Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Epíleg. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Epíleg. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de novembre del 2022

Croàcia: Epíleg

 Epíleg


1.- Viatjar és sortir de la rutina. I això vol dir que ningú pot ser turista permanentment. En la nostra societat líquida –Zygmunt Bauman- on tot adquireix un format de positivitat, degut al model neocapitalista on estem ficats, ser turista es a la vegada signe del temps, però també testimoni accidental. Hem vist Croàcia, un lloc magnífic de veure, però hi viuríem? Què hem sapigut d’aquesta gent? Cal recordar que Croàcia es fruit d’una Guerra Civil a l’antiga Iugoslàvia.


2.- Com bons turistes, hem anat amb una guia que viu al país, què parla el seu idioma. Ella si té una perspectiva més amplia que nosaltres, més enllà del que podem saber. Per això el que ens ha dit, condiciona el que nosaltres podem percebre.


3.- No hem pogut parlar amb la gent d’aquest país. El idioma és un obstacle important.  El paisatges  tant a la costa com al interior, dona l’efecte d’un país endreçat. Es cert, ens ha explicat la corrupció política i els efectes que va tenir la Guerra. Però, també podies llegir entre línies.


4.- La Guerra (1991-1995) per la independència a Croàcia, va marcar a tota una generació i els seus efectes encara hi son. Nosaltres no va poder copsar massa els seus efectes, més enllà de cases abandonades a la zona interior quant van anar els Llacs Plitvice o els desperfectes deixat alguns monuments, o l’abandonament del hotel Belvedere a Dubrovnik.


Dubrovnik (1991)


5.- Aquesta Guerra Civil va tenir noms i cognoms, a més dels morts que cada bàndol ha reivindicat com herois. A Croàcia destaca la figura de Franjo Tudman. La nostra guia tenia certa contradicció amb el personatge. Al arribar a Croàcia, el aeroport de Zagreb, porta el seu nom així com el pont que arriba a Dubrovnik.


6.- Les pinzellades polítiques que va anant deixant, per exemple, la historia massa edulcorada del Moviment Ustacha, no deixa de ser xocant.  Hi havia com una mena de exaltació nacionalista de perfil baix. Aquesta exaltació, es conjugava com acudits sobre la resta de grups ètnics-Mujo i Huso-. Per exemple: 


Un bosnià ensenya un puzle a un altre i li diu, orgullós: “Mira, he trigat només dos mesos a acabar-lo”. L'altre bosnià li diu: “Bé, i què?”. I el primer li contesta: “Que a la caixa hi posa de 3 a 5 anys!”


- Per què els montenegrins no celebren l'1 de maig?

- Celebrar el dia de la feina? Estàs de conya?

- Quin senyal de circulació no existeix a Montenegro?

- La de Precaució: treballs a la calçada.


No va explicar exactament aquests, però eren d’aquest estil. Algú pot pensar que els de Lepe son de la mateixa espècie, però desprès de la Guerra Civil, no hi ha res de neutre ni graciós.


7.- Un del errors més greu de l’UE va ser donar per bo, la adscripció de les fronteres per religions i per nacionalitats, quant a l’Antiga Iugoslàvia no hi havia més que una nació. Una ciutadania, però amb la mort de Tito i la desintegració del bloc comunista, tot allò que estava amagat per la dictadura i la retòrica, és va obrir la caixa de Pandora amb efectes devastadors, sobretot per a Bòsnia- Hercegovina. 


8.- Si els efectes de la nostre Guerra Civil (1936-1939) i els posteriors quaranta anys de dictadura (1939-1978) i la Transició, son producte d’aquella Guerra, és inevitable pensar que la Guerra Civil a Croàcia, ha deixat penjada. Una penjada que per nosaltres és difícil de calibrar.


9.- Srebrenica (Bòsnia-Hercegovina),  és un altra exemple, desafortunat de la visió que la nostra estimada guia ve deixar anar. Hi ha relats diferents, però la història, si vol tenir un mínim de credibilitat, implica acostar-se a les fonts. En primer lloc, els supervivents. Els que van viure els episodis de neteja ètnica- Espanya va inaugurar aquesta tradició amb l’expulsió del jueus per ordre del cristianíssims Ferran i  Isabel-. I desprès tots aquells que de manera directa o indirecta ho van viure. I desprès, els morts. Ells també parlen. Els cementiris estan plens. Un exemple d’això és al llibre de Marc Casals, La piedra permanece*, i el seu capítol “Los vivos” (pàg.102-118).


10.-  Entre allò que un pensa i diu i el que ha passat pot haver un abisme. La nostre guia, és com tothom, tenim ulls per unes coses, les més properes, i tenim prejudicis quant es tracta de mirar els altres.  Això és inevitable, no vol dir que sigui bo. Cal ser conscients que no sempre som massa objectius, entre altres raons perquè  l’objectivitat, en aquestes qüestions és improbable. Una afirmació, s’ha la pot donar per bona, i llavors, allò que és va dir, es transforma en una veritat certa, perquè algú la dit i ningú la contradit.