Nepal (III)

Un desastre que ha dejado ya más de 5.000 muertos y podría superar las 10.000 víctimas, según reconocía el primer ministro, Sushil Koirala.

Nepal (II)

El último balance de las autoridades informa de más de 4.300 fallecidos y más de 7.000 heridos

Nepal (I)

La cifra de muertos por el terremoto de 7,8 grados se acerca ya a los 4.000

Nepal

Asciende a 3.200 la cifra de muertos en Nepal, que pide ayuda internacional

Incerta glòria (VIII)

(...) ¿què importa que el dolent no sigui més que una paraula? L’aristòcrata, el burgès, el capellà, el semita, el feixista, el roig, no importa. Ja que és ell el dolent, ell en té la culpa; ¿la culpa de què? ¡De tot! ¡Mori el burgès, el capellà, el jueu, el feixista, el roig! ¡Visca la mort! Cremeu, mateu, emborratxeu-vos de sang: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”- fragmento de la Marsellesa: ¡Que una sangre impura/inunde nuestros surcos!-. Sempre el mateix. La carnisseria. (pàg.544) 

Pel que fa als vençuts, els vençuts de tots els segles i de totes les causes, la seva mateixa derrota els redimeix; van sentir la set de glòria –és això i res més que això el que mou els homes a crucificar-se-, la set de coses grans, heroiques, absolutes; van escriure damunt la sorra i el vent dels segles ha esborrat de tot les seves paraules, la memòria dels homes sembla haver-los oblidats com si no haguessin existit mai, però “ tot pecat serà perdonat fora de la blasfèmia contra l’Esperit i tot home que es fa crucificar per una causa que creu justa ¿és que no proclama l’Esperit? Ningú no exposa la seva vida si no creu en alguna cosa per la qual val la pena de morir, i aquesta cosa ¿què pot ser sinó l’Esperit? (pàg.545-6)

(...) Sigui quina sigui la nostra misèria, ¡ la vida és immensa! Si és covard refusar la crucifixió quan Déu ens  hi crida, és criminal refusar la felicitat quan Déu ens vol feliços. En Soleras – personaje central que en sus diálogos deja caer buena parte de las reflexiones que aparecen en el texto- la refusava amb orgull; en fugia. S’obstinava a mirar fixament l’Obscè i el Macabre com si tinguessin fascinat; ell, que sabia millor que molts com Déu havia assumit tota la nostre vergonya, ¿no és això el cristianisme? (pàg.548)

Incerta glòria (VII)

II

(...) Tant sacrifici, tanta sang, tant esforç, ¿per què? ¿Què defensàvem? ¿Per què no era restablerta la llibertat del culte catòlic, que era el de la majoria dels catalans? (pàg.462)

(...) ¿Saps que per fi hem retrobat en Lluís? L’han descobert per atzar en un hospital de campanya, molt lluny de la brigada; esta gravíssimament ferit. ¡Una ferida dolenta! L’havien recollit els camillers d’una divisió anarquista, que el van dur a Almirete sense preocupar-se de donar-ne part a la nostre. Cada brigada, cada divisió només procura per ella, saps; ¿saps que una divisió anarquista va obrir el foc contra una de comunista? Quina merda...(pàg.478)

(...)

La tieta no s’entenia de raons; els seus ulls, els altres eren uns cavallers del Sant Graal, alts, esvelts, rossos, sempre afaitats de fresc, l’uniforme net i planxat –i amb una espassa, una noble espasa, a la mà; una espasa con un lliri com un ciri... (pàg.480)

(...) Tal ordre havia estat motivada per un fet que el comandament trobava escandalós: el nostres soldats havien arribat a organitzar partits de futbol amb els d’enfront a les eres d’aquells pobles. La superioritat volia tallar en sec unes relaciones tan excessivament amicals amb els contraris. (pàg.486)

(...) ¿què es pensa que és el meu germà Llibert, sinó? I n’hi ha molts, moltíssims; amb l’excusa d’emancipar el proletariat s’han emancipat ells ¿i de quina manera! ¡Emancipa-díssims! (pàg.506)

IV

(...) Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor, L’esperit de riquesa és relatiu, es tracta de tenir allò que no tenen els altres; però l’amor és absolut, no hi ha sinó l’amor que ho sigui –i ho és fins quan és figaç, fins quan és pecat, fins quan és crim; perquè en veritat que és un crim “cobejar la dona del proïsme”. (pàg.542)

(...) ¿és que la raó crítica podrà comprendre ami l’amor? L’horrible Crucificar no tindria sentit si no es tractés del mateix Jesús de Galilea, del mateix amor, de la mateixa poesia. L’Evangeli ens ensenya a acceptar la creu quan arriba la seva hora, però ¿no ens ensenya també a acceptar la felicitat? ¿És que no va ser aquest el gran crim, rebutjar l’amor, rebutjar la felicitat, rebutjar la poesia, clavar-los a la creu? La felicitat és santa, és el fi de l’home volgut per l’Altíssim; rebutjar-la és horrible. (pàg.543)

La crida de la crucifixió..¿són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar; causes, grans paraules -¡i con sembla buit, incomprensible, ridícul i tot, als ulls d’una altra generació! ¿Podem comprendre nosaltres com els nostres besavis es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això. Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de concentració stalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides; però les multituds segueixen. (pàg.543)

Incerta glòria (VI)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Tercera part.

Tercera part

I

(...). Després m’han preguntat més d’una vegada si jo ignorava que, mentre érem al front, a la reraguarda cremaven les esglésies i estossinaven els sacerdots. No ho ignoràvem, que era impossible ignorar-ho; aleshores no sabíem les proporcions increïbles que va prendre la matança al llarg d’aquell estiu, però tanmateix sabíem que la matança hi era. No la ignoràvem; només que per a nosaltres era com si ha hagués hagut la pesta, ¿és que un renega el seu país perquè la pesta hi fa estralls? Estàvem entre dos focs i ho sabíem. (pàg.431)

(...) I puc dir que algunes vegades sobretot als començos, s’hi va parlar d’organitzar amb les altres brigades regulars una marxa sobre Barcelona per acabar amb les bandes anarquistes que estaven passant el país a sang i foc. Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè és perdés la guerra (subrayado es mío)(pàg.432)

(...)

-Vet aquí- em signava els sacs de cigrons –com faig heroicament la guerra als feixistes, és a dir, als dolents. Nosaltres cridem: “¡morin els fatxes!” Ells criden: “¡mueran los rojillos!”. I tots, ells i nosaltres, volem dir el mateix: ¡morin els dolents! Tothom contra els dolents; tothom, sempre, a tot arreu, a favor dels bons. ¡Quina monotonia. Déu meu! (pàg.436)

(...). ¡La idolatria de les idolatries, l’adoració d’allò que és fugaç! ¿Caure de genollons als peus d’allò que ha de ser destruït per la malaltia, la vellesa, la mort; besar-ho amb adoració! ¡Renegar l’Eternitat per córrer a fer-se esclau del Temps! (...)

-La dona és l’Oceà, l’home el Sahara. Aquestes dues immensitats enemigues, l’aigua i la set, s’estan l’una al costat de l’altra i no es barrejaran mai. Si es barregessin, en naixeria el més gloriós dels continents; però impossible. (pàg.441)

(...)

-No t’ho prenguis així, no siguis idiota, va fer ell. Si Déu no es deixés menjar, ¡que en faria de temps que la humanitat hauria rebentat de fam! Però potser que dormim; ja hem dit prou bestieses” (pàg.458)