Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Watson. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Watson. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de març del 2024

Una tarda al teatre: Los Watson

 




Los Watson és una obra teatral on encabir moltes coses, potser masses. Hi ha una història inacabada, que Jane Austen va deixar sense terminar. Això permet a Laura Wade, l'autora del text,  jugar al "I ...si?" Obra brillant per moments, delirant a estones, una mica ensopida sobretot a la primera part. Parla de la protagonista l'Emma, amb una actuació estel·lar de Laia Manzanares. Austen parlava de les dones i el seu paper dins d'una societat governada per els costums. Cal dir que el segle XVIII, el mot no és exactament el mateix d'avui dia. Costum implicava ambient i mentalitat, és a dir, cultura, també significava el comm law* (dret comunal), aquest dret consuetudinari podia acabar en norma jurídica. Si les dones tenien el paper que tenien, un paper social subaltern, on l'única sortida virtuosa era el casament amb un home de la mateixa classe. Els Watson, pertanyen a una classe superior els treballadors, tenen terres, però no son nobles, com els Osborne. En aquell món, els nobles vivien de les rendes de la terra, eren grans propietaris. Literalment, vivien de renda. I en un ambient així, la possibilitat de les filles del senyor Watson, era un bon casament. De fet tindrà filles era un mal negoci.  

L'obra parla del acte d'escriure, de la creació artística. Què ha de fer el creador/ra amb el seus personatges? Han d'estar sotmesos els capricis del seu autor/ra? La segona part de l'obra juga a aquesta vessant. Cap a on han d'anar les personatges? Poden tenir vida propia? Hi ha un moment, a la segona part, on els personatges tenen més de Los Sims que de Pirandello. El lliure arbitri crea les escenes més delirants de l'obra. El preu a pagar és el desconcert, la parodia i l'astracanada.   

A l'obra el paper dels homes és paradoxalment insignificant. En un món d'homes i fet per ells, a l'obra son personatges insignificants, una mena de castic simbòlic. Així, per exemple, el paper de Lord Osborne, interpretat per Dafnis Balduz, un personatge que pot encarnar l'abisme entre el seu llinatge i la seva personalitat buida. O en el cas de Tom Musgrave, el canalla simpàtic, interpretat per Jordi Coll, un personatge que tenia molts punts per casar-se amb una filla de la noblesa. Menció especial per Laura Aubert, en el paper d'escriptora. Molt efectiva, dona la replica a al Emma Watson. Quina mena de paper tenen els nostres escriptors/res en la nostre societat? Cal reflectir els problemes de la societat o cal que poguí crear sense tenir en compte  l'ambient on  viu? 

L'escenografia és excel·lent, minimalista, però efectiva. Potser masses personatges. A remarcar el paper d'en Charles Howard,  el nen de l'obra interpretat, no ho tinc clar si és en Arnau Cot o Jan Daniel González. La musica excel·lent. En definitiva, una obra entretinguda que parla d'ahir, però també d'avui. De les diferències de classe i de gènere. També parla de la creació artística i el paper del creador/ra.