Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santiago Posteguillo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santiago Posteguillo. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 de març del 2023

Ressenya: Roma soc jo

 He acabat de llegir la novel•la, Roma soc jo. La veritable història de Juli Cèsar, de Santiago Posteguillo, Trad. Mireia Alegre i Núria Parés. Rosa dels vents, Barcelona, 2022.



La novel•la és deixa llegir, especialment la part dedicada a Gai Mari, i alguns moments del judici a Dolabel•la. La novel•la abasta un període relativament curt en la vida de Juli Cèsar. Hi ha un apèndix, Nota històrica, on explica el context històric, i els seus plans de futur, es a dir, hi haurà continuació en la vida de Juli Cèsar. Quan comparés el què diu Suetonio, en la seva “Vida de los Césares”*, i el que explica Posteguillo, t’ha dones que Suetonio dedica dos pàgines  (131-132) a explicar les 671 d’aquesta novel•la, on imagina com devia ser el judici i els primers passos de Cèsar.

Suetonio no fa literatura, explica fets –almenys els fets que li interessa a ell-, mentre Posteguillo vol ficar-se dins dels personatges, per saber què volien, com sentien, però no ho acaba de aconseguir. Hi ha ofici, és un artesà, però com diria Sòcrates a Io**, no està gens inspirat per els deus, a Posteguillo, no li cal, perquè sap com fer-ho  per anar de best-seller a un altre. Cal saber fer el que fa Posteguillo, sens dubte, escriure es molt difícil, embastar històries versemblants, construir personatges dotats de personalitat pròpia, generar trames que atrapin al lector, no es feina fàcil. Però Posterguillo no es un Muñoz Molina, o un Jaume Cabré, i això en fa pensar amb el que deia Io –personatge de Plató- i la metàfora dels anells que va encadenant els lectors (533e).

Com sé que el que diu Posteguillo sobre les costums romanes son fiables? No ho podem saber, almenys els lectors que no sàpiguen de les costums romanes, es a dir, si no hem llegit cap història sobre Roma. Ell, segur, s’ho ha mirat, però tot queda difuminat, sense temps concret. Una de les tècniques que fa servir és anar enrere per explicar les històries dels principals personatges de la novel•la, mentre el centre d’aquesta història és el judici a Dolabel•la. En definitiva, obra distreta, anava a dir, discreta, potser esperava més, però això és tan subjectiu que no és pot generalitzar. 

Hi ha un apèndix (II) dedicat a glossari de termes llatins (pàg.679-700) que van apareixen a la novel·la. Al (III) hi ha un arbre genealògic de la família de Juli Cèsar. Al (IV) hi ha mapes de l'època, val la pena mirar-s'ho.