Sud-àfrica: Commemoració agredolça!

 

El dia 27 d'abril de 1994 van haver les primeres eleccions amb sufragi universal, a Sud-àfrica. El règim de  l’apartheid queia definitivament. Un règim què EE.UU va voler apuntalar fins l'últim segon. La figura de Mandela va ser la referència política i moral del nou règim. L'abisme entre blancs i negres era enorme. Desprès de tot aquest temps, Sud-àfrica no acaba de sortir del seu particular pou. Malgrat tenir riqueses enormes -matèries primeres: platí, crom, manganés, titani, or, vanadi, ferro, cobalt, fosfat i urani-  la pobresa segueix estesa fins a un 40% de la població. Les diferències entre blancs i negres segueix sent massa dolorosa. El 9% de les feines millor pagades son dels blancs i el 80% de les pitjor pagades son per negres. Existeix una classe mitjana que ha crescut al ritme de la democracia. Llavors, on va a parar aquesta riquesa? La clau, és el sistema polític, en mans de l'ANC (  Congrés Nacional Africà). Un dels problemes greu que hi ha son els seus mandataris. Un part dels dirigents polítics s'han convertit en milionaris! Corrupció, mala gestió.

Nit de Reis (2022)

 

Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.

El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans. 

    

No vivim en el millors dels mons possibles (EE.UU)

 

Les imatges sempre son les mateixes. Gent pobre que intenta creuer fronteres per una vida millor. I al altre costat agents del govern -de qualsevol govern- intentant impedir-ho. Imatges que evoquen al contemplar aquestes escenes pròpies de temps foscos, però que amb la globalització, serà el pa nostre de cada dia, mentre la riquesa sigui tan selectiva.  Les polítiques immigratòries semblen calcades, la retòrica es diferent, ja sia de Trump o Biden, de Rajoy o Sánchez, però els pobres a més tenen que suportar les humiliacions per ser pobres. I no, els EEUU no és el país escollit per Déu, ni l'altre extrem del món l'odia per el seu estil de vida, perquè una part de la seva població (11,4%) viu en condicions de pobresa a gravada per l'opulència dels diners i les ostentacions dels rics.