble pugui tenir un museu d’art precolombí. Llegint la història del seu creador, Felipe Orlando, resulta un miracle que a Benalmádena hi hagi aquest enclavament cultural d’Amèrica de parla hispana. 







Desprès hem anat a prendre un cafè amb llet amb xurros. El lloc és al costat del museu. Feien els xurros al instant, cal dir que feia temps que no el provava i estaven d’allò més bons. Hem anat passejant per els carrers del poble, fins a l’església de Santo Domingo de Guzmán. Des d’allà és pot veure una bona panoràmica de la costa, llàstima del dia. Des de la nostre posició podíem veure una construcció sui generis, el “Castell de Colomares”. Una construcció kitsh elevada a l’enèsima potencia.  Hem anat a veure la construcció, per això som turistes i a les guies marcaven la seva visita. Però, la seva construcció és un horror i un error anar-hi. Una construcció exaltant el Descobriment d’Amèrica. “La construcció d'aquest castell va tenir lloc entre els anys 1987 i 1994 pel doctor Esteban Martín i Martín, amb l'ajuda de dos paletes del proper poble de Mijas. És un monument al Descobriment d'Amèrica."  (Wikipedia) 







Cal tenir molta barra per fer i aprovar una construcció com aquesta, però la data màgica del 500 anys del Descobriment, sembla que dona carta blanca per cometre aquest estrall arquitectònic.  Des de la plaça on està l’església hi ha un ascensor que salva un desnivell molt gran.  Si difícil ha sigut arribar al poble, també ha sigut difícil marxar-hi, perquè volien anar per un altre lloc, però nosaltres no hem sapigut fer-ho. I finalment, hem tingut que recórrer el sentit invers per on havien vingut. Sembla difícil entendre perquè no hi ha indicacions clares per anar cap a la N-340. Una inflació de cartells per indicar urbanitzacions. Desprès de serpentejar per les carreteres del laberíntic Benalmádena, hem tornat a Fuengirola. 







Hem deixat el cotxe al pàrquing del hotel, i hem anat a dinar al restaurant La Caracola. Un lloc molt bonic. Al costat del mar, amb un servei molt atent. Hem menjar de primera. Potser m’ha sobrat el milfulles, semblava que tingués tres mil, amb una copa de vi màlaga  per empassar-lo. Mentre anàvem al restaurant, han caigut quatre gotes. Ara estem descansant al hotel i escrivint tot això (17:15). A les 18:15 he anat a córrer per el passeig marítim. He anat cap el sud, tenia que rebaixar les milfulles. He a travessat un pont, hi ha un canal d’aigua que desemboca  al mar i al front el Castell Sohail. Desprès he tornat cap el hotel. Dutxar-se i anar a sopar. Una amanida. Hem vist sèries, ara son les 23:10. A les notícies el mon es cada vegada més insegur, sobretot per els kurds. Iran sembla voler una guerra generalitzada en tota la regió. Israel segueix el seu passeig triomfal per Gaza, tot això ja els hi va be per desviar l’atenció del genocidi a Gaza.


diumenge, 4 de febrer del 2024

Jehovà visita Gaza

 



Jehovà està d'enhorabona amb aquestes noticies. Morts paletins, sobretot nens i nenes. Els periodistes internacional tenen prohibit entrar a Gaza. Rafah està al sud, on el govern de Israel va dir que la població tindria que anar-hi sinó volia morir per els bombardejos intel·ligents. Ara allà hi ha més de 470.000 persones  on abans vivien 200.000. Israel vol matar-los a tots. I per això la Comunitat Internacional repeteix el que li diu el govern de Israel. Gaza és un gueto on no hi ha esperança ni final feliç, però malgrat això, la UE no farà res. Tots a Rafah son terroristes i per això l'únic destí digne per ells és la mort. Més de 27.365 morts i a prop de 8000 nens i nenes morts. En cap lloc del mon això no seria tolerat, però a Gaza, sembla que tot és permès per el govern de Israel. EE.UU amb el vell Biden no vol saber res del conflicte, estan de campanya electoral. És esperpèntic que els EEUU no hi hagi cap demòcrata de menys de 83 anys per presentar-se? L'únic actor que podria fer parar-los al govern criminal de Israel s'absté de qualsevol paraula negativa. I la resta, els països àrabs, tampoc volen saber res de la sort del palestins. Què l'únic país del mon, Sud-Àfrica hagi estat capaç de presentar una demanà al TIJ per el delicte de genocidi, diu molt de com Occident ha canviat. 
  

Recomanacions musicals


Avui diumenge




Veient la imatge no semblen preocupats ni per els ostatges, ni per els morts, estan exultants perquè ja imaginen els assentaments de Gaza  ocupats per ells!

 



27.365 morts palestins, 66.630 ferits








El millor disc de Van Morrison


dissabte, 3 de febrer del 2024

Alabès-Barça: Gols de qualitat

 


Alabès-Barça (1-3)


Una primera part ensopida, i una jugada de moltíssima qualitat tècnica entre Robert Lewandowski (23') i Gündogan infiltrant una pilota gens fàcil. Un Barça tocant la pilota però sense profunditat, és malauradament una  constant en el joc del Barça. A la segona, Gündogan (49') ha marcat un altre gran gol a passada de Pedri. Semblava que per fi el Barça podria tenir un partit tranquil, però un minut més tard, Samu (50') del Alabès ha marcat una rematada de cap sol dins l'àrea de joc del Barça. Semblava que tindria que patir el Barça, però Vitor Roque (63') ha marcat el tercer gol, una rematada dins de l'àrea del Alabès que ha burlat a totes les cames dels defensors. El mateix Vitor Roque ha sigut expulsat al minut 73' per una segona groga, que no ho era. Aquest noi va una mica accelerat i Xavi li tindria que dir que baixes de pistonada. A partir d'aquell moment, el Barça s'ha replegat i ha deixat al Alabès el pes del partit. Ha tingut les seves opcions, però no ha sapigut materialitzar-les. Una victòria que dona oxigen a un equip mancat de confiança en sí mateix i una autoestima que està en mínims. Una nota positiva és que els joves si sumen a  l'equip. L'àrbitre sense criteri.  

 

IMSERSO: Fuengirola-Nerja-Frigiliana

 Dia 4

Fuengirola-Nerja-Frigiliana

Avui el plat fort del dia eren les coves de Nerja. Dutxar-se, anar-se a esmorzar, sempre trobés els habituals a aquelles hores. Ben alimentats hem agafat el cotxe i hem anat per l’autovia cap a Màlaga, havia cua compacta anant cap a Fuengirola. Hem fet el desviament cap a Almeria fins arribar al trencall a Maro on hi ha una rotonda que et porta fins els espais habilitats per aparcar a la cova. Les senyalitzacions per anar a les coves era molt bona, impossible despistar-se. Hi ha un aparcament de pagament, tot molt cuidat i en perfecta estat de revista. Com era a primera hora (9:50) no hi havia massa gent. Hem pagat l’entrada i hem baixat a les coves. Pensava que serien més humides, però res d’això. Tot molt funcional amb baranes per assegurar les baixades amb una llum a peu de terra que permet seguir el recorregut. No hem agafat “audio”, però hem comprat un llibre que és diu “Guía de la cueva de Nerja*”.
















Quant entres a la cova hi ha un volum de 300.000 m³ esperant al turista. Hi ha diferents gelaries, en concret tres. La Galeria Turística, les Galeries Altes y les Galeries Noves. Hi ha més de quatre-cents escalons en el recorregut. La temperatura interior és de dinou graus, així que és un lloc ideal tant al hivern com sobretot al estiu. Per fer-se una idea sobre la història i la importància del lloc.

 consultar: https://es.wikipedia.org/wiki/Cueva_de_Nerja

Es fa molt difícil explicar l'efecte de les coves, on el temps i l'agua han fet aquestes escultures colossals. Una mena de boscos de pedra com si tot el conjunt fos orgànic, amb les estalactites i estalagmites jugant un joc d' asimetries  esbojarrades, donant formes inversemblants. A la Sala del Cataclisme hi ha una gegantina columna de 32 m d'alçada i 18 m. de diàmetre, inclosa en el llibre Guinnes com la major del món. La cove te el seu origen al pliocè fa uns 5 milions d'anys. Al pleistocè succeeixen una sèrie d' esdeveniments, com son l'aixecament de la serra, la cova queda per sobre del nivell del aigua subterrània (2 ma), un terratrèmol va sacsejar la cova fa 800.000BP**. Sobre el 50.000BP -el paleolític- apareixen les primeres notícies del esser humà a la cova. Les primeres manifestacions artístiques és daten fa 20.000BP. Hi ha un període en el que neandertals i sapiens varen ocupar les coves. 






Dins de la cova hem trobat a un professor de fotografia nord-americà, m’ha vist amb la meva càmera i m’ha donat un parell de consell en situ. Augmentar la ISO. Bona idea!  La cova està molt domesticada perquè els turistes pugem visitar-la sense cap problema, 458 escalons et permet visitar totes les galeries obertes al públic general.   

Desprès de les tenebres, la llum. Hem passat per la tenda de records, i he comprat la “Guia” i una samarreta. Hem anat a prendre al restaurant que hi ha al costat, un  cafè amb llet. La terrassa era ampla i podia contemplar el mar, una imatge molt bella i fotogènica, llàstima que el dia no fos radiant, esclar, que no pot tenir-ho tot.




Desprès a Frigiliana. Un poble que sembla un parc temàtic per turistes. Un lloc pintoresc, on tots els tòpics es donen la ma perquè el viatger pugui contemplar una icona d’Andalusia i per extensió Espanya. Tot molt cuidat, almenys la part que hem visitat. Cases blanques per lluitar contra la llum sempre present a aquest poble.  Orografia poc apta per persones de mobilitat reduïda, un puja i baixa permanent. Difícil per trobar aparcament, sempre fora del poble. No en puc imaginar al estiu com serà intentar-ho. La temperatura era massa bona per l’època del any, però ja se sap que estem en ple canvi climàtic, malgrat els que diguin que no. Carrers estrets i costeruts conformen els carrers. Tendes d’artesania, ocupaven antigues cases. Hem pres l’aperitiu en un lloc privilegiat amb vistes on podies veure el reflexa del mar.  Porten el bar llatinoamericans. Desprès hem tornat agafar el cotxe, més autocars arribaven a una petita esplanada per aparcar. Sortia gent sobretot, jubilats, i molts estrangers. 













Hem arribat a Nerja, molt a prop de Frigiliana. És un lloc molt turístic, plena de gent. Una de les atraccions és un passaig que dona a una balconada de ferro que dona vistes al mar. El dia no era ideal per fer fotografies, però la panoràmica era esplendorosa. Hem anat a buscar un lloc per dinar, s’havia fet tard. Hem entrat a un lloc que ha resultat molt deficient, és diu “El Rincón del Sevillano”. Una sípia duríssima a espatllat el dinar. Li hem dit al cambrer, i com a resultat no l’hem tingut que pagar. Estava ple de turistes, també nacionals. Mala sort! Per compensar m’he menjat un petit pastís de fruita que almenys et treia al mal gust de boca del restaurant. A Nerja és va fer molt popular gràcies a una sèrie televisiva dels anys 80, “Verano Azul”, això va projecta el poble a tota Espanya i posteriorment, a molts països que va emetre la sèrie. Deia que hi ha un “monument” dedicat a Chanqueta, personatge principal de la sèrie i el seu vaixell, “La dorada 1”. El trio: Verano Azul-Nerja-TVE era imbatible per atreure estiuejants de Madrid i la resta d’Espanya.
















Desprès hem anat cap a Fuengirola i el hotel. Al sopar tenien sípia! Hem pujat a l’habitació. Hem vist sèries, i he pogut escriure les impressions del dia. He estat llegint el llibre de F.Phol, “El dia que llegaron los marcianos”. Un llibre, com tots d’aquest autor de SF excel•lent i inquietant.


Art i musica: Joaquin Mir Trinxet (1873-1940)