Ressenya: Fer exercici o fer el que vulguis?

Llegint a Nassim Nicholas Taleb, Sección 2 por qué doy todos esos paseos, o de cómo se vuelven frágiles los sistemas *(pág.423 y ss.)

Parla d’una idea recurrent que té base a en la nostra evolució com espècie. Som caçadors-recolectors durant bona part del nostre desenvolupament com homo sapiens. Això vol dir, que la Natura, mitjançant l’evolució, ens ha fet capaços per sotmetre el cos a estrès intensos juntament, amb períodes de tranquil•litat i benestar. Depenia dels llocs de caça i el cicles estacionals. Més difícil al hivern que a la primavera. Des de que l’agricultura va començar la fixació de les poblacions en petits assentaments, a poder ser a prop d’un riu, el nostre desenvolupament com espècie  dominant s’ha anat fent cada vegada més extensiu i intensiu. Vivim en ciutats, cada vegada més grans contra la lògica. Es fa difícil viure en megalòpolis que deixen els seus habitants en condicions precàries. Avui la immensa majoria de la població mundial viu en ciutats.

Els nostres hàbits alimentaris i d’exercici han canviat molt des de aquells caçadors-recol•lectors. Han vist en el reportatges de National Geogràfic que hi hagi caçadors-recol•lectors grassos? La resposta es que no. L’obesitat es una malaltia que s’ha generat en les ciutats. Sempre hi ha hagut gent obesa, però era l’excepció. Ara, en aquest món globalitzat, l’obesitat s’ha transformat en epidèmia. Per què passa això? Com sempre, no hi ha respostes simples. El que hi ha es una multiplicitat de causes que no sempre son fàcils de destriar. Es parla de dietes, de fer exercici, de menjar menys i millor, de deixar el menjar escombraria, de la genètica de les persones, de canvis al metabolisme, del efecte de la pobresa. Avui no cal anar a caçar per menjar. Simplement cal anar al supermercat i omplir el carret de la compra, per posar-ho al frigorífic, un invent genial, però que també ha tingut un impacta per el medi ambient més gran del que es podia pensar.

Tota aquest digressió ve a compte del fet que el cos es defensa del que fan exercici sistemàtic per rebaixar pes. Els nostres avantpassats no anaven a  córrer per els carrers o feien curs de mitges maratons ni res per el estil. El cos es rebota contra aquesta manera de fer. Això vol dir, que cal un enorme esforç de perseverança i constància en el exercici continuat per rebaixar greix. El cos es revenja, hi ha memòria genètica. Cada vegada que mengem el cos reté tot el greix perquè no sap si estem en època de bonança o no. Les dietes que fan baixar el pes corporal molt de presa té com a conseqüència que si ho deixes recuperis molt ràpidament el pes. Es indiscutible que si fas molt exercici i passes gana acabares aprimant-te. Però el efecte rebot estarà esperant qualsevol oportunitat per tornar a recuperar pes. Tantes dietes miraculoses, tantes lluites personals, tantes vegades començant de nou allò que no va acabar de funcionar. Però nosaltres seguint intentant-ho.

Les persones necessiten “variabilitat i aleatorietat”. Les rutines poden fer mal. Tant si es per fer com si es per no fer res. Cal estressar al cos. Aquest està preparat per suportar un cert nivell d’estres. Ja sé que la vida porta força estrès. Però si volen un canvi en el nostre mode de vida, cal incorporar-ho. Així per exemple, no cal anar tots els dies al gimnàs o anar a corre cada dia. Hi ha una imatge molt expressiva en el text de Taleb: “caçàvem en resposta a la gana; no esmorzàvem per anar a caçar, sinó que la caça accentuava els nostres dèficits energètics” [ “cazábamos en respuesta al hambre; no desayunábamos para ir a cazar, sino que la caza acentuaba nuestros déficits energéticos”] (pág.425)

Si bona part de la nostra evolució com homo sapiens, ha passat gana, potser això pot donar-nos pistes  del que hem de fer nosaltres. Els nostres estomacs encaren son els que portaven els homes que van destruir els neandertals. No ha hagut una evolució genètica en el nostre cos. Estrès i descans sembla que aquesta equació era la que funcionaven els nostres avantpassats. Temps de passar gana, ja sigui per les males collites o sequeres o guerres, però el cas, es que passaven gana. I desprès a omplir-se el estomac no sigui no tornin les vaques grasses. Es el “Extremistàn gris” (pág.429), es a dir, variabilitat, en el exercici, en la forma de mirar el món. No hi ha un món com si fos una gràfica plana, monotonia, cal alterar-la, aleatorietat, es exactament el que tenim ara mateix, amb la pandèmia. Un cigne negre –un fet imprevisible al qual no la havien previst en cap escenari- que trasbalsa tota la nostra manera de viure. I això si porta estres.    

Nassim Nicholas Talab. El Cisne negro. El impacto de lo altamente improbable. Trad.Roc Filella. Divulgación 3312. Colecció Booket.  Barcelona, 2015.