Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris J.M.Castellet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris J.M.Castellet. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de juny del 2020

Ressenya: Retrats literaris (II)

Resenya: Castellet (II)

Al pròleg de Jordi Herralde, hi ha paraules amigues per Castellet i un annex on recull fragments del retrats amb aquests “escenaris de la memòria”.

De tots els personatges, el més estrany, perquè el escriptor i traductor també ho és, és el retrat de Pere Gimferrer. Ens explica, que no sempre va portar barret i precisa el moment  en què ho va fer. 


“Hi ha qui diu que ha estat a casa seva. Una vegada Juan Benet, el novel•lista madrileny, va estar a punt d’entrar-hi: en tot cas, va poder donar una llambregada passadís enllà, i endevinà només una muntanya de llibres. (...), Jaime Salinas, aconseguí passar-hi un parell d’hores.”. Hi ha una descripció de casa seva, com si entressis al sanctasantorum, allà ón en paraules d’Espriu diu: “Darrere aquesta porta visc”. Castellet fa una descripció minuciosa de la casa i del escriptor.


Els retrats dels personatges, són molt diversos, i és impossible resumir-ho, perquè no faria justícia. Però, hi ha un transfons, que marca els personatges.  Aquest retrats, en general, pertanyen a una època ja passada. El franquisme ho impregna tot. La misèria moral dels vencedors de la Guerra Civil, creà una atmosfera irrespirable, per tots, per començar els que van perdrà la guerra, i especialment, a tots aquells que és dedicaven a la cultura. 




El retrats de Carles Barral, es un bon exemple, del que va haver de batallar contra la censura franquista. Hi ha un moment, parlant de Joan Fuster, que expressa una idea aterridora. Parlant de fer una antologia, i diu: “I és una proposta coherent com si fos d’un país europeu normal, malgrat la censura i el baix nivell cultural espanyol. I vaig pensar que, com sempre, el cas català és diferent. (...) Quan m’has dit que el teu article sobre la situació dels escriptors catalans, a Ínsula, havia passat per la censura sense entrebancs, era clar que la censura et podia permetre el que deies mentre ho diguessis en castellà! La llengua va ser el primer objectiu de la censura i ho ha estar des del principio, des que Franco va guanyar la guerra. Aquest és el moll de la qüestió. Què passa quan es prohibeix l’ús públic d’una llengua? Quina sortida hi ha?

“Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida. (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...) el problema no rau solament en el fet que ens trobem en una situació de dictadura. El difícil és establir un “diálogo” entre situacions tan diferents. (...) Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles? Com que ni tu ni jo no ho veurem, ja s’ho faran!” (pàg. 439-440)

El context d'aquest retrat es el maig de 1959. Malgrat els avenços dins de la democràcia, l’estat de les autonomies, encarà té problemes per digerir el problema de la llengua. A Catalunya amb el bilingüisme. Sempre hi ha un grapat de intel•lectuals que voldríem que el millor que és pot fer una sola llengua, i endevinin quina volen?

L’última expressió  “ja s’ho faran!” és molt adient a Joan Fuster.